…Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d`aquest poble .”

L'Hotel Trias de Palamós, en el seu antic emplaçament, on Salvador Espriu va passar uns dies

La commemoració de l’Any Espriu que ja s’acaba i ens anima a retrobar-nos amb un dels autors més representatius de la nostra literatura del XX. Membre de l’anomenada “Generació Sacrificada”, Salvador Espriu ens ofereix una obra amb un missatge encara ben vigent: la veu d’un escriptor compromès amb la seva llengua, la seva cultura i el seu país.
Us convido a fer un recorregut per la seva vida, la seva obra, els seus símbols i mites.

M’han demanat que parli de la meva Europa
                                          Cum grano salis.
                                          A Joan Crusellas.
Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,
escassa de planures, excessiva de muntanyes,
estesa per llevant al llarg de la vella mar
que atansa el difícil i sangonós diàleg
de tres continents.
Unes palmeres que amb els ulls closos
miro sempre immòbils sota l’oreig
tanquen el meu país pel migjorn.
Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol
hi ha unes altres terres que anuncien el desert,
les nobles, agostades, espirituals terres germanes
que jo estimo tant.
Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,
però una mateixa llengua és encara
parlada a banda i banda,
i en unes clares illes endinsades en el mar antic,
i en una contrada també insular, més llunyana,
que avui pertany a un tercer poder.
Que diversa la meva petita terra
i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,
la violència de diversos pobles,
les aspres guerres civils enceses dintre els seus límits
i més enllà del palmerar i els aiguamolls,
de la seca altiplanura i de les ones!
Perquè prou sap el nostre llarg dolor
que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,
la més estranya o grandiosa lluita
que s’abrandi entre els homes,
és tan sols una guerra civil
i ens porta a tots patiment i tristesa,
la destrucció i la mort.
Per això ara és tan profunda la nostra esperança
—en el meu somni, ja contemplada realitat—
d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,
salvades la nostra llengua i la nostra història,
en una unitat superior que duu el nom,
obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor,
que un savi esguard veié prodigiosament passar
de la costa fenícia a les platges de Creta.
Quan arribi el dia, haurem fet el primer
i inesborrable pas vers la suprema
unió i igualtat entre tots els homes.
I potser aleshores ens serà permès de començar,
sense classes socials, ni odis religiosos,
ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,
la nostra peregrinació a través de l’espai,
cap a la pensada llum,
i de seguir sense temença les misterioses
vies interiors de Déu, del no-res,
els infinits i lliures i alhora
necessaris camins veritables de la bondat.
Que no sigui decebuda la nostra esperança,
que no sigui escarnida la nostra confiança:
així molt humilment ho demanem.
                                     B., 1959.

Des del Diccionari Polític de Catalunya, 1977 --amb pròleg de Miquel Roca Junyent-- d’això ja fa trenta-sis anys, i que és categòricament premonitòria, i fidelíssima. Ens referim a la frase que he posat per títol i que veieu que diu exactament: Ara digueu: Ens mantindrem fidels per sempre més
al servei d'aquest poble.

 Una frase que tots tindríem de fer nostra, practicar i aplicar en aquest temps d’incertesa pel país, però també d’il·lusió com a poble. Frase que forma part de la darrera estrofa del famós vers espriuià. "Inici de càntic en el temple" que Raimón va musicar.

 poesia extreta del bloc ramoncarrete.blogspot.com.
fotos d'internet. seran retirades a petició