Salta al contingut principal

El virus




El virus ens està ensenyant a treballar en xarxa. La meva salut depèn del que faci el veí, però també del que facin governs i ciutadans molt lluny d'aquí, de fet, ja no té sentit parlar de la meva salut. Sense salvació col·lectiva, no hi ha salvació individual.

Infermeres, poetes, auxiliars d'infermeria, cantants, científics, treballadors socials, treballadores de la neteja, mestres, zeladors, fisioterapeutes, il·lustradors o dibuixants, transportistes o venedores, agricultors, pagesos, entre d'altres, no eren habitualment interlocutors públics de primera línia, i amb aquesta pandèmia s'han convertit en persones que han aconseguit mobilitzar, la majoria de vegades de forma no-intencionada, una (re) ordenació de valors o necessitats, de formes d'estar o de relacionar-se amb el món, que fins al moment havien estat oblidades o menyspreades. 
Han aconseguit transferir assumptes privats i quotidians a l'esfera més pública del bé comú.

Tenir cura, l'escriptura i lectura, la pintura, música i el dibuix, l'alimentació i activitat física, l'atenció a la diversitat i vulnerabilitat, el consum local i responsable i la cooperació comunitària, entre d'altres, no haurien de ser tan sols una qüestió de solidaritat, generositat o vocació, sinó de justícia i equitat que haurien de quedar instal·lades, per sempre mes, en la forma de relacionar-nos amb i cap al món.

Ara bé, a més del reconeixement a aquestes professions o oficis, per elogis i aplaudiments hauríem de seguir lluitant per la millora de les condicions i la protecció de totes aquestes treballadores i treballadors, perquè són qui sustentin els drets bàsics i universals que permeten que en un context de crisi, la societat tiri endavant de forma segura, ètica i solidària.

Comentaris

xavier pujol ha dit…
Diuen que després de grans crisis cal fer canvis.
Sobretot a les residències de gent gran. Ha estat (i encara és ) un gran desastre, però ja abans del coronavirus, la gent gran (en general) no era ben tractada.
Josep ha dit…
És veritat, ja no era ben tractades, a pesar dels preus... A mi m'agradaria que es fessin canvis de veritat, però tinc els meus dubtes, Xavier. Tinc la impressió que la gent s'acomodarà a la que pugui, i dintre de poc temps ningú recordarà que van fer tota aquesta gent que anomeno. És més, ja no ho deuen recordar en el moment que agafen el cotxe per sortir de la ciutat per anar a la seva segona residència. Ni ho recorden quan van dues i tres vegades a comprar al super. Crec que és una altra oportunitat perduda, sobretot per la natura.
KRT ha dit…
Haurem de seguir lluitant per moltes coses, Josep. Com sempre. Diu que a cada bugada es perd un llençol, i en aquesta bugada global en podem perdre uns quants si no badem.
josep estruel ha dit…
Diuen que cada set segons passa desapercebut un miracle. Com dius molt bé haurem d'estar molt pendents per perdre el menys possible.

Entrades populars d'aquest blog

hasta otro día.....

 A veces la vida te sorprende, no avisa, o si avisa no queremos ver los indicios de  una enfermedad que no me ganará, -pero si que alguna batalla hará suya- entonces tienes que coger las riendas y emprender otro camino,aunque sea por poco tiempo y llenarlo de cosas que no quisieras para nada ni nadie, y que te hagan seguir sintiéndote vivo. Hace más de dos años y medio comencé   este blog con un entusiasmo desbordado, yo que partía de la nada. De la mano de Susi , fui indagando en este mundillo: Desde aquel momento he tenido muchos maestros. Para mi, más de dos años y medio son toda una vida en Internet. He aprendido y crecido con este blog. Gracias a él tengo amigos de los cuales me siento muy orgulloso, y debo agradecer todas las visitas y comentarios que he recibido y que lo han llenado de vida. Pero hoy ha llegado a su fin por un tiempo, no se si largo o corto.... Hace tiempo que lentamente lo iba dejando, en silencio, pensando que no hacía falta dejarlo aunque...

Així és la vida / Así es la vida

Recordo un llibre que tenia fa bastants anys enrera, i el trobo a falta més que mai perquè ara ells, els meus néts, el llegirien. És el que té compartir-lo amb un o altre durant anys, al final desapareix. Parlo del llibre de Charlie Brown, en Carlitos . És L'autotortura d'en Charlie Brown enfrontat al fracàs constant.   És divertit d'una manera amarga, amb   les inseguretats dels nens, alegra i preciós, tot alhora. El meu Carlitos segueix sent un nen genial, no en tinc cap dubte. I no té res a veure en el fet que un bon dia m'enamorés de la Mafalda. En Carlitos és un nen diferent de la Mafalda. Ell era inquiet i nerviós.   En Carlitos li passaven coses com aquestes. Es presentava en algun concurs -del que fos- (posem un “Gran Dictat” per exemple), i si perdia, tornava a casa amb el cap cot, amb un amic i l' Snoopy . Ja no volia sortir de casa, i si és ficava al llit tampoc en volia sortir. I quan en sortia, s'adonava sempre qu...