Salta al contingut principal

Horaris nocturns / Horarios nocturnos


JOAN MARGARIT (Sanaüja, 1938)
Arquitecte en enginyeria estructural, va ser professor a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona. Al llarg de la seva prolongada i versàtil existència, la poesia de Joan Margarit ha anat aconseguint més i més lectors, fins a esdevenir un dels poetes catalans més llegits tant a Catalunya com a la resta de la Península. La seva poesia és realista, amb una forta presència d’elements autobiogràfics, un ben equilibrat ús de la metàfora, i reflexions d’una naturalesa moral que passa de l’individual al col·lectiu. En l’obra de Margarit, les persones anònimes i els músics de jazz poden ser protagonistes d’un poema.
  





 Horaris nocturns - Joan Margarit
Estic dormint amb tu i sento passar els trens.
Em travessen el front els llums de les finestres
estripant el vellut blau fosc d’aquesta nit.
L’estona de silenci em deixa un llum vermell,
la nota a un pentagrama de cables i de vies
obscures i lluents. Estic dormint amb tu
i els sento com s’allunyen amb el soroll més trist.
Potser m’he equivocat no pujant en un d’ells.
Potser l´últim encert és –abraçat a tu-
deixar que els trens se’n vagin en la nit.



CASTELLANO


JOAN MARGARIT (Sanaüja, 1938)
Arquitecto especializado en ingeniería estructural, fue profesor de la Escuela Superior de Arquitectura de Barcelona.  A lo largo de su prolongada y versátil existencia, la poesía de Joan Margarit ha ido ganando lectores, hasta convertirse en uno de los poetas catalanes más leídos tanto en Cataluña como en el resto de la Península. Su poesía es realista, con una fuerte presencia de elementos autobiográficos, un uso bien equilibrado de la metáfora, y reflexiones de una naturaleza moral que pasa de lo individual a lo colectivo. En la obra de Margarit, tanto las personas anónimas como los músicos de jazz pueden ser protagonistas de un poema.


Horarios nocturnos.- Joan Margarit.
Acostado a tu lado, oigo los trenes.
Cruzan mi frente sus fugaces luces
rasgando el horror tibio de esta noche.
La pausa de silencio me deja una luz roja,
una nota sobre este pentagrama
de cables y de vías oscuras y brillantes.
Acostado a tu lado,
oigo cómo se alejan con el ruido más triste.
Quizá me he equivocado no subiendo a uno de ellos.
Quizá el último acierto
sea -abrazado a ti-
dejar pasar los trenes en la noche.

fotos de internet. serán retiradas a petición

Comentaris

KRT ha dit…
Un gran poeta, en Margarit. No em canso de llegir-lo i sempre em fa reflexionar sobre les veritats quotidianes o essencials. Aquest poema està molt bé. Gràcies.
Josep ha dit…
Hi ha poemes d'ell que m'agraden més. Aquesta la vaig veure dins d'un vagó del "metro", l'últim dia que vam anar a Barcelona. Estava escrit en uns folis, i enganxats per tot arreu. Curiosament estaven respectats.

Moltes gràcies
Mari-Pi-R ha dit…
Bonita su poesía!.
Que tengas un feliz día de San Juan.
Montse.G. ha dit…
Es preciosa, me ha gustado mucho. Un lujo siempre Joan Margarit.
Moltes gràcies.

Una abraçada.
Josep ha dit…
Muchas gracias, Mari-Pi-R. Para nosotros y en general en todo el mediterraneo es una gran fiesta la noche de Sant Joan.
Donde vives tu también haceis alguna fiesta para celebrar el solsticio de verano?
Un abrazo.
Josep ha dit…
Si que es un lujo, ya lo creo. Lo has escuchado? en el enlace que hay puesto lo puedes hacer.
Una abraçada.
Helena Bonals ha dit…
Jo no hauria dit mai que és un poeta realista, sinó molt romàntic, és curiós!
Josep ha dit…
Helena, al teu costat sóc un pèssim aprenent. Però llegir tot el que ell a escrit....

Tota l'història de la filla, ells llibres, la poesia. Dic que és un poeta realista, i alguna vegada romàntic! Això si, m'agradaria que fos més romàntic. Gràcies, Helena.

Entrades populars d'aquest blog

hasta otro día.....

 A veces la vida te sorprende, no avisa, o si avisa no queremos ver los indicios de  una enfermedad que no me ganará, -pero si que alguna batalla hará suya- entonces tienes que coger las riendas y emprender otro camino,aunque sea por poco tiempo y llenarlo de cosas que no quisieras para nada ni nadie, y que te hagan seguir sintiéndote vivo. Hace más de dos años y medio comencé   este blog con un entusiasmo desbordado, yo que partía de la nada. De la mano de Susi , fui indagando en este mundillo: Desde aquel momento he tenido muchos maestros. Para mi, más de dos años y medio son toda una vida en Internet. He aprendido y crecido con este blog. Gracias a él tengo amigos de los cuales me siento muy orgulloso, y debo agradecer todas las visitas y comentarios que he recibido y que lo han llenado de vida. Pero hoy ha llegado a su fin por un tiempo, no se si largo o corto.... Hace tiempo que lentamente lo iba dejando, en silencio, pensando que no hacía falta dejarlo aunque...

Així és la vida / Así es la vida

Recordo un llibre que tenia fa bastants anys enrera, i el trobo a falta més que mai perquè ara ells, els meus néts, el llegirien. És el que té compartir-lo amb un o altre durant anys, al final desapareix. Parlo del llibre de Charlie Brown, en Carlitos . És L'autotortura d'en Charlie Brown enfrontat al fracàs constant.   És divertit d'una manera amarga, amb   les inseguretats dels nens, alegra i preciós, tot alhora. El meu Carlitos segueix sent un nen genial, no en tinc cap dubte. I no té res a veure en el fet que un bon dia m'enamorés de la Mafalda. En Carlitos és un nen diferent de la Mafalda. Ell era inquiet i nerviós.   En Carlitos li passaven coses com aquestes. Es presentava en algun concurs -del que fos- (posem un “Gran Dictat” per exemple), i si perdia, tornava a casa amb el cap cot, amb un amic i l' Snoopy . Ja no volia sortir de casa, i si és ficava al llit tampoc en volia sortir. I quan en sortia, s'adonava sempre qu...