El temps passa volant!

«”Choro porque acaban de matar al meu pai”.”Cala, neno, cala —replicó el fascista,…—. Pronto vas a acabar de chorar”. Le hicieron varios disparos en la cabeza y calló el muchacho sin llanto, mudo,…» (Miguel Hernández, MH) No descobriria res si us diguera que la meua escola usava la mateixa llengua que la de Miguel Hernández, el gran poeta oriola de la “Generación del 27”. Jo vaig estudiar en castellà o espanyol, dieu-li com vulgueu, “por imperativo legal”. Hagués pogut començar l’article d’altra manera, dient que havia adquirit els meus coneixements escolars en la llengua de Giménez Caballero, José Antonio Maravall o José María Peman, tres “intel·lectuals orgànics” del franquisme, tres insignes polígrafs de l’autoritarisme i l’uniformisme imposat. «Hemos de acabar con ese disfrazado fascismo de orgías, de cobardes resentidos» (MH) De fet, com a estudiant, al meu país jo no podia haver sigut escolaritzat en altra llengua i, per suposat, molt menys en aquesta que escric, perq...

Al programa FAQS de TV3, Gemma Humet ha cantat  Un núvol blanc , la cançó que va versionar amb Lluís Llach, Judit Neddermann i Santi Balmes en suport a la campanya  Jo em corono . Veiem aquesta actuació en directe, i, a continuació, us oferim el vídeo de la versió conjunta. Senzillament se’n va la vida, i arriba  com un cabdell que el vent desfila, i fina.  I som actors que a voltes,  espectadors que a voltes,  senzillament i com si res, la vida ens dona i pren paper.  Serenament quan ve l’onada, acaba,  i potser en el deixar-se vèncer comença.  La platja enamorada  no sap l’espera llarga  i obre els braços no fos cas, l’onada avui volgués queda’s.  Així et deixo que tu em deixis;  així, només et deixo que ara em deixis.  Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre  i un núvol blanc penjat d’alguna branca.  Molt blanc...  Sovint és quan el sol declina que el mires.  E...

  Aquesta història que ens explica la Inés Fernández puc garantir que sí que és veritat que les orenetes tenen memòria. Quan me la va enviar, em va fer pensar que si la tal Rosa Maria vivia a Navarcles, tan a prop de Talamanca, i era una persona gran, podia haver estat alumna de la meva mare. També ella, una primavera cap a l’any 1956, voltada dels deu alumnes de l’escola rural, va lligar un cordonet vermell a una que va caure del niu i va anar a parar al balcó de la classe, –ho explico al llibre la Mestra amb el somriure als llavis–, i a la primavera següent els alumnes la vàrem poder contemplar amb el llacet… com quasi un miracle més de la natura! A vegades, si se’m fa tard l’hora d’anar a dormir, connecto, a CatRàdio, un programa dedicat, especialment, a persones grans. “La nit dels ignorants”. Fa uns dies estava escoltant les notícies de les dotze quan ja, amb el llum apagat, em disposava a dormir-me. –Alguns dies em desperto cap les cinc o bé a les sis i la ràdio continu...