El temps passa volant!

La Blava La blava, ara Hi ha un poeta català pel qual sento un afecte especial. Va acabar convertint-se en símbol, possiblement a causa que el veiéssim tots llanguir per una malaltia cruel que no el va convertir en millor poeta però sí en més popular. Quan va morir les lletres catalanes es van sentir una mica més desemparades, perquè a més de popular era efectivament un poeta excels. Es deia, es diu, Miquel Martí i Pol, i he desitjat posar-lo aquí perquè la seva veu, sense pretendre-ho, va estar present en els meus blocs. En el primer vaig parlar, en general, de la seva obra poètica centrant-me en la de tall social que tant m'agrada. Vaig citar, per exemple, el seu poema dedicat a Soledat González, una treballadora de la fàbrica en què treballava, una humil dona extremenya que netejava els lavabos. Amb motiu de la seva mort el poeta li dedica uns versos senzills i la converteix en símbol del pas del temps i de la inevitable topada de tots amb la mort. Uns versos...

Parle català a la manera de València, cantava Ovidi Montllor a ‘La cançó del cansat’. Cansat, sí, perquè ‘és ben trist encara avui parlar, i posar al seu lloc una història’. Però si s’ha de fer, es fa. Perquè l’última barrabassada de l’estat espanyol contra la unitat de la llengua ha estat la declaració de l’advocacia de l’estat que la Generalitat del sud, la Valenciana, s’ha de comunicar en castellà amb la del nord, la de Catalunya, i amb el govern de les Illes. Per què? Perquè l’estatut defineix el valencià com a llengua del País Valencià, i en canvi, a Catalunya i les Illes, la llengua (co)oficial és el català. I fent  trompos   per cadascuna de la cinquantena de sentències en què els tribunals de l’estat espanyol mateix avalen i reconfirmen i recontrafirmen la unitat de la llengua, és a dir, que a tot el domini lingüístic català es parla la mateixa llengua, aquesta que uns estatuts anomenen català i un altre valencià, passant per alt el criteri científic, doncs, ara e...

  No hem fet l’amor després de la notícia, hi ha com un estrany pudor Foto: Robert Ramos   Maria-Mercè Marçal  va néixer el 13 de novembre del 1952 i va morir el 5 de juliol de 1998. Recordem la poeta i escriptora amb un fragment del llibre  El senyal de la pèrdua , que recull escrits inèdits dels seus últims anys: un dietari de la malaltia i una correspondència amb el biògraf de Renée Vivien.   1 d'agost 1996 A vui   és   el   tercer   dia   que   visc   amb   la   mort   enganxada , arrapada   al   costat dret.   Fa   tres   o   quatre   mesos —potser cinc, ja, amb el terror de les primeres proves que, aparentment,   em   van   tranqui l · litzar—   vaig   c o mençar   un   poema. Només   un   vers:   «Covo   l’ou   minúscul   de   la   mort,   arran   de   pit,...

Per una piulada al Twitter de xxx  em vaig assabentar que en  Benito Pérez Galdós  (1843-1920), en una carta adreçada a  Narcís Oller  (1846-1930), va intentar convèncer-lo per a que renunciés a continuar escrivint en català i es passés al castellà. He cercat a la xarxa i he trobat la informació corresponent a l’esmentada carta i a la que en Narcís Oller va enviar-li en resposta. En Benito Pérez Galdós deia a la seva: “Yo no quiero aburrir a V. más con la longitud de mi epístola. Lo que sí le diré es que es tontísimo que V. escriba en Catalán. Ya se irán Vds. curando de la manía del catalanismo y de la renaixensa. Y si es preciso, por motivos que no alcanzo, que el catalán viva como lengua literaria, deje V. a los poetas que se encarguen de esto. La novela debe escribirse en lenguaje que pueda ser entendido por mayor número de gente. Los poetas que escriben para sí mismos, déjelos V. con su manía y véngase con nosotros. Le recibiremos a V., en el recint...

Si s’havia de triar entre la consciència social i l’experimentació literària, ningú no li va dir a Juan Goytisolo. L’escriptor va mantenir fins al final el seu doble compromís amb el seu temps i la seva obra creativa  i ho va fer de forma radical, sense fissures. Fins i tot quan  fa dos anys va acceptar el premi Cervantes 2014 , el més important de les lletres espanyoles, ho va fer amb el discurs més curt i contundent que es recorda –i sense el preceptiu jaqué: duia l’única corbata que tenia, comprada feia 35 anys–. “Les raons per indignar-se són múltiples i l’escriptor no pot ignorar-les sense trair-se a si mateix”, va dir desgranant davant del Rei les injustícies de la crisi econòmica, política i social, i fent fins i tot una al·lusió a Podemos. “No ens resignem”, va clamar. El cos de l’escriptor, però, va defallir aquest diumenge després d’un any complicat arran d’una caiguda i d’un ictus. Juan Goytisolo va morir als 86 anys a Marràqueix i serà enterra...

  El periodista, filòsof, col·laborador de TV3 i Catalunya Ràdio Carles Capdevila ha mort aquest dijous als 51 anys, com a conseqüència d'un càncer de còlon. Tenia la malaltia des del 2015. Ell mateix va publicar al diari "Ara", que dirigia en aquell moment, un article en què explicava que   li havien diagnosticat aquesta malaltia pocs dies abans de fer 50 anys . En aquella columna, hi deia textualment: " Fins que me'n pugui desfer, el càncer m'acompanya, i és lògic que a les meves dèries habituals, que ja coneixeu i que inspiren aquests articles, ara s'hi afegeixi la dèria per sobreviure." L'any passat va rebre el   Premi Nacional de Comunicació    Carles Capdevila va fundar el diari " Ara"   i el va dirigir durant cinc anys. Va comunicar als seus treballadors que deixava la direcció del diari que havia fundat sense abandonar l'humor: "Res, us vull anunciar que el consell d'administració, que els amos de l'e...

“… Herido voy, herido y malherido, sangrando por trincheras y hospitales…” Miguel Hernández. Desde el dolor de tu ausencia, que como el rayo no cesa, con tu memoria siempre viva. “Elegía a Ramón Sijé” En Orihuela, su pueblo y el mío, se me ha muerto como del rayo Ramón Sijé, con quien tanto quería) Yo quiero ser llorando el hortelano de la tierra que ocupas y estercolas, compañero del alma, tan temprano. Alimentando lluvias, caracoles Y órganos mi dolor sin instrumento, a las desalentadas amapolas. daré tu corazón por alimento. Tanto dolor se agrupa en mi costado, que por doler me duele hasta el aliento. Un manotazo duro, un golpe helado, un hachazo invisible y homicida, un empujón brutal te ha derribado. No hay extensión más grande que mi herida, lloro mi desventura y sus conjuntos y siento más tu muerte que mi vida. Ando sobre rastrojos de difuntos, y sin calor de nadie y sin consuelo voy de mi corazón a mis asuntos. Temprano levantó la muerte el vuelo,...