dissabte, 17 de juny de 2017

“Es tontísimo que usted escriba en catalán”


Per una piulada al Twitter de xxx em vaig assabentar que en Benito Pérez Galdós (1843-1920), en una carta adreçada a Narcís Oller (1846-1930), va intentar convèncer-lo per a que renunciés a continuar escrivint en català i es passés al castellà. He cercat a la xarxa i he trobat la informació corresponent a l’esmentada carta i a la que en Narcís Oller va enviar-li en resposta.
En Benito Pérez Galdós deia a la seva:
“Yo no quiero aburrir a V. más con la longitud de mi epístola. Lo que sí le diré es que es tontísimo que V. escriba en Catalán. Ya se irán Vds. curando de la manía del catalanismo y de la renaixensa. Y si es preciso, por motivos que no alcanzo, que el catalán viva como lengua literaria, deje V. a los poetas que se encarguen de esto. La novela debe escribirse en lenguaje que pueda ser entendido por mayor número de gente. Los poetas que escriben para sí mismos, déjelos V. con su manía y véngase con nosotros. Le recibiremos a V., en el recinto de nuestro Diccionario con los brazos abiertos.”
En Narcís Oller li responia:
“No amigo Galdós, no es exclusivismo, ni provincialismo, ni separatismo, ni otro ogro cualquiera de los terminados en ismo que pueda inventarse algún vecino de la corte tratando de los platónicos poetas del Pelago que el no conoce pero Vd. sí, lo que me hace escribir en catalán. Es algo muy superior, mucho más invencible que el pueril afán de mostrar al orbe mis preferencias por Cataluña que no niego, pero que podría tener del mismo modo y aun alardear de ellas escribiendo en romance. Escribo la novela en catalán porque vivo en Cataluña, copio costumbres y paisajes catalanes y catalanes son los tipos que retrato, en catalán los oigo producirse cada día, a todas horas, como Vd. sabe que hablamos aquí. No puede Vd. imaginar efecto más falso y ridículo del que me causaría a mi hacerlos dialogar en otra lengua, ni puedo ponderarle tampoco la dificultad con que tropezaría para hallar en paleta castellana cuando pinto, los colores que me son familiares de la catalana. …”
Entrades relacionades:
Oriol López

dilluns, 5 de juny de 2017

Mor l'escriptor Juan Goytisolo als 86 anys



Si s’havia de triar entre la consciència social i l’experimentació literària, ningú no li va dir a Juan Goytisolo. L’escriptor va mantenir fins al final el seu doble compromís amb el seu temps i la seva obra creativa  i ho va fer de forma radical, sense fissures. Fins i tot quan fa dos anys va acceptar el premi Cervantes 2014, el més important de les lletres espanyoles, ho va fer amb el discurs més curt i contundent que es recorda –i sense el preceptiu jaqué: duia l’única corbata que tenia, comprada feia 35 anys–. “Les raons per indignar-se són múltiples i l’escriptor no pot ignorar-les sense trair-se a si mateix”, va dir desgranant davant del Rei les injustícies de la crisi econòmica, política i social, i fent fins i tot una al·lusió a Podemos. “No ens resignem”, va clamar. El cos de l’escriptor, però, va defallir aquest diumenge després d’un any complicat arran d’una caiguda i d’un ictus. Juan Goytisolo va morir als 86 anys a Marràqueix i serà enterrat al Marroc, al cementiri civil de Larraix, on també descansa Jean Genet.

Nascut a Barcelona l’any 1931, fill d’una família burgesa d’origen bascocubà, va perdre la mare en un dels bombardejos franquistes del 1938, una desgràcia que influiria la seva obra i la dels seus germans, el difunt poeta José Agustín i el novel·lista i acadèmic Luis. Després de publicar les dues primeres novel·les, emmarcades en el realisme crític de la immediata postguerra (Juegos de manos i Duelo en el Paraíso), el 1956 va exiliar-se a París, on va treballar d’assessor de l’editorial Gallimard i es va casar amb l’escriptora francesa Monique Lange.
Trencament amb la covenció

Tot i l’èxit dels llibres anteriors, en què utilitzava la literatura com una arma de transformació política de la realitat, Goytisolo va viure un gir personal i literari: va trencar amb una literatura canònica i convencional alhora que va assumir la seva homosexualitat, una doble ruptura  que cristal·litzaria en l’àcid retrat d’Espanya de 'Señas de identidad' (1966) i en el conjunt de la trilogia d’Álvaro Mendiola, que completen 'Reivindicación del Conde Don Julián' i 'Juan sin tierra'.
“Les modes l’havien portat a un lloc en el qual se sentia un impostor. Recupera el seu tarannà experimental i avantguardista i s’endinsa en un camí personal, d’una banda de viatge pel nord d’Àfrica i de l’altra, de recerca d’un llenguatge singular –explica el crític literari i expert en la seva obra Jorge Carrión–. Llegeix els clàssics, el Arcipreste de Hita, Fernando de Rojas, San Juan de la Cruz, Cervantes, i porta aquest llenguatge anacrònic al segle XX a través de mestres i referents com James Joyce”. L’escriptor explicaria aquesta evolució a les biogràfiques 'Coto vedado' (1985) i 'En los reinos de taifa' (1986), i es pot comprovar en títols  com 'Makbara' (1980), 'La saga de los Marx' (1993), 'El sitio de los sitios' (1995) i 'Carajicomedia' (2000).

“Inventa una narrativa que és molt tradicional perquè connecta amb el llenguatge dels clàssics del Segle d’Or però al mateix temps és molt contemporània perquè formalment canvia de la prosa a la poesia, incorpora el corrent de consciència, paraules i sintaxi en francès i àrab, i temàticament aporta temes nous com l’homosexualitat i la televisió”, afegeix Carrión. Ell es considerava “de nacionalitat cervantina”, no només per esquivar parlar de pàtria i nacionalitat, també “per un sentit de l’humor irònic i intel·ligent” i “una obra on aparentment tot és molt real i formalment és més complex”, opina el seu editor, Joan Tarrida.  
  
Un esperit lliure
Goytisolo va fer un camí del tot solitari i heterodox, fins i tot geogràficament: des dels anys 80 va viure entre París i Marràqueix, on vivia el seu excompany i on es va instal·lar de forma definitiva el 1997. Però que fos un esperit lliure no vol dir que abandonés el compromís polític, tot i que en la literatura no n’hi havia ni rastre si no era per mofar-se’n. El paper d’intel·lectual amb voluntat d’influència l’exercia en els reportatges i articles a El País. Per exemple, quan denunciava la situació del barri de La Chanca a Almería o quan lluitava perquè a la plaça Djemà-el-Fna de Marràqueix no obrís un centre comercial i en canvi fos Patrimoni de la Humanitat.També va fer de reporter en els conflictes de Bòsnia, Txetxènia, Palestina o Algèria. “És un d’aquells escriptors que al mateix temps que treballa la seva intimitat i la seva consciència, s’obre i es preocupa de la història moderna i del dolor del món”, diu Tarrida. 

Goytisolo va deixar d’escriure ficció amb 'Telón de boca' (2003) i la seqüela 'El exiliado de aquí y allá' (de 2008, any en què rep el Premio Nacional). “ Tinc la impressió que ja he dit tot el que havia de dir. No he escrit mai per guanyar-me la vida, sinó que m’he guanyat la vida per poder escriure”, va dir a l’ARA el 2011. Galàxia Gutenberg va començar a publicar les seves “obres incompletes” el 2015. Les anomenava així perquè havia deixat obert l’últim volum, ja que es va mantenir actiu fins l’últim any. “Els responsables del seu llegat decidiran què es fa amb el que té escrit”, assegurava ahir el seu editor.


LAURA SERRA

divendres, 2 de juny de 2017

Carles Capdevila ha mort aquest dijous


 El periodista, filòsof, col·laborador de TV3 i Catalunya Ràdio Carles Capdevila ha mort aquest dijous als 51 anys, com a conseqüència d'un càncer de còlon. Tenia la malaltia des del 2015. Ell mateix va publicar al diari "Ara", que dirigia en aquell moment, un article en què explicava que li havien diagnosticat aquesta malaltia pocs dies abans de fer 50 anys. En aquella columna, hi deia textualment:
" Fins que me'n pugui desfer, el càncer m'acompanya, i és lògic que a les meves dèries habituals, que ja coneixeu i que inspiren aquests articles, ara s'hi afegeixi la dèria per sobreviure."
L'any passat va rebre el Premi Nacional de Comunicació  
Carles Capdevila va fundar el diari "Ara" i el va dirigir durant cinc anys. Va comunicar als seus treballadors que deixava la direcció del diari que havia fundat sense abandonar l'humor:
"Res, us vull anunciar que el consell d'administració, que els amos de l'empresa, quan vaig tornar, em van fer una oferta generosa per deixar la direcció de l'Ara, i per ocupar una plaça més adequada a la meva situació i que la vaig acceptar agraït. Penso que és el millor pel projecte i també per mi, per tant, ara i aquí, us anuncio formalment que deixo de ser el vostre director per sempre, us acabeu de lliurar de mi com a jefe."
Capdevila també era escriptor. Va publicar sis llibres sobre educació, comunicació i humor, així com contes dins del col·lectiu Germans Miranda.
A la darrera etapa de la seva vida, tenia molt clar que volia vèncer la malaltia, dedicar-se com va dir textualment a "l'únic marrón de veritat" que tenia i allunyar-se de tothom que no tingués sentit de l'humor.
FINS SEMPRE, CARLES, ET TROBAREM A FALTAR

 Per sempre al nostre record.









Compàs d’espera

  Com saben els lectors que em fan l’honor de seguir-me, un dels modestos granets de sorra que aporto a la nostra lluita és escampar detalls...