Salta al contingut principal

Trampa de foc (V) de Núria Martí Constans (final)

 

Trampa de foc (V) de Núria Martí Constans (final)

triangle shirtwaist factory

Durant els dies següents tots els diaris de Nova York parlaven del foc de la fàbrica Triangle.
A la primera pàgina, els titulars deien:
“Mort i desesperació”
“Noies joves i treballadores moren en una trampa de foc”
Un dels diaris va publicar la llista de víctimes.
Encara hi havia 7 persones que no se sabia qui eren. Uns dies més tard, es va fer un enterrament multitudinari a aquelles 7 persones. Plovia a bots i barrals. Tot i així, els carrers estaven plens de gent.

La Laura i en Marc, agafats de la mà, caminaven a poc a poc sota el paraigua.

—Què diríeu, que només va plorar la Laura, o era un plor de mares, germans, amics, i un plor general de tot el món obrer?

—És clar que sí! Va ser la Laura, però també tot el món treballador.

Els periodistes van difondre la notícia tant com podien. Tothom volia saber qui era el culpable.

centenario-mujer-trabajadora1

El senyor King va explicar que havia sigut un accident.
I va dir que pagaria tres setmanes de sou a les famílies de les víctimes. Com si a vegades alguns diners ho poguessin solucionar tot.
Al cap d’unes setmanes la policia va anunciar que el senyor King podia ser el culpable de la mort de tantes persones.

Al cap d’un temps, un advocat ric i famós defensava el senyor King.
Un advocat no tan ric ni tan famós es va excusar.
Un home del jurat molt ben vestit es va aixecar.
A la sala tothom va fer silenci.
—Un moment, un moment! Imagineu que tots nosaltres som el jurat, i hem de decidir si el senyor King és culpable o és innocent.
Quants diem Sí, i quants diuen No?

Molt bé, ja està! Per a nosaltres, el senyor King és culpable. Ara seguim llegint i sabrem si aquell tribunal el va declarar innocent o culpable.

—Trobem el senyor King innocent —va dir l’home.
El senyor King somreia.
El públic es va posar dret. Tothom cridava. Molts tenien els punys tancats de la ràbia que sentien.
—Tots van morir per culpa teva! —va cridar la Laura al senyor King, assenyalant-lo amb el dit.
Ningú no l’escoltava.
El jutge i el jurat ja havien marxat.

—Què us sembla a vosaltres aquest judici?
—Penseu que, mentre la Laura demanava justícia, el senyor King ja estava buscant un altre local ben gran. Allà faria una fàbrica nova.
Ah!, ja no recordava de dir-vos que al senyor King només li van posar una multa de 20 dòlars.
—Què us sembla a vosaltres aquest judici?
La Laura feia una panxa tan grossa que li costava molt qualsevol cosa que fes. Dormir, seure…
Un matí va començar a tenir dolors de part. En Marc era al seu costat.
Van venir moltes veïnes que sabien què s’havia de fer.
Al llit, la Laura feia tanta força com podia. Va anar de pressa.

—Us heu adonat que va parir a casa seva? Es feia així, en aquell temps? Sabeu d’algú a les vostres famílies que en parlés, d’això?

Era una nena.
Tota suada i encara amb dolor, la Laura se la va mirar. En Marc els va fer un petó a totes dues.
—Es dirà…

—Qui sap com és dirà?
—Molt bé! Es dirà Bettina.
Aquests és el millor regal que li poden fer a la seva filla.

FINAL

Trampa de foc en àudiollibre

Escolta l’àudio:
Trampa de foc_pàgines 1 a 38
Trampa de foc_pàgines 39 a 68
Trampa de foc_pàgines 69 a 94

http://nuriamarticonstans.blogspot.com.es/2016/03/trampa-de-foc-en-audiollibre.html

57176203trianglememorial

Celebració del dia del centenari

 

Fotos de Nova York, ahir i  avui.

 

 

images (8)

 

 

 

 

Agraïments.

A l’autora Núria Martí Constans. Per aquest meravellós llibre. Gràcies a ell les persones que ho han llegit, comentat i escoltat, ho han passat molt bé amb totes les ensenyances que van apareixent contínuament.

Hem vist les fotos (totes elles originals, recollides d’internet)
També donar les gràcies a la Biblioteca per la seva col·laboració. I a la persona que  generosament ha corregit els textos.

Moltes gràcies a tots.

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives . Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Wiquipèdia.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

hasta otro día.....

 A veces la vida te sorprende, no avisa, o si avisa no queremos ver los indicios de  una enfermedad que no me ganará, -pero si que alguna batalla hará suya- entonces tienes que coger las riendas y emprender otro camino,aunque sea por poco tiempo y llenarlo de cosas que no quisieras para nada ni nadie, y que te hagan seguir sintiéndote vivo. Hace más de dos años y medio comencé   este blog con un entusiasmo desbordado, yo que partía de la nada. De la mano de Susi , fui indagando en este mundillo: Desde aquel momento he tenido muchos maestros. Para mi, más de dos años y medio son toda una vida en Internet. He aprendido y crecido con este blog. Gracias a él tengo amigos de los cuales me siento muy orgulloso, y debo agradecer todas las visitas y comentarios que he recibido y que lo han llenado de vida. Pero hoy ha llegado a su fin por un tiempo, no se si largo o corto.... Hace tiempo que lentamente lo iba dejando, en silencio, pensando que no hacía falta dejarlo aunque...

Així és la vida / Así es la vida

Recordo un llibre que tenia fa bastants anys enrera, i el trobo a falta més que mai perquè ara ells, els meus néts, el llegirien. És el que té compartir-lo amb un o altre durant anys, al final desapareix. Parlo del llibre de Charlie Brown, en Carlitos . És L'autotortura d'en Charlie Brown enfrontat al fracàs constant.   És divertit d'una manera amarga, amb   les inseguretats dels nens, alegra i preciós, tot alhora. El meu Carlitos segueix sent un nen genial, no en tinc cap dubte. I no té res a veure en el fet que un bon dia m'enamorés de la Mafalda. En Carlitos és un nen diferent de la Mafalda. Ell era inquiet i nerviós.   En Carlitos li passaven coses com aquestes. Es presentava en algun concurs -del que fos- (posem un “Gran Dictat” per exemple), i si perdia, tornava a casa amb el cap cot, amb un amic i l' Snoopy . Ja no volia sortir de casa, i si és ficava al llit tampoc en volia sortir. I quan en sortia, s'adonava sempre qu...