Salta al contingut principal

ODA AL POBLE NOU





ODA AL POBLE NOU
 
Un paner de forner fou bressol de ta lluna,
la dels vellets xirois.
L’estel polar és l’estel dels nois
que els deixà als dits la corda bruna. 

Penjarelles de fruita i espolsadors carmins
fan clenxa a les teves petites botigues.
La teulada de vidre del mercat, als matins,
té somnis de sirenes i d’aurores antigues. 

El vent duu flors de sol als teus balcons —
aigües de nacre, roba jogassera,
son enganxada als porticons
amb teranyines de la primavera. 

Pintada amb esponges del teu cel,
fa l’ullet una casa marina.
El xiulet del tren esdevé gavina
i la cresta del gall, estel.
                                            *
Ah, Poble Nou, sense les sals macàbriques
de Mar Bella en tempesta a la boca dels pobres
tindrien menys de plor les obres
filles dels dits que es fan sang en tes fàbriques!
Icària passa amb trontoll de carros. Oh Poble Nou,
se’t fongueren les ales com espelmes del segle dinou?
Oh Poble, quan et desdibuixes
en la nit amb esclats de fira i carrusels
ets tan a prop dels cels,
que els teus carrers extrems rosseguen de tombs d’àngels i bruixes.
Casa de mals endreços amb encís
d’un clavicordi rogallenc, paraigua
vermell, sol polsegós ensonyadís,
i a la vorera uns arabescos d’aigua
i en la fosca rellotges sonants del paradís.
                                            *
El cor loquaç fa pausa: l’oratjol
recull l’alè, com de violes.
Oh Rambla del Triomf, d’ombres penjades, ¿voles
en aletes d’ocell, al mar que et vol? 

Via del Sol solemne
(estrafet pel comerç amb agulles de fusta),
sents lluny petges de dansa? —Adorem-ne
l’olor de glasses que l’espai degusta. 

Entremig dels teus arbres i els focs de Sant Joan
passaren, passaran els Júpiters a colles:
Salut! —jo cridaria en el meu cant—.
Salut, oh Poble Nou, als teus carboners nets i plats-i-olles! 

Visca l’oreig del teu abril,
l’onda que fa tremir l’antena,
el salt a corda d’una nena,
les arengades al barril! 

(Ah, si mon verb tingués pintura
per a miniar ta fira —terrissa, cistells—
d’una saliva dura
llampant a l’hora baixa —sonora d’orguenells!) 

Enfonys de nit amb claror verd poma!
—prestatges amb pots, cordills amb fregalls—.
L’esguard meravellat, en tos miralls,
vessa les gotes de la teva aroma.

 


Sebastià SÀNCHEZ-JUAN, Poesia completa (1924-1933), Ed. Columna, Barcelona, 1995.
Segona ed. amb motiu del centenari: Editorial Claret, Barcelona, 2004.
~

Siempre procuro dar la referencia editorial, y espero que se entenderá que lo hago desde la admiración y con ánimo de recomendarles -no con ningún ánimo de lucro, obviamente, ni con intención de perjudicar los derechos de nadie, todo lo contrario-.
Si en algún caso se detecta en este post conflicto de copyright o de cualquier otro tipo, agradeceré que me lo hagan saber y  lo suprimiría inmediatamente. Muchas gracias.
fotos de internet y
Wikimedia Commons

Comentaris

xavier pujol ha dit…
Poble Nou, Poble Etern.

Entrades populars d'aquest blog

hasta otro día.....

 A veces la vida te sorprende, no avisa, o si avisa no queremos ver los indicios de  una enfermedad que no me ganará, -pero si que alguna batalla hará suya- entonces tienes que coger las riendas y emprender otro camino,aunque sea por poco tiempo y llenarlo de cosas que no quisieras para nada ni nadie, y que te hagan seguir sintiéndote vivo. Hace más de dos años y medio comencé   este blog con un entusiasmo desbordado, yo que partía de la nada. De la mano de Susi , fui indagando en este mundillo: Desde aquel momento he tenido muchos maestros. Para mi, más de dos años y medio son toda una vida en Internet. He aprendido y crecido con este blog. Gracias a él tengo amigos de los cuales me siento muy orgulloso, y debo agradecer todas las visitas y comentarios que he recibido y que lo han llenado de vida. Pero hoy ha llegado a su fin por un tiempo, no se si largo o corto.... Hace tiempo que lentamente lo iba dejando, en silencio, pensando que no hacía falta dejarlo aunque...

Així és la vida / Así es la vida

Recordo un llibre que tenia fa bastants anys enrera, i el trobo a falta més que mai perquè ara ells, els meus néts, el llegirien. És el que té compartir-lo amb un o altre durant anys, al final desapareix. Parlo del llibre de Charlie Brown, en Carlitos . És L'autotortura d'en Charlie Brown enfrontat al fracàs constant.   És divertit d'una manera amarga, amb   les inseguretats dels nens, alegra i preciós, tot alhora. El meu Carlitos segueix sent un nen genial, no en tinc cap dubte. I no té res a veure en el fet que un bon dia m'enamorés de la Mafalda. En Carlitos és un nen diferent de la Mafalda. Ell era inquiet i nerviós.   En Carlitos li passaven coses com aquestes. Es presentava en algun concurs -del que fos- (posem un “Gran Dictat” per exemple), i si perdia, tornava a casa amb el cap cot, amb un amic i l' Snoopy . Ja no volia sortir de casa, i si és ficava al llit tampoc en volia sortir. I quan en sortia, s'adonava sempre qu...