dijous, 8 d’agost de 2019

Imne oficiau dera Val d´Aran.

Bandera històrica d'Occitània, utilitzada extraoficialment a molts territoris occitans.




Cada vegada que escolto aquest himne m'emociono...
L'any passat vam estar a la Provença i a molts llocs no vam aconseguir escoltar ni una sola paraula en una altra llengua que no fos el francès.
Catalans, treballem perquè no arribi mai el dia en què només ens quedi un bell i antic himne per emocionar-nos.
És a les nostres mans.


Imne oficiau dera Val d´Aran.




  Himne d’Occitània


Aquest és un viatge per a descobrir l’indòmit espai dels Pirineus Occitans, que abraça extensos territoris que van des de l’històric vescomtat del Bearn, així com la Bigorra, Comenge i País de Sarlat fins arribar a l’Arièja. Aquestes contrades, amb una clara unitat idiomàtica occitana, reflectida en les variants del gascó i el llenguadocià, van mantenir un estret lligam amb els territoris del nord ibèric peninsular, ja fos per les diverses rutes xacobees que els travessaven com per l’episodi de la croada albigesa contra el catarisme. Fou l’històric i llegendari noble Gaston Fèbus, qui al segle XIV reuní sota el seu poder aquests extensos territoris, de tal forma que fou considerat “Príncep dels Pirineus”, en ser un brillant personatge en el camp de la política, les lletres i la ciència.

El text: “Aqueres montanhes”
Aqueres montanhes
que tan nautes son
m’ampèishen de véder
mèns amors a on son
Se cantes, perque cantes
cantes pas per jo
cantes per ma hilha
que no ei près de jo
Nautes, se son nautes
ja s’abasisharàn
es mies amoretes
que s’aproparàn
Dessús dera mia hièstra
i a un auderon
tota era net cante
cante sa cançon
Montanhes coronades
tot er an de nhèu;
tan nautes e bères
que vos pune eth cèu.
Aqueres montanhes
que tan nautes son
m’ampèishen de véder
mèns amors a on son.

Comentari sobre el text

Se canta (Se chantaSe chanti), també coneguda com a Aquelas montanhas (Aqueras montanhasAqueres montanhesAquelei montanhasAqueli montanhas) o La font de Nimes (La fònt de NimesLa hont de Nimes), és una cançó occitana molt antiga atribuïda a Gaston Fèbus.

Peça interpretada per Lídia Pujol amb Xavi Lloses i l’Escolania de la Quadratura del Cercle

   

    https://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/publicacions/publicacions_en_linia/arxius/occitania.pdf

 



diumenge, 7 de juliol de 2019

Visc amb la mort enganxada


 No hem fet l’amor després de la notícia, hi ha com un estrany pudor

Foto: Robert Ramos

 Maria-Mercè Marçal va néixer el 13 de novembre del 1952 i va morir el 5 de juliol de 1998. Recordem la poeta i escriptora amb un fragment del llibre El senyal de la pèrdua, que recull escrits inèdits dels seus últims anys: un dietari de la malaltia i una correspondència amb el biògraf de Renée Vivien.
 1 d'agost 1996

A
vui és el tercer dia que visc amb la mort enganxada, arrapada al costat dret. Fa tres o quatre mesos —potser cinc, ja, amb el terror de les primeres proves que, aparentment, em van tranquil·litzar— vaig començar un poema. Només un vers: «Covo l’ou minúscul de la mort, arran de pit, sota l’aixella». Ara tinc tendència a canviar-lo una mica: «La Vida cova l’ou minúscul de la mort /ran del meu pit, la meva aixella». Però no  continuar en vers. M’imagino que d’aquest ou minúscul n’ha de sorgir un ocell d’ales immenses —de llum i d’ombra— que ho colgarà tot. Ara o, si tinc sort, més tard. No consola —no em consola— pensar que sempre, en qualsevol cas, el final és idèntic: «je feraismon squelette aussi bien que tout le monde...» (cito de memòria, però de quiera?: la comtessa de Noailles?). […]
 […] Jo, com qualsevol altra dona, una de cada deu —em sembla. La diferència. Potser viure sense pit —com les amazones—, orgullosa guerrera, mantenint encara la mort a ratlla.



Covava l'ou de la mort blanca
 Mare, no ploris per mi, mare./ No ploris per mi mare, plora amb mi
Covava l'ou de la mort blanca
sota l'aixella, arran de pit
i cegament alletava
l'ombra de l'ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d'alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
                 on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l'esglai
            de l'ombra.

Com la veu del castrat
que s'eleva fins a l'excés de la
          mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.
 
(Del poemari pòstum «Raó del cos»)



diumenge, 23 de juny de 2019

La revetlla

 Potser els nostres fills recuperaran l’alegria de viure que tenien els nostres avis
Il·lustració: Cristina Losantos

Ara tornen les revetlles. L’Orquestra Plateria posarà dins del nostre estómac el buit especial de la nostàlgia. Els fanalets als terrats de Barcelona, els nostres cancans emmidonats per la mama, la sangria, el noi de coll escanyolit que ens va abraçar una nit de Sant Joan.
 
Tornaran a sonar els txa-txa-txa, el twist, el rock-and-roll i els boleros. Ens amuntegarem al Poble Espanyol i suarem entre la nova quitxalla, que potser ja va tipa de fer l’amor, i que també deu anar tipa de sentir-nos dir com nosaltres, quan teníem els seus anys, passàvem molta gana, de fer l’amor.
 
Potser, si el senyor batlle ho permet, hi haurà fogueres pels carrers i veurem com se socarrimen els mobles de la tieta que fa anys que els cucs se la mengen al Cementeri Nou. Veurem coets, serpentines, confeti, espanta-sogres i petards que llampegaran com espurnes a les cames de les dones porugues.
 
Hi haurà festes, festetes, festasses. Hi haurà envelats i discos que se sentiran per tot arreu. Hi haurà, sobretot, aquest tossut voluntarisme, estrany i qui sap si estèril, que ens fa tornar a creure en la revetlla de Sant Joan i de Sant Pere, en els balls, els crits i les matinades a Montjuïc.
 
Les cares intentaran de fer pam i pipa, i els ulls somriuran com si ara anés de debò. Però continuarà, subterrani, el problema que arrosseguen des de fa temps: les festes han perdut espontaneïtat, reivindiquem les coses concretes i no sabem com omplir-nos-en les mans, parlem d’afecte, de gresca, de retrobar el nostre cos i continuem essent fills de la teoria i de la voluntat.
 
Però tant se val: cal conservar les revetlles, les fogueres, els coets. Potser els nostres fills recuperaran l’alegria de viure que tenien els nostres avis, quan passaven gana, potser, però encara no havien après a empassar-se les penes amb Moulinex ni tenien una Crolls que els feia creure que la felicitat existeix.
 
I no és que les festes, les revetlles o els envelats et portin la felicitat, no. Però són sàvies mesures que els antics inventaren perquè la sang fos renovada al mateix aire que la naturalesa i perquè sentissis fluir el teu sexe i les teves arrels enmig del desori i la disbauxa. Sense teories ni conceptes. Els racionalistes d’abans avui ens dictaminen que cal anar a la revetlla i fruir-la, però ells s’ho continuaran mirant com si fos un aparador i observaran els que se la passen bé, com si fossin micos dignes d’estudi.

Guía del Ocio, 18-6-1979

 


Article inclòs en el llibre
Montserrat Roig
Diari d'uns anys (1975-1981)

 
© dels articles: hereus de Montserrat Roig 
© foto coberta: Pilar Aymerich
© d’aquesta edició: A Contra Vent Editors, 2008

14 pensaments de Montserrat Roig, aquí.

dimarts, 10 d’octubre de 2017

Per un temps tanco el blog / Por un tiempo cierro el blog





Aquests dies m'estic rellegint el blog i m'adono que ha passat molt de temps d'ençà que vaig començar. Amb el temps aquest blog ha canviat, i jo també. I en aquest canvi les meves idees i els meus valors també han anat adquirint una altra perspectiva.
De bon principi vaig entendre que un blog era una eina fantàstica per parlar de coses importants, com ara el càncer. Al cap de molt de temps en vaig obrir un altre dedicat únicament a això, al càncer, i quan la Fundació Carreras ho va saber, vaig ser un col·laborador d'ells.

Amb aquest blog he tingut la sort de fer molts amics, encara que amb alguns d'ells possiblement no ens coneixerem mai personalment. La distància és important, a vegades és insalvable, però tant se val: fer i mantenir amistats és sempre un motiu d'alegria, i els que tenim blogs ho sabem prou bé. Trobar amics en aquest mitjà no és una qüestió de sort, és una qüestió d'afinitat, d'afecte i —per part meva—moltes vegades d'admiració. Aquí he crescut i he compartit i après molt de tots vosaltres.

El blog de “Vivències” m'ha donat moltes alegries; també alguns maldecaps, i alguna vegada fins i tot llàgrimes.
Mai no ha sigut un blog d'èxit, però a pesar d'això, i amb l'ajuda dels amics sobretot, i també de la Fundació Carreras, crec que hem fet coses importants. Algunes, penso, molt importants, al larg de més de 1.600 posts, que em sembla que és un bon nombre.

Ara fa tres anys vaig començar un voluntariat que m'ha fet descobrir més del que ja sabia sobre unes realitats que existeixen en el meu entorn. Hi dedico molt de temps. Per aquest motiu penso que ha arribat el moment de tancar aquest blog, perquè la meva motivació ja no és aquí, i ja veieu que fa temps que no hi publico gaire.
Però el fet de tancar aquest blog no vol dir que no en tingui cap altre. Al contrari, gestiono un altre blog on ara hi poso tot l’esforç. 

Està dedicat a les persones amb discapacitat intel·lectual i/o trastorn mental, i a les seves famílies, perquè si ho desitgen puguin seguir des del blog allò que fem entre tots. Amb això incloc altres persones que, des de fora, també hi aporten la seva col·laboració desinteressada.

La meva implicació és ara total amb aquestes persones. Grans persones, joves i no tan joves que, gràcies a la Fundació AMPANS i a la Biblioteca Pere Casaldàliga de Balsareny, han format un grup de lectura en veu alta. Dit així no sembla gran cosa, però hi posem tot el cor; i alguna cosa devíem fer bé, perquè la nostra Biblioteca va guanyar l'any passat el primer premi a escala nacional de Bones Pràctiques de Lectura Fàcil.

N’estem molt contents; però aquest premi no és pas el més important. El que més valor té és la feina que hi fa el nostre grup de lectors, amb les seves aportacions personals, complementada amb la tasca que hi realitzen els professionals. I jo, al blog nou, me’n faig ressò.
Us deixo el lloc on podeu trobar-me si així ho desitgeu: https://vivenciesjosep.wordpress.com/

Agraeixo la paciència que heu tingut totes les persones que heu passat per aquí. Us desitjo a tots molta sort, i que la vida ens doni un camí ben llarg. Una forta abraçada a tothom. Salut!


Josep


TRADUCCIÓN





Estos días estoy releyendo el blog y me doy cuenta que ha pasado mucho tiempo desde que empecé. Con el tiempo este blog ha cambiado, y yo también. Y en este cambio mis ideas y mis valores también han ido adquiriendo otra perspectiva.
Desde el principio entendí que un blog era una herramienta fantástica para hablar de cosas importantes, como el cáncer. Al cabo de mucho tiempo abrí otro dedicado únicamente a esto, el cáncer, y cuando la Fundación Carreras lo supo, fui un colaborador de ellos.

Con este blog he tenido la suerte de hacer muchos amigos, aunque con algunos de ellos posiblemente no nos conoceremos nunca personalmente. La distancia es importante, a veces es insalvable, pero no importa: hacer y mantener amistades es siempre un motivo de alegría, y los que tenemos blogs lo sabemos bien. Encontrar amigos en este medio no es una cuestión de suerte, es una cuestión de afinidad, de afecto y -por mis parte-muchas veces de admiración. Aquí he crecido y he compartido y aprendido mucho de todos vosotros.

El blog de "Vivències" me ha dado muchas alegrías; también algunos dolores de cabeza, y alguna vez incluso lágrimas.
Nunca ha sido un blog de éxito, pero a pesar de ello, y con la ayuda de los amigos sobretodo, y también de la Fundació Carreras, creo que hemos hecho cosas importantes. Algunas, pienso, muy importantes, a lo largo de más de 1.600 posts, que me parece que es un buen número.

Hace tres años empecé un voluntariado que me ha hecho descubrir más de lo que ya sabía sobre unas realidades que existen en mi entorno. Le dedico mucho tiempo. Por este motivo pienso que ha llegado el momento de cerrar este blog, porque mi motivación ya no está aquí, y ya veis que hace tiempo que no publico mucho.
Pero el hecho de cerrar este blog no quiere decir que no tenga ningún otro. Al contrario, gestiono otro blog donde ahora pongo todo el esfuerzo. 

Está dedicado a las personas con discapacidad intelectual y / o trastorno mental, y a sus familias, para que si lo desean puedan seguir desde el blog lo hacemos entre todos. Con ello incluyo otras personas que, desde fuera, también aportan su colaboración desinteresada.

Mi implicación es ahora total con estas personas. Grandes personas, jóvenes y no tan jóvenes que, gracias a la Fundació AMPANS y a la Biblioteca Pere Casaldàliga de Balsareny han formado un grupo de lectura en voz alta. Dicho así no parece gran cosa, pero ponemos todo el corazón; y algo debíamos hacer bien, porque nuestra Biblioteca ganó el año pasado el primer premio a nivel nacional de Buenas Prácticas de Lectura Fácil.

Estamos muy contentos; pero este premio no es lo más importante. Lo que más valor tiene es el trabajo que hace nuestro grupo de lectores, con sus aportaciones personales, complementada con la labor que realizan los profesionales. Y yo, en el blog nuevo, me hago eco.
Os dejo el lugar donde puede encontrarme si así lo deseáis: https://vivenciesjosep.wordpress.com/

Agradezco la paciencia que habéis tenido todas las personas que habéis pasado por aquí. Os deseo a todos mucha suerte, y que la vida nos dé un camino bien largo. Un fuerte abrazo a todos. Salud!

Josep



dissabte, 30 de setembre de 2017

La llibertat és la raó de viure, / La libertad es la razón de vivir.




A mis amigos de Argentina, México y Xile que durante estos días os habéis interesado por mi y por la situación en general, os doy las gracias, y aunque hace tiempo que no digo nada aquí en el blog, hoy si lo hago porque os lo debo.
Siempre he creído y así lo he dicho muchas veces que una revolución pacífica era posible. Y casi nadie me hacía caso porque todas las revoluciones anteriores no han sido así, decian...

Os dejo con Joan Margarit, (os enviaré mi pobre traducción).

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d’eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil.
Una forma d’amor, la llibertat.
Joan Margarit

Aunque no haya escrito nada, ni siquiera contestar a las personas que tienen un blog sí que los he leído. La verdad es que en general una gran parte me han decepcionado porque he visto que después de años y años aun no han entendido nada. No entienden ni a Catalunya, ni a su sociedad. Y si hablamos de nuestra lengua, si, la aceptan pero anteponiendo su lengua ante todo. O sea que ni siquiera reconocen, no sé si por ignorancia o mala leche que el catalán ha renacido siempre por encima de prohibiciones durante años y años. Y es una lengua más entre las 6000 que existen. De la misma manera que no entienden el catalán también como propio de la cultura española, menos entienden este “hecho diferencial” que esto no significa en absoluto que seamos más que nadie. Nadie es más que otros, pero menos tampoco. Pienso entre prohibición y prohibición que España históricamente solo ha sabido vencer, nada más.

Durante años se está pidiendo al gobierno central que nos atienda, (esto ya lo sabéis). Ya no es cosa de dinero, que también, pero no solo esto. Catalunya mira lejos, mientras los otros ya les están bien como está todo. Respeto su posición aunque no la comparta.


La izquierda española no entiende la revolución catalana, por dos cosas: por una incompetencia fuera de serie de los gobiernos centrales y sus respectivas oposiciones; y por un movimiento social de nuevo tipo. Lo de la incompetencia es (lamentable) por desconocimiento general que ya me da igual lo que digan. Lo interesante es lo de movimiento social de nuevo tipo. Pues sí, de una sociedad abierta, muy plural, multicultural, e interclasista.

Catalunya no es una sociedad cerrada, no, no, aquí vivimos muchas culturas desde hace años, y a la vez con un profundo arraigo en memorias familiares, que lo vivimos de modo pacífico, democrático y ordenado.


Esto Madrid no lo ha entendido nunca, y nunca nos ha hecho caso. Esa Catalunya actúa con una acción colectiva Si digo colectiva me refiero a todas las personas que viven estudian y trabajan aquí. Argentina también. Ya sabéis que del hospital conozco a muchas enfermeras y médicos. Unos han llegado para perfeccionar algo del cáncer y otros porque han querido, y el resultado es  de unas multitudes inteligentes que año tras año han ganado visibilidad y relevancia en la esfera internacional que ahora observa con atención un asombroso duelo entre un Estado y una nación rebelde. Pacífica, pero rebelde.

Barcelona está viviendo una revolución alegre, feliz, que se ve triunfante. Las personas que votarán "sí" y las que votarán "no"; porque son quienes quieren votar. Esa división y fractura que dicen que hay no es entre el "sí" y el "no". De ser, de darse (pues no es visible) -al menos yo no lo veo-, será entre quienes quieren votar (más de un 75%) y quienes no quieren votar, en porcentaje imposible de averiguar porque a él se añade el de los abstencionistas, que no es que no quieran votar, sino que no votan nunca. También podemos añadir a los votantes que no les gusta la manera que se hace, y yo pregunto: Han hecho alguna cosa durante estos años pasados para no llegar a esta situación?


 Es el triunfo del derecho a votar, a decidir, impulsado por la sociedad en su conjunto. Un referéndum contra mucho viento y mucha marea. Una revolución en una sociedad democrática, abierta, plural, pacífica, de nuevo tipo. Bajo el escrutinio de la comunidad internacional, representada por más de mil medios acreditados y acogidos en ese centro internacional de prensa que Jaume Roures ha puesto a su disposición.

 Estos informadores andan por toda partes, fotografiándolo todo. Y policía hay mucha, de los tres cuerpos, mezclados. Patrullan discretamente con orden evidente de no causar incidentes. La prueba de fuerza será el domingo, cuando los colegios no abrirán porque no habrán cerrado desde el viernes, pues las APAs estarán realizando actividades. ¿La seguridad? La física, garantizada, es de suponer, por la policía y, tómese nota, por los bomberos, que se han comprometido a ello. La jurídica por un colectivo de abogados distribuidos en red que denunciarán ipso facto toda detención que se produzca durante la jornada de votación. ¿Papeletas? ¿Urnas? Estarán en sus sitios. ¿Garantías? Todas y, sin ánimo de ofender, me fío más de una Generalitat maniatada e intervenida que de la empresa Indra a la que el gobierno central encomienda el escrutinio en las elecciones generales y está acusada de financiación ilegal al PP, al estilo Gürtel. Nadie prevé ningún tipo de violencia. Las distintas entidades difunden mensajes sin cesar por las redes que se viralizan. Hasta los curas y las monjas abren sus iglesias y monasterios, predicando la necesidad de votar.

Hemos ganado confianza y nos lo empezamos a creer: seremos lo que queramos ser. No sabemos qué pasará, no sabemos como lo recordarán los libros. Pero un país que ocupa las escuelas con una sonrisa para garantizar un referéndum es un país bien educado que merece poder votar y merece poder ser libre.
Aixó no ho atura ningú. (Esto no lo detiene nadie)
 I amb el sonriure la revolta (Y con la sonrisa la revuelta) Esto era un titular de un periódico europeo. 
El titulo es de un poema de Miquel Martí i Pol.


Un gran abrazo.

dissabte, 26 d’agost de 2017

NoTincPor: / No Tengo Miedo.


Foto: https://xavierpujolguarro.blogspot.com.es  Moltes gràcies




NO TINC POR
Com tots sabem, i no oblidem, el passat 17 d’agost vam patir dos terribles atemptats terroristes, a Cambrils i a Barcelona.
Els que avui som aquí hem vingut per cridar ben fort i amb una sola veu: NO TINC POR!


NO TENIM POR!
NO TENEMOS MIEDO
WE ARE NOT AFRAID
MA KAN KHAFUSH

NO TENIM POR!
D’expressar el nostre dolor per les víctimes, el nostre condol i solidaritat amb les famílies, els amics i totes les persones afectades per aquest acte tan covard.
NO TENIM POR!
De condemnar aquests crims que només persegueixen provocar el terror a través de la mort i la devastació per intentar trencar el nostre model de convivència.
NO TENIM POR!
Perquè ens sentim protegits pels nostres cossos i forces de seguretat i confortats i també orgullosos de la ràpida resposta dels equips d’emergència, bombers, personal mèdic i hospitalari, serveis socials, treballadores i treballadors públics que ha permès que es puguin salvar vides, arriscant en molts casos la pròpia.
NO TENIM POR!
Perquè una vegada més el comportament dels nostres conciutadans: els taxistes, els comerciants que van donar refugi als qui fugien o tots aquells que van omplir els hospitals per donar sang han demostrat que som una societat solidària i amb la determinació de viure en pau i en comunitat.
NO TENIM POR!
I no consentirem que ens humiliï ni que ens venci el terrorisme. Perquè quan ells colpegen, en lloc de dividir-nos ens troben més units que mai en la defensa insubornable de la Llibertat i la Democràcia des de la nostra diversitat de cultures i creences.
NO TENIM POR!
I no aconseguiran dividir-nos perquè no estem sols. Som molts milions de persones els qui rebutgem la violència i defensem la convivència a Manchester i a Nairobi, a París i a Bagdad, a Brussel·les, a Nova York, a Berlín o a Kabul.
NO TENIM POR!
Perquè sabem que l’amor acaba triomfant sobre l’odi. Ni la islamofòbia, ni l’antisemitisme, ni cap altra expressió de xenofòbia o racisme no tenen cabuda en la nostra societat.
NO TENIM POR!
I per això hem sortit una vegada més al carrer, per tornar a omplir de llum el Passeig Marítim de Cambrils i la Rambla de Barcelona; i perquè si la seva ideologia és la mort, la nostra és una aposta decidida per la vida.


Nadie que visite Barcelona podrá nunca olvidarla. La esencia de la gran Barcelona, de la perenne, la insobornable, está en esta calle, la calle más alegre del mundo, la calle donde viven juntas a la vez las cuatro estaciones del año, la única calle de la tierra que yo desearía que no se acabara nunca, rica en sonidos, abundante en brisas, hermosa de encuentros y antigua de sangre: La Rambla de Barcelona.
Fragment de A las floristas de La Rambla de Barcelona.
Federico García Lorca, 1935.




Vostè sap què és, la Rambla de les Flors?
És la sala de ball de Barcelona,
I el sol ve a fer-hi de catifa d’or.
La pela de taronja, aquí, no enganya...
Tothom, per relliscar-hi, hi és admès.
Vénen de mar i vénen de muntanya,
Per entrar dins del ball, no es paga res.
De vegades, la cobla s’embarbussa
I el ball s’omple de crits i crida fort.
I entre xiulets i sabres i batussa
S’engega una pistola i cau un mort.
Però és un “ai” i torna la riuada.
I torna el ball, gronxant-se amunt i avall.
I tornen els ocells dalt la brancada,
Fent entremaliadures de cristall.
Les roses són vermelles, i un s’adona
Que aquest vermell molsut, tibant i humit,
És el color que dura més estona
Damunt del llavi fresc de Barcelona,
Que no es cansa de riure, dia i nit.
És tot un cel de blau i d’alegria
Aquesta Rambla meva i em fa esglai
Pensar que puc deixar-la sola un dia...
La Rambla i jo no hem d’apartar-nos mai!

Fragment de La Rambla de les Floristes.
JosepMaria de Sagarra,1935.


Traducción




NO TINC POR
Como todos sabemos, y no olvidamos, el pasado 17 de agosto sufrimos dos terribles atentados terroristas, en Cambrils y en Barcelona.
Los que estamos aquí hoy hemos venido para gritar bien fuerte y con una sola voz: ¡NO TENGO MIEDO!


NO TENIM POR!
NO TENEMOS MIEDO
WE ARE NOT AFFRAID
MA KAN KHAFUSH

NO TENEMOS MIEDO
De expresar nuestro dolor por las víctimas, nuestro pésame y solidaridad con las familias, amigos y todas las personas afectadas por este acto cobarde.
NO TENEMOS MIEDO
De condenar estos crímenes que solo persiguen provocar el terror a través del terror y la devastación para intentar romper nuestro modelo de convivencia.
NO TENEMOS MIEDO
Porque nos sentimos protegidos por los cuerpos y fuerzas de seguridad, y confortados y también orgullosos de la rápida respuesta de los equipos de emergencia, bomberos, personal médico y hospitalario, servicios sociales y trabajadores y trabajadoras públicos que han permitido salvar vidas, arriesgando en muchos casos la propia
NO TENEMOS MIEDO
Porque una vez más el comportamiento de nuestros conciudadanos: los taxistas, los comerciantes que dieron refugio a los que huían o a todos aquellos que llenaron los hospitales para donar sangre han demostrado que somos una sociedad solidaria y con la determinación de vivir en paz y en comunidad.
NO TENEMOS MIEDO
Y no consentiremos que se nos humille ni que nos venza el terrorismo. Porque cuando nos golpeen, en lugar de dividirnos nos encontrarán más unidos en la defensa insobornable de la libertad y la democracia desde nuestra diversidad de culturas y creencias.
NO TENEMOS MIEDO
Y no conseguirán dividirnos porque no estamos solos. Somos muchos millones de personas las que rechazamos la violencia y defendemos la convivencia en Mánchester y en Nairobi, en París y en Bagdad, en Bruselas y en Nueva York, en Berlín y en Kabul.
NO TENEMOS MIEDO
Porque sabemos que el amor acaba triunfando sobre el odio. Ni la islamofobia, ni el antisemitismo, ni ninguna expresión de racismo ni de xenofobia tienen cabida en nuestra sociedad.
NO TENEMOS MIEDO
Y por eso hemos salido una vez más a la calle para volver a llenar de luz el Paseo Marítimo de Cambrils y La Rambla de Barcelona, porque si su ideología es la muerte, la nuestra es una apuesta inquebrantable por la vida.


Nadie que visite Barcelona podrá nunca olvidarla. La esencia de la gran Barcelona, de la perenne, la insobornable, está en esta calle, la calle más alegre del mundo, la calle donde viven juntas a la vez las cuatro estaciones del año, la única calle de la tierra que yo desearía que no se acabara nunca, rica en sonidos, abundante en brisas, hermosa de encuentros y antigua de sangre: La Rambla de Barcelona.

Fragmento de A las floristas de La Rambla de Barcelona.
Federico García Lorca, 1935.

Traducción



Vostè sap què és, la Rambla de les Flors
Hi ha més pelats que rics, més gent guillada
Que gent amb el cervell apuntalat.
I massa fum, neguit i terregada,
I un món una miqueta estomacat
Un fa ballar el despit, l’altre la mona.
Les noies tendres fan ballar-hi el cor.
És la sala de ball de Barcelona,
I el sol ve a fer-hi de catifa d’or.
La pela de taronja, aquí, no enganya...
Tothom, per relliscar-hi, hi és admès.
Vénen de mar i vénen de muntanya,
Per entrar dins del ball, no es paga res.
De vegades, la cobla s’embarbussa
I el ball s’omple de crits i crida fort.
I entre xiulets i sabres i batussa
S’engega una pistola i cau un mort.
Però és un “ai” i torna la riuada.
I torna el ball, gronxant-se amunt i avall.
I tornen els ocells dalt la brancada,
Fent entremaliadures de cristall.
Les roses són vermelles, i un s’adona
Que aquest vermell molsut, tibant i humit,
És el color que dura més estona
Damunt del llavi fresc de Barcelona,
Que no es cansa de riure, dia i nit.
És tot un cel de blau i d’alegria
Aquesta Rambla meva i em fa esglai
Pensar que puc deixar-la sola un dia...
La Rambla i jo no hem d’apartar-nos mai

Fragmento de La Rambla de les floristes.
JosepMaria de Sagarra, 1935.



Imne oficiau dera Val d´Aran.

Bandera històrica d'Occitània, utilitzada extraoficialment a molts territoris occitans. Cada vegada que escolto aquest himne m&...