La Blava La blava, ara Hi ha un poeta català pel qual sento un afecte especial. Va acabar convertint-se en símbol, possiblement a causa que el veiéssim tots llanguir per una malaltia cruel que no el va convertir en millor poeta però sí en més popular. Quan va morir les lletres catalanes es van sentir una mica més desemparades, perquè a més de popular era efectivament un poeta excels. Es deia, es diu, Miquel Martí i Pol, i he desitjat posar-lo aquí perquè la seva veu, sense pretendre-ho, va estar present en els meus blocs. En el primer vaig parlar, en general, de la seva obra poètica centrant-me en la de tall social que tant m'agrada. Vaig citar, per exemple, el seu poema dedicat a Soledat González, una treballadora de la fàbrica en què treballava, una humil dona extremenya que netejava els lavabos. Amb motiu de la seva mort el poeta li dedica uns versos senzills i la converteix en símbol del pas del temps i de la inevitable topada de tots amb la mort. Uns versos...