diumenge, 7 de juliol de 2019

Visc amb la mort enganxada


 No hem fet l’amor després de la notícia, hi ha com un estrany pudor

Foto: Robert Ramos

 Maria-Mercè Marçal va néixer el 13 de novembre del 1952 i va morir el 5 de juliol de 1998. Recordem la poeta i escriptora amb un fragment del llibre El senyal de la pèrdua, que recull escrits inèdits dels seus últims anys: un dietari de la malaltia i una correspondència amb el biògraf de Renée Vivien.
 1 d'agost 1996

A
vui és el tercer dia que visc amb la mort enganxada, arrapada al costat dret. Fa tres o quatre mesos —potser cinc, ja, amb el terror de les primeres proves que, aparentment, em van tranquil·litzar— vaig començar un poema. Només un vers: «Covo l’ou minúscul de la mort, arran de pit, sota l’aixella». Ara tinc tendència a canviar-lo una mica: «La Vida cova l’ou minúscul de la mort /ran del meu pit, la meva aixella». Però no  continuar en vers. M’imagino que d’aquest ou minúscul n’ha de sorgir un ocell d’ales immenses —de llum i d’ombra— que ho colgarà tot. Ara o, si tinc sort, més tard. No consola —no em consola— pensar que sempre, en qualsevol cas, el final és idèntic: «je feraismon squelette aussi bien que tout le monde...» (cito de memòria, però de quiera?: la comtessa de Noailles?). […]
 […] Jo, com qualsevol altra dona, una de cada deu —em sembla. La diferència. Potser viure sense pit —com les amazones—, orgullosa guerrera, mantenint encara la mort a ratlla.



Covava l'ou de la mort blanca
 Mare, no ploris per mi, mare./ No ploris per mi mare, plora amb mi
Covava l'ou de la mort blanca
sota l'aixella, arran de pit
i cegament alletava
l'ombra de l'ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d'alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
                 on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l'esglai
            de l'ombra.

Com la veu del castrat
que s'eleva fins a l'excés de la
          mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.
 
(Del poemari pòstum «Raó del cos»)



Compàs d’espera

  Com saben els lectors que em fan l’honor de seguir-me, un dels modestos granets de sorra que aporto a la nostra lluita és escampar detalls...