dijous, 8 de setembre de 2022

La Diada Nacional de Catalunya d’enguany (2022)

 



Sembla mentida que, a aquestes alçades, encara hàgem d’aclarir que L’11 de Setembre es commemora l'heroïcitat d’uns màrtirs que l’any 1714 van vessar la seva sang en defensa de la ciutat de Barcelona i de Catalunya enfront de les tropes del Borbó Felip V reforçades, això sí, pel nombrós exèrcit que el seu oncle i rei de França, Lluís XIV, li va enviar comandades pel duc de Bredwick.

 Em podreu dir que això ho sap tothom o gairebé tothom, però no ho sembla. Cada any hi ha baralles per veure què s’ha de reivindicar aquest dia. Està bé que s’aprofiti per fer reivindicacions nacionals però sense oblidar l’origen i l’essència de la nostra Festa Nacional. Segons què es reivindica, uns hi van i altres no, oblidant que és la Diada de tots els catalans que se’n senten com a tals, volen fer memòria dels màrtirs del 1714 i volen les llibertats per les quals aquells lluitaren i moriren.

Els catalans sempre hem estimat la llibertat per al nostre país. La nostra història està plena d’actes de rebel·lió contra l’opressió. Abans i des de que Catalunya fou una nació independent, amb el comte (després príncep) Borrell II, s’han anat succeint aixecaments contra els que volien trepitjar-nos, sigui prohibint la llengua o les llibertats aconseguides. Una mostra fou la Guerra dels Segadors. El rei d’Espanya volia que els catalans acollissin a casa seva els membres de les tropes franceses que ens estaven envaint. El 7 de juny del 1640, dia de Corpus Cristi, els catalans es van aixecar contra aquesta pretesa imposició, esclatant el que es va conèixer com a Corpus de Sang, amb el qual s’iniciava la Guerra dels Segadors que va durar fins al 1652. Aquests fets van ser els que van inspirar el nostre himne nacional, “Els Segadors”.

La primera commemoració de l’11 de Setembre tingué lloc en aquesta data del 1886; en honor dels màrtirs del 1714 fou celebrada una missa a l’església de Santa Maria del Mar. Actualment, per iniciativa del Grup Sant Jordi i altres entitats nacionalistes, se segueix celebrant aquesta missa el mateix dia i en la mateixa església. La primera commemoració després de la mort del dictador Franco tingué lloc el 1976 a Sant Boi de Llobregat, localitat on fou enterrat Rafael Casanova, destacat heroi de de la defensa de Barcelona, de la qual era conseller en cap i que va caure ferit defensant el Baluard de Sant Pere. Una altra víctima fou el general Moragues que fou executat i el seu cap penjar al Portal de Mar durant anys.

Una altra fita en la història de la Diada, fou la manifestació de 2012 en què per primera vegada en la història més recent fou reivindicada la independència de Catalunya. El 2006 s’havia aprovat un Estatut d’autonomia per part del Parlament de Catalunya, ratificat en referèndum pels ciutadans del nostre país i per les Cortes españolas. Un recurs del PP i alguna cepillada (recordem Alfonso Guerra) del PSOE van fer que el Tribunal Constitucional acceptés aquell recurs i l’Estatut del 2006 fos anul·lat el 2010. A partir de llavors els catalans van tornar a bellugar-se i manifestar-se de diverses maneres, sempre pacífiques. Primer va començar Arenys de Munt, el 13 de setembre de 2009, amb una consulta sobre la independència que van repetir 116 municipis de Catalunya. El president de la Generalitat Artur Mas va convocar una consulta sobre la independència pel 9 de novembre de 2014 que va tenir un gran ressò i que a ell i altres membres del seu govern els ha costat i costa una investigació i processament. Val a dir que en totes aquestes consultes el resultat va ser d’un SÍ acaparador.

La cirereta d’aquest procés va ser el Referèndum d’Autodeterminació celebrat l’1 d’Octubre de 2017. Tots recordem les imatges d’aquell dia  en què la força bruta de l’Estat espanyol va causar centenars, potser milers, de ferits entre els ciutadans que anaven a votar pacíficament i democràtica a llurs col·legis electorals. Res ni ningú no va poder impedir que el dit referèndum se celebrés amb urnes, paperetes i cens universal. La repressió de l’Estat en forma del malauradament famós article 155 va ser acarnissada i encara dura. Hi ha hagut presos polítics durant tres anys, al dia d’avui encara hi ha exiliats i milers de represaliats pendents de judici. Hi ha hagut, també, grandíssimes manifestacions de la ciutadania catalana i, recordem, un madrileny a Madrid va ser detingut i empresonat per la nostra causa. Recordem aquelles cinc riuades de catalans i catalanes procedents de cinc punts del país que van fer cap a Barcelona, la Via Catalana que va recórrer el país de nord a sud, manifestacions brutalment reprimides, etc.

Amb aquests antecedents ens presentem a la Diada Nacional de Catalunya d’enguany el diumenge vinent. Sí, commemorem la gesta dels màrtirs del 1714 pel damunt de tot. Però, naturalment, l’11 de Setembre és una data perquè, endemés, recordem la nostra reivindicació actual, la independència, la República Catalana. En la Junta de Guerra que es va celebrar el 10 de setembre de 1714, la vigília de l’assalt a Barcelona per les tropes borbòniques, el conseller en cap Rafael Casanova i el general Villarroel eren partidaris de la negociació, però la majoria es va decantar per resistir. Casanova i Villarroel van acceptar democràticament la decisió de la Junta i van ser els primers en anar a defensar la ciutat i pagar-ne les conseqüències.

No cal fer un referèndum per decidir si s’ha d’anar o no a la manifestació de diumenge, però per coherència, si no és per convenciment, els independentistes no hi poden fallar. Els independentistes que no hi vagin sense motiu raonable seran col·laboracionistes del govern de Madrid i dels poders fàctics de l’Estat. Què hi haurà esbroncades? Gairebé segur i esperem que no passin d’aquí. Els primers que hi han d’anar, els màxims representants del govern que ens va prometre la independència i de tots els partits independentistes. Els polítics han de saber donar la cara, sobretot els que vam votar per fer la independència. Aquesta, si no la fem nosaltres, no la tindrem mai. Esperem que els independentistes de les noves generacions i els seus representants polítics ho facin millor i amb més coratge que els d’ara. En la manifestació de la Diada d’enguany no anirem a contar quants n’hi ha, sinó qui hi ha.

Josep M. Boixareu

dissabte, 30 de juliol de 2022

Va por ustedes.

 

descarga (1)

Va per tothom

Va per aquesta Espanya que ens enganya i ens escanya. Per aquesta colla de polítics corruptes, per Brugal, per Gürtel, per Andratx, per Bárcenas, per les Black cards, per un president que s’amaga darrera un plasma i que encara no s’ha dignat a donar explicacions i ofega les seves poques frases en peticions de perdó.

Va per un país on la llei de memòria històrica es va aprovar perquè es complís però que no es compleix mai. Va pels milers de “papers de Salamanca” que no són de Salamanca sinó de particulars i institucions que l’únic delicte que van cometre va ser acabar en el bàndol dels vençuts.

Va pels tribunals estrangers que jutjaran criminals de guerra pel cas de l’únic president escollit democràticament afusellat en un consell de guerra i per qui, 74 anys després, cap govern democràtic espanyol no ha demanat perdó.

Va per Salvador Puig Antich i les seves germanes, que hauran de veure com el mateix tribunal estranger investiga la sentència que el va condemnar a mort l’any 1974.

Va per l’advocat que va redactar-ne la sentència, Carlos Rey, que encara avui es posa la toga amb total impunitat i defensa, entre d’altres persones, a la presidenta del Partit Popular de Catalunya.

Va per la Camarga, doncs, i també, és clar que sí, pels comtes a Andorra de qui sigui, pels Millet i els Montull, per les ITV, el Palau de la Música, els Pretòria i el 3%.

Va per la llei Wert, perquè n’estic farta d’haver de demanar permís per ser catalana i perdó per parlar en la meva llengua.

Va per aquells que impugnen les lleis per combatre la pobresa perquè —diuen cínicament— que cal socialitzar la desigualtat. Va pels que entenem la solidaritat com un acte voluntari sense cap imposició.

Va pels que arxiven les causes contra els que mostren banderes feixistes i amenacen polítics amb la càmera de gas i, en canvi, condemnen els que pengen una ikurriña o fan onejar una estelada.

Va per la memòria de tots  aquells que van patir la repressió i la crueltat de la violència feixista i que ara són menystinguts i banalitzats.

Va per tots aquells que banalitzen el feixisme en qualsevol de les seves formes comparant el nostre procés nacional amb les atrocitats dels anys 30 i 40.

Va per tots els homosexuals i transsexuals que han celebrat el reconeixement explícit dels seus drets mitjançant una llei del Parlament de Catalunya i alhora han de suportar que un diputat  homosexual compari la situació actual catalana amb l’alemanya nazi que volia exterminar-los.

Va per un país que va entendre malament la paraula amnistia fiscal i la utilitza per blanquejar diner negre en sobres que sovint serveixen per fiançar els partits polítics als quals pertanyen el evasors.

Va per un país que per combatre l’horror de la violència política va crear els GAL, la violència d’estat més execrable, que es desfeia dels cossos dels detinguts en calç viva i que indultava els torturadors i terroristes amb sou públic.

Va per la punyetera llei de partits que va servir per il·legalitzar l’independentisme basc, tancar mitjans de comunicació i torturar gent innocent, però que no va servir per impedir que els partits feixistes —amb membres condemnats per assassinat— es poguessin presentar als comicis electorals.

Va pels presos polítics com Arnaldo Otegi i els seus companys de Bateragune o del Sumari 18/98 que veuen com els polítics presos espanyols brillen per la seva absència.

Va per un país on la tortura a un animal l’anomenen “festa” i pretenen que formi part de la cultura nacional del meu país.

Va per tots els AVE sense passatgers, les autopistes rescatades, pel Castor, pels ERO, per l’Aeroport de Castelló, per les putes catenàries de RENFE.

Va per la infermera que es va contagiar amb el virus de l’ebola després que el Ministeri  aprovés la repatriació patriòtica i temerària d’un missioner malalt sense complir amb les necessàries mesures de seguretat.

Va pel desgraciat del conseller de sanitat de la Comunitat de Madrid que va culpar la sanitària de les greus mancances del dispositiu que ell i la ministra Anna Mato havien de dirigir i no ho van fer.

Va pel gos de la infermera que van sacrificar, com qui ofereix el sacrifici d’un esclau al circ romà, sense ni tan sols comprovar que l’animal estigués infectat.

Va pels energúmens que han tingut la gosadia d’enaltir el feixisme en un Parlament democràtic com el català.

Va, doncs, pel partit que els ha convidat, el PPC, al qual caldria retreure que convidés un senyor que, un cop expulsat, surt de la tribuna de convidats saludant marcialment com el torero que surt triomfant de la plaça.

Va, per què no?, per tots aquells espanyols que deixarem enrere i ens envejaran i que segur que també intentaran canviar la claveguera que és España. Va por ustedes, también.

El 9-N aniré a votar per totes les coses que els acabo d’explicar i per moltes més que em mantindrien enganxada al teclat hores i hores. El 9-N aniré a votar i ho faré amb el doble Sí-Sí.

Un sí com una casa de pagès. Un sí com una plaça de braus. Un sí a la independència per a canviar-ho tot. Un sí a la valentia. Un sí a les coses clares. Un sí la il·lusió. Un sí a poder decidir. Un sí al meu país. Un sí a la llibertat. Un sí a un país millor.

I quan calgui hi tornaré. En unes eleccions plebiscitàries, en les municipals del maig o en les eleccions per triar la pubilla de Sant Fost de Campsentelles.

Aurora Madaula

 https://auroramadaula.wordpress.com/2014/10/30/va-por-ustedes/dibu--644x362


dijous, 3 de març de 2022

Chaplin, en nom de la democràcia



 «càmera, acció»,

El final de la pel·lícula havia d'haver sigut  un altre: quan el barber puja al pedestal confós amb el dictador, davant la seva enfervorida audiència, anuncia que no aniran a la guerra. El dia del rodatge, amb centenars d'extres, la cruesa del règim de Hitler ja era palès, i Charles Chaplin estava penedit d'haver-li donat un tractament frívol i humorístic (encara que no era així en absolut). Poc abans del cric, l'ordre de «càmera, acció», es va tancar en la seva caravana i va escriure un discurs precipitat, visceral, en el qual treia tota l'angoixa que portava dins. I va decidir avortar l'escena final prevista, i tancar la pel·lícula com  Chaplin, no com el pàmfil barber, declamant aquestes paraules que no sols s'han tornat universals; també són atemporals. Encara que fa ja gairebé un segle que es van escriure, avui podrien aplicar-se a la situació mundial, fil per randa. A continuació, els deixem la transcripció completa. Jutgin per si mateixos si no té avui la mateixa capacitat que ahir per a remoure consciències. Per cert: al nostre país, El gran dictador no es va estrenar en cinemes fins a 1975, després de la mort de Franco.


discurs 

“Em sap greu, però no vull ser un emperador. No va amb mi. No vull governar ni manar ningú. M’agradaria ajudar a tothom, si fos possible, jueus i gentils, homes blancs, negres. Ens hem d’ajudar els uns als altres. Els éssers humans som així. Volem fer feliços els altres, no fer-los desgraciats. No volem odiar ni menysprear ningú, en aquest món hi ha lloc per a tots. La bona terra és rica i ens pot alimentar a tots. El camí de la vida pot ser lliure i bonic, però l’hem perdut.

La cobdícia ha enverinat les ànimes, ha alçat barreres d’odi. Ens ha empès cap a la misèria i les matances. Hem progressat molt ràpidament però ens hem empresonat a nosaltres mateixos. El mecanisme que crea abundància ens deixa amb la necessitat. El nostre coneixement ens ha fet cínics. La nostra intel·ligència, durs i secs. Pensem massa i sentim massa poc. Més que màquines, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, necessitem bondat i dolçor. Sense aquestes qualitats la vida serà violenta. Es perdrà tot.
 
Els avions i les ràdios ens fan sentir més propers, la veritable naturalesa d’aquests invents exigeix bondat humana, exigeix la germanor universal que ens uneix a tots nosaltres. Fins i tot ara mateix la meva veu arriba a milions de persones de tot el món, a milions d’homes desesperats, dones i nens petits, víctimes d’un sistema que fa torturar els homes i empresonar gent innocent. Als qui em puguin escoltar els dic: no us desespereu, la desgràcia que patim no és res més que la passatgera cobdícia i l’amargor d’homes que temen seguir el camí del progrés humà. L’odi dels homes passarà i cauran els dictadors i el poder que li van prendre al poble tornarà al poble. I així, mentre l’home existeixi la llibertat no faltarà.

Soldats, no us rendiu a aquells homes que en veritat us menyspreen, us esclavitzen, reglamenten les vostres vides. I us diuen què heu de fer, de pensar i de sentir. Us mengen el cervell, us tracten com a bestiar i com a carn de canó. No us entregueu a aquests individus inhumans, homes màquines, amb cervells i cors de màquines. Vosaltres no sou màquines. No sou bestiar. Sou homes. Porteu l’amor de la humanitat als vostres cors, no l’odi. Només els que no estimen odien. Els que no estimen i els inhumans. Soldats, no lluiteu per l’esclavitud sinó per la llibertat.

Al capítol 17 de Sant Lluc es llegeix: “El regne de Déu està dins de l’home”. No d’un home o d’un grup d’homes, sinó de tots els homes. En vosaltres. Vosaltres, el poble, teniu el poder. El poder de crear màquines. El poder de crear felicitat. Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer aquesta vida lliure i bonica. De convertir-la en una meravellosa aventura. En nom de la democràcia, utilitzem aquest poder. Actuant tots units, lluitem per un món nou. Per un món decent que doni als homes treball i a la joventut un futur i a la vellesa, seguretat. Amb la promesa d’aquestes coses, les feres van aconseguir el poder. Però van mentir. No han complert les seves promeses i mai les compliran.

Els dictadors són lliures només ells, però esclavitzen el poble. Lluitem ara per fer nosaltres realitat el que ens havien promès. Lluitem per alliberar el món, per enderrocar barreres nacionals. Per eliminar la cobdícia, l’odi i la intolerància. Lluitem pel món de la raó. Un món en què la ciència i el progrés porti la felicitat a tots els homes. Soldats, en nom de la democràcia, ens hem d’unir tots!”

 








diumenge, 29 d’agost de 2021

Compàs d’espera

 



Com saben els lectors que em fan l’honor de seguir-me, un dels modestos granets de sorra que aporto a la nostra lluita és escampar detalls del conflicte català als eurodiputats alemanys, suïssos i austríacs i a una trentena de mitjans dels tres països de parla alemanya.

Però ara no he tingut més remei que parar de moment aquesta activitat i fer un compàs d’espera que durarà segurament fins passat l’onze de setembre. No tant les vacances estivals dels receptors (que també compten) com els esdeveniments actuals (només cal citar les catàstrofes climàtiques, la pandèmia i l’Afganistan) fan que les informacions sobre els detallets del dia a dia del nostre conflicte trobin en general poc o gens d’interès a fora.

Aquest interès només es pot recuperar amb accions que demostrin que el nostre conflicte ni s’ha acabat ni està en vies de solució (com pot passar amb noves manifestacions per la Diada i per l’1-O), o amb una actuació política concertada que malauradament en aquests moments sembla utòpica.

És clar que seguiré fent la feina que m’he imposat. Però quins ànims he de tenir per convèncer a ningú, si un govern català, amb una majoria teòricament independentista, dona amb safata els arguments a Madrid perquè diguin a fora que amb el diàleg acordat tot està en vies de solució definitiva?

Quins ànims he de tenir, si l’actuació de polítics (i també p. ex. de TV3) no defensa la nostra llengua amb l’energia que cal i sembla que ni s’adonin que hi va la nostra personalitat, la clau de sobreviure com al poble que ha format l’herència de segles i segles?

Com es pot justificar que al Parlament no hagi alçat ningú la veu criticant aquesta fallada esclatant? Com pot ser que els actuals dirigents de TV3 ignorin que TV3 va ser creada precisament per dotar la llengua d’una eina valuosa, i no pas per fer competència a TVE amb programes en castellà? Com pot ser que a TV3 s’admetin tertulians que no entenguin o no vulguin entendre el català? A aquesta gent no se li ha perdut res a la televisió catalana. Ja tenen altres fòrums on puguin manifestar-se.

Quins ànims he de tenir si als que propugnem no fer-los-hi el joc als nostres contraris i tallar el “diàleg” si l’altra banda no vol parlar del que nosaltres volem, se’ns titlla d’arrauxats, de radicals exclusivistes i altres floretes semblants, i ens diuen, com fa poc, que si el que volem és imposar-nos per la força de les armes i veiem que això és impossible que callem i “deixem de donar la tabarra”?

Per tan poc intel·ligents ens teniu, companys? El repte és precisament trobar un camí eficaç entre el dialoguisme mansoi i la utopia armada. I que per aquest camí, que és difícil, però no impossible, ja s’ha fet molta via (sobretot a fora) ho demostra el nerviosisme i el recrudiment de l’esperit venjatiu de les cúpules espanyoles, a les que no amansirem amb cessions que descoratgin la nostra gent i que encara faran més inflexibles els nostres contraris.

Però amb més o menys ànims, més o menys empipat, jo, com tants altres compatriotes i al costat seu, seguiré fent la meva. En la meva “caricatura” del plorat amic Joan Triadú hi deia: Els que ens volien deixat muts / no van comptar amb tants testarruts. / Tants patriotes de cap dur / com el tossut d’en Triadú/.

I a mi, com a bon deixeble d’ell, en aquesta qüestió a testarrut no em guanya ningú!


Pere Grau

dimarts, 9 de febrer de 2021

“Que inventen ellos“

Que inventen ellos“. Aquesta és, potser, la frase que millor ha descrit l’actitud d’Espanya pel que fa a la ciència. La va deixar anar Miguel de Unamuno en el que, potser, va ser un dels moments menys inspirats imaginables. Tan sols tres paraules que resumeixen l’actitud de la persona que, en intuir que la ciència destapa realitats difícils d’entendre o que no li plauen, decideix girar-li l’esquena, deixar que la facin altres i finalment, presumir amb orgull d’haver triat l’estancament i la ignorància.

La frase completa estava ben argumentada. Encara que els invents siguin d’altres, nosaltres ja els podrem gaudir: ” Inventen, pues, ellos y nosotros nos aprovecharemos de sus invenciones. Pues confío y espero en que estarás convencido, como yo lo estoy, de que la luz eléctrica alumbra aquí tan bien como allí donde se invento“.

Suposo que algú coneixedor de la filosofia, del moment històric o de la trajectòria vital d’Unamuno podrà matisar la meva opinió, però l’error de base que amaga la frase em sembla colossal. Requereix passar per alt que rere els invents hi ha les empreses que els fan, els beneficis de les patents que generen, l’impuls intel·lectual que hi va associat i la llibertat de decidir que fas amb el que descobreixes o inventes.

Ara tenim problemes amb la distribució de les vacunes i posem el crit al cel si no arriben les pactades o ens indignem pel preu que cal pagar. Uns problemes que no tenen aquells que les fabriquen. Aquells que “las inventaron” podran protegir les seves poblacions i guanyar una pasta amb la comercialització del que van inventar. Podem discutir si és més o menys ètic, més o menys reprovable o més o menys just, però això no canviarà com funciona el món. I aquell que domina la ciència i la tecnologia té moltes paelles pel mànec.

La tradició descrita per Unamuno es nota en l’interès social per la ciència i els recursos que hi destina el país. L’interès potser s’ha reviscolat aquest any, potser perquè no hi havia més remei. I pel que fa a la inversió en ciència… Bé, n’hi ha prou de mirar les xifres per entendre com van les coses. Anar a la cua d’Europa, per darrere de Grècia, Portugal o Polònia en inversió en recerca, és per fer-s’ho mirar.

Es parla de la vacuna que s’està desenvolupant al CSIC i estic raonablement segur que serà prou bona. Però quan vegi la llum, la major part del món estarà immunitzat amb les vacunes produïdes en països que sí que inverteixen en ciència, de manera que el recorregut que tindran la resta de vacunes sospito que serà molt limitat.

Refent la frase original, avui es podria dir: “Inventen, pues, ellos y nosotros nos aprovecharemos de sus vacunas…, en el momento que ellos decidan y pagando el precio que tengan a bien imponernos“.

Poques coses hi ha més tristes que la ignorància. Però una d’elles és la ignorància orgullosament triada. Una societat que tria aquesta actitud, té molt poc futur.


 Daniel

diumenge, 24 de gener de 2021

I qui més s’ha vacunat?

 

 

Ahir va dimitir –només faltaria!– aquell senyor que vestit de militar es va fer famós perquè al principi de la pandèmia sortia a les rodes de premsa del gobierno a alliçonar-nos. Era el cap de l’estat major de Defensa, Miguel Ángel Villarroya. “Todos los días son lunes, porque en guerra todos los días son lunes”, ens va dir un dissabte (se’n recorden?), i ens va deixar a tots acollonits. La seva teoria era ben simple, “todos nosotros somos soldados, cada uno en el puesto que nos ha tocado vivir”, ens va dir un dia. Però, ai carai, resulta que a ell li va tocar un puesto tan imprescindible per a tots plegats que l’altre dia va decidir vacunar-se de la Covid. Ell i un grup d’alts càrrecs militars. “Lo primero, la disciplina; lo segundo, el espíritu de sacrificio”, ens va deixar anar un altre dia. I resulta que lo primero va ser la vacuna, i que allò del sacrificio és per als que venim al darrere. Vilarroya va dimitir ahir. Molt bé. I quants més? Qui més es va posar la vacuna sense que li toqui? Amb quin criteri s’ha vacunat la cúpula militar?, ja que arran d’aquest cas hem sabut que tenien una quantitat de dosis assignades. S’ha vacunat el rei? O algú més de la Casa Reial? Els hi tocava o s’han saltat la cua? I del gobierno, qui s’ha vacunat? Ho ha fet el presidente? Els ministres? No tinc dret a ser malpensat, després de veure els arguments d’alguns càrrecs públics per vacunar-se? El conseller de Salut de Múrcia es va colar a la cua de la vacunació amb l’argument que era cardiòleg; Franc López, alcalde d’un poble valencià, va dir que ho havia fet “per donar sensació de seguretat a la població” en veure “que hi havia gent reticent a posar-se-la”; l’alcalde de Riudoms, perquè no es perdés una dosi que caducava; i el conseller de Salut de Ceuta, Javier Guerrero, es veu que ho va fer per solidaritat: “Jo no em volia vacunar, però els tècnics que se l’havien de posar em van dir que si no em vacunava jo, ells no ho farien.” Quin morro! L’alcalde del Verger, a Alacant, va arribar a parlar del sacrifici de posar-se-la: “No em sento cap privilegiat, sinó un conillet d’índies.” I així anar fent. Ho sabrem mai, quants més s’estan saltant la cua?, em pregunto.


OPINIÓ

dijous, 3 de desembre de 2020

CARTA DE UNA ZORRA

 

Como algunos de vosotros sabréis a estas alturas, un juez de la Audiencia Nacional ha dictado una sentencia en la que afirma: Que llamar “zorra” a una mujer no es delito, ni falta, ni nada, porque quien usa ese adjetivo en realidad lo que quiere decir es que dicha mujer es astuta y sagaz. Con base en ello, he aquí el escrito que le ha remitido una ciudadana……

“Estimado juez: Espero que al recibo de la presente esté usted bien de salud y con las neuronas en perfecto estado de alerta como es habitual en Su Señoría.

El motivo de esta misiva no es otro que el de solicitarle amparo judicial ante una injusticia cometida en la persona de mi tía abuela Felicitas y que me tiene un tanto preocupada. Paso a exponerle los hechos:

Esta mañana mi tía abuela Felicitas y servidora nos hemos cruzado en el garaje con un sujeto bastante cafre que goza de una merecida impopularidad entre la comunidad de vecinos. Animada por la última sentencia de su cosecha, que le ha hecho comprender la utilidad de la palabra como vehículo para limar asperezas, y echando mano a la riqueza semántica de nuestra querida lengua española, mi querida tía abuela, mujer locuaz donde las haya, le ha saludado con un jovial “que te den, cabrito”.

Se ha puesto como un energúmeno, oiga. De poco me ha servido explicarle que la buena de mi tía abuela lo decía en el sentido de alabar sus grandes dotes como trepador de riscos, y que en estas épocas de recortes a espuertas, desear a alguien que le den algo es la expresión de un deseo de buena voluntad.

El sujeto, entre espumarajos, nos ha soltado unos cuantos vocablos, que no sé si eran insultos o piropos porque no ha especificado a cuál de sus múltiples acepciones se refería, y ha enfilado hacia la comisaría más cercana haciendo oídos sordos a mis razonamientos, que no son otros que los suyos de usted, y a los de mi tía abuela, que le despedía señalando hacia arriba con el dedo corazón de su mano derecha con la evidente intención de saber hacia dónde soplaba el viento.

Como tengo la esperanza de que la denuncia que sin duda está intentando colocar esa hiena -en el sentido de que es un hombre de sonrisa fácil- llegue en algún momento a sus manos, le ruego, por favor, que intente mediar en este asunto explicándole al asno -expresado con la intención de destacar que es hombre tozudo, a la par que trabajador- de mi vecino lo de que las palabras no siempre significan lo que significan, y le muestre de primera mano esa magnífica sentencia suya en la que determina que llamar zorra a una mujer es asumible siempre y cuando se diga en su acepción de mujer astuta.

Sé que es usted un porcino -dicho con el ánimo de remarcar que todo en su señoría son recursos aprovechables- y que como tal, pondrá todo lo que esté de su mano para que mi vecino y otros carroñeros como él -dicho en el sentido de que son personas que se comen los filetes una vez muerta la vaca – entren por el aro y comprendan que basta un poco de buena voluntad, como la de mi tía abuela Felicitas, para transformar las agrias discusiones a gritos en educados intercambios de descripciones, tal y como determina usted en su sentencia, convirtiendo así el mundo en un lugar mucho más agradable.

Sin más, y agradeciéndole de antemano su atención, se despide atentamente, una víbora (evidentemente, en el sentido de ponerme a sus pies), enviándole mis más respetuosos saludos a las zorras de su esposa y madre

La Diada Nacional de Catalunya d’enguany (2022)

  Sembla mentida que, a aquestes alçades, encara hàgem d’aclarir que L’11 de Setembre es commemora l'heroïcitat d’uns màrtirs que l’any ...