dissabte, 11 d’abril de 2020

El virus




El virus ens està ensenyant a treballar en xarxa. La meva salut depèn del que faci el veí, però també del que facin governs i ciutadans molt lluny d'aquí, de fet, ja no té sentit parlar de la meva salut. Sense salvació col·lectiva, no hi ha salvació individual.

Infermeres, poetes, auxiliars d'infermeria, cantants, científics, treballadors socials, treballadores de la neteja, mestres, zeladors, fisioterapeutes, il·lustradors o dibuixants, transportistes o venedores, agricultors, pagesos, entre d'altres, no eren habitualment interlocutors públics de primera línia, i amb aquesta pandèmia s'han convertit en persones que han aconseguit mobilitzar, la majoria de vegades de forma no-intencionada, una (re) ordenació de valors o necessitats, de formes d'estar o de relacionar-se amb el món, que fins al moment havien estat oblidades o menyspreades. 
Han aconseguit transferir assumptes privats i quotidians a l'esfera més pública del bé comú.

Tenir cura, l'escriptura i lectura, la pintura, música i el dibuix, l'alimentació i activitat física, l'atenció a la diversitat i vulnerabilitat, el consum local i responsable i la cooperació comunitària, entre d'altres, no haurien de ser tan sols una qüestió de solidaritat, generositat o vocació, sinó de justícia i equitat que haurien de quedar instal·lades, per sempre mes, en la forma de relacionar-nos amb i cap al món.

Ara bé, a més del reconeixement a aquestes professions o oficis, per elogis i aplaudiments hauríem de seguir lluitant per la millora de les condicions i la protecció de totes aquestes treballadores i treballadors, perquè són qui sustentin els drets bàsics i universals que permeten que en un context de crisi, la societat tiri endavant de forma segura, ètica i solidària.

Compàs d’espera

  Com saben els lectors que em fan l’honor de seguir-me, un dels modestos granets de sorra que aporto a la nostra lluita és escampar detalls...