Que paseu un bon estiu! (les mans)

 

Carme,  crec que és el que em vas demanar. Espero que sigui del teu gust.

Bon estiu!

Fa molts anys vaig conèixer una noia extraordinària. Una gran persona. Es dedicava a la publicitat. És la Laura (em sap greu no recordar com es diu de cognom)

Quan hi havia una campanya per fer la publicitat d’algun producte, ella hi col·laborava. Un dia m’explicava que era model, però no una model de tot el cos, ni de vestits de moda sinó només de les mans.
És veritat, tenia unes mans perfectes per a les necessitats de comunicació que aquestes poden arribar a tenir i que tan ben estudiades tenen en el món de la publicitat.
La Laura m’explicava que a la celebrada campanya del iogurt Danone (la dels “Cossos Danone”) i on sortia la Cindy Crawford, en un moment determinat, l’estrella nord-americana obria la nevera per agafar-ne un iogurt… Doncs bé, les mans que, mitjançant un primer pla, l’espectador veia que agafaven aquell iogurt no eren les de l’estrella nord-americana, sinó les d’ella.

—I en fas molts?
—Sí: fa temps em van trucar per a un anunci de Schweppes. Un en què surt House. Bé, doncs House entra en un bar, s’acosta a la barra, demana una Schweppes i la cambrera la hi serveix; però quan l’angle es tanca sobre les mans que ho porten tot a la barra… aquestes són les meves mans.
L’espectador, d’una forma totalment inconscient, veu com es tracta, amb les mans, un producte, i el compra més si les mans són més maques.
La Laura continuava explicant-me que agraïa al destí haver-li atorgat unes mans tan perfectes, tan fines, delicades, precises, pàl·lides. Cobejades i molt cotitzades i, alhora, tan expressives, fins al punt de pensar que una bona manera de demostrar aquest agraïment seria la d’aprendre el llenguatge de les mans que utilitzen els sordmuts.

—El vaig estudiar i, quan en vaig tenir un bon domini, vaig anar a una parròquia de Barcelona, a la parròquia de Santa Teresa del Nen Jesús on cada dissabte se celebrava una missa per a fidels que no hi sentien. I vaig oferir-me com a voluntària per llegir les lectures. Allà s’hi celebrava l’única Eucaristia diferent. I a vegades, quan el rector fallava… Perquè el més maco que tenia aquesta missa és que, és clar, el rector també feia servir el llenguatge de signes, i anava traduint mentre parlava, de manera que els sords s’assabentaven de tot. Bé, doncs quan el rector falla i el reemplaça un altre, jo vaig i tradueixo tota la missa. En general… en general el voluntariat m’aporta… com dir-ho: sensibilitat. Humanitat.

—I fas alguna cosa més, Laura?
—Doncs sí. Els diumenges al matí vaig al Cottolengo. A ajudar. Això dels dissabtes és per vocació, diguem, perquè m’agrada comunicar-me amb les meves mans, però els diumenges és… bé, per gratificació. És la meva manera de donar les gràcies pel que tinc, per com he nascut. A mi em paguen molts diners per tenir aquestes mans, i sóc conscient de la sort que tinc, i aquesta és la meva manera personal d’agrair-ho.
—[duia guants]—
—I fas servir guants per a tot?
—Per a tot no, vaig amb molt de compte quan manipulo coses… De fet, tinc estris per obrir de tot. No exagero si et dic que tot el dia, permanentment, sóc conscient de les meves mans. Tingues en compte que si a mi se’m trenca una ungla no treballo. És així de senzill

És indubtable que les mans han tingut un paper fonamental en l’evolució de l’home, ja que és gràcies a elles que aquest va poder polir les pedres per a utilitzar-les com a instrument de caça per a la seva subsistència, gràcies a elles es va poder crear la paraula escrita, i és gràcies a elles que els cirurgians poden utilitzar el bisturí o podem gaudir del so, posem per cas, d’un piano.
La paraula mà és utilitzada en nombroses locucions per determinar actituds, comportaments, situacions… Diem, per exemple, que els malgastadors tenen la mà foradada; quan necessitem ajut demanem que ens donin un cop de mà; tenir les mans brutes o les mans netes no sempre té a veure amb la higiene…, i així podríem estar-nos una bona estona pensant expressions on intervé la paraula mà, però ho deixarem aquí mateix perquè no era d’això del que, des d’un bon principi, volia parlar en aquest post.
No;  tot plegat ha anat sorgint perquè volia parlar d’unes mans, unes mans que, malgrat ser en realitat les veritables protagonistes d’aquest post, m’ha fet gràcia que hi passessin un pèl desapercebudes. Em refereixo a les mans que figuren a les imatges amb què s’ha il·lustrat
el post.

Ara li demanaré a l’Anna una cosa: Si us plau,  fes clic aqui  i vosaltres observeu amb molta atenció…, perquè s’ha de ser un gran observador si a primer cop d’ull s’endevina que no són pas els retrats d’unes mans o d’un noi… Bé, en realitat sí que ho són, els retrats d’unes mans o d’un noi, però són uns retrats dibuixats i pintats a l’oli pel pintor hiperrealista basc Javier Arizabalo, de l’obra del qual, si us ve de gust, podeu veure en aquesta pàgina més imatges  i, veient-les, bé podrem dir que a l’hora de pintar mans, Javier Arizabalo hi té la mà trencada.