«”Choro porque acaban de matar al meu pai”.”Cala, neno, cala —replicó el fascista,…—. Pronto vas a acabar de chorar”. Le hicieron varios disparos en la cabeza y calló el muchacho sin llanto, mudo,…» (Miguel Hernández, MH) No descobriria res si us diguera que la meua escola usava la mateixa llengua que la de Miguel Hernández, el gran poeta oriola de la “Generación del 27”. Jo vaig estudiar en castellà o espanyol, dieu-li com vulgueu, “por imperativo legal”. Hagués pogut començar l’article d’altra manera, dient que havia adquirit els meus coneixements escolars en la llengua de Giménez Caballero, José Antonio Maravall o José María Peman, tres “intel·lectuals orgànics” del franquisme, tres insignes polígrafs de l’autoritarisme i l’uniformisme imposat. «Hemos de acabar con ese disfrazado fascismo de orgías, de cobardes resentidos» (MH) De fet, com a estudiant, al meu país jo no podia haver sigut escolaritzat en altra llengua i, per suposat, molt menys en aquesta que escric, perq...