Soldats
republicans passant a França (abril, 1939) Els espanyols vius que van complir
18 anys l'1 d'abril de 1939, compleixen avui 93 anys. No crec que quedin gaires
de "la quinta del Biberó" .
Avui, l'1 d'abril, es
compleixen 75 anys del final de la més cruel de les nombroses guerres civils
que els espanyols hem afrontat en la nostra història. Ja he publicat més d'una
vegada el que va passar a partir d'aquest dia. Cap guerra va produir
tantes morts, ferits, desapareguts i exiliats . Cap pau va ser tan
sanguinària com la que va seguir a aquesta guerra. M'agradaria pensar que els
espanyols ens hem vacunat per sempre d'aquest virus mortal. Espero que sí.
.jpg)
.jpg)
Encara escoltant el cardenal arquebisbe de Madrid, Antonio María Rouco Varela, que va dir ahir durant el funeral d'estat d'Adolfo Suárez que les actituds que van causar la guerra civil espanyola 'la poden tornar a causar'. Sobre Suárez, diu que 'va cercar i practicar amb tenacitat la reconciliació en els àmbits més delicats de la vida política i social d'aquella Espanya que volia superar per sempre la guerra civil: els fets i les actituds que la van causar i la poden causar', ha dit textualment Antonio María Rouco Varela, que també ha destacat que la 'concòrdia' va ser possible amb Suárez i es va preguntar 'per què no havia de ser-ho també ara i sempre en la vida dels espanyols, de les famílies i de les seves comunitats històriques'.
No és dia per commemoracions però sí per al record. El diari El País de fa cinc
anys, en el 70 aniversari d'aquella fatídica data, publicava una crònica de la
periodista Natalia Junquera, " L'últim tros de la IIRepública", en què es recreava els fets aquell dia al port d'Alacant on
s'amuntegaven milers de republicans i les seves famílies en espera d'uns
vaixells que els portessin a l'exili però que mai van arribar. Només ho va fer
un petit carboner anglès, el " Stanbrook ", que desobeint
les ordres del seu patró va recollir a 3000 homes, dones i nens i els va
traslladar fins a Orà, en Argelia.
M'agradaria que aquesta entrada del bloc i la crònica que li serveix de suport es veiés com el que pretén ser: un emocionat record i homenatge a tots els que van morir i patir la injustícia d'uns espanyols contra altres. Només sabent la veritat del que ha passat podem alliberar-nos de l'odi i la rancúnia. Això si, demanat que siguem tots, inclòs el partit polític actualment en el poder. El Partido Popular. Però deixem aquesta tasca als historiadors.
Comentaris
Hay dos Españas, no me cabe duda.
salut
Hace unos días, no pude evitar que se me saltasen la lágrimas. Lágrimas de tristeza e impotencia viendo una fotografía de esa guerra civil en Siria.
En ella, aparecían los cuerpos de dos pequeños, que debían tener cuatro o cinco años. Tumbados boca abajo, el bracito de uno de ellos abrazaba el cuerpo del otro. Estaban cubiertos de polvo y cascotes, pero intactos, como si durmiesen. Dos inocentes, dos victimas inocentes, dos angeles.
Los aviones y helicopteros de El Assad han agotado las bombas, y ahora dejan caer bidones cargados de explosivos industriales sobre la población que aún no ha huido.
Me recordaban algunas viejas fotografías que tomó el maestro Agustí Centellas en los bombardeos de Lleida, o las fotografias de los pequeños muertos en la plaza de Sant Felip Neri, aquí en Barcelona, y no pude evitar las lágrimas.
Nuestra clase política se resiste a hablar de la guerra civil, hay gente que no quiere que les recuerden un pasado sucio. Admitir que el abuelo o el padre fue un asesino "institucional" exige mucha ecuanimidad, cosa que casi nadie tiene.
Y aún seguimos teniendo muertos enterrados en las cunetas, doblemente asesinados, primero por un pelotón de ejecución, y después por los que trataron de hacerlos olvidar, para que también se olvidasen los oscuros motivos por los que realmente fueron asesinados, que no fueron otra cosa que rencillas personales, viejas envidias, y en algunos casos, para apropiarse de lo que tenían.
No hemos sido capaces de sanear las viejas heridas de todo aquello, de la manera más eficaz que no es sino publicar la verdad de los sucedido, mas allá de que la la ley de amnistía del 77 extinguiese las responsabilidades personales.
Y que los del PP afronten todo esto, es imposible. Siguen convencidos de que Franco fue caudillo por la gracia de Dios.
Era día de mercado en Guernica, era día de mercado en Barcelona, era día de mercado en todos esos lugares donde la muerte cayó del cielo. Y era dia de mercado en Homs.
Un abrazo
Salut
Francesc Cornadó
"Jo no he vist aquelles morts de ràbia,
jo no he vist aquelles morts de fam,
jo no he vist aquelles morts al front,
jo no he vist aquelles morts a les presons.
No, jo no ho he vist,
i tot m'ho han contat;
i encara avui al meu poble ho conten,
i encara avui, la gent que ho ha vist
amb por ho conta.
No, jo no ho he vist
ni vull veure-ho mai.
Ni a l'any quaranta, ni a l'any setanta,
ni a cap anys dels anys.
A l'any quaranta,
quan jo vaig nàxier,
jo crec que tots,
tots havíem perdut."
Gràcies, Josep. Un trist aniversari. Llunyà, sí, però encara hi ha prou nostàlgics d'aquella barbàries, i alguns tocant el poder, i no els semblaria pas malament que tornessin aquells temps. Fins algun monsenyor els evoca...
Y de una forma u otra todos me contestais lo mismo.
Que hay que hacer? Miquel, esta fecha es triste de verdad. Lástima que vuestras palabras no llegen a todas partes. Haría mucha falta.
Salut.
Tot i així, penso que les dues Espanyes segueixen molt presents, malauradament.
El meu pare farà 94 anys, el 4 d'Abril ...
Aferradetes.
Aquesta Romania que fa quatre dies els miraven em recel...
A València una estranya ONG Reparteix menjar entre els que no tenen res, però han d'ensenyar un carnet, si és negre, magrebí, o d'un altre lloc, aquests no, i són veïns. I ningú diu res! Això sí que és greu, per no dir la paraula justa. Un mal govern que sembla que ningú i creu, però nosaltres tampoc fem res, estem acomodats.Polítics inútils i lladres. I una oposició que no pinta res. i Europa s'estranya de tot.
No m'agrada tot plegat.
Que tinguem sort!
Una abraçada.
Abraçades
Aquí, ningú està disposat a reconèixer la seva aportació al terror. Té que haver-hi sempre vencedors i vençuts. Ara ho podem veure en la solució del problema basc i molt em temo que també en el procés actual de Catalunya, es cerqui guanyadors i vençuts. Hi ha que vèncer al enemic i a ser possible liquidar-lo. Molt trist, però sempre acompanya a les nostres forces fàctiques.
Una abraçada Josep
quan jo vaig nàxier,
jo crec que tots,
tots havíem perdut."
Una abraçada.
Una abraçada.
Una abraçada
No tenen perdó ni ell ni tots els franquistes del 1936-1939 fins ençà, incloent-hi aquest malànima del Rouco.
Fita