Senzillament se’n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
I som actors que a voltes,
espectadors que a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dona i pren paper.
Serenament quan ve l’onada, acaba,
i potser en el deixar-se vèncer comença.
La platja enamorada
no sap l’espera llarga
i obre els braços no fos cas, l’onada avui volgués queda’s.
Així et deixo que tu em deixis;
així, només et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc penjat d’alguna branca.
Molt blanc...
Sovint és quan el sol declina que el mires.
Ell, pesarós, sap que si minva, l’estimes.
Arribem tard a voltes
sense saber que a voltes
el fràgil art d’un gest senzill, podria dir-te que...
Només així, et deixo que tu em deixis;
així només et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanc...
Un niu en el meu arbre
i un núvol blanc penjat d'alguna branca.
Molt blanc.
La vida ve serenament.
6 comentaris:
Fa mig any va morir la meca sogra, que era nascuda a Girona i va viure alguns anys al Baix Empordà, i aquesta va ser una de les cançons que li vàrem posar a la cerimònia de comiat.
En sentir la versió que reprodueixes aquí, l'emoció ha estat doble. O triple...
Una cançó preciosa.
Lluís Llach deia que ell és músic, no poeta, però crec que s'equivoca.
Sí que ho és, Ramon, que no podem lluitar contra segons què i per tant ens ho hem d’agafar tal com és, tal com se’ns dóna, però sense pensar que cada moment pot ser el de l’adéu, el darrer.
Helena, per mi també és més poeta que músic. Totes les lletres de les cançons del Llach són poesies tangibles, sensibles i colpidores.
Xavier,
t'entenc perfectament. Que tristos són els comiats, els finals, i en canvi quina força interior ens acaben donant, com ens fan viure la vida a flor de pell. Trobo que és la millor cançó de comiat que li podíeu posar.
Ho sento molt.
Publica un comentari a l'entrada