divendres, 30 de desembre de 2022

La covardia s’encomana: del judici al Suprem als espectadors de Joan Manuel Serrat

 Joan Manuel Serrat durant el concert al Palau Sant Jordi. (Fotografia d'Alejandro García)

El lector em perdonarà que comente avui un fet que va passar fa dies. Les festes podrien ser una excusa, però no vull que ho siguen. Parle de la reacció dels espectadors de Joan Manuel Serrat quan una sola veu va exigir-li que deixàs de parlar en català i ell ho va fer. En el vídeo de l’espectacle, els fets es veuen ben clarament. Hi ha una veu que li exigeix a crits que parle en castellà i uns pocs espectadors aplaudeixen solidàriament enmig de la incomoditat, evident pels murmuris, de la majoria. D’una majoria que, emperò, no fa res, no diu res per a frenar aquella agressió. I Serrat, fins i tot en algun moment fa la impressió que la cosa estigués preparada, abandona la seua llengua diria que amb orgull i tot, amb un gest altiu.

Si parle tard d’això és perquè han passat uns dies en què volia trobar la manera d’explicar-ho sense caure en el maniqueisme ni en el discurs fàcil ni en l’atac personal al cantant. Alguna gent ha volgut situar el debat sobre Serrat i per a mi això és un error.

Joan Manuel Serrat, com tots, està condicionat pel seu temps i el del seu passat, però no hi està encadenat. Per tant, que en un moment determinat fes determinats gests o mantingués determinades conviccions no l’obliga a renegar d’allò que en realitat és ara. Algú ha parlat de coherència, però per a seguir amb seriositat aquesta via primer hauríem de posar-nos d’acord en quin és el Serrat coherent, si el jove o el vell, perquè tots dos no poden ser-ho. I aquest és, per tant, un debat sense trellat. Serrat avui és qui és Serrat avui i qui pensa allò que pensa avui. I si algú enyora un altre Serrat és un problema de qui enyora. Perquè aquell del “La, la, la” en català va morir fa molts anys i ja no existeix. Serrat, als anys seixanta i setanta, en l’època en què tenia coses interessants a dir, va ser un bon cantant, un demòcrata decidit, i va acostar la llengua catalana a milions de persones, tant als Països Catalans com al món. Però d’aquell personatge avui no en queda res, llevat d’aquesta persona física que va arrossegant el seu treball de jove pels escenaris

Hi ha hagut també un cert debat sobre la seua qualitat artística i la responsabilitat que implica. I jo hi estic d’acord culturalment, però no civilment. El Serrat jove va fer àlbums meravellosos que es recordaran sempre, però cal que la gent entenga que el creador i l’obra poden separar-se. Ho vaig aprendre, també quan era jove i, després de negar-me a llegir-lo per les seues simpaties nazis, vaig descobrir que Jorge Luis Borges era un escriptor magnífic. I sí, es pot ser un desclassat, un fariseu, un girajaquetes, un aprofitat o un covard i alhora fer una gran obra cultural. El món en va ple d’exemples.

Per això el debat, per a mi, té poc a veure amb Serrat –la seua reacció no em sembla interessant, perquè no em ve de nou– i l’hauríem de centrar en el públic. En aquest públic que va rebre arraulit i covard la provocació del senyor de la veu grossa i no va fer res per evitar l’espectacle posterior.

Perquè és evident que entre els espectadors hi havia catalanistes, nacionalistes, independentistes, digueu-ne com vulgueu. Serrat és el cantant dels socialistes, i més recentment de l’ala Ciutadans dels socialistes, però el seu públic és molt barrejat. Precisament perquè hi ha molts Serrats –del catalanista a l’espanyolista o de l’insurrecte esquerrà al burgesot acomodat, per posar-ne dos exemples–, Serrat té públics diferents que es barrejaven al Sant Jordi aquella nit. I allò que crida l’atenció és que ningú, ni una sola persona, ni una sola veu entre aquell públic fervorós de Serrat però encara catalanista s’atrevís a alçar-se per contrarestar l’agressor, per reivindicar una cosa tan natural com que el cantant fes servir la seua llengua original en un concert que es feia a quatre passos del seu barri. El problema per a mi no va ser Serrat, sinó la societat catalana.

Si he tardat dies a escriure això també és perquè cercava la manera d’explicar que tot plegat no és una anècdota més. I per a veure-ho m’hi va ajudar un fet que va passar al Palau de la Música Catalana durant el concert de Sant Esteve, més acostat en el temps doncs. Allí, quan els cors i el públic van començar a entonar “El cant de la Senyera”, un jove, un de sol i solitari, va començar a insultar a crits els cantaires i el públic, dient que eren tots uns rucs –és la paraula que feia servir– i fent visques a Espanya. I la reacció del públic va ser la mateixa que el dia de Serrat: deixar fer. Jo, que era a la seua filera, li vaig recriminar l’actitud perquè vaig aprendre durant la transició valenciana que no es pot deixar mai passar impunement un feixista. I això va ser tot.

La pregunta a fer-se, doncs, és què ha passat. Què ha passat perquè individus com aquests no tinguen ni la menor recança, gens de prevenció ni respecte, a l’hora d’expressar davant públics multitudinaris el seu supremacisme. I la resposta és que la covardia s’ha encomanat i ells l’oloren. L’oloren els feixistes que se senten impunes i saben que, facen la provocació que facen, simplement no els passarà res.

En relació amb això, fa temps que m’interessa de comparar l’ambient de recuperació i orgull del català que planava a Barcelona l’any 2017 i aquest ambient de derrota i pessimisme que vivim avui. Perquè, ha canviat tant la ciutat? La resposta no pot ser cap altra que no. El nombre de parlants de cada llengua deu ser si fa no fa el mateix. Però, en canvi, el català clarament ha disminuït en presència pública. I això passa, simplement, perquè una part substancial de la població que parla català ara l’amaga i dissimula ser qui és. I l’amaga i dissimula perquè els espanyols han reeixit a fer surar la por ancestral dels oprimits –les porres del Primer d’Octubre, com un efecte Pàvlov, han retornat a la memòria viva les bufetades del mestre a l’escola, les amenaces de la pareja de la Guàrdia Civil, les prohibicions del franquisme o els morts republicans enterrats en les carreteres. En nosaltres, però també en ells. Que és per aquesta raó, al cap i a la fi, que els camises blaves d’avui es comporten, en el concert de Serrat o en el de Sant Esteve, amb aquella arrogància que lluïen quan tot el poder de la dictadura era a les seues mans i la llibertat, i la vida i la mort, depenien tan sol dels seus capricis.

Però deia abans que els feixistes oloren la por i la covardia i si ho fan és perquè la por i la covardia s’han encomanat. I ací hi ha una responsabilitat històrica, major, que recau sobre els presoners polítics del 2017 i que encara no hem pogut tractar amb la calma adequada i sense pressions. Perquè van ser ells qui, amagant el català al judici i doblegant-se davant la pressió del tribunal, van llançar la llengua pel penya-segat.

Aquell judici, retransmès de manera infinita per les cadenes de televisió, quin missatge de coherència lingüística va enviar a la població? No ens podem enganyar més temps respecte d’això: va enviar el missatge que si et trobes amb problemes la primera cosa que has de fer és evitar de parlar en català. Això és el que tothom va veure fer als seus, als nostres, líders i això és el que tothom –tothom no, però ja m’enteneu– fa ara. I sí, ja ho sé, que és molt dolorós parlar-ne així, durament. Perquè tots, jo també, vam fer una inversió emocional en els nostres presoners tan extraordinària, oberta i generosa que avui encara, fins i tot quan les coses es veuen nítides, ens costa de criticar-los. Però quan les preocupants anècdotes que passen avui reclamen que mirem de cara la realitat i ens adonem d’on som, no podem continuar, no hauríem de continuar, evitant de fer una crítica que ens pot resituar en la realitat, si l’entenem. I que si som capaços d’interioritzar-la i reaccionar pot retornar-nos les forces que tanta gent sembla que haja perdut.

Acabe. El novembre del 1967 Martin Luther King Jr. va fer una sèrie de conferències per a la Canadian Broadcasting Corporation, que acabaren essent el cos central d’un llibre encara avui remarcable, titulat The Trumpet of Conscience. Quan el vaig llegir, ja fa anys, em va impressionar que en un moment determinat King digués d’una manera tan eloqüent: “Al final serem recordats no per les paraules dels nostres enemics sinó pel silenci dels nostres amics.” En aquell context, era una frase que tenia un doble sentit: afirma que no ens hem de callar res com a persones, que no ens hem d’estalviar mai les crítiques, però també, i sobretot, que no podem callar ni tenim el dret de callar com a societat contra l’agressió. En tots dos vessants, em sembla especialment adequada avui per a tancar aquest editorial que, demane disculpes, he tardat a fer més dies que no tocava.

 

  VilaWeb  

dijous, 29 de desembre de 2022

El Serrat de 2022 avergonyiria el de 1968

 

                                                                 Foto d'Internet

 

https://twitter.com/i/status/1606436806513369088

Joan Manuel Serrat ens explica que és la diglòssia.

El català és una llengua secundària que ha de cedir sempre davant la important, el castellà. Quan algú demana canviar al castellà, se li fa cas immediatament; quan algú demana canviar al català se l'avergonyeix i vexa públicament.

Hauríem de començar a assumir que som una societat amb força complexos i, ara per ara, sembla que som incapaços de superar totes aquestes dèries que ens fan sentir inferiors. L’actitud de menyspreu cap a la llengua que va mostrar Joan Manuel Serrat en el seu darrer concert no és una qüestió d’educació, és una mostra de la repressió que portem dins. Ara mateix som un poble vençut, literalment, perquè ens van apallissar; i fem palesa la nostra subordinació amb la llengua. Ja podem anar argumentant que és per quedar bé, per semblar més inclusius o per altres històries que ningú no es creu; perquè cada cop que renunciem al que som, actuem com un autòmat programat per acontentar l’altre: la veu de l’amo.

Ja és hora de deixar de fer veure que hi ha una convivència (inexistent) entre les dues llengües perquè conviure vol dir que viuen plegades, que estan amistançades i que quan una necessita reforç, ajuda o empenta, l’altra li’n donarà. Quan sents un bram que reclama que es parli l’altra llengua, entens que d’amabilitat no n’hi ha. Són els mateixos que diuen que el català és una llengua cooficial a Catalunya però de l’espanyol, en diuen llengua oficial. El prefix co- vol dir ensems, de manera conjunta. Ara bé, quan s’usa aquest prefix es vol transmetre que una queda en segon pla; igual que quan es diu que l’altra és oficial (sense prefix) s’obvia aquesta voluntat de suposada convivència.

Diuen que calen tres generacions per canviar la manera de fer i de pensar d’una societat, però si nosaltres mateixos ho perpetrem, segur que no canviarem res. Perquè hem de ser conscients que el mal més gran a la nostra llengua no el fa qui crida amb desdeny perquè no pot suportar que es parli en català. El veritable botxí és qui cedeix i se sotmet i són molts els estímuls que ens empenyen a actuar així.

No sé si algú ha mirat la sèrie Smiley en català. M’ho demano perquè entre els nostres complexos tenim aquell mantra que diu que les sèries i les pel·lícules no es poden veure en la llengua pròpia perquè els actors de doblatge (que sovint són els mateixos que ho fan en castellà) no ho fan bé. No és el mateix, no. I es veu que hi ha qui no pot veure-ho en català de cap de les maneres… Tret de Bola de drac, és clar. Bé, els qui no tenim aquest tipus d’autoodi, podem trobar a Netflix la sèrie en català; ara bé, íntegrament no. Com que representa que la sèrie passa a Barcelona, evidentment hi ha personatges que parlen en castellà. Per què? Doncs perquè si allò de viure plenament en català és una quimera, a la ficció també ens mereixem que ho sigui. I en gairebé totes les pel·lícules i sèries catalanes hi ha d’haver el personatge que parla en castellà, com en la nostra vida quotidiana, el típic que entén el català però que no el parla; perquè des del nostre punt de vista és això la mostra de convivència de llengües: posar en relleu que hi ha el que parla castellà i fa que 15 persones canviïn de llengua.

Si quan mirem una sèrie americana, neerlandesa o turca no ens cal que ens mostrin la diversitat lingüística, preguntem-nos per què quan passa a casa no pot ser íntegrament en català? I preguntem-nos també per què els noms dels personatges no són en català. Allò que dèiem… tenim por i estem acomplexats. Qui és el botxí?

dijous, 8 de setembre de 2022

La Diada Nacional de Catalunya d’enguany (2022)

 



Sembla mentida que, a aquestes alçades, encara hàgem d’aclarir que L’11 de Setembre es commemora l'heroïcitat d’uns màrtirs que l’any 1714 van vessar la seva sang en defensa de la ciutat de Barcelona i de Catalunya enfront de les tropes del Borbó Felip V reforçades, això sí, pel nombrós exèrcit que el seu oncle i rei de França, Lluís XIV, li va enviar comandades pel duc de Bredwick.

 Em podreu dir que això ho sap tothom o gairebé tothom, però no ho sembla. Cada any hi ha baralles per veure què s’ha de reivindicar aquest dia. Està bé que s’aprofiti per fer reivindicacions nacionals però sense oblidar l’origen i l’essència de la nostra Festa Nacional. Segons què es reivindica, uns hi van i altres no, oblidant que és la Diada de tots els catalans que se’n senten com a tals, volen fer memòria dels màrtirs del 1714 i volen les llibertats per les quals aquells lluitaren i moriren.

Els catalans sempre hem estimat la llibertat per al nostre país. La nostra història està plena d’actes de rebel·lió contra l’opressió. Abans i des de que Catalunya fou una nació independent, amb el comte (després príncep) Borrell II, s’han anat succeint aixecaments contra els que volien trepitjar-nos, sigui prohibint la llengua o les llibertats aconseguides. Una mostra fou la Guerra dels Segadors. El rei d’Espanya volia que els catalans acollissin a casa seva els membres de les tropes franceses que ens estaven envaint. El 7 de juny del 1640, dia de Corpus Cristi, els catalans es van aixecar contra aquesta pretesa imposició, esclatant el que es va conèixer com a Corpus de Sang, amb el qual s’iniciava la Guerra dels Segadors que va durar fins al 1652. Aquests fets van ser els que van inspirar el nostre himne nacional, “Els Segadors”.

La primera commemoració de l’11 de Setembre tingué lloc en aquesta data del 1886; en honor dels màrtirs del 1714 fou celebrada una missa a l’església de Santa Maria del Mar. Actualment, per iniciativa del Grup Sant Jordi i altres entitats nacionalistes, se segueix celebrant aquesta missa el mateix dia i en la mateixa església. La primera commemoració després de la mort del dictador Franco tingué lloc el 1976 a Sant Boi de Llobregat, localitat on fou enterrat Rafael Casanova, destacat heroi de de la defensa de Barcelona, de la qual era conseller en cap i que va caure ferit defensant el Baluard de Sant Pere. Una altra víctima fou el general Moragues que fou executat i el seu cap penjar al Portal de Mar durant anys.

Una altra fita en la història de la Diada, fou la manifestació de 2012 en què per primera vegada en la història més recent fou reivindicada la independència de Catalunya. El 2006 s’havia aprovat un Estatut d’autonomia per part del Parlament de Catalunya, ratificat en referèndum pels ciutadans del nostre país i per les Cortes españolas. Un recurs del PP i alguna cepillada (recordem Alfonso Guerra) del PSOE van fer que el Tribunal Constitucional acceptés aquell recurs i l’Estatut del 2006 fos anul·lat el 2010. A partir de llavors els catalans van tornar a bellugar-se i manifestar-se de diverses maneres, sempre pacífiques. Primer va començar Arenys de Munt, el 13 de setembre de 2009, amb una consulta sobre la independència que van repetir 116 municipis de Catalunya. El president de la Generalitat Artur Mas va convocar una consulta sobre la independència pel 9 de novembre de 2014 que va tenir un gran ressò i que a ell i altres membres del seu govern els ha costat i costa una investigació i processament. Val a dir que en totes aquestes consultes el resultat va ser d’un SÍ acaparador.

La cirereta d’aquest procés va ser el Referèndum d’Autodeterminació celebrat l’1 d’Octubre de 2017. Tots recordem les imatges d’aquell dia  en què la força bruta de l’Estat espanyol va causar centenars, potser milers, de ferits entre els ciutadans que anaven a votar pacíficament i democràtica a llurs col·legis electorals. Res ni ningú no va poder impedir que el dit referèndum se celebrés amb urnes, paperetes i cens universal. La repressió de l’Estat en forma del malauradament famós article 155 va ser acarnissada i encara dura. Hi ha hagut presos polítics durant tres anys, al dia d’avui encara hi ha exiliats i milers de represaliats pendents de judici. Hi ha hagut, també, grandíssimes manifestacions de la ciutadania catalana i, recordem, un madrileny a Madrid va ser detingut i empresonat per la nostra causa. Recordem aquelles cinc riuades de catalans i catalanes procedents de cinc punts del país que van fer cap a Barcelona, la Via Catalana que va recórrer el país de nord a sud, manifestacions brutalment reprimides, etc.

Amb aquests antecedents ens presentem a la Diada Nacional de Catalunya d’enguany el diumenge vinent. Sí, commemorem la gesta dels màrtirs del 1714 pel damunt de tot. Però, naturalment, l’11 de Setembre és una data perquè, endemés, recordem la nostra reivindicació actual, la independència, la República Catalana. En la Junta de Guerra que es va celebrar el 10 de setembre de 1714, la vigília de l’assalt a Barcelona per les tropes borbòniques, el conseller en cap Rafael Casanova i el general Villarroel eren partidaris de la negociació, però la majoria es va decantar per resistir. Casanova i Villarroel van acceptar democràticament la decisió de la Junta i van ser els primers en anar a defensar la ciutat i pagar-ne les conseqüències.

No cal fer un referèndum per decidir si s’ha d’anar o no a la manifestació de diumenge, però per coherència, si no és per convenciment, els independentistes no hi poden fallar. Els independentistes que no hi vagin sense motiu raonable seran col·laboracionistes del govern de Madrid i dels poders fàctics de l’Estat. Què hi haurà esbroncades? Gairebé segur i esperem que no passin d’aquí. Els primers que hi han d’anar, els màxims representants del govern que ens va prometre la independència i de tots els partits independentistes. Els polítics han de saber donar la cara, sobretot els que vam votar per fer la independència. Aquesta, si no la fem nosaltres, no la tindrem mai. Esperem que els independentistes de les noves generacions i els seus representants polítics ho facin millor i amb més coratge que els d’ara. En la manifestació de la Diada d’enguany no anirem a contar quants n’hi ha, sinó qui hi ha.

Josep M. Boixareu

dissabte, 30 de juliol de 2022

Va por ustedes.

 

descarga (1)

Va per tothom

Va per aquesta Espanya que ens enganya i ens escanya. Per aquesta colla de polítics corruptes, per Brugal, per Gürtel, per Andratx, per Bárcenas, per les Black cards, per un president que s’amaga darrera un plasma i que encara no s’ha dignat a donar explicacions i ofega les seves poques frases en peticions de perdó.

Va per un país on la llei de memòria històrica es va aprovar perquè es complís però que no es compleix mai. Va pels milers de “papers de Salamanca” que no són de Salamanca sinó de particulars i institucions que l’únic delicte que van cometre va ser acabar en el bàndol dels vençuts.

Va pels tribunals estrangers que jutjaran criminals de guerra pel cas de l’únic president escollit democràticament afusellat en un consell de guerra i per qui, 74 anys després, cap govern democràtic espanyol no ha demanat perdó.

Va per Salvador Puig Antich i les seves germanes, que hauran de veure com el mateix tribunal estranger investiga la sentència que el va condemnar a mort l’any 1974.

Va per l’advocat que va redactar-ne la sentència, Carlos Rey, que encara avui es posa la toga amb total impunitat i defensa, entre d’altres persones, a la presidenta del Partit Popular de Catalunya.

Va per la Camarga, doncs, i també, és clar que sí, pels comtes a Andorra de qui sigui, pels Millet i els Montull, per les ITV, el Palau de la Música, els Pretòria i el 3%.

Va per la llei Wert, perquè n’estic farta d’haver de demanar permís per ser catalana i perdó per parlar en la meva llengua.

Va per aquells que impugnen les lleis per combatre la pobresa perquè —diuen cínicament— que cal socialitzar la desigualtat. Va pels que entenem la solidaritat com un acte voluntari sense cap imposició.

Va pels que arxiven les causes contra els que mostren banderes feixistes i amenacen polítics amb la càmera de gas i, en canvi, condemnen els que pengen una ikurriña o fan onejar una estelada.

Va per la memòria de tots  aquells que van patir la repressió i la crueltat de la violència feixista i que ara són menystinguts i banalitzats.

Va per tots aquells que banalitzen el feixisme en qualsevol de les seves formes comparant el nostre procés nacional amb les atrocitats dels anys 30 i 40.

Va per tots els homosexuals i transsexuals que han celebrat el reconeixement explícit dels seus drets mitjançant una llei del Parlament de Catalunya i alhora han de suportar que un diputat  homosexual compari la situació actual catalana amb l’alemanya nazi que volia exterminar-los.

Va per un país que va entendre malament la paraula amnistia fiscal i la utilitza per blanquejar diner negre en sobres que sovint serveixen per fiançar els partits polítics als quals pertanyen el evasors.

Va per un país que per combatre l’horror de la violència política va crear els GAL, la violència d’estat més execrable, que es desfeia dels cossos dels detinguts en calç viva i que indultava els torturadors i terroristes amb sou públic.

Va per la punyetera llei de partits que va servir per il·legalitzar l’independentisme basc, tancar mitjans de comunicació i torturar gent innocent, però que no va servir per impedir que els partits feixistes —amb membres condemnats per assassinat— es poguessin presentar als comicis electorals.

Va pels presos polítics com Arnaldo Otegi i els seus companys de Bateragune o del Sumari 18/98 que veuen com els polítics presos espanyols brillen per la seva absència.

Va per un país on la tortura a un animal l’anomenen “festa” i pretenen que formi part de la cultura nacional del meu país.

Va per tots els AVE sense passatgers, les autopistes rescatades, pel Castor, pels ERO, per l’Aeroport de Castelló, per les putes catenàries de RENFE.

Va per la infermera que es va contagiar amb el virus de l’ebola després que el Ministeri  aprovés la repatriació patriòtica i temerària d’un missioner malalt sense complir amb les necessàries mesures de seguretat.

Va pel desgraciat del conseller de sanitat de la Comunitat de Madrid que va culpar la sanitària de les greus mancances del dispositiu que ell i la ministra Anna Mato havien de dirigir i no ho van fer.

Va pel gos de la infermera que van sacrificar, com qui ofereix el sacrifici d’un esclau al circ romà, sense ni tan sols comprovar que l’animal estigués infectat.

Va pels energúmens que han tingut la gosadia d’enaltir el feixisme en un Parlament democràtic com el català.

Va, doncs, pel partit que els ha convidat, el PPC, al qual caldria retreure que convidés un senyor que, un cop expulsat, surt de la tribuna de convidats saludant marcialment com el torero que surt triomfant de la plaça.

Va, per què no?, per tots aquells espanyols que deixarem enrere i ens envejaran i que segur que també intentaran canviar la claveguera que és España. Va por ustedes, también.

El 9-N aniré a votar per totes les coses que els acabo d’explicar i per moltes més que em mantindrien enganxada al teclat hores i hores. El 9-N aniré a votar i ho faré amb el doble Sí-Sí.

Un sí com una casa de pagès. Un sí com una plaça de braus. Un sí a la independència per a canviar-ho tot. Un sí a la valentia. Un sí a les coses clares. Un sí la il·lusió. Un sí a poder decidir. Un sí al meu país. Un sí a la llibertat. Un sí a un país millor.

I quan calgui hi tornaré. En unes eleccions plebiscitàries, en les municipals del maig o en les eleccions per triar la pubilla de Sant Fost de Campsentelles.

Aurora Madaula

 https://auroramadaula.wordpress.com/2014/10/30/va-por-ustedes/dibu--644x362


dijous, 3 de març de 2022

Chaplin, en nom de la democràcia



 «càmera, acció»,

El final de la pel·lícula havia d'haver sigut  un altre: quan el barber puja al pedestal confós amb el dictador, davant la seva enfervorida audiència, anuncia que no aniran a la guerra. El dia del rodatge, amb centenars d'extres, la cruesa del règim de Hitler ja era palès, i Charles Chaplin estava penedit d'haver-li donat un tractament frívol i humorístic (encara que no era així en absolut). Poc abans del cric, l'ordre de «càmera, acció», es va tancar en la seva caravana i va escriure un discurs precipitat, visceral, en el qual treia tota l'angoixa que portava dins. I va decidir avortar l'escena final prevista, i tancar la pel·lícula com  Chaplin, no com el pàmfil barber, declamant aquestes paraules que no sols s'han tornat universals; també són atemporals. Encara que fa ja gairebé un segle que es van escriure, avui podrien aplicar-se a la situació mundial, fil per randa. A continuació, els deixem la transcripció completa. Jutgin per si mateixos si no té avui la mateixa capacitat que ahir per a remoure consciències. Per cert: al nostre país, El gran dictador no es va estrenar en cinemes fins a 1975, després de la mort de Franco.


discurs 

“Em sap greu, però no vull ser un emperador. No va amb mi. No vull governar ni manar ningú. M’agradaria ajudar a tothom, si fos possible, jueus i gentils, homes blancs, negres. Ens hem d’ajudar els uns als altres. Els éssers humans som així. Volem fer feliços els altres, no fer-los desgraciats. No volem odiar ni menysprear ningú, en aquest món hi ha lloc per a tots. La bona terra és rica i ens pot alimentar a tots. El camí de la vida pot ser lliure i bonic, però l’hem perdut.

La cobdícia ha enverinat les ànimes, ha alçat barreres d’odi. Ens ha empès cap a la misèria i les matances. Hem progressat molt ràpidament però ens hem empresonat a nosaltres mateixos. El mecanisme que crea abundància ens deixa amb la necessitat. El nostre coneixement ens ha fet cínics. La nostra intel·ligència, durs i secs. Pensem massa i sentim massa poc. Més que màquines, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, necessitem bondat i dolçor. Sense aquestes qualitats la vida serà violenta. Es perdrà tot.
 
Els avions i les ràdios ens fan sentir més propers, la veritable naturalesa d’aquests invents exigeix bondat humana, exigeix la germanor universal que ens uneix a tots nosaltres. Fins i tot ara mateix la meva veu arriba a milions de persones de tot el món, a milions d’homes desesperats, dones i nens petits, víctimes d’un sistema que fa torturar els homes i empresonar gent innocent. Als qui em puguin escoltar els dic: no us desespereu, la desgràcia que patim no és res més que la passatgera cobdícia i l’amargor d’homes que temen seguir el camí del progrés humà. L’odi dels homes passarà i cauran els dictadors i el poder que li van prendre al poble tornarà al poble. I així, mentre l’home existeixi la llibertat no faltarà.

Soldats, no us rendiu a aquells homes que en veritat us menyspreen, us esclavitzen, reglamenten les vostres vides. I us diuen què heu de fer, de pensar i de sentir. Us mengen el cervell, us tracten com a bestiar i com a carn de canó. No us entregueu a aquests individus inhumans, homes màquines, amb cervells i cors de màquines. Vosaltres no sou màquines. No sou bestiar. Sou homes. Porteu l’amor de la humanitat als vostres cors, no l’odi. Només els que no estimen odien. Els que no estimen i els inhumans. Soldats, no lluiteu per l’esclavitud sinó per la llibertat.

Al capítol 17 de Sant Lluc es llegeix: “El regne de Déu està dins de l’home”. No d’un home o d’un grup d’homes, sinó de tots els homes. En vosaltres. Vosaltres, el poble, teniu el poder. El poder de crear màquines. El poder de crear felicitat. Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer aquesta vida lliure i bonica. De convertir-la en una meravellosa aventura. En nom de la democràcia, utilitzem aquest poder. Actuant tots units, lluitem per un món nou. Per un món decent que doni als homes treball i a la joventut un futur i a la vellesa, seguretat. Amb la promesa d’aquestes coses, les feres van aconseguir el poder. Però van mentir. No han complert les seves promeses i mai les compliran.

Els dictadors són lliures només ells, però esclavitzen el poble. Lluitem ara per fer nosaltres realitat el que ens havien promès. Lluitem per alliberar el món, per enderrocar barreres nacionals. Per eliminar la cobdícia, l’odi i la intolerància. Lluitem pel món de la raó. Un món en què la ciència i el progrés porti la felicitat a tots els homes. Soldats, en nom de la democràcia, ens hem d’unir tots!”

 








diumenge, 29 d’agost de 2021

Compàs d’espera

 



Com saben els lectors que em fan l’honor de seguir-me, un dels modestos granets de sorra que aporto a la nostra lluita és escampar detalls del conflicte català als eurodiputats alemanys, suïssos i austríacs i a una trentena de mitjans dels tres països de parla alemanya.

Però ara no he tingut més remei que parar de moment aquesta activitat i fer un compàs d’espera que durarà segurament fins passat l’onze de setembre. No tant les vacances estivals dels receptors (que també compten) com els esdeveniments actuals (només cal citar les catàstrofes climàtiques, la pandèmia i l’Afganistan) fan que les informacions sobre els detallets del dia a dia del nostre conflicte trobin en general poc o gens d’interès a fora.

Aquest interès només es pot recuperar amb accions que demostrin que el nostre conflicte ni s’ha acabat ni està en vies de solució (com pot passar amb noves manifestacions per la Diada i per l’1-O), o amb una actuació política concertada que malauradament en aquests moments sembla utòpica.

És clar que seguiré fent la feina que m’he imposat. Però quins ànims he de tenir per convèncer a ningú, si un govern català, amb una majoria teòricament independentista, dona amb safata els arguments a Madrid perquè diguin a fora que amb el diàleg acordat tot està en vies de solució definitiva?

Quins ànims he de tenir, si l’actuació de polítics (i també p. ex. de TV3) no defensa la nostra llengua amb l’energia que cal i sembla que ni s’adonin que hi va la nostra personalitat, la clau de sobreviure com al poble que ha format l’herència de segles i segles?

Com es pot justificar que al Parlament no hagi alçat ningú la veu criticant aquesta fallada esclatant? Com pot ser que els actuals dirigents de TV3 ignorin que TV3 va ser creada precisament per dotar la llengua d’una eina valuosa, i no pas per fer competència a TVE amb programes en castellà? Com pot ser que a TV3 s’admetin tertulians que no entenguin o no vulguin entendre el català? A aquesta gent no se li ha perdut res a la televisió catalana. Ja tenen altres fòrums on puguin manifestar-se.

Quins ànims he de tenir si als que propugnem no fer-los-hi el joc als nostres contraris i tallar el “diàleg” si l’altra banda no vol parlar del que nosaltres volem, se’ns titlla d’arrauxats, de radicals exclusivistes i altres floretes semblants, i ens diuen, com fa poc, que si el que volem és imposar-nos per la força de les armes i veiem que això és impossible que callem i “deixem de donar la tabarra”?

Per tan poc intel·ligents ens teniu, companys? El repte és precisament trobar un camí eficaç entre el dialoguisme mansoi i la utopia armada. I que per aquest camí, que és difícil, però no impossible, ja s’ha fet molta via (sobretot a fora) ho demostra el nerviosisme i el recrudiment de l’esperit venjatiu de les cúpules espanyoles, a les que no amansirem amb cessions que descoratgin la nostra gent i que encara faran més inflexibles els nostres contraris.

Però amb més o menys ànims, més o menys empipat, jo, com tants altres compatriotes i al costat seu, seguiré fent la meva. En la meva “caricatura” del plorat amic Joan Triadú hi deia: Els que ens volien deixat muts / no van comptar amb tants testarruts. / Tants patriotes de cap dur / com el tossut d’en Triadú/.

I a mi, com a bon deixeble d’ell, en aquesta qüestió a testarrut no em guanya ningú!


Pere Grau

dimarts, 9 de febrer de 2021

“Que inventen ellos“

Que inventen ellos“. Aquesta és, potser, la frase que millor ha descrit l’actitud d’Espanya pel que fa a la ciència. La va deixar anar Miguel de Unamuno en el que, potser, va ser un dels moments menys inspirats imaginables. Tan sols tres paraules que resumeixen l’actitud de la persona que, en intuir que la ciència destapa realitats difícils d’entendre o que no li plauen, decideix girar-li l’esquena, deixar que la facin altres i finalment, presumir amb orgull d’haver triat l’estancament i la ignorància.

La frase completa estava ben argumentada. Encara que els invents siguin d’altres, nosaltres ja els podrem gaudir: ” Inventen, pues, ellos y nosotros nos aprovecharemos de sus invenciones. Pues confío y espero en que estarás convencido, como yo lo estoy, de que la luz eléctrica alumbra aquí tan bien como allí donde se invento“.

Suposo que algú coneixedor de la filosofia, del moment històric o de la trajectòria vital d’Unamuno podrà matisar la meva opinió, però l’error de base que amaga la frase em sembla colossal. Requereix passar per alt que rere els invents hi ha les empreses que els fan, els beneficis de les patents que generen, l’impuls intel·lectual que hi va associat i la llibertat de decidir que fas amb el que descobreixes o inventes.

Ara tenim problemes amb la distribució de les vacunes i posem el crit al cel si no arriben les pactades o ens indignem pel preu que cal pagar. Uns problemes que no tenen aquells que les fabriquen. Aquells que “las inventaron” podran protegir les seves poblacions i guanyar una pasta amb la comercialització del que van inventar. Podem discutir si és més o menys ètic, més o menys reprovable o més o menys just, però això no canviarà com funciona el món. I aquell que domina la ciència i la tecnologia té moltes paelles pel mànec.

La tradició descrita per Unamuno es nota en l’interès social per la ciència i els recursos que hi destina el país. L’interès potser s’ha reviscolat aquest any, potser perquè no hi havia més remei. I pel que fa a la inversió en ciència… Bé, n’hi ha prou de mirar les xifres per entendre com van les coses. Anar a la cua d’Europa, per darrere de Grècia, Portugal o Polònia en inversió en recerca, és per fer-s’ho mirar.

Es parla de la vacuna que s’està desenvolupant al CSIC i estic raonablement segur que serà prou bona. Però quan vegi la llum, la major part del món estarà immunitzat amb les vacunes produïdes en països que sí que inverteixen en ciència, de manera que el recorregut que tindran la resta de vacunes sospito que serà molt limitat.

Refent la frase original, avui es podria dir: “Inventen, pues, ellos y nosotros nos aprovecharemos de sus vacunas…, en el momento que ellos decidan y pagando el precio que tengan a bien imponernos“.

Poques coses hi ha més tristes que la ignorància. Però una d’elles és la ignorància orgullosament triada. Una societat que tria aquesta actitud, té molt poc futur.


 Daniel

La covardia s’encomana: del judici al Suprem als espectadors de Joan Manuel Serrat

  Joan Manuel Serrat durant el concert al Palau Sant Jordi. (Fotografia d'Alejandro García) El lector em perdonarà que comente avui un f...