"Veles e vents" narra la història d’un viatge des d’ Itàlia a València en busca de l’estimada. L’autor l’estima però no sap si el seu amor és correspost. En aquest viatge corre grans perills i demanarà ajuda als vents per a arribar a terra.
Està compost per versos de 10 síl·labes amb accentuació en l’última paraula i utilitza l'anomenat decasíl·lab ausiasmarquià, d'estructura 4+6. Per tant, són versos d'art major i de rima consonant. Trobem algunes sinalefes (io en, no en, si atur...), hiats (sia, faent), rimes (complir, armar, jorn, forn, retorn...).
Els motius secundaris són elements com el mar, els peixos, la mort, la por... –alguns d’ells es tracten en estrofes no incloses ací- i ell mateix. Aquests temes serveixen per a donar-li força al poema ja que la mar dóna un punt d'intensificació important així com la conversació que manté amb ell mateix debatent-se amb l'amor, la fortuna...
L’estructura temàtica es pot considerar lineal ja que parla de diferents temes en diferents estrofes i té sentit si se n’elimina alguna. Encara que té relació entre les estrofes com en les estructures il·latives.
L’efecte és anticlimàtic ja que el títol s’expressa en la primera estrofa i després no es torna a mencionar.
La veu està en 1a persona perquè parla d’ell mateix, de la seua història, amb emocions negatives i un esperit de victòria que fa contrast –en lo perill no em caureu de l’esment, io tem a la mort...- .
El dinamisme és negatiu ja que la seua història és trista. Ho expressa amb els seus substantius i adjectius (camins dubtosos, llurs amics, humils precs, amagatalls secrets).
La tonalitat sentimental és d’incertesa i por, l’autor es troba en una lluita contra el mar, amb les adversitats que s’està trobant pel camí, per acabar finalment amb la seua estimada i té por de trobar-se sol a la fi del camí.
Està compost per versos de 10 síl·labes amb accentuació en l’última paraula i utilitza l'anomenat decasíl·lab ausiasmarquià, d'estructura 4+6. Per tant, són versos d'art major i de rima consonant. Trobem algunes sinalefes (io en, no en, si atur...), hiats (sia, faent), rimes (complir, armar, jorn, forn, retorn...).
Els motius secundaris són elements com el mar, els peixos, la mort, la por... –alguns d’ells es tracten en estrofes no incloses ací- i ell mateix. Aquests temes serveixen per a donar-li força al poema ja que la mar dóna un punt d'intensificació important així com la conversació que manté amb ell mateix debatent-se amb l'amor, la fortuna...
L’estructura temàtica es pot considerar lineal ja que parla de diferents temes en diferents estrofes i té sentit si se n’elimina alguna. Encara que té relació entre les estrofes com en les estructures il·latives.
L’efecte és anticlimàtic ja que el títol s’expressa en la primera estrofa i després no es torna a mencionar.
La veu està en 1a persona perquè parla d’ell mateix, de la seua història, amb emocions negatives i un esperit de victòria que fa contrast –en lo perill no em caureu de l’esment, io tem a la mort...- .
El dinamisme és negatiu ja que la seua història és trista. Ho expressa amb els seus substantius i adjectius (camins dubtosos, llurs amics, humils precs, amagatalls secrets).
La tonalitat sentimental és d’incertesa i por, l’autor es troba en una lluita contra el mar, amb les adversitats que s’està trobant pel camí, per acabar finalment amb la seua estimada i té por de trobar-se sol a la fi del camí.
.jpg) |
Porta romànica de la Catedral de València, darrere la qual es troba la tomba del poeta i per on passava pràcticament tots els dies, ja que hi vivia molt a prop.
L’obra
literària que es conserva d’Ausiàs March (Gandia 1397 – València 1459) es
composa de 128 poesies i conté més de deu mil versos, escrits entre els anys
1445 i 1449. La majoria dels seus poemes són de tema amorós i plens de
consciència filosòfica, la qual cosa li donà a la poesia catalana un
profunditat i transcendència que no havia assolit fins aleshores. Dedicà els
seus poemes amorosos a dames que designava amb pseudònim del tipus “Plena de
seny” o “Llir entre cards”. A diferència de la poesia trobadoresca, dins dels
amors que expressa de forma lírica hi ha una reflexió que l’apropa a sentiments
de culpa, vergonya i que el fa reflexionar sobre la mort.
|
 |
| Palau Ducal de Gandia. |
L'autor utilitza el decasil·lab clàssic català, també anomenat ausiasmarquià, d'estructura 4+6. Els versos són d'art major i de rima consonat. Hi trobem algunes sinalefes (io en, no en, si atur...) i hiats (sia, faent).
Ha estat musicat i interpretat per diversos autors. Així Raimon l’inclou ja l’any 1970 en un disc senzill, de manera que amb aquesta cançó enceta la seua primera musicació d'Ausiàs March, i el 1970 el torna a traure en el disc Per destruir aquell qui l'ha desert. Posteriorment ha estat reprès nombroses vegades pel mateix Raimon i també per Toti Soler amb Ester Formosa. és un poema d’Ausiàs March, (València, 1400 - València, 3 de Març
Ha estat musicat i interpretat per diversos autors. Així Raimon l’inclou ja l’any 1970 en un disc senzill, de manera que amb aquesta cançó enceta la seua primera musicació d'Ausiàs March, i el 1970 el torna a traure en el disc Per destruir aquell qui l'ha desert. Posteriorment ha estat reprès nombroses vegades pel mateix Raimon i també per Toti Soler amb Ester Formosa. és un poema d’Ausiàs March, (València, 1400 - València, 3 de Març
.jpg) |
| Rosa dels vents de l'Atles Català, atribuït a Cresques Abraham i datat al voltant de 1375. La primera rosa dels vents documentada de la historia. |
.jpg) |
| rosa dels vents |
Utilitza el català a les seues obres i els pocs occitanismes que apareixen són per exigències de la rima.
Al
poema, la rima és consonant, però es tracta, en molts casos, d'una rima pobra,
ja que l'autor està més preocupat per expressar els seus sentiments i les seues
reflexions sobre l'amor que per la forma.
El
poema és una reflexió introspectiva sobre el seu amor per una dama. Els tòpics
de la mort per amor i per l'estimada i el del amor més enllà de la mort estan
molt presents a tota la composició.
Per
una banda, l'autor utilitza un estil ric elegant i exacte, propi de la poesia
culta, però, per l'altra banda, l'aparició d'objectes quotidians com la cassola
al forn li dona un cert aire popular.
Aquest
poema, que és el mes famós i imitat de Ausiàs March, és un bon exemple de la
seua obra i de la poesia del segle XV.
 |
Tomba d´Ausiàs March, a la Catedral de València.
|
Veles e vents
Veles e vents han mos desigs
complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar:
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar:
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
Bullirà el mar com la cassola en
forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.
Amor, de vós, jo en sent més que
no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
a joc de daus vos acompararé.
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
a joc de daus vos acompararé.
Jo tem la mort per no ser-vos
absent,
per què amor, per mort, és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer:
per què amor, per mort, és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer:
aprés ma mort, d’amar perdau poder
e sia tots en ira convertit.
E jo, forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
e sia tots en ira convertit.
E jo, forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Amor, de vós, jo en sent més que
no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
a joc de daus vos acompararé.
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
a joc de daus vos acompararé.
Ausiàs
March
Extret de Viquipedia
blocs.xtec.cat/
i fotos i video de la xarxa,serán retirats a petició
modificat el dia 23 febrer 2013
modificat el dia 23 febrer 2013
.jpg){kind=link}
9 comentaris:
Yo soy un amante total de la literatura pero en prosa , es que las poesías y los versos.....
En verso sólo me gustan las Elegías .
Me alegro que este artículo lo hayas escrito en catalán compañero , así lo voy practicando más ¡¡ pero que vamos que se sobreentiende ¡ a ver alomejor palabra por palabra no , pero lo que es el contenido sí que lo he entendido.
Un saludo crack ¡¡¡¡
Muy, muy bonito el poema, lo había leído tiempo atrás, y me lo has hecho recordar. Salut
Personalmente, el poema me ha encantato. Tiene una fuerza que pocos poemas pueden igualar. Para mi fue difícil entender al principio, porque está escrito en valenciano antiguo y utiliza muchos adjetivos que encima están ordenados de manera diferente a la forma que escribimos ahora. Pero cuando lo atas un par de veces te sumerges dentro de él y sufres como si fueses tu el que estás en medio del mar.
Representa que para llegar de Italia a Valencia para ver a su amada todos los vientos que ves representados en "la rosa de los vientos" le van acompañando en su travesia.
Ausiàs March fue un poeta valenciano del segle XV, sin duda el más importante en lengua valenciana de la época medieval. Aunque escribía todos sus versos en valenciano, March fue extendiendo su influencia a poetes coetáneos, y hasta posteriores, de tota la península ibérica.
José manuel, ya sabes que un texto lo podemos traducir, pero una poesia no, y menos de aquellas épocas. Cuando yo escribo en catalán ya lo traduzco, a pesar de que puse un traductor(está el primero) en la barra lateral.
En cuanto a las Elegias, yo solo conozco tres, Dos de ellos cuando yo era pequeño estaban prohibidas en Cataluña, no por estar escritas en castellano sino por ser de Miguel Hernandez (Elegía a Ramón Sijé),y Federico García Lorca) El Llanto por Ignacio Sánchez Mejías).Y (Coplas por la muerte de su padre) de Jorge Manrique.
A mi la que más me gusta es la de Miguel Hernandez, será que es mi preferido en esta lengua.
Ya recibiste la foto de Serrat con la camiseta del Barça?
Saludos bético!!
Miquel. "Velas e vents" narra la historia de un viaje desde Italia a Valencia en busca de su amada. El autor la quiere pero no sabe si su amor será correspondido. En este viaje corre grandes peligros y pedirá ayuda a los vientos para llegar a tierra.
Los motivos secundarios son elementos como el mar, los peces, la muerte, el miedo... Estos temas sirven para darle bastante fuerza al poema puesto que la mar da un punto de intensificación importante así como la conversación que mantiene con él mismo debatiéndose con el amor, la fortuna...
El efecto es anti climático puesto que el título se expresa en la primera estrofa y después no se vuelve a mencionar.
La voz está en 1a persona porque habla de él mismo, de su historia, con emociones negativas y un espíritu de victoria que hace contraste
El dinamismo es negativo puesto que su historia es triste. Lo expresa con
los adjetivos (caminos dudosos, sus amigos, humildes ruegos, escondrijos secretos).
La tonalidad sentimental es de incertidumbre y miedo, el autor se encuentra en una lucha contra el mar, con las adversidades que se está encontrando por el camino, para acabar finalmente con su amada y tiene miedo de encontrarse solo a finales del camino.
El resto es lo mismo que le cuento a José Manuel.
Personalmente, el poema me ha encantato. Tiene una fuerza que pocos poemas pueden igualar. Para mi fue difícil entender al principio, porque está escrito en valenciano antiguo y utiliza muchos adjetivos que encima están ordenados de manera diferente a la forma que escribimos ahora. Pero cuando lo atas un par de veces te sumerges dentro de él y sufres como si fueses tu el que estás en medio del mar.
Ausiàs March fue un poeta valencià del segle XV, sin duda el más importante en lengua valenciana de la época medieval. Aunque escribía todos sus versos en valenciano, March fue extendiendo su influencia a poetes coetáneos, y hasta posteriores, de tota la península ibérica.
Para el amigo bético sentir1907, de quien leo siempre con agrado sus cometarios al blog de Josep (y algunos de los que escribe en su propio blog ‘Genio y figura hasta la sepultura’), y también para información general, pues el texto resulta difícil incluso para un catalán o valenciano de hoy día, me permito adjuntar la versión castellana que José Batlló hizo de este poema de Ausiàs March.
Velas y vientos cumplan mi deseo,
siguiendo dudosos caminos por la mar.
Mistral y Poniente contra ellos veo fraguar,
más Siroco y Levante les ayudarán
junto con sus amigos Gregal y Mediodía,
que humildemente ruegan al viento tramontana
que les sea propicio en su soplar,
y así, los cinco, consigan mi regreso.
Hervirá el mar cual la cazuela en el fuego,
mudando su color y estado natural,
y mostrará querer mal a cualquier cosa
que un instante sobre él se detenga;
peces grandes y pequeños correrán a salvarse
y buscarán escondrijos secretos;
huirán del mar donde nacieron y crecieron,
y su salvación en la tierra perseguirán.
Amor, siento de vos más que no sé,
y la peor parte me tocará:
sólo sabe de vos quien sin vos está.
Al juego de los dados os asemejáis.
A la muerte temo, que de vos me separa,
y porque Amor por muerte es anulado;
mas no creo que mi querer, superado
pueda ser por tal separación.
Me temo que vuestro escaso amor
me abandone al olvido, apenas yo muera;
tan sólo este pensamiento aturde mi placer
-pues no creo que tal suceda mientras viva-:
que tras mi muerte, perdáis poder de amar,
y todo él en ira se convierta,
en tanto que forzado yo a dejar este mundo,
todo mi mal sea el de no poderos ver.
Amor, siento de vos más que no sé,
y la peor parte me tocará:
sólo sabe de vos quien sin vos está.
Al juego de los dados os asemejáis.
Versión de José Batlló
http://www.poesiaspoemas.com/ausias-march/velas-y-vientos-cumplan-mi-deseo
En este enlace puede verse la traducción del poema completo (ya que la versión que canta Raimon y con la que Josep nos ha deleitado es reducida, y además la estrofa que en la canción hace de estribillo está anticipada y repetida para conseguir un efecto estético y melódico)
Siguiendo con lo mismo, he aquí la versión que de este poema hizo, en el siglo XVI, Jorge de Montemayor. Tiene mérito por su antigüedad y por mantener la rima, aun a costa de no ser muy preciso en la traducción (es lo que tiene traducir poesía). Además no versionó lo que en la canción sería el estribillo. Por ello la incluyo entera, con permiso de Josep.
Esta versión la tomo del excelente blog literario de Angel Romera, quien incluye también una adaptación propia, aunque solo parcial:
http://museoliterario.blogspot.com.es/2008/02/velas-y-vientos-cumplan-mi-deseo-de.html
Velas y vientos cumplan mi deseo:
harán caminos por la mar dudosos,
contra el maestre y el poniente veo
levante y el jaloque muy furiosos,
con griego y tramontana, que bien creo
le ayudarán con ruegos amorosos;
porque estos cinco soplen de manera
que vuelva yo do siempre estar quisiera.
El mar hirviendo como el agua al fuego,
y su color veréis andar mudando;
traerá cualquiera cosa sin sosiego,
que sobre sí hallare estando airado;
los peces todos juntos irán luego
lugar buscando oculto y encerrado;
huyendo al mar que los crió y sustenta,
en tierra saltarán sin otra cuenta.
Los peregrinos votarán turbados
dones de cera en viéndose en sus puertos,
y el gran pavor descubrirá pecados
que en confesión no han sido descubiertos;
allí os ternán presente mis cuidados
y luego votaré mis votos ciertos,
que nunca habrá mudanza, y que en ausencia
no olvidaré vuestra gentil presencia.
La muerte temo por no verme ausente,
porque el amor por ella es acabado,
y no se partirá ni se consiente
que partir pueda de este amor sobrado;
mas vuestro poco amor me mata, y siente
el mío que en morir seré olvidado;
sólo este pensamiento me cautiva,
mas no creo que será si vos sois viva.
En yo muriendo no ha de amar ninguno,
y amor se queda en ira convertido;
mas cuando morir quiera, ¿qué importuno
será el dolor de ausencia y cuán crescido?
Si término en amor hubiera alguno,
en él yo fuera solo y escogido,
y viera vuestro amor si se extendía
o si en lo verdadero teme o fía.
Yo soy el amador más extremado,
después de los que ya no tienen vida;
por verme vivo y veros no he quejado,
¿cómo haré cuando el vivir me impida?
A bien o mal estoy aparejado,
mas no cabe en mi hado haber guarida;
que yo con humildad lo estó esperando,
la puerta le abro y allí estoy velando.
Deseo aquello que ha más de costarme,
y la esperanza de esto me recrea;
mi vida no querrá, ni aun yo, salvarme
de un caso fiero, y pido a Dios que sea;
las gentes todas luego podrán darme
más fe que no al amor, como se vea
que en actos su poder será mostrado,
y en hechos mostraré lo que he hablado.
(Traductor: Jorge de Montemayor, 1560)
Amigo KRT muchísimas gracias por habérmela traducido . Un saludo a todos ¡¡
Hola Josep!!! Jo admiro la poesia i sobretot a qui tot i haver de tenir em compte el fet de comptar les sil.labes y respectar les rimes ho fa i pot escriure poemes preciosos i molt bonics, aixó ho admiro perque jo tot i que saps escric alguna cosa, ni de lluny ho sé fer, encara que he mirat d'aprendre a fer-ho sòc una negada total. Però en canvi m'agrada llegir-ne tot i que he de dir que sempre he preferit la narrativa per devant de la poesia.
Petons i gaudeix d'un bon cap de setmana que deveu estar ben envoltats de neu, oi?
Veles e vents han mos desigs complir
faent camins incerts per la mar.
Mestral i ponent contra ells veig muntar;
xaloc, llevant els deuen assistir
amb llurs afins lo gregal i lo migjorn,
fent humils precs al vent tramontanal
que en son bufar los sia amical
e que tots cinc facen bo mon retorn.
Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota cosa mal
que sobre si aturi un punt al jorn.
Grans e menuts peixos al fons correran
e cercaran amagatalls secrets;
fugint al mar on son nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.
Los pelegrins tots ensems juraran
e prometran molts presents de cera fets;
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confessor descoberts no seran.
En lo perill no em caureu de l'esment
hans invocaré al Dèu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.
Jo tem la mort per no ser-vos absent,
perque amor per mort és anul.lats;
mas jo no crec que mon voler anorreats
pusca ésser per tal departiment.
Jo soc gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no em deixi en oblit
ja que, nós vivint, no crec se pusca fer.
Aprés ma mort d'amor perdau poder
e sia prest en ira convertit,
e jo, forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Dèu ¿Per què mesures no hi han en amor,
puix prop d'aquell jo me trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant, de tot l'avenidor.
Jo soc aquell més extrem amador
aprés d'aquell a qui Dèu vida s'endú.
Puis jo soc viu, mon cor no dol ningú
tant com la mort per sa extrema dolor.
A bé o mal d'amor jo soc dispost,
mas per mon fat fortuna ocasió no em porta.
Tot desvetllat, amb desbarrada porta,
me trobarà faent humil respost.
Jo desig lo que em podrà ser gran cost
i aquest afany de molts mals em conforta.
A mi no em plau ma vida ser somorta,
mancada d'un cas molt brau, qual prec Dèu sia dispost;
lladoncs les gents no'ls cladrà donar fe
al que amor fora mi obrarà;
lo seu poder en actes mostrarà
e los meus dits provarà amb eixos fets de fe.
Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de que la part pijor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.
Ausiàs March.
Publica un comentari a l'entrada