Salta al contingut principal

El dijous a la Biblioteca de Balsareny (II)

 - 

images (14)

Cadascú de vosaltres ha triat un personatge. Qui vol començar?
Molt bé, tu comences!
—Quin personatge tens?, el Guàrdia de Granaders, oi?, doncs has de buscar-lo per tot arreu, fins que vegis que alguna cosa fa malament.
—Molt bé, està per tot arreu, sempre fa una cosa o una altre, però malament només una, distret tira a terra un bust molt valuós. Ho has encertat
—Ara us explico què són els  Guàrdies Granaders
Els “Foot Guards” britànics són famosos per les seves casaques vermelles, els seus barrets alts, de pell d’ós i el seu caràcter impertorbable.
Aquesta última característica era parodiada en el gag de la sèrie “Mr. Bean”, però jo us pregunto si s’ajusta això a la realitat o no?
Per descomptat, tot depèn del lloc en el qual estiguin fent guàrdia. Un exemple és que podeu veure als membres del Batalló de Guàrdies Granaders (es distingeix la seva unitat per la ploma blanca al barret) al Castell de Windsor, que es deixa fer fotos amb els turistes com si res.
—La Laia va dir: “semblen soldats de plom, oi?
—Sssssshhhh, voleu que us expliqui un conte? —va dir l’Anna.
descarga (5)
EL Soldadet de plom de Hans Christian Andersen
Vet aquí que una vegada hi havia un jogueter que va fabricar un exèrcit de soldats de plom, molt drets i elegants. Cadascun portava un fusell a l’espatlla i una jaqueta vermella. Al jogueter no li va arribar el plom per fer l’últim soldadet i el va haver de deixar sense una cama. Ben aviat, els soldadets es trobaven en la vitrina d’una botiga de joguines. Un senyor els va comprar per regalar-los al seu fill, com a regal d’aniversari.
Quan el nen va obrir la caixa, en presència els seus germans, el soldadet sense cama li va cridar molt l’atenció. Davant de l’entrada, hi havia una preciosa ballarina de paper. Portava una faldilla rosada de tul i una banda blava sobre la qual brillava un lluentó. La ballarina tenia els braços alçats i una cama aixecada cap enrere, de tal manera que no se l’arribava a veure. Era molt bonica!
— És la noia perfecta per a mi, -va pensar el soldadet de plom, convençut de que a la ballarina li faltava una cama com a ell. Aquella nit, quan ja tots a la casa se n’havien anat a dormir, les joguines van començar a divertir-se.
El trencanous feia tombarelles mentre la resta de joguines ballaven i corrien per totes bandes. Les úniques joguines que no es bellugaven eren el soldadet de plom i la bonica ballarina de paper. Immòbils, es miraven l’un a l’altre. De sobte, varen tocar les dotze de la nit. La tapa de la capsa de sorpreses es va obrir i va saltar un follet amb expressió malvada. – Tu què mires, soldat – va cridar. El soldadet va seguir amb la mirada fixa endavant.
-D’acord. Ja veuràs el que et passarà demà – va anunciar el follet. L'endemà, el nen va jugar una estona amb el seu soldadet de plom i després el va posar a la vora de la finestra, que estava oberta. De sobte un cop de vent va fer caure el soldadet finestra avall.
– Puc baixar a buscar el meu soldadet?- va preguntar el nen a la minyona. Però ella s’hi va negar, perquè plovia molt. A fora, uns nens del carrer jugaven sota la pluja. Varen ser ells els que van trobar el soldadet de plom boca terrosa.
– Fem-li un vaixell de paper! – va cridar un dels nens. Els nois varen fer un vaixell amb un diari vell, van posar-hi el soldadet i el van posar a navegar. El soldadet es mantenia eixerit mentre el vaixell de paper es deixava endur pel corrent. Aviat es ficà en una claveguera i per allà va continuar navegant.
El vaixell es va anar mullant i a poc a poc el soldadet es va anar enfonsant, quan de sobte un peix molt gran se’l va menjar. El peix, amb el soldadet a l’estómac, va nedar per tot el canal fins a arribar al mar…
– Crec que no tornaré a veure mai més la ballarina, -va sospirar amb tristesa. D’altra banda, la sort va voler que uns pescadors passessin per allà i atrapessin el peix amb la seva xarxa. Poc temps després, el peix fresc ja estava al mercat, just on feia les compres la criada de la casa del nen. La criada es va decidir a comprar el peix més gros: el que tenia el soldadet de plom dins. A l’hora de preparar el sopar, va agafar el ganivet i va començar a preparar el peix per ficar-lo al forn i de cop de dintre la panxa va sortir el soldadet:
– És el soldadet que li va caure al nen per la finestra! – va exclamar. El nen es va posar molt feliç quan va saber que el seu soldadet de plom havia aparegut. El soldadet es va trobar amb la seva estimada ballarina. Hauria plorat d’emoció si hagués tingut llàgrimes, però es va limitar a mirar-la. Ella el mirava també. De sobte, el germà del nen va agafar el soldadet de plom dient: – Aquest soldat no serveix per a res. Només té una cama. A més, fa pudor de peix. El noi va llençar el soldadet de plom al foc de la xemeneia. El soldadet va caure a peu dret enmig de les flames.
Els colors del seu uniforme desapareixien a mesura que es desfeia. De sobte, una ràfega de vent va arrencar la ballarina de sobre la lleixa i la va portar com una au de paper fins al foc, al costat del soldadet de plom. Una flamarada la va consumir en un segon. L'endemà enmig de les cendres el nen va trobar un tros de plom en forma de cor. Al costat, negre com el carbó, estava la cinta de la ballarina.
images (15)
I de sobte molts aplaudiments!!!.
 Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

hasta otro día.....

 A veces la vida te sorprende, no avisa, o si avisa no queremos ver los indicios de  una enfermedad que no me ganará, -pero si que alguna batalla hará suya- entonces tienes que coger las riendas y emprender otro camino,aunque sea por poco tiempo y llenarlo de cosas que no quisieras para nada ni nadie, y que te hagan seguir sintiéndote vivo. Hace más de dos años y medio comencé   este blog con un entusiasmo desbordado, yo que partía de la nada. De la mano de Susi , fui indagando en este mundillo: Desde aquel momento he tenido muchos maestros. Para mi, más de dos años y medio son toda una vida en Internet. He aprendido y crecido con este blog. Gracias a él tengo amigos de los cuales me siento muy orgulloso, y debo agradecer todas las visitas y comentarios que he recibido y que lo han llenado de vida. Pero hoy ha llegado a su fin por un tiempo, no se si largo o corto.... Hace tiempo que lentamente lo iba dejando, en silencio, pensando que no hacía falta dejarlo aunque...

Així és la vida / Así es la vida

Recordo un llibre que tenia fa bastants anys enrera, i el trobo a falta més que mai perquè ara ells, els meus néts, el llegirien. És el que té compartir-lo amb un o altre durant anys, al final desapareix. Parlo del llibre de Charlie Brown, en Carlitos . És L'autotortura d'en Charlie Brown enfrontat al fracàs constant.   És divertit d'una manera amarga, amb   les inseguretats dels nens, alegra i preciós, tot alhora. El meu Carlitos segueix sent un nen genial, no en tinc cap dubte. I no té res a veure en el fet que un bon dia m'enamorés de la Mafalda. En Carlitos és un nen diferent de la Mafalda. Ell era inquiet i nerviós.   En Carlitos li passaven coses com aquestes. Es presentava en algun concurs -del que fos- (posem un “Gran Dictat” per exemple), i si perdia, tornava a casa amb el cap cot, amb un amic i l' Snoopy . Ja no volia sortir de casa, i si és ficava al llit tampoc en volia sortir. I quan en sortia, s'adonava sempre qu...