El virus ens està ensenyant a treballar en xarxa. La meva salut depèn del que faci el veí, però també del que facin governs i ciutadans molt lluny d'aquí, de fet, ja no té sentit parlar de la meva salut. Sense salvació col·lectiva, no hi ha salvació individual.
Infermeres, poetes,
auxiliars d'infermeria, cantants, científics, treballadors socials,
treballadores de la neteja, mestres, zeladors, fisioterapeutes, il·lustradors o
dibuixants, transportistes o venedores, agricultors, pagesos, entre d'altres,
no eren habitualment interlocutors públics de primera línia, i amb aquesta
pandèmia s'han convertit en persones que han aconseguit mobilitzar, la majoria
de vegades de forma no-intencionada, una (re) ordenació de valors o
necessitats, de formes d'estar o de relacionar-se amb el món, que fins al
moment havien estat oblidades o menyspreades.
Han aconseguit transferir assumptes privats i quotidians a l'esfera més pública del bé comú.
Han aconseguit transferir assumptes privats i quotidians a l'esfera més pública del bé comú.
Tenir cura,
l'escriptura i lectura, la pintura, música i el dibuix, l'alimentació i
activitat física, l'atenció a la diversitat i vulnerabilitat, el consum local i
responsable i la cooperació comunitària, entre d'altres, no haurien de ser tan
sols una qüestió de solidaritat, generositat o vocació, sinó de justícia i
equitat que haurien de quedar instal·lades, per sempre mes, en la forma de relacionar-nos
amb i cap al món.
Ara bé, a més del
reconeixement a aquestes professions o oficis, per elogis i aplaudiments
hauríem de seguir lluitant per la millora de les condicions i la protecció de
totes aquestes treballadores i treballadors, perquè són qui sustentin els drets
bàsics i universals que permeten que en un context de crisi, la societat tiri
endavant de forma segura, ètica i solidària.
4 comentaris:
Diuen que després de grans crisis cal fer canvis.
Sobretot a les residències de gent gran. Ha estat (i encara és ) un gran desastre, però ja abans del coronavirus, la gent gran (en general) no era ben tractada.
És veritat, ja no era ben tractades, a pesar dels preus... A mi m'agradaria que es fessin canvis de veritat, però tinc els meus dubtes, Xavier. Tinc la impressió que la gent s'acomodarà a la que pugui, i dintre de poc temps ningú recordarà que van fer tota aquesta gent que anomeno. És més, ja no ho deuen recordar en el moment que agafen el cotxe per sortir de la ciutat per anar a la seva segona residència. Ni ho recorden quan van dues i tres vegades a comprar al super. Crec que és una altra oportunitat perduda, sobretot per la natura.
Haurem de seguir lluitant per moltes coses, Josep. Com sempre. Diu que a cada bugada es perd un llençol, i en aquesta bugada global en podem perdre uns quants si no badem.
Diuen que cada set segons passa desapercebut un miracle. Com dius molt bé haurem d'estar molt pendents per perdre el menys possible.
Publica un comentari a l'entrada