 |
| La Guerra de Successió |
L’ONZE DE SETEMBRE DE 1714
Almenys ens han deixat
L'honor de caure sols.
En la desesperança,
Acceptem la foscor.
Demà retornarem
Al treball, a l'esforç.
Dreçats, hem de cavar
Als bancals de la por.
Aprofundim rars pous
Als orbs ulls de la mort.
Enllà d'aigües llotoses,
Terra bona, llavor.
Comentaris
Salut.
Moltes gràcies.
Bona Diada!!
Bona Diada!!
Encantat de conèixer-te
Salut
Francesc Cornadó
Loreto, si que es veritat crec que ara sorgeix una altra il•lusió col•lectiva: la independència". "En aquesta manifestació hi ha il•lusió perquè és la gent qui ocupa la primera fila. I els polítics la segueixen com poden", Tan fàcil que hauria estat entendre'ns!". "És que Madrid no pacta: colonitza. En això s'assembla a l'Estat francès, que tampoc no ha sabut integrar les banlieues, la immigració dels guetos dels barris. Els ha colonitzat. I, és clar, no se senten francesos", Però a poc a poc, àdhuc Madrid no ha dit res, i després cal votar. Serà lent...
Salutacions.
1) Espriu era federalista
2) Espriu podría haber sido mejor prosista
3) Espriu tiene una poesía más grotesca que patriótica
4) Espriu es más sarcástico que fatalista
5) Espriu calla y se ríe por lo bajini
6) Espriu permaneció al margen de la estética “noucentista”
7) Espriu escribió una prosa rápida e inhumana
8) Espriu es tan dulce en sus silencios como mordaz a la hora de lanzar una proclama
9) Espriu deambula mejor por los cementerios que están junto a la mar que por el trajín de las instituciones
10) Espriu no es eclesiástico su concepción del mundo es el Eclesiastés
11) Espriu no es un poeta esperanzado, es un escéptico que no encuentra ningún motivo de redención en ningún sitio
12) Espriu no llega a creer en el tedio cósmico sino que cree firmemente en la mala baba cósmica
13) Espriu era displicente, no adulaba ni quería ser adulado, rechazaba todo reconocimiento y complacencia amable. Tenia una mala leche silenciosa.
14) Espriu es un realista “naif” y un desgarrado que se sitúa muy lejos de la estética realista europea.
15) Espriu considera que los límites de la patria no están trazados con líneas de sangre o fuego sino que se disuelven en un mar de aguas plácidas.
16) Espriu tiende el hilo de Ariadna que nos permite salir del laberinto grotesco que edificó el poder
17) Espriu ama a los títeres de cartón y desprecia a los títeres que mandan
18) Espriu es un creador de mitologías sarcásticas y pintorescas donde todos los dioses son de papel maché. No tiene otros ídolos.
19) Espriu dosifica la vulgaridad con delectación
20) Espriu no hace concesiones ni a la modernidad ni a los compromisos inmediatos, es un superviviente con la estrategia de Teseo.
En cuanto a su obra digo:
1) La obra de Espriu es oficiosa pero nunca artificiosa y mucho menos oficial.
2) La obra de Espriu está alejada de la lucha que se da entre en seny y la rauxa.
3) La obra de Espriu es fríamente reflexiva y deliberada sin concesión a la espontaneidad.
3) La obra de Espriu no es sensual ni presenta ninguna ilusión.
4) La obra de Espriu está más cerca de la literatura picaresca castellana que de la Renaixença verdagueriana.
5) La obra de Espriu es más carnavalesca y burlona que institucional.
6) La obra de Espriu no pide nada ni da ninguna facilidad .
7) La obra de Espriu jamás cae en el sentimentalismo, es gravemente necrológica y escéptica.
8) La obra de Espriu es anti-romántica y anti-retórica.
9) La obra de Espriu tiene un sarcasmo alambicado que esconde bajo una extraordinaria calidad formal.
10) La obra de Espriu con su alquimia, sus alambiques y sus retortas pone en evidencia una lengua de laboratorio que parece haber sido normalizada por un químico.
Salud
Francesc Cornadó
Encara que no sóc un erudit en poesia, ni de bon tros, sí que m'encanta el que he llegit d'ell. Penso que era un realista i crec que Espriu té molta raó en " La pell de brau " ell sí que era un erudit. No jo. També hi ha alguna persona que diu que Espriu és nihilista, doncs bé, potser si, jo respecto la seva opinió. Que era federalista, i tant!!
Francesc, amb tants punts que em poses és difícil de contestar. Potser l'error sigui llegir Espriu com un profeta o un polític. Tot i cridar moltes vegades a la porta d'aquest Madrid oficial era només un escriptor. Tota la seva obra és una reflexió sobre el pas del temps i la mort, aquesta absurda però inevitable desembocadura. Ja que la mort defineix tràgicament el destí humà, provocar amb qualsevol pretext (encara que sigui el més alt) és un crim imperdonable. Consegüentment, el pitjor crim és "la guerra entre germans ". El llegat més profund d'Espriu, el que totes les seves obres sense falta destil·len, és el record del crim de Sepharad : "La infinita tristesa del pecat / de la guerra sense victòria dels germans ". Aquest record és previ a qualsevol somni i condiciona qualsevol altra idea.
Sens dubte, la cultura i la política espanyoles no han estat a l'altura del somni del diàleg d'Espriu, però segurament tampoc la política i la cultura catalanes. La màxima heroïna d'Espriu és Antígona, que enterra al germà proscrit, sabent que el tirà Creont la matarà per això. Antígona no enjudicia. No pren partit. Només vol donar descans a tots els morts.
Traduït en l'actualitat, Salvador Espriu, malgrat un infinit amor a la seva llengua i al petit mediterrani de Sinera, mai apostaria per l'enfrontament. Seguiria receptant, com Antígona " una almoina recíproca de perdó i tolerància ".
Salutacions, Francesc.
pero sens dubte a casa teva ha estat tant interesant el post que has publicat com els comentaris que ha originat
gracies per esser-hi
Salutacions.
Però hi ha tant de material i tants posts que costa molta estona fer la cadena sencera...
Gràcies!!!
Una abraçada.