Puc dir que el meu nom és Montse, que encara ara m’encanta seure sobre l’arena i tocar-la. Escolto les cançons de taverna i la llibertat de viure la vida des del meu cor mariner. Era petita quan el meu pare em va ensenyar el que era la mar, amb molta delicadesa m'apropava una petxina a la meva oïda, i em deia: - Amor meu, escolta atentament. -I Ho vaig fer. -En aquest instant vaig comprendre que la mar era molt més del que veien els meus ulls. M’agradava seure a l’arena i mirar allà lluny, a l'horitzó. Era l’època que veia els nàufrags de les pel·lícules que enviaven un s.o.s , en una ampolla de vidre que tiraven al mar. I jo estava allà esperant molta estona per veure si arribava alguna d'elles una mica tard. Creia que ella s'enfadaria si no ens veiem. Cada dia de les meves vacances, generalment al capvespre li dedicava aquesta estona, i em sentia la nena més feliç del món quan les ones no duien cap ampolla. Això volia dir que no hi havia ningú a qui...