El virus ens està ensenyant a treballar en xarxa. La meva salut depèn del que faci el veí, però també del que facin governs i ciutadans molt lluny d'aquí, de fet, ja no té sentit parlar de la meva salut. Sense salvació col·lectiva, no hi ha salvació individual.
Infermeres, poetes,
auxiliars d'infermeria, cantants, científics, treballadors socials,
treballadores de la neteja, mestres, zeladors, fisioterapeutes, il·lustradors o
dibuixants, transportistes o venedores, agricultors, pagesos, entre d'altres,
no eren habitualment interlocutors públics de primera línia, i amb aquesta
pandèmia s'han convertit en persones que han aconseguit mobilitzar, la majoria
de vegades de forma no-intencionada, una (re) ordenació de valors o
necessitats, de formes d'estar o de relacionar-se amb el món, que fins al
moment havien estat oblidades o menyspreades.
Han aconseguit transferir assumptes privats i quotidians a l'esfera més pública del bé comú.
Han aconseguit transferir assumptes privats i quotidians a l'esfera més pública del bé comú.
Tenir cura,
l'escriptura i lectura, la pintura, música i el dibuix, l'alimentació i
activitat física, l'atenció a la diversitat i vulnerabilitat, el consum local i
responsable i la cooperació comunitària, entre d'altres, no haurien de ser tan
sols una qüestió de solidaritat, generositat o vocació, sinó de justícia i
equitat que haurien de quedar instal·lades, per sempre mes, en la forma de relacionar-nos
amb i cap al món.
Ara bé, a més del
reconeixement a aquestes professions o oficis, per elogis i aplaudiments
hauríem de seguir lluitant per la millora de les condicions i la protecció de
totes aquestes treballadores i treballadors, perquè són qui sustentin els drets
bàsics i universals que permeten que en un context de crisi, la societat tiri
endavant de forma segura, ètica i solidària.
