divendres, 17 de gener de 2014

Joan Vinyoli




Enguany celebrem el centenari de naixement (i el trentè aniversari de la mort) d'un dels poetes més grans que ha donat mai la literatura catalana: Joan Vinyoli. ¿Per què és tan bo, Vinyoli?, ens podem preguntar. ¿En què consisteix la fórmula subtil del seu art, que fa que ens acompanyi sempre, tant si es refereix al dolor com a la joia, a la malenconia com al plaer, a la naturalesa boscosa de la Santa Coloma de Farners dels estius de la seva noiesa com al paisatge marí de Begur i de la Costa Brava de l'estiueig de  maduresa o als escenaris urbans de les quatre estacions de Barcelona, la ciutat que el va veure néixer i morí? Fa un fum danys,  quan jo feia de professor a minyons batxillers (es un dir), solia comentar amb els alumnes diversos poemes de l’autor. N’hi ha un titulat Perfectament recordo, del llibre Ventd’aram (1976), que triomfava any rere any. El text descriu la trobada, en un carrer del poble, de dos amants que, afectats d’aquesta set de desig que ha quedat escrita i inscrita  en tants poemes del barceloní, corren a abraçar-se  en un lloc apartat  del tràfec de la gent, “contra la tàpia d’un hort”. Ho fan “sota la nit , de pressa, no fos que ens veiés algú”. Els versos finals són memorables: I quan el goig fou caçat  fins a l’esglai convuls / vaig sortir del teu cos i ens vam separar corrents, / i més tard ens trobàrem i ens vam mirar com si fóssim / uns altres, ja per sempre units”.
En els quaderns de Malte, Rilke, el poeta més admirat per Vinyoli (que va traduir-lo), formula una idea que, de tan repetida, s’ha convertit en un tòpic de la crítica literària. “Els versos –fa dir al noble danès  protagonista d’aquesta novel·la inclassificable –no són, com la gent es pensa, sentiments (se’n tenen prou, de jove)  -son experiències”. Vinyoli apunta: “i ens  vam mirar com si fóssim uns altres, ja per sempre units”, i nosaltres llegim  una emoció molt fonda, fruit  de l’experiència, que, gràcies al vers, revivim . Llavors es fa la meravella de la poesia.
Com Malte, l’autor d’El Callat no va escollir una vida fàcil, acomodatícia , sinó que va abraçar el patiment de l’art. En reflexionar sobre Baudelaire, aquell diu:”la seva feina consistia a veure, enmig de tot allò terrible, el que és, el que té valor entre tot el que existeix “. Com Vinyoli, a qui agradava tant aquest vers de  Hölderlin:” El que perdura ho funden els poetes”.  




La farinera abandonada

Perfectament recordo els dies de la farinera abandonada;
a terra mateix, o en un jaç de sacs vells, ens ajèiem quiets,
i quan cremava el desig ens abraçàvem del tot,
i ressorgíem feliços i nets
a un ample horitzó de pensaments transparents,
a una alta, ventosa, vermella matinada aixecant-se del mar.
(Joan Vinyoli, La farinera abandonada, poema posterior a Perfectament recordo, dins Vent d’Aram)

Perfectament recordo

Perfectament recordo que venies
pel carrer de la mar, amb foc als ulls,
quan em veieres en el fosc on t’esperava.
Sense dir res vàrem anar a un carrer
del vell raval, terrós i pedregós i rost,
i, allà, contra la tàpia d’un hort ens abraçàrem
sota la nit, de pressa, no fos que ens veiés algú;
i quan el goig fou caçat fins a l’esglai convuls
vaig sortir del teu cos i ens vam separar corrents,
i més tard ens trobàrem i ens vam mirar com si fóssim
uns altres, ja per sempre units.
(Joan Vinyoli, Perfectament recordo, dins Vent d’Aram)


CASTELLÀ

http://www.escriptors.cat/autors/vinyolij/
Este año celebramos el centenario del nacimiento (y el trigésimo aniversario de la muerte) de uno de los más grandes poetas que ha dado la literatura catalana en toda su historia: Joan Vinyoli. ¿Por qué es tan bueno, Vinyoli? ¿En qué consiste la sutil fórmula de su arte, que hace que siempre nos acompañe, ya se refiera a la dicha como al dolor, a la melancolía como al placer, ya a la naturaleza boscosa de la Santa Coloma de Farners de los estíos de su niñez como a los escenarios marítimos del Begur y la Costa Brava de los veraneos de su edad madura, o a los urbanos de Barcelona, ciudad que lo vio nacer y morir?
Años atrás, cuando yo enseñaba literatura en un instituto, solía comentar con mis alumnos varios poemas del autor. Entre ellos, había uno que triunfaba año tras año: Recuerdo perfectamente, del libro "Vent d’aram" (1976) que triunfaba año tras año. El texto describe el encuentro, en una calle de pueblo, de dos amantes que sienten la acuciante sed del deseo –esa misma sed que quedó escrita e inscrita en tantos versos del poeta–. Buscan un sitio acorde con la discreción que requiere su intimidad, bajo la noche. Los versos finales son memorables: “Y cuando el gozo fue cazado hasta el espasmo, / salí de tu cuerpo y nos separamos a la carrera, / y más tarde nos encontramos de nuevo, y nos miramos como si fuéramos / ya otros dos, para siempre unidos”.
En Los cuadernos de Malte, Rilke, el poeta más admirado por Vinyoli (que lo tradujo muy bien), formula una idea que, de tan repetida, se ha convertido en un tópico de la crítica literaria. “Los versos –hace decir al noble danés protagonista de esa inclasificable novela– no son, como la gente cree, sentimientos, sino experiencias”. Vinyoli apunta: “Y nos miramos como si fuéramos ya otros dos, para siempre unidos”, y nosotros leemos una emoción muy honda, fruto de la experiencia, que, gracias a los versos, revivimos. Entonces se hace la maravilla de la poesía.
Como Malte, el autor de "El Callat" no escogió una vida fácil, puesto que abrazó el sufrimiento de la creación artística. Al reflexionar sobre Baudelaire, el danés afirma: “Su trabajo consistía en ver, entre todo lo terrible, lo que es, lo que tiene valor entre lo que existe”. Como Vinyoli, a quien tanto gustaba el célebre verso de Hölderlin: "El que perdura ho  funden els poetes”

Fotos de internet. serán retiradas a petición. Texto en catellano Regio blog

19 comentaris:

Miquel ha dit...

Creo no es de los mas recurrido por las personas. No se porqué me da la sensación de que está olvidado, claro que es solo una percepción y puedo estar equivocado.
Es muy bueno, mucho
salut

KRT ha dit...

A mi m'agrada la poesia, però em costa molt d'explicar per què m'agrada un poema o un poeta concret. Juan Ramón o Rilke parlarien potser de "l'inefable". No ho sé. Potser que m'identifico amb el que diuen els poemes (o el que jo entenc que diuen, coincideixi o no amb la intenció del poeta)o perquè em fan reflexionar, o em fan reviure coses que he experimentat en el passat, o perquè m'aporten consol o pau davant un record trist, o m'afermen en les idees que ja tenia, o me'n fan venir de noves... No ho sé, però el cas és que hi ha poetes que m'agraden i n'hi ha que em desconcerten, o que senzillament no em van. Vinyoli és dels que m'agraden, i tot el que en llegeixo m'ho confirma. I ell estimava Rilke, poeta que a mi també em sedueix, però sobre el qual tinc algunes prevencions que algun dia potser comentaré, fruit sense dubte de no haver-lo entès prou bé. Gràcies, Josep, per deixar sempre un racó del teu excel·lent blog per a la gran poesia.

Loreto Giralt Turón ha dit...

No el conec gaire, aquest any em posaré al dia. El poema que has triat m'ha encantat.

Montse ha dit...

A mi també em sembla que el tenim força oblidat. Molt vàrem parlar de l'any Espriu, i jo encara no he sentit a parlar de l'any Vinyoli...

Francesc Cornadó ha dit...

Josep, agraeixo molt aquesta entrada, admiro Vinyoli i sobretot coincideixo amb les lectures que aquest poeta tenía: Rilke, admiradissim, i Höderling, un monument d'un temps i un concepte.
Agraeixo molt aquesta entrada, per el motiu que he dit, però també per què és un oasi de seny i coneixement enmig de lo barroer de molts comentaris que em fa vergonya de llegir en algun blog amic. Josep, ja he comentat a en Miquel que ens cal fer émfasi en la cultura per tal de foragitar comentaris indesigables.
Salut
Francesc Cornadó

miquel ha dit...

Josep, quina vergonya conèixer tan poc Vinyoli. Sigui o no sigui el seu any públic molt popular, miraré de solucionar la meua mancança.
Gràcies per l'aportació.

Mª Trinidad Vilchez ha dit...

Jo tampoc tinc el gust de conèixer-lo, però m'ha encantat, ho sento molt, la poesia és cultura.
Moltes gràcies JOSEP, i bon diumenge, un petó al teu senyora M. Rosa.
un petó

Josep ha dit...

Perdoneu si no he contestat abans
M'ha estat molt difícil pogué fer-ho.
Gràcies.

Josep ha dit...

Miquel, para mi no es que fuera un poeta olvidado o "tapado" por el buen hacer de otros. Para mi era desconocido y gracias a KRT que fue él quien me lo presentó, (y no se si también desconocido por muchos otros), lo que es cierto es que fue un gran poeta, que de esto en este pais vamos más bien escasos.
Salut.

Josep ha dit...

Moltes gràcies a tu, KRT, perquè gràcies a les teves ensenyances, sempre puc aprendre molt, ara també podré conèixer a ell, i la seva obra.
Fixat si en sabia poc que només recordo que pels anys 70 vam caure a les meves mans (deixats) uns poemaris en uns llibrets blancs, senzills, que semblaven autèntics breviaris de la poesia catalana contemporània i que ara han assolit la categoria d’objectes de culte. Des de llavors, els anys setanta, no he sabut quasi res més d’ell.

Gràcies.

Josep ha dit...

Loreto, jo només sóc un aprenent de la poesia, tant de Vinyoli com molts d’altres. M’agrada però hi ha poetes que no els entec.
Però segur que en Vinyoli val la pena llegir-lo.

“La remor del mar
és bona sempre: les barques acompanyen”…

Vinyoli ho podia haver escrit tant a Sitges com a Begur.

Josep ha dit...

Montse, crec que tens tota la raó. Jo no puc opinar massa perquè tal com dic només són algú que en KRT m'ha fet que el llegís i m’agradés, és llavors quan caus en el compte
que no hi hagut cap cantant tipus Serrat, que li poses música. I creu-me que són fantàstiques per fer-ho.
Una abraçada.

Josep ha dit...

Francesc a vegades et llegeixo a tu i sembla que escolti en KRT, que amb la poesia sou uns mestres. Jo no sóc ningú més que el que vol aprendre i li falta temps. De vegades no es pot evitar un sentir la injustícia per la poca transcendència del poeta, fora de l'àmbit local, i per l'escassa difusió d'una gran poesia que alhora és tan pròxima a la intimitat personal d'aquest ésser desarrelat que està en tots .

Josep ha dit...

Miquel, penso que no és cap vergonya, tot al contrari. Quantes coses desconeixem o no ho sabem del tot. Fa uns dies llegia que té una poesia:” El bany” que és un dels més grans poemes eròtics que s’han escrit mai. No faig referència perquè sigui eròtic , sinó perquè diu que és dels més grans que s'han escrit mai. Miquel, penso que no ha sigut conegut fora d'un cert nivell. Crec que no ha tingut massa transcendència, (ho dic dintre de la meva ignorància).

Josep ha dit...

M ª Trini, penso que als que ens agrada la poesia però no la seguim profundament no ens ha de fer vergonya no haver-lo conegut. Això si, ara estar per ell. En realitat és una pena perquè des que KRT em va ensenyar que hi ha altres bons poetes que no sempre siguin els que coneixem tots he llegit bastants, que són molt pocs per la quantitat que té i realment t'aconsello que si t'agrada el llegeixis. A més no és d'aquells poetes que has d'esforçar per comprendre que volen dir. Val la pena, t'ho garanteixo. Tot és cultura, clar que si!
Gràcies per tot.
Una abraçada enorme per a tu i el teu fill.

KRT ha dit...

En Joan Vinyoli no va tenir un Raimon o un Serrat que el fessin popular a base de cantar-li moltes cançons; però alguns dels seus poemes sí que han estat musicats per excel·lents cantants, tot i que amb més poc ressò: Toti Soler, Maria del Mar Bonet, Ester Formosa, Mariona Sagarra, Mirna… Pocs, però bons. Aquí hi pots trobar les peces musicades:

http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Poeta?autor=235

Josep ha dit...

Això també forma part de la ignorància, KRT, el no saber que aquests cantants havien posat música a les seves poesies. A vegades pensem que si no és en Raimon o en Serrat ja no té tanta importància. I sí que la té, i tant.

Moltes gràcies, ara aniré a veure aquest enllaç i escoltar-les.

sa lluna ha dit...

Un poeta realment interessant.
Em passa com a tu, tot i que m'encanta la poesia, hi ha poetes que no entenc.

Aferradetes :)

Josep ha dit...

Sa lluna, a mi m'agrada la poesia, però em costa molt d'explicar-la, amb passa igual que segons quins pintors. En Dalí i Picasso, per exemple si són de la primera època molt bé, però si no és així, ho tinc molt malament.

Perdona la tardança en contestar-te, però els refredats molt i molt "punyateros" sempre fan de les sabes.

Una abraçada.