Què fer quan es veu a la mort cara a cara?

Què fer quan es veu a la mort cara a cara?, Què fer quan ens sentim sols davant el immens buit que s'obre davant nostre?, Què fer quan som conscients que el nostre camí ha arribat al final? Cadascú trobarà la seva resposta, perquè cada un té la seva pròpia resposta. La pel·lícula "El mestre de música" ("Le maître de musique") ens explica la resposta que va trobar l’home que havia dedicat la seva vida completament a la recerca de la bellesa. La va trobar en la música, en el bel canto. La seva prodigiosa veu de baríton va ser la que va marcar el rumb de la seva vida, una vida que ara es disposa a abandonar.

Conscient de la greu malaltia que pateix, decideix abandonar per sempre els escenaris, retirar-se quan encara té forces per donar el millor de si mateix, per donar-se per complet. A aquest pas li segueix un altre no menys dolorós: enfrontar al seu passat, al que ha fet amb la seva vida, al que va deixar de fer, i, el que és de vegades més difícil, a aprendre a acceptar-ho. I és des d'aquesta acceptació des de la qual troba la resposta a totes aquestes preguntes que tots, tard o d'hora, ens haurem de fer. I la seva resposta és ensenyar, compartir tot el que sap, tot el que ha après al llarg de la seva vida, transmetre a dos joves cantants perquè el seu art no mori amb ell, per deixar empremta del seu efímer pas pel món, per fer l'únic que dóna sentit a les nostres vides: donar.

Opera prima de Gérard Corbiau, director d'altres veritables obres mestres sobre el món de la música com "Farinelli" i "Le Roi danse", "El mestre de música" va estar nominada a l'Oscar a la millor pel·lícula en parla no anglesa. La passió per la música de Corbiau l'ha portat a fer que la pròpia música sigui sempre una de les protagonistes principals de les seves pel·lícules. "El mestre de música" és un superb banquet de bellesa, de subtilitat, d'harmonia i, sobretot, d'amor a la vida.

Protagonitzada per Jose Van Dam, una de les millors veus de la lírica mundial, ens porta a un món poètic i màgic, aquest món on, com diria Julio Llamazares, la pluja és groga, perquè és la pluja de les fulles de la tardor, l'tardor de la vida, perquè és el groc de la memòria, de la solitud i de l'oblit. Cada pla d'aquesta pel·lícula és un quadre ple de poesia, color i bellesa, un quadre on habita la malenconia i on la saviesa del silenci parla amb els acords de Bellini, de Verdi, de Schubert o de Mahler ... És en aquesta pel·lícula on vaig descobrir una de les àries més belles que s'han escrit mai: "Sorgi o pare", de la tantes vegades injustament oblidada òpera Bianca i Fernando, de Bellini. Aquí tens l'enregistrament d'aquesta ària que va fer Claudia Muzio el 1922

El mestre de música "és aquest Joachim Dallayrac fabulosament interpretat per Van Dam, un ésser aparentment callat i solitari. I dic aparentment perquè encara que utilitza poques paraules i solem veure-li gairebé sempre sol, és una persona capaç de fer parlar al silenci i que mai està sola, perquè sempre està acompanyada per tots els éssers als quals ha estimat al llarg de la seva vida, per totes les persones amb qui ha compartit l'experiència de la música i de la vida.

Això és el que en realitat és Joachim Dallayrac, un mestre de la vida que ensenya a Sophie i Jean, els seus dos joves pupils, a saber veure que la felicitat no es troba fora de nosaltres, que no és una cosa que haguem de buscar o que perseguir, sinó que viu en el més profund del nostre cor, perquè la felicitat no és quelcom que es pugui buscar, sinó que és una cosa que ens troba quan veritablement estem preparats perquè ens trobi, quan hem entès que, al final, només ens quedarà el que haguem estat capaços de donar ...

Quan, en arribar l'hora de l'última cita, mirem enrere, veiem la futilitat de les coses perdudes i el nul valor dels béns que tant ens va costar adquirir, veiem l'absurd dels problemes que tant ens van preocupar, el sense sentit de les angoixes i les pors que ens van impedir viure, i ens adonem que hem dedicat la major part de la nostra vida a fer coses que no han estat més que una inútil pèrdua de temps, un constant apartar del que veritablement importava, del que, conscientment unes vegades i inconscientment les més, guiava els nostres passos ... I també acudeixen, com si les estiguéssim vivint en aquest precís instant, totes les ocasions perdudes, desaprofitades, de compartir el nostre afecte, el nostre amor i la nostra alegria ajudant a que altres fossin feliços i fent-nos, sense saber-ho, també feliços a nosaltres mateixos.

És en aquest moment quan et replanteges el que has fet amb la teva vida, quan t'adones que els teus moments més feliços no els vas trobar en les grans coses que inútilment perseguies, sinó en aquelles aparentment petites i sense importància que vas trobar en el teu camí. 

És en aquest moment quan desitjaries poder viure un dia més, unes hores més, uns minuts més, per poder fer tot allò que vas deixar pendent, per donar les abraçades que no vas donar, per creuar una última mirada amb la persona estimada, l'última somriure amb els que han estat els teus companys en l'etapa final del viatge ... I també és llavors quan vénen a la teva ment, com ganivets, cada matí desaprofitades, cada tarda tirades, cada nit no viscudes ... És llavors quan t'adones que només importa el present, el teu aquí i tu ara, perquè és llavors, i només llavors, quan de veritat comprens que el futur i el passat no existeixen i que mai han existit.

Queden enrere les pors, la mort no t'espanta, tan sols li demanes que no sigui dolorosa, i una immensa sensació de pau t'envaeix per complet. Ets conscient que això s'acaba, que el teu viatge ha arribat al final, que són moltes les coses que has deixat per fer, algunes més, les que vas fer i, possiblement, moltes més les que mai et vas atrevir a fer ... Però mires enrere sense ira, ja no tenen sentit sentiments així, i veus que, al llarg del camí que vas recorre també han crescut flors, aquestes flors que, de vegades sense saber-ho plantes quan vas decidir compartir alguna cosa amb els altres, quan de veritat et vas donar, quan vas estimar. És llavors quan, finalment, entens que viure no era més que donar, que només era estimar ..

I això és el que fa que Joachim Dallayrac decideixi aprofitar l'escàs temps que li queda per compartir tot el que sap amb aquests dos joves que, aliens a la possibilitat de la mort com estan tots els joves, reben com si fossin simples cases de música . Del millor dels mestres, però només classes de música. Només el temps i el que el sofriment els ensenyi els permetrà entendre que el que en veritat rebien eren immenses lliçons de vida, d'amor a la vida ...

Aquí tens a José Van Dam interpretant en un dels moments de la pel·lícula An Die Musik, de Schubert:

Al llarg de  "El mestre de música" assistim al procés de formació de Sophie i de Jean, un procés que culmina amb la seva presentació en un concurs de cant. La seva interpretació del Sempre allibera, de La Traviata, els fa guanyar el primer premi. El paper de Sophie l'interpreta Anne Roussel, a la qual dóna la seva veu la soprano Dinah Bryant, i el de Jean, interpretat per Philippe Volter, rep la veu del tenor Jerome Pruett. En l'escena podem veure, assegut a primera fila i empassant-se la bilis, a qui durant tota la seva vida va intentar inútilment ser rival de Dallayrac, el Príncep Scotti, acompanyat del seu deixeble:

Un dels moments més intensos de "El mestre de música" és el del cèlebre duel entre Jean, el deixeble de Dallayrac i Arcas, el deixeble del Príncep Scotti. Un duel amb màscara, per no poder identificar el cantant, que els porta a intentar donar el millor de si mateixos. Haver perdut el seu duel de jove amb Dallayrac és el que fa que el Príncep Scotti li odiï tan intensament. Aquesta és l'oportunitat de la seva revenja. Porta tota la seva vida esperant-la. El tema escollit és "A tant duol", de Bianca i Fernando. Aquí tens aquest duel:

 Però sens dubte l'escena que més em va agradar va ser quan vaig veure aquesta pel·lícula  que és va estrenar el 1988, és l'escena final, la del funeral. Els suaus acords de Mahler amb la impressionant veu de Van Dam acompanyant el malenconiós i lànguid fluir de les barques entre la boira del riu, aquest riu que no és més que la llacuna Estígia, amb els seus penjadors vestits de negre en peu, eterns Carontes, guies de les ànimes dels morts, perdent-se entre el blau de la boira i de l'oblit és una imatge d'una bellesa que em costarà oblidar...

Ich Bin der Welt Abhannden Gekommen from seres on Vimeo.

 fotos d’Internet. seran retirades a petició