dijous, 3 de març de 2022

Chaplin, en nom de la democràcia



 «càmera, acció»,

El final de la pel·lícula havia d'haver sigut  un altre: quan el barber puja al pedestal confós amb el dictador, davant la seva enfervorida audiència, anuncia que no aniran a la guerra. El dia del rodatge, amb centenars d'extres, la cruesa del règim de Hitler ja era palès, i Charles Chaplin estava penedit d'haver-li donat un tractament frívol i humorístic (encara que no era així en absolut). Poc abans del cric, l'ordre de «càmera, acció», es va tancar en la seva caravana i va escriure un discurs precipitat, visceral, en el qual treia tota l'angoixa que portava dins. I va decidir avortar l'escena final prevista, i tancar la pel·lícula com  Chaplin, no com el pàmfil barber, declamant aquestes paraules que no sols s'han tornat universals; també són atemporals. Encara que fa ja gairebé un segle que es van escriure, avui podrien aplicar-se a la situació mundial, fil per randa. A continuació, els deixem la transcripció completa. Jutgin per si mateixos si no té avui la mateixa capacitat que ahir per a remoure consciències. Per cert: al nostre país, El gran dictador no es va estrenar en cinemes fins a 1975, després de la mort de Franco.


discurs 

“Em sap greu, però no vull ser un emperador. No va amb mi. No vull governar ni manar ningú. M’agradaria ajudar a tothom, si fos possible, jueus i gentils, homes blancs, negres. Ens hem d’ajudar els uns als altres. Els éssers humans som així. Volem fer feliços els altres, no fer-los desgraciats. No volem odiar ni menysprear ningú, en aquest món hi ha lloc per a tots. La bona terra és rica i ens pot alimentar a tots. El camí de la vida pot ser lliure i bonic, però l’hem perdut.

La cobdícia ha enverinat les ànimes, ha alçat barreres d’odi. Ens ha empès cap a la misèria i les matances. Hem progressat molt ràpidament però ens hem empresonat a nosaltres mateixos. El mecanisme que crea abundància ens deixa amb la necessitat. El nostre coneixement ens ha fet cínics. La nostra intel·ligència, durs i secs. Pensem massa i sentim massa poc. Més que màquines, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, necessitem bondat i dolçor. Sense aquestes qualitats la vida serà violenta. Es perdrà tot.
 
Els avions i les ràdios ens fan sentir més propers, la veritable naturalesa d’aquests invents exigeix bondat humana, exigeix la germanor universal que ens uneix a tots nosaltres. Fins i tot ara mateix la meva veu arriba a milions de persones de tot el món, a milions d’homes desesperats, dones i nens petits, víctimes d’un sistema que fa torturar els homes i empresonar gent innocent. Als qui em puguin escoltar els dic: no us desespereu, la desgràcia que patim no és res més que la passatgera cobdícia i l’amargor d’homes que temen seguir el camí del progrés humà. L’odi dels homes passarà i cauran els dictadors i el poder que li van prendre al poble tornarà al poble. I així, mentre l’home existeixi la llibertat no faltarà.

Soldats, no us rendiu a aquells homes que en veritat us menyspreen, us esclavitzen, reglamenten les vostres vides. I us diuen què heu de fer, de pensar i de sentir. Us mengen el cervell, us tracten com a bestiar i com a carn de canó. No us entregueu a aquests individus inhumans, homes màquines, amb cervells i cors de màquines. Vosaltres no sou màquines. No sou bestiar. Sou homes. Porteu l’amor de la humanitat als vostres cors, no l’odi. Només els que no estimen odien. Els que no estimen i els inhumans. Soldats, no lluiteu per l’esclavitud sinó per la llibertat.

Al capítol 17 de Sant Lluc es llegeix: “El regne de Déu està dins de l’home”. No d’un home o d’un grup d’homes, sinó de tots els homes. En vosaltres. Vosaltres, el poble, teniu el poder. El poder de crear màquines. El poder de crear felicitat. Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer aquesta vida lliure i bonica. De convertir-la en una meravellosa aventura. En nom de la democràcia, utilitzem aquest poder. Actuant tots units, lluitem per un món nou. Per un món decent que doni als homes treball i a la joventut un futur i a la vellesa, seguretat. Amb la promesa d’aquestes coses, les feres van aconseguir el poder. Però van mentir. No han complert les seves promeses i mai les compliran.

Els dictadors són lliures només ells, però esclavitzen el poble. Lluitem ara per fer nosaltres realitat el que ens havien promès. Lluitem per alliberar el món, per enderrocar barreres nacionals. Per eliminar la cobdícia, l’odi i la intolerància. Lluitem pel món de la raó. Un món en què la ciència i el progrés porti la felicitat a tots els homes. Soldats, en nom de la democràcia, ens hem d’unir tots!”

 








diumenge, 29 d’agost de 2021

Compàs d’espera

 



Com saben els lectors que em fan l’honor de seguir-me, un dels modestos granets de sorra que aporto a la nostra lluita és escampar detalls del conflicte català als eurodiputats alemanys, suïssos i austríacs i a una trentena de mitjans dels tres països de parla alemanya.

Però ara no he tingut més remei que parar de moment aquesta activitat i fer un compàs d’espera que durarà segurament fins passat l’onze de setembre. No tant les vacances estivals dels receptors (que també compten) com els esdeveniments actuals (només cal citar les catàstrofes climàtiques, la pandèmia i l’Afganistan) fan que les informacions sobre els detallets del dia a dia del nostre conflicte trobin en general poc o gens d’interès a fora.

Aquest interès només es pot recuperar amb accions que demostrin que el nostre conflicte ni s’ha acabat ni està en vies de solució (com pot passar amb noves manifestacions per la Diada i per l’1-O), o amb una actuació política concertada que malauradament en aquests moments sembla utòpica.

És clar que seguiré fent la feina que m’he imposat. Però quins ànims he de tenir per convèncer a ningú, si un govern català, amb una majoria teòricament independentista, dona amb safata els arguments a Madrid perquè diguin a fora que amb el diàleg acordat tot està en vies de solució definitiva?

Quins ànims he de tenir, si l’actuació de polítics (i també p. ex. de TV3) no defensa la nostra llengua amb l’energia que cal i sembla que ni s’adonin que hi va la nostra personalitat, la clau de sobreviure com al poble que ha format l’herència de segles i segles?

Com es pot justificar que al Parlament no hagi alçat ningú la veu criticant aquesta fallada esclatant? Com pot ser que els actuals dirigents de TV3 ignorin que TV3 va ser creada precisament per dotar la llengua d’una eina valuosa, i no pas per fer competència a TVE amb programes en castellà? Com pot ser que a TV3 s’admetin tertulians que no entenguin o no vulguin entendre el català? A aquesta gent no se li ha perdut res a la televisió catalana. Ja tenen altres fòrums on puguin manifestar-se.

Quins ànims he de tenir si als que propugnem no fer-los-hi el joc als nostres contraris i tallar el “diàleg” si l’altra banda no vol parlar del que nosaltres volem, se’ns titlla d’arrauxats, de radicals exclusivistes i altres floretes semblants, i ens diuen, com fa poc, que si el que volem és imposar-nos per la força de les armes i veiem que això és impossible que callem i “deixem de donar la tabarra”?

Per tan poc intel·ligents ens teniu, companys? El repte és precisament trobar un camí eficaç entre el dialoguisme mansoi i la utopia armada. I que per aquest camí, que és difícil, però no impossible, ja s’ha fet molta via (sobretot a fora) ho demostra el nerviosisme i el recrudiment de l’esperit venjatiu de les cúpules espanyoles, a les que no amansirem amb cessions que descoratgin la nostra gent i que encara faran més inflexibles els nostres contraris.

Però amb més o menys ànims, més o menys empipat, jo, com tants altres compatriotes i al costat seu, seguiré fent la meva. En la meva “caricatura” del plorat amic Joan Triadú hi deia: Els que ens volien deixat muts / no van comptar amb tants testarruts. / Tants patriotes de cap dur / com el tossut d’en Triadú/.

I a mi, com a bon deixeble d’ell, en aquesta qüestió a testarrut no em guanya ningú!


Pere Grau

dimarts, 9 de febrer de 2021

“Que inventen ellos“

Que inventen ellos“. Aquesta és, potser, la frase que millor ha descrit l’actitud d’Espanya pel que fa a la ciència. La va deixar anar Miguel de Unamuno en el que, potser, va ser un dels moments menys inspirats imaginables. Tan sols tres paraules que resumeixen l’actitud de la persona que, en intuir que la ciència destapa realitats difícils d’entendre o que no li plauen, decideix girar-li l’esquena, deixar que la facin altres i finalment, presumir amb orgull d’haver triat l’estancament i la ignorància.

La frase completa estava ben argumentada. Encara que els invents siguin d’altres, nosaltres ja els podrem gaudir: ” Inventen, pues, ellos y nosotros nos aprovecharemos de sus invenciones. Pues confío y espero en que estarás convencido, como yo lo estoy, de que la luz eléctrica alumbra aquí tan bien como allí donde se invento“.

Suposo que algú coneixedor de la filosofia, del moment històric o de la trajectòria vital d’Unamuno podrà matisar la meva opinió, però l’error de base que amaga la frase em sembla colossal. Requereix passar per alt que rere els invents hi ha les empreses que els fan, els beneficis de les patents que generen, l’impuls intel·lectual que hi va associat i la llibertat de decidir que fas amb el que descobreixes o inventes.

Ara tenim problemes amb la distribució de les vacunes i posem el crit al cel si no arriben les pactades o ens indignem pel preu que cal pagar. Uns problemes que no tenen aquells que les fabriquen. Aquells que “las inventaron” podran protegir les seves poblacions i guanyar una pasta amb la comercialització del que van inventar. Podem discutir si és més o menys ètic, més o menys reprovable o més o menys just, però això no canviarà com funciona el món. I aquell que domina la ciència i la tecnologia té moltes paelles pel mànec.

La tradició descrita per Unamuno es nota en l’interès social per la ciència i els recursos que hi destina el país. L’interès potser s’ha reviscolat aquest any, potser perquè no hi havia més remei. I pel que fa a la inversió en ciència… Bé, n’hi ha prou de mirar les xifres per entendre com van les coses. Anar a la cua d’Europa, per darrere de Grècia, Portugal o Polònia en inversió en recerca, és per fer-s’ho mirar.

Es parla de la vacuna que s’està desenvolupant al CSIC i estic raonablement segur que serà prou bona. Però quan vegi la llum, la major part del món estarà immunitzat amb les vacunes produïdes en països que sí que inverteixen en ciència, de manera que el recorregut que tindran la resta de vacunes sospito que serà molt limitat.

Refent la frase original, avui es podria dir: “Inventen, pues, ellos y nosotros nos aprovecharemos de sus vacunas…, en el momento que ellos decidan y pagando el precio que tengan a bien imponernos“.

Poques coses hi ha més tristes que la ignorància. Però una d’elles és la ignorància orgullosament triada. Una societat que tria aquesta actitud, té molt poc futur.


 Daniel

diumenge, 24 de gener de 2021

I qui més s’ha vacunat?

 

 

Ahir va dimitir –només faltaria!– aquell senyor que vestit de militar es va fer famós perquè al principi de la pandèmia sortia a les rodes de premsa del gobierno a alliçonar-nos. Era el cap de l’estat major de Defensa, Miguel Ángel Villarroya. “Todos los días son lunes, porque en guerra todos los días son lunes”, ens va dir un dissabte (se’n recorden?), i ens va deixar a tots acollonits. La seva teoria era ben simple, “todos nosotros somos soldados, cada uno en el puesto que nos ha tocado vivir”, ens va dir un dia. Però, ai carai, resulta que a ell li va tocar un puesto tan imprescindible per a tots plegats que l’altre dia va decidir vacunar-se de la Covid. Ell i un grup d’alts càrrecs militars. “Lo primero, la disciplina; lo segundo, el espíritu de sacrificio”, ens va deixar anar un altre dia. I resulta que lo primero va ser la vacuna, i que allò del sacrificio és per als que venim al darrere. Vilarroya va dimitir ahir. Molt bé. I quants més? Qui més es va posar la vacuna sense que li toqui? Amb quin criteri s’ha vacunat la cúpula militar?, ja que arran d’aquest cas hem sabut que tenien una quantitat de dosis assignades. S’ha vacunat el rei? O algú més de la Casa Reial? Els hi tocava o s’han saltat la cua? I del gobierno, qui s’ha vacunat? Ho ha fet el presidente? Els ministres? No tinc dret a ser malpensat, després de veure els arguments d’alguns càrrecs públics per vacunar-se? El conseller de Salut de Múrcia es va colar a la cua de la vacunació amb l’argument que era cardiòleg; Franc López, alcalde d’un poble valencià, va dir que ho havia fet “per donar sensació de seguretat a la població” en veure “que hi havia gent reticent a posar-se-la”; l’alcalde de Riudoms, perquè no es perdés una dosi que caducava; i el conseller de Salut de Ceuta, Javier Guerrero, es veu que ho va fer per solidaritat: “Jo no em volia vacunar, però els tècnics que se l’havien de posar em van dir que si no em vacunava jo, ells no ho farien.” Quin morro! L’alcalde del Verger, a Alacant, va arribar a parlar del sacrifici de posar-se-la: “No em sento cap privilegiat, sinó un conillet d’índies.” I així anar fent. Ho sabrem mai, quants més s’estan saltant la cua?, em pregunto.


OPINIÓ

dijous, 3 de desembre de 2020

CARTA DE UNA ZORRA

 

Como algunos de vosotros sabréis a estas alturas, un juez de la Audiencia Nacional ha dictado una sentencia en la que afirma: Que llamar “zorra” a una mujer no es delito, ni falta, ni nada, porque quien usa ese adjetivo en realidad lo que quiere decir es que dicha mujer es astuta y sagaz. Con base en ello, he aquí el escrito que le ha remitido una ciudadana……

“Estimado juez: Espero que al recibo de la presente esté usted bien de salud y con las neuronas en perfecto estado de alerta como es habitual en Su Señoría.

El motivo de esta misiva no es otro que el de solicitarle amparo judicial ante una injusticia cometida en la persona de mi tía abuela Felicitas y que me tiene un tanto preocupada. Paso a exponerle los hechos:

Esta mañana mi tía abuela Felicitas y servidora nos hemos cruzado en el garaje con un sujeto bastante cafre que goza de una merecida impopularidad entre la comunidad de vecinos. Animada por la última sentencia de su cosecha, que le ha hecho comprender la utilidad de la palabra como vehículo para limar asperezas, y echando mano a la riqueza semántica de nuestra querida lengua española, mi querida tía abuela, mujer locuaz donde las haya, le ha saludado con un jovial “que te den, cabrito”.

Se ha puesto como un energúmeno, oiga. De poco me ha servido explicarle que la buena de mi tía abuela lo decía en el sentido de alabar sus grandes dotes como trepador de riscos, y que en estas épocas de recortes a espuertas, desear a alguien que le den algo es la expresión de un deseo de buena voluntad.

El sujeto, entre espumarajos, nos ha soltado unos cuantos vocablos, que no sé si eran insultos o piropos porque no ha especificado a cuál de sus múltiples acepciones se refería, y ha enfilado hacia la comisaría más cercana haciendo oídos sordos a mis razonamientos, que no son otros que los suyos de usted, y a los de mi tía abuela, que le despedía señalando hacia arriba con el dedo corazón de su mano derecha con la evidente intención de saber hacia dónde soplaba el viento.

Como tengo la esperanza de que la denuncia que sin duda está intentando colocar esa hiena -en el sentido de que es un hombre de sonrisa fácil- llegue en algún momento a sus manos, le ruego, por favor, que intente mediar en este asunto explicándole al asno -expresado con la intención de destacar que es hombre tozudo, a la par que trabajador- de mi vecino lo de que las palabras no siempre significan lo que significan, y le muestre de primera mano esa magnífica sentencia suya en la que determina que llamar zorra a una mujer es asumible siempre y cuando se diga en su acepción de mujer astuta.

Sé que es usted un porcino -dicho con el ánimo de remarcar que todo en su señoría son recursos aprovechables- y que como tal, pondrá todo lo que esté de su mano para que mi vecino y otros carroñeros como él -dicho en el sentido de que son personas que se comen los filetes una vez muerta la vaca – entren por el aro y comprendan que basta un poco de buena voluntad, como la de mi tía abuela Felicitas, para transformar las agrias discusiones a gritos en educados intercambios de descripciones, tal y como determina usted en su sentencia, convirtiendo así el mundo en un lugar mucho más agradable.

Sin más, y agradeciéndole de antemano su atención, se despide atentamente, una víbora (evidentemente, en el sentido de ponerme a sus pies), enviándole mis más respetuosos saludos a las zorras de su esposa y madre

dijous, 26 de novembre de 2020

La mà de Déu també pegava

 

Maradona al Mundial de Mèxic de 1986

 “Era una bona persona” és probablement la frase que més es repeteix quan algú mor. Es veu que, un cop a la tomba, amb els familiars i els amics plorant, la maldat al món deixa d’existir. És a dir, no et pots morir i ser dolent. En aquesta vida et mors i ets un gran pare, un bon germà, el millor amic dels teus amics, el veí més amable… o un dels millors futbolistes del món.

Diego Armando Maradona va morir ahir als 60 anys per una aturada cardiorespiratòria. Va ser tot tan sobtat, que ni els mateixos mitjans s’ho volien creure al principi. “Maradona hauria mort, segons mitjans argentins”, deia un primer tuit, seguit de cent piulades més, i més, i més, totes lloant l’home que un dia va vestir els colors blaugrana i va fer somiar generacions senceres, fins i tot les menys apassionades pel futbol. “La llegenda futbolística més gran de la història”, “marxa un fora de sèrie”, “ens deixa un dels més grans”, deien ahir els aficionats.

La mà de Déu era tan potent que fins i tot va poder desbancar el titular més important d’ahir 25 de novembre, que, recordem-ho, per si algú ja se n’ha oblidat, és el Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones. Sí, aquella jornada en què tothom fa piulades amb els hashtags #25N, #EnsVolemVives, #NiUnaMés, i la bombolla digital, per un instant, et fa sentir part d’un món millor, ple de gent conscienciada sobre la pandèmia contra la qual lluitem cada dia les dones, des de molt abans que arribés el coronavirus. Dic per un instant perquè, malauradament, aquest món ideal sol durar només 24 hores. L’endemà les dones continuem sent assassinades, violades i vexades. L'endemà se’ns segueix xiulant pel carrer i continuem tenint un salari més baix que els homes. Però aleshores, d’això, ja ningú no en parla. El problema no és aquest —que també. El problema és que ahir, aquest instant, aquesta treva de 24 hores, no va ni arribar a complir-se. Ahir, a partir de les cinc de la tarda, la lluita feminista va quedar relegada pels elogis cap a un home. Ahir al vespre, les capçaleres dels telenotícies i les programacions especials que havien de parlar de les assassinades per violència masclista es van veure modificades per anunciar la mort d’un maltractador. 

Sí, Maradona ha estat el millor jugador del planeta, d’això ningú no en dubta, però la mà de Déu no era santa i, a banda de rebre trofeus, sovint també pegava. El mite entre els mites va ser filmat maltractant la seva exparella i també havia estat acusat d’abusos sexuals i de pedofília. Però d’això sembla que tampoc no se’n parlarà prou. Si se’n parla, mai no es farà com a tema destacat, potser simplement es recorrerà al debat de la separació artista—persona, un fet ja discutit amb anterioritat, amb celebritats com Woody Allen, Plácido Domingo o Kobe Bryant, mort el passat gener. És evident que l’obra d’art és important, que el que feia Maradona amb els peus no ho feia ningú, i és respectable que ens agradi. Però una cosa no treu l’altra, i xutar meravellosament una pilota no et converteix immediatament en el gran pare, el veí amable, la indubtable bona persona que ets quan mors.

Quin sentit té utilitzar el hashtag #25N i al cap de sis hores el #DEPMaradona si, en fer-ho, s’obvien les contradiccions anteriorment esmentades? Per què s’omplen taules de tertúlia contra la violència de gènere si, en qüestió de minuts, la notícia de la mort d’un astre futbolístic les eclipsa i obvia el seu passat maltractador? Precisament són aquests detalls els que demostren, una vegada més, que encara queda molt (massa) per fer, i que la lluita feminista continua.


Marta Nin Loscos

Periodista

Chaplin, en nom de la democràcia

 «càmera, acció», El final de la pel·lícula havia d'haver sigut  un altre: quan el barber puja al pedestal confós amb el dictador, davan...