Els que vam néixer l’any 50, tenim l’avantatge que la nostra edat és fàcil de recordar: any 2019, 50+19 = 69 anys. L’inconvenient d’haver nascut a la prehistòria del segle passat, és que a dia d’avui un ja és vell. Si volem treure-hi ferro podríem dir una persona gran, massa gran.
Així doncs, un cop arribat a aquesta edat ja sabem que passa: soc incapaç de recordar que vaig sopar ahir, però tinc clares les coses que em passaven fa 60 anys. I quins son aquests records d’un vailet de poble? Per donar-los sentit és necessari contemplar aquells moments des de la perspectiva que donen els anys. Situat en aquell moment, per un nano a punt d’arribar a la desena, el fet que em fessin cantar el Cara al Sol cada matí, que em donessin formatge i llet ( una llet amb pols horrible, per cert) que no escriguis ni un mot en català o que totes les celebracions religioses (primer divendres de mes, Setmana Santa, Corpus, missa dominical, etc) fossin d’obligatòria assistència , no era una cosa que em trasbalsés massa, llevat del una sensació de pèrdua de temps.
Fou més tard, cap el llindar dels 18 anys, quan vaig anar a estudiar a Barcelona, on les corredisses davant dels grisos eren contínues o al marxar a la mili, quan vaig anant prenent consciència de fins a quin punt eren sinistres aquells anys seixanta pels adults, que no estiguessin lligats totalment a la doctrina de la “Una, grande y libre”
En aquells temps, recordo perfectament l’espai de reparació d’aparells de ràdio que tenia el meu pare, en un racó petit del taller de lampisteria i electricitat, del negoci familiar. Allà, algun dimecres a la nit o els diumenges a les cinc de la tarda, escoltàvem els partits del Barça de l’Olivella i en Ramallets i més tard en Benítez, en Pereda o en Zaldúa. Alguna nit també veia com el meu pare, ben sopat, sortia cap aquell lloc discret, connectava el seu impressionat “Telefunken” i escoltava a volum gairebé inaudible una emissora especial, anomenada “Radio España Independiente” El meu avi, que era comunista declarat, havia hagut de realitzar una autèntica epopeia anys enrere, per rescatar el meu pare del camp de concentració de Sant Marcos, a León, d’on el va treure quan estava a les últimes i a punt de morir d’inanició. Fou tant terrible el maltractament i la desnutrició que va patir el meu pare allà que va perdre tot el cabell i la resta de pel del cos. Anys més tard, quan vaig escriure aquella història familiar en el meu llibre “D’un Temps sense esperança” em va costar moltíssim que els protagonistes m’expliquessin aquells fets, ja que per ells recordar allò era com tornar a baixar a l’infern.
Gent innocent acusada sense motiu, simplement per poder espoliar els seus bens, famílies desfetes, fugides massives a l’estranger i una repressió tenebrosa que es va intentar de dissimular en la famosa transició del 1978, però que, evidentment, no va fer-se com s’havia de fer, sinó com volien els que aleshores i ara, encara es consideren los vencedores.
A mesura que passen els anys, la realitat d’aquells temps sinistres es va fent més real. Mentre jo jugava amb els meus amics, la mare i el pare patien d’allò més per continuar vivint en un ambient que ningú sabia quan acabaria. Mentre alguns tenien de tot, la majoria havien de lluitar cada dia per tirar endavant. Ells no podien parlar, opinar ni decidir i l’esforç de tants i tantes per sobreviure en aquells temps sinistres, mai s’ha reconegut com cal.
Avui, quan els voltors del feixisme , aquests vampirs del Arriba España, treuen el nas de nou, molta gent de la meva edat, antics amics, familiars i coneguts m’han expressat la seva sorpresa, la seva indignació i també el seu temor de que puguin tornar aquells temps sense esperança. A mi el que em sorprèn és que tres milions d’individus d’aquest país anomenat España els hagin pogut fer tornar. Potser és que en realitat no havien marxat mai.
4 comentaris:
Uns testimonis que ja són morts em van explicar que el camp de concentració de Sant Marcos, a León, més que un camp de concentració era un camp d'extermini.
Penso que enguany que farà 45 anys de la mort de Franco i 1 del seu trasllat fora del Valle de los Caídos, ja seria hora que l'Estat Ñ que s'auto-anomena democràtic comencés a desenterrar cadàvers de demòcrates de les "cunetes" i sobretot desenterri la veritat i acabi d'una vegada amb les mentides feixistes del règim del 1939 i sobretot amb les del 1978.
Soc de la mateixa quinta i no recordo que mai a l'escola em fessin cantar el Cara al Sol, ni recordo cap imposició religiosa -el meu colegi no era ni de monges ni capellans- Es cert que no ens ensenyaven en català, la nostra llengua era proscrita a les aules però tots parlavem, mestres inclosos, el català al pati. Crec que soc una "rara avis" d'aquella època, doncs a classe anavem nois i noies junts, tampoc ens donaven llet en pols ni formatge ni ens obligaven a anar a misa ni ens fein resar. Ja veus que hi ha de tot.
Potser dintre de cinquanta anys algú dirà que a les escoles d'avui es manipula la història i s'adoctrina com quasi sempre s'ha fet a l'escola.
Salut
Francesc Cornadó
Francesc, penso que això només és qüestió d'edat. Jo soc de finals del 1945. La meva escola estava en el carrer Taulat 93. Dic la dreça perquè tot plegat d'aquell tros de carrer era fins i tot "divertit" El final dels tramvies 52 i 36, que sortien de la via de tant en tant, i d'un lloro (el famós lloro del 36) que "vivia en una licoreria allà mateix". L'escola (era privada) es deia "Alianza Escolar". Tots, nenes i nens entràvem per la mateixa escala, primer nosaltres, mentre les nenes s'esperaven al carrer, i aules separades, inclús al pati. Es cantava el "Cara al sol" i moltes vegades venia un falangista que tenien el seu local a la part lateral de l'Aliança Vella, No el Casino! Ho dic perquè tots dos estaven a La rambla i molt a prop.I resar ho fèiem a l'entrar i sortir al matí. I a l'entrar i sortir a la tarda. Moltes vegades venia el mossèn de l'església del PIo XII. La mateixa que deu fer un any o dos la van derruir. Perdona aquest paràgraf tant llarg, Prometo no donar-te lliçons de res, de debò, només és que a pesar de tot recordo amb molt de estima tot allò, la prova la tens que encara conservo amics del col·legi.Però no de l'església, o del mossen, no sabria dir-ho, perquè encara que era petit no entenia el perquè a més de resar molt, encara ens castigava si el diumenge no anaven a missa. A canvi d'unes entrades per anar a veure el Júpiter.
Salut!
Xavier, sobre això que dius dels camps de "San Marcos" també ho coneixia, m'ho va dir un minerasturià que treballava a les mines de Súria. Sobretot plegat estic segur que en aquest país mai tindrem a ningú prou valent per dir-nos la veritat, ni dels morts, ni dels col·legis (en aquest cas el fet de resar i cantar el ·Cara al sol") Si fóssim d'una altra manera ja no ens caldria parlar de tot això, que entre altres coses només porta entre altres coses al fet que hi hagi més confusió, tal com ens diu Francesc Cornadó. Fixat bé si hi ha confusió, i només parlem entre tres persones, i dos de resar, i cantar. I no dic res de la llet amb pols americana, i formatge perquè no recordo en quins anys es donava.I en Francesc diu la veritat i jo també.
I al final diu: "Potser dintre de cinquanta anys algú dirà que a les escoles d'avui es manipula la història i s'adoctrina com quasi sempre s'ha fet a l'escola". Home, si no calen cinquanta anys, ja està passant
Publica un comentari a l'entrada