dijous, 28 de maig de 2020

Mascaretes




   
Va ser el mes d'abril quan els hi vaig regalar a unes infermeres unes mascaretes fetes a casa. No, no servien per res, ja ho sabia, tan sols era un tros de roba amb unes lletres brodades, i unes cintes.

Per mi va ser com un símbol de solidaritat cap a elles, i sobretot perquè vivia una mica el que feien. La capacitat de resistència dels professionals sanitaris que ja estaven fent front a la plaga era increïble. Les veia al migdia dinant en pocs minuts i on podien. Les veia tard quan anaven a casa amb marques a cara per culpa de les mascaretes. Algunes d'elles les he vist assentades a terra en algun passadís i adormides o plorant. Rendides.

  A les vuit de la nit aplaudiments, un gran detall  estar agraïts als petits herois anònims que han fet pinya en aquesta lluita.

De veritat que estava convençut que en acabar tot, les coses canviarien per bé. Que les persones seríem això, persones solidàries amb qui fos, respectuoses amb la natura, i amb els que són diferents. Que ningú compraria mai més ni roba ni res fabricat per petits esclaus de vés a saber quin país, Almenys creia veure-ho en un cel net, amb els coloms de la ciutat donant toms perquè   no tenien menjar, ja que la gent no tirava res per terra (estava a casa seva, clar) 

Estava convençut que la gent, tots, farien com fos que els bancs ens tornessin el gran favor dels diners de fa uns anys se’ls hi va regalar. Que ningú faria cua a cap lloc per demanar menjar, perquè no tenen ni feina ni diners. Ja no demanava res més. Ja és molt, oi?
Creia que ens feien   enveja, països com Portugal o Islàndia.

Quina innocència la meva!, avui  la gent tira a terra les mascaretes que tant reclamava (amb raó) i tira els guants que tant reclamava (amb raó).

No fa gaire estona llegeixo en un blog que si fan aquesta acció seran multats amb 500 euros. Un home li contesta al propietari del blog: (per mi amb la pitjor mala bava de què ha estat capaç)
"De esto nada, que vengan los que recogen jeringas con las pinzas i recojan estos putos guantes"

Ara sembla que ja no hi pensin amb els facultatius, ara és hora de busca una terrassa per prendre una cervesa amb tota  tranquil·litat, com si li anés la vida amb això.
 I pensar que l'altre dia li deia a la meva neta que haurem d'aprendre per un temps a conviure amb la incertesa, a dubtar moltes vegades de tot el que creiem saber, a desconfiar de les nostres petites certeses i conviccions inqüestionables i a esperar un futur incert per al qual no estarem preparats (jo almenys), però que de moment caminarem a cegues entre foscors a la recerca d'alguna llum que doni sentit a què fem i ens indiqui una adreça a seguir.

 De moment haurem d'adaptar-nos i sobretot treballar per fer un món millor. I aprendre de tot el que en aquest temps  "el virus" se'n en porta. 
Ens hem d'acostumar a viure amb calma en un món inestable, El món mai ha sigut perfecte, i segurament tampoc ho serà, però ho hem d'intentar. En un món ideal potser tot seria més segur, més senzill, menys estrany. Mentrestant, aprenguem a gaudir d'aquesta imperfecció.

Quina tristesa comprovar que durant aquests mesos hi ha hagut temps per demostrar-se  a si mateix  lliçons mai vívides abans. Durant aquest temps el que no hagi estat capaç d'entendre, créixer, evolucionar i d’aprendre, sento dir-ho però ha perdut    una de les millors oportunitats que la vida li ha  posat davant dels nassos, i les ha perdut. No hi haurà cap més.

Demà divendres haig de tornar-les a veure, a les infermeres. Els hi pregaré que les guardin de record, aquestes mascaretes, perquè penso que res canviarà.
    

   

dijous, 21 de maig de 2020

«Jo vaig aprendre en la llengua de Miguel Hernández»


«”Choro porque acaban de matar al meu pai”.”Cala, neno, cala —replicó el fascista,…—. Pronto vas a acabar de chorar”. Le hicieron varios disparos en la cabeza y calló el muchacho sin llanto, mudo,…» (Miguel Hernández, MH)
No descobriria res si us diguera que la meua escola usava la mateixa llengua que la de Miguel Hernández, el gran poeta oriola de la “Generación del 27”. Jo vaig estudiar en castellà o espanyol, dieu-li com vulgueu, “por imperativo legal”.
Hagués pogut començar l’article d’altra manera, dient que havia adquirit els meus coneixements escolars en la llengua de Giménez Caballero, José Antonio Maravall o José María Peman, tres “intel·lectuals orgànics” del franquisme, tres insignes polígrafs de l’autoritarisme i l’uniformisme imposat.
«Hemos de acabar con ese disfrazado fascismo de orgías, de cobardes resentidos» (MH)
De fet, com a estudiant, al meu país jo no podia haver sigut escolaritzat en altra llengua i, per suposat, molt menys en aquesta que escric, perquè senzillament estava prohibida. No podia ser escolaritzat ni jo ni la generació que em va precedir ni bona part de la generació que va vindré després de la meua.
Determinades associacions de pares, mares i ensenyants de les comarques històricament castellanoparlants del migjorn valencià encetaren l’hivern passat una campanya contra la presència del valencià al programes educatius plurilingües que usava el següent eslògan: «Queremos que nuestros hijos aprendan en la lengua de Miguel Hernández». Feien —fan— trampa, perquè associen el rebuig frontal i irracional al valencià com a llengua d’ensenyament —imprescindible per a construir un model plurilingüe, com indiquen totes les investigacions nacionals i internacionals— a la figura literària i humana del poeta Miguel Hernández.
«No me pongas obstáculos que tengo que salvar» (MH)
Aquests foscos personatges, es mire com es mire, han posat en marxa tota una maniobra de manipulació ideològica i moral inqüestionable. Han usat la figura d’un escriptor que parlava i escrivia admirablement en castellà, però que fou perseguit, empresonat i devastat mèdicament fins a la mort pel franquisme, com a argument per a oposar i confrontar el castellà i el valencià, les dues llengües oficials del País Valencià presents històricament en els seus territoris i que han de ser objecte de convivència i desenvolupament cultural recíproc i compartit.
No és la primera volta que passa. Molts dels liberticides autoritaris del nostre país han manipulat desvergonyidament la figura del gran poeta d’Oriola per legitimar-se democràticament. Una vegada buidada la significació alliberadora, combativa i republicana de l’autor de “Vientos del pueblo”, en convertir-lo en un escriptor “neutre” i mistificar-lo grollerament, ja els pot servir per als seus interessos. Diuen que l’usaren per a donar nom a la segona universitat pública meridional i així evitar-se que es diguera “Ausiàs March” —ja sabeu, “más vale una España roja que rota”— o, mes d’una vegada, hem llegit pròlegs institucionals a la seua obra, o sobre la seua obra, que eludeixen la seua condició de comunista, defensor de la República al front de combat, o víctima de la repressió, amb expressions del tipus “muriendo de una lamentable enfermedad en el reformatorio de Alicante”, tractant de fer-nos veure que, pobret, va morir sota atencions hospitalàries exemplars. Sovint, certes institucions, usen els seus versos més innocus i descontextualitzats per decorar espais públics, oblidant sempre el seu sentit de combat i alliberament. Intenten enganyar-nos, però no ho aconsegueixen. Hernández va ser un poeta que des de d’un prodigiós domini de la llengua espanyola va posar els seus versos sempre al servei de la causa de la llibertat i la revolució.
Uns i altres formen part del mateix col·lectiu: manipuladors professionals als qui no els tremola la consciència per a usar un poeta que es troba en les antípodes del seu pensament d’intolerància social, cultural i idiomàtica.
«¿Para qué palabras? / Bastan los ejemplos.» (MH)
Començava l’article dient que jo vaig aprendre, inevitablement, en la llengua de Miguel Hernández, i només en la llengua de Miguel Hernández, fins als vint anys. M’agradaria, però, afegir alguna cosa més. Vaig aprendre en la llengua d’aquest genial i admirat poeta i home, sí, però —oh, paradoxes de la vida!— en aquella escola no m’ensenyaren ni un sol vers d’ell, i això que havia nascut a la vora de la meua terra com qui diu. Més aviat me l’ocultaren intencionadament.
Jo, com tants altres joves de la meua generació, vaig descobrir Miguel Hernández fora de l’escola i de l’institut, en lectures clandestines, en llibres adquirits en la rebotiga de les llibreries, que els rebien i venien d’amagat. Recorde el meu primer “Miguel Hernández”, l’antologia de María de Gracia Ifach, pseudònim de Josefina Escolano (Caudete, Albacete, 1905 – València, 1983), que publicà l’editorial argentina Losada, la mateixa de l’Antología rota, de León Felipe —“cuando Franco, ese sapo hiscariote i ladrón…”—, també comprat i llegit clandestinament. Les lectures i audicions de discos, com els de Paco Ibáñez, serviren per a enamorar-me de l’obra de l’oriolà. Mentre, a l’institut, ens explicaven com sabien i amb ocultacions vergonyoses, la “Generación del 27”, mostrant-nos uns “domesticats” Lorca, Alberti o Cernuda i passant per damunt d’Hernández. 
«Me llamo barro aunque Miguel me llame. Barro es mi profesión y mi destino / que mancha con su lengua cuanto lamé.» (MH)
Al meu poble, però, ben aviat començàrem a organitzar recitals i homenatges al poeta mort cruelment a la presó d’Alacant. Un company seu de captiveri, el nostre poeta local Paco Mollà, ens mostrà la veritat en carn viva, la que ens ocultaven els liberticides d’ahir, com els d’avui.
I heus ací la meua paradoxa, alhora que descobria el potencial literari, humà i alliberador dels versos castellans d’Hernández descobria també el valor cultural de la meua llengua a través d’Espriu, Estellés, Raimon, Serrat, Ovidi Montllor, el teatre de “La Cassola” d’Alcoi, l’obra d’Enric Valor, etc. Miguel Hernández és indestriable de tots aquells que m’ensenyaren la meua condició social, cultural i nacional. El poeta oriolà no s’excloïa de la meua realitat universal d’home parlant de dues llengües i vivencialment pertanyent a dues cultures, ans al contrari, Hernández, i molts altres com ell, li donaren un sentit ple.
«Porque un pueblo ha gritado ¡libertad!, vuela el cielo. /Y las cárceles vuelan.» (MH)
Per això, el 1976, vaig viure intesament emocionat i compromés el «Ven a Miguel Hernández», el gran homenatge que els demòcrates de l’Estat espanyol, prenent com a epicentre Oriola, vam retre al poeta. Va ser convocat en quatre llengües, que ara són oficials: català o valencià —dieu-li com vulgueu—, gallec, basc i castellà i hi participaren artistes que s’expressaven democràticament i igualitària en aquestes quatre llengües, un homenatge intercultural  prenyat d’actes i perseguit pel franquisme, és a dir, pel liberticides. Ahir com avui. Ens prohibiren molts actes en la “la lengua de Miguel Hernández” —“censurado”, “prohibido”, “no autoritzado por orden gubernamental”, “subversivo”…— i nosaltres els féiem —uns públics, d’altres clandestins—, sempre en les quatre llengües agermanades pel poeta i per les ànsies de llibertat.
El nostre Miguel Hernández, el dels demòcrates i els valors republicans —l’únic reivindicable—, està lligat ineludiblement a la fraternitat del pobles, al plurilingüisme respectuós i desitjat com a estandard col·lectiu.
«Aunque bajo la tierra, / mi amante cuerpo esté / escríbeme, paloma, / que yo te escribiré.» (MH)
Usar i manipular la seua figura, avui dia, per justificar la mutilació formativa i cívica de les noves generacions de valencianes i valencians, en nom d’una paternitat, o maternitat, dubtosament responsables, és un gest de penosa projecció immoral.
Un model educatiu plurilingüe i intercultural no imposa res a ningú. De la mateixa manera que les campanyes alfabetitzadores no han imposat mai la capacitat de llegir i escriure a ningú. Un valor de la Il·lustració mai no és una imposició. Ensenyar les llengües pròpies i en les  llengües pròpies d’un territori i d’una ciutadania que hi conviu forma part d’un pacte convivència i civilitat, la mateixa que va defensar el poeta d’Oriola a les trinxeres davant del feixisme internacional i l’ultracatolicisme dels cacics. Un pacte que significa el ple domini de les dues llengües i l’estima per les formes cultural que s’hi incardinen.
Jo els propose un nou eslògan dit en tres llengües, en podem afegir més: “Queremos aprender en la lengua de Miguel Hernández, Thomas Stearns Eliot y Vicent Andrés Estellés”, “Volem aprendre en la llengua de Miguel Hernández, Thomas Stearns Eliot i Vicent Andrés Estellés” i “We want to learn in the language of Miguel Hernández, Thomas Stearn Eliot and Vicent Andrés Estellés”. Cap de les tres llengües ha de negar ni imposar-se sobre les altres dues. No usem Miguel Hernández per a justificar l’etnocidi idiomàtic al segle XXI i al nostre país.

Vicent Brotons

dilluns, 11 de maig de 2020

un núvol blanc

Al programa FAQS de TV3, Gemma Humet ha cantat Un núvol blanc, la cançó que va versionar amb Lluís Llach, Judit Neddermann i Santi Balmes en suport a la campanya Jo em corono. Veiem aquesta actuació en directe, i, a continuació, us oferim el vídeo de la versió conjunta.



Senzillament se’n va la vida, i arriba 
com un cabdell que el vent desfila, i fina. 
I som actors que a voltes, 
espectadors que a voltes, 
senzillament i com si res, la vida ens dona i pren paper. 

Serenament quan ve l’onada, acaba, 
i potser en el deixar-se vèncer comença. 
La platja enamorada 
no sap l’espera llarga 
i obre els braços no fos cas, l’onada avui volgués queda’s. 

Així et deixo que tu em deixis; 
així, només et deixo que ara em deixis. 
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre 
i un núvol blanc penjat d’alguna branca. 
Molt blanc... 

Sovint és quan el sol declina que el mires. 
Ell, pesarós, sap que si minva, l’estimes. 
Arribem tard a voltes 
sense saber que a voltes 
el fràgil art d’un gest senzill, podria dir-te que... 

Només així, et deixo que tu em deixis; 
així només et deixo que ara em deixis. 
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre 
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca. 
Molt blanc... 
Un niu en el meu arbre
i un núvol blanc penjat d'alguna branca.
Molt blanc.
La vida ve serenament. 




diumenge, 3 de maig de 2020

Una oreneta

 
Aquesta història que ens explica la Inés Fernández puc garantir que sí que és veritat que les orenetes tenen memòria. Quan me la va enviar, em va fer pensar que si la tal Rosa Maria vivia a Navarcles, tan a prop de Talamanca, i era una persona gran, podia haver estat alumna de la meva mare. També ella, una primavera cap a l’any 1956, voltada dels deu alumnes de l’escola rural, va lligar un cordonet vermell a una que va caure del niu i va anar a parar al balcó de la classe, –ho explico al llibre la Mestra amb el somriure als llavis–, i a la primavera següent els alumnes la vàrem poder contemplar amb el llacet… com quasi un miracle més de la natura!
A vegades, si se’m fa tard l’hora d’anar a dormir, connecto, a CatRàdio, un programa dedicat, especialment, a persones grans. “La nit dels ignorants”. Fa uns dies estava escoltant les notícies de les dotze quan ja, amb el llum apagat, em disposava a dormir-me. –Alguns dies em desperto cap les cinc o bé a les sis i la ràdio continua engegada…– Vaig estar molt contenta, de continuar desperta, encara, quan cap a la una va trucar una tal Rosa Maria de Navarcles que després de demanar assessorament de com desinfectar la casa, on viu, de tres plantes i un soterrani amb carbonera i no sé quantes parts més… va demanar si podia explicar una cosa d’orenetes:
 –M’estimo molt els animals –va dir–. Tinc catorze gossos però, sobre tot, tinc una predilecció especial per les orenetes. Sé que encara no han arribat, aquí a Navarcles, perquè, encara que tinc una discapacitat i em costa caminar, pujo cada dia fins arribar a l’església, que és on tenen els nius, i encara no hi són… Confio que m’assabentaré del dia que hi arribin, perquè espero que tornarà a venir a saludar-me la meva estimada amiga, a qui vaig salvar la vida…
I va continuar explicant:
–Fa dos anys, vaig veure com un gat estava a punt d’engolir una oreneta. Vaig estar al cas i vaig poder treure-li de la boca i fer fugir el gat. L’oreneta estava malmesa, però era viva. La vaig guarir i la vaig tenir a casa, cuidant-la, fins que es va curar del tot. Quan vaig veure que estava prou bé, la vaig recolzar en un filferro de l’estenedor, perquè volés… L’oreneta va aixecar el vol, fent un cercle al meu voltant, i se’n va anar…
La primavera passada, un dia, en el mateix filferro, m’esperava la meva oreneta, mentre les altres, anaven revolant per l’indret… En veure’m, va tornar a fer el mateix cercle, al voltant meu, i van marxar totes cap a l’església.

Compàs d’espera

  Com saben els lectors que em fan l’honor de seguir-me, un dels modestos granets de sorra que aporto a la nostra lluita és escampar detalls...