Parle català a la manera de València, cantava Ovidi Montllor a ‘La cançó del cansat’. Cansat, sí, perquè ‘és ben trist encara avui parlar, i posar al seu lloc una història’. Però si s’ha de fer, es fa. Perquè l’última barrabassada de l’estat espanyol contra la unitat de la llengua ha estat la declaració de l’advocacia de l’estat que la Generalitat del sud, la Valenciana, s’ha de comunicar en castellà amb la del nord, la de Catalunya, i amb el govern de les Illes. Per què? Perquè l’estatut defineix el valencià com a llengua del País Valencià, i en canvi, a Catalunya i les Illes, la llengua (co)oficial és el català. I fent trompos per cadascuna de la cinquantena de sentències en què els tribunals de l’estat espanyol mateix avalen i reconfirmen i recontrafirmen la unitat de la llengua, és a dir, que a tot el domini lingüístic català es parla la mateixa llengua, aquesta que uns estatuts anomenen català i un altre valencià, passant per alt el criteri científic, doncs, ara els magistrats de l’advocacia de l’estat hi tornen, i que amb l’estatut a la mà, aquí no es parla la mateixa llengua. És la versió sofisticada del ‘Hablad en español [+ coño / que así os entendemos / maleducados]’. Però l’essència és la mateixa. Com la sensació de déjà-vu constant. Jo aquí ja hi he estat, oi? La cançó de l’enfadós, també.
Perquè és això que volen i han volgut sempre. Des del Decret de Nova Planta, que manava d’introduir la llengua castellana a les institucions de govern i de justícia amb la instrucció de fer-ho dissimuladament ‘para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado’, fins als consells legislatius de pa sucat amb oli d’avui. Segles i segles fa que proven d’arraconar la llengua catalana, que vol dir també provar de difuminar-nos el país, i de la mateixa manera que han fet servir les lleis per dividir-nos el territori, recorren a les normes per dividir-nos la llengua. Sense adonar-se que negant la unitat de la llengua, igual com negant els Països Catalans, no fan sinó reconèixer que existim.
Un altre exemple que això ja ve d’enrere. Ara que als cinemes hi fan el film d’Amenábar sobre Miguel de Unamuno, Mientras dure la guerra, potser és un bon moment per a recordar, per exemple, que el 1932 el filòsof nat al País Basc declarava: ‘Ni amb el basc ni amb el català no es pot fer res de sentit elevat. En aquestes llengües regionals és possible, per exemple, parlar de com s’alimenta una vaca o de com se sembra el blat.’ I que el català es podia xerrar dins de casa i poca cosa més. ‘Es produeix i es treballa en llengua casolana regional, però s’exporta en castellà, francès i anglès’, havia dit el 1918 en una conferència a València contra el sobiranisme català i l’ensenyament en la llengua pròpia, amb aquella voluntat de dividir-nos. Res d’ensenyar-la a l’escola, perquè ‘compareu el llemosí conceptuós i retorçat d’Ausiàs Marc i el castellà de les novel·les de Blasco Ibáñez i de Wenceslao Querol, que va escriure les seves Rimas en un castellà més dolç que el saborós suc de les vostres taronges’ i, és clar, ‘no heu de donar als vostres fills un ensenyament en valencià; això seria empetitir València i Espanya; però si voleu, per a la vida retirada, per a parlar als vostres fills, parleu-los el dialecte valencià’.
Serveixin aquests fragments d’exemple de la voluntat i actitud d’intel·lectuals i institucions de l’estat espanyol respecte la nostra llengua –i la resta de llengües minoritzades, teòricament, i amb la llei a la mà, quina ironia, protegides per aquest mateix estat. Per això Pedro Sánchez diu, per exemple, que fa ‘més de tres-cents anys que vetllen per la llengua espanyola’ i omplen la RAE de milions, perquè a Espanya la llengua important és una i prou, i la resta, una nosa.
Que ens han volgut reduir a l’anècdota folklòrica ja ho avisava Joan Fuster en el memorable discurs que va fer el 1982 a Castelló, poc després d’haver patit un atemptat a sa casa. ‘Contra les maniobres hostils al nostre idioma que hi ha en marxa, el poble valencià més conscient alçarà la resistència més festiva i més clara. Ací, el que ha de quedar ben clar és que el valencià, el català que parlem al País Valencià, és encara una llengua postergada. O pitjor, perseguida. Ens la volen acorralar al reducte folklòric. I no, ací hem acudit a manifestar-nos per la unitat de la llengua, per la supervivència de la llengua, pels drets de la llengua. O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara, o mai.’
Negar la unitat de la llengua és la manera que tenen de negar-nos l’existència, sense vergonya d’anar en contra dels criteris científics. El mateix ridícul que si diguessin que la terra és plana, que no hi ha cap crisi climàtica o que l’homeopatia cura el càncer. Però això sí que els faria vergonya. Igual com dispersaven i dispersen els presos polítics, pretenen dispersar-nos el país i la llengua. Tot amb un mateix objectiu, que segles després no han aconseguit pas, i per això jo avui parlo valencià a la manera oriental.
