“Que els homes guardin tothora, com
a virtut suprema, la lliure serenor de l’esperit”
Salvador
Espriu (1913-1985), poeta i narrador, fou un dels escriptors més significatius
de la postguerra a Catalunya i sens dubte un dels poetes catalans més importants
de tots els tems.
PERQUÈ UN DIA TORNI LA CANÇÓ A
SINERA
El meu somni lent
de la gran pau blanca
sota el cel clement.
Passo pels camins
encalmats que porten
la claror dels cims.
És un temps parat
a les vinyes altes,
per damunt del mar.
He parat el temps
i records que estimo
guardo de l'hivern.
Però tu riuràs,
car veus com es tanquen
llavis catalans.
I es baden al sol
boques de captaires,
plagues de leprós.
Ningú no ha comprès
el que jo volia
que de mi es salvés.
Mai no ha entès ningú
per què sempre parlo
del meu món perdut.
Les paraules són
forques d'on a trossos
penjo la raó.
Branden a ple vent
cordes que no poden
suportar més pes.
El càntic és lluny,
i la greu campana
toca pels difunts.
Ha cessat el ball
de l'altiva monja
i de l'embriac.
La dansa també
del pelut dimoni
amb la reina Esther.
Ja no volta l'ós.
He llegit el llibre
del Predicador.
Deso a poc a poc
dintre de la capsa
tots els meus ninots.
Ara he de callar,
que no tinc prou força
contra tant de mal.
D'un mal tan antic
aquesta veu feble
no et sabrà guarir.
En un estany buit,
manen el silenci
i la solitud.
Sols queden uns noms:
arbre, casa, terra,
gleva, dona, solc.
Només fràgils mots
de la meva llengua,
arrel i llavor.
La mar, el vell pi,
pressentida barca.
La por de morir.
DE TAN SENZILL, NO T'AGRADARÀ
Cansat de tants de versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel·lents-,
i de mirar com passa l'emperador tot nu,
i del gran plany del vent, aquest vell adversari,
i de l'excés de mi, sense missatge,
ara us diré, amb paraules ben clares,
amb crit elemental, lluny d'artifici,
que vull només parar-me en el camí,
ja decantat amic de l'última injustícia,
i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort,
damunt la bona terra.
Salvador Espriu. El caminant i el mur (1954)
De tan senzill, m'encanta aquest poema de Salvador Espriu!
M'encanta perquè sí, hi ha tants versos que no fan companyia!
I també per l'excés de mi, que a voltes també em cansa...
I perquè des que va morir, els dos darrers versos em recorden no la vida, sinó la mort de mort de Lluís Maria Xirinacs

Comentaris
Salut
Saludos fenómeno ¡¡
Salut.
http://romanicas.ugr.es/pages/tablon/*/actos-y-eventos/2013/04/25/celebracion-del-any-espriu
Lo que lamento es no saber traducir ninguna poesía, para mi sería muy, muy complicado. Y claro, lo único que podemos hacer es ponerlo en un traductor, pero sería una verdadera chapuza.
Un abrazo.
Un beso Josep.
Y con tu permiso me lo llevo
Un beso.
En el segon poema, de 1954,l'autor se sent cansat i creu que el seu esforç ha estat inútil, els veross no li fan companyia i se sent buit, sense missatge; per això es voldria ajeure a esperar la mort. Però no ho va fer: va continuar escrivint i avui el recordem en el seu centenari, amb reptes nous i nous maldecaps, però no ens hem de rendir, com no va fer ell.
Vaig conèixer personalment en Xirinacs: va estar a Balsareny quan jo tenia 14-15 anys i fins tinc una foto amb ell. Recordo quan va morir que a la biblioteca vam llegir un poema en record seu. Gràcies per fer-me'l present.
http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?autor=86&titol=616