Salta al contingut principal

Carles Capdevila ha mort aquest dijous


 El periodista, filòsof, col·laborador de TV3 i Catalunya Ràdio Carles Capdevila ha mort aquest dijous als 51 anys, com a conseqüència d'un càncer de còlon. Tenia la malaltia des del 2015. Ell mateix va publicar al diari "Ara", que dirigia en aquell moment, un article en què explicava que li havien diagnosticat aquesta malaltia pocs dies abans de fer 50 anys. En aquella columna, hi deia textualment:
" Fins que me'n pugui desfer, el càncer m'acompanya, i és lògic que a les meves dèries habituals, que ja coneixeu i que inspiren aquests articles, ara s'hi afegeixi la dèria per sobreviure."
L'any passat va rebre el Premi Nacional de Comunicació  
Carles Capdevila va fundar el diari "Ara" i el va dirigir durant cinc anys. Va comunicar als seus treballadors que deixava la direcció del diari que havia fundat sense abandonar l'humor:
"Res, us vull anunciar que el consell d'administració, que els amos de l'empresa, quan vaig tornar, em van fer una oferta generosa per deixar la direcció de l'Ara, i per ocupar una plaça més adequada a la meva situació i que la vaig acceptar agraït. Penso que és el millor pel projecte i també per mi, per tant, ara i aquí, us anuncio formalment que deixo de ser el vostre director per sempre, us acabeu de lliurar de mi com a jefe."
Capdevila també era escriptor. Va publicar sis llibres sobre educació, comunicació i humor, així com contes dins del col·lectiu Germans Miranda.
A la darrera etapa de la seva vida, tenia molt clar que volia vèncer la malaltia, dedicar-se com va dir textualment a "l'únic marrón de veritat" que tenia i allunyar-se de tothom que no tingués sentit de l'humor.
FINS SEMPRE, CARLES, ET TROBAREM A FALTAR

 Per sempre al nostre record.









Comentaris

xavier pujol ha dit…
No exagero Josep. He plorat.
Josep ha dit…
E.P.D.
Un abrazo.
Josep ha dit…
M'ho crec, Xavier, a mi m'ha passat el mateix. El trobarem a faltar, n'és tinc segur. Una gran persona, sens dubte.
Una abraçada.

Entrades populars d'aquest blog

hasta otro día.....

 A veces la vida te sorprende, no avisa, o si avisa no queremos ver los indicios de  una enfermedad que no me ganará, -pero si que alguna batalla hará suya- entonces tienes que coger las riendas y emprender otro camino,aunque sea por poco tiempo y llenarlo de cosas que no quisieras para nada ni nadie, y que te hagan seguir sintiéndote vivo. Hace más de dos años y medio comencé   este blog con un entusiasmo desbordado, yo que partía de la nada. De la mano de Susi , fui indagando en este mundillo: Desde aquel momento he tenido muchos maestros. Para mi, más de dos años y medio son toda una vida en Internet. He aprendido y crecido con este blog. Gracias a él tengo amigos de los cuales me siento muy orgulloso, y debo agradecer todas las visitas y comentarios que he recibido y que lo han llenado de vida. Pero hoy ha llegado a su fin por un tiempo, no se si largo o corto.... Hace tiempo que lentamente lo iba dejando, en silencio, pensando que no hacía falta dejarlo aunque...

Així és la vida / Así es la vida

Recordo un llibre que tenia fa bastants anys enrera, i el trobo a falta més que mai perquè ara ells, els meus néts, el llegirien. És el que té compartir-lo amb un o altre durant anys, al final desapareix. Parlo del llibre de Charlie Brown, en Carlitos . És L'autotortura d'en Charlie Brown enfrontat al fracàs constant.   És divertit d'una manera amarga, amb   les inseguretats dels nens, alegra i preciós, tot alhora. El meu Carlitos segueix sent un nen genial, no en tinc cap dubte. I no té res a veure en el fet que un bon dia m'enamorés de la Mafalda. En Carlitos és un nen diferent de la Mafalda. Ell era inquiet i nerviós.   En Carlitos li passaven coses com aquestes. Es presentava en algun concurs -del que fos- (posem un “Gran Dictat” per exemple), i si perdia, tornava a casa amb el cap cot, amb un amic i l' Snoopy . Ja no volia sortir de casa, i si és ficava al llit tampoc en volia sortir. I quan en sortia, s'adonava sempre qu...