Els drets civils a la dècada dels 60

     
 Em rebenten els llibres i les pel·lícules ambientats en el passat que no fan el més mínim esforç per situar-nos en la mentalitat d’aquella època i jutgen aquells episodis des de la perspectiva actual.  Abans de tot això hauria de dir que no vull que sembli que soc jo el jutge de la pel·lícula. Senzillament no és la meva feina i ha bon segur que de seguida m’equivocaria.   Tenim alguns exemples paradigmàtics com “Braveheart” on un marine dels Estats Units lidera la lluita per la independència d’Escòcia al segle XIV o “El reino de los cielos” que ens explica les croades des de la perspectiva de la declaració universal dels drets humans de 1948, o tota la col·lecció de tòpics de l’edat mitjana que en Ken Follet aglutina en la seva obra… ¿literària?.

Per això trobo molt meritori el que ha fet Kathryn Stockett a "Criades i  senyores". Tot i que la  lluita pels drets civils a la dècada dels 60 és un episodi relativament recent de la història dels Estats Units, aconsegueix posar-nos en la ment d’aquella gent, donant veu a criades que pateixen la segregació racial i a les senyores que els hi donen feina. Exposant els sentiments d’aquelles dones que criaven amb afecte i tendresa els fills blancs de les seves senyores per què quan es fessin grans els hi ho tornessin amb un rebuig fred i descarnat.

Una pel·lícula que ens trasllada a una societat elitista, de cercles tancats, profundament racista i molt classista. Una societat amb límits molt marcats, que no s’han de sobrepassar. Dualitats com criades i senyores, pobres i rics, blancs i negres o dones i homes que marcaven sempre relacions d’amistat entre grups d’iguals i qualsevol altra cosa era un fet escandalós i causa de rebuig.

“Criades i senyores” reflecteix les profundes desigualtats que van existir en les luxoses cases surenyes.  Unes cases que eren l’aparador perfecte de l’estil de vida americà, on les senyores cedien la criança dels seus fills a les seves criades, que eren, per altra banda, menyspreades i tractades com esclaves.  En el film brillen especialment les dues actrius que donen vides a les dues serventes que s’atreveixen a explicar tots els secrets de les seves senyores, Viola Davis i Octavia Spencer.  El film mira de traspassar l’uniforme de servei i descobrir simplement les dones que hi ha en l’interior.

Les trames de cada personatge s’entrecreuen i es complementen i donen com a resultat una història entretinguda, a estones divertida i a estones tràgica, que proporciona visió objectiva de com es va viure a Jackson (Mississippí) la fi del segregacionisme. Com sempre la victòria és de l’amor, l’única arma que pot superar l’odi i el ressentiment acumulat durant anys i anys de patiments, un amor que aquelles criades van prodigar a mans plenes aconseguint – silenciosament, de manera imperceptible – transformar una organització social radicalment ancorada en el sud dels Estats Units.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                 

Criadas y señoras - Trailer en español por TrailersyEstrenos
Fotos de Internet. Serán retiradas a petición.