dijous, 25 de juny de 2020

Mi apoyo absoluto a Laura Borràs.



   



Luchar contra la corrupción es una prioridad. Pero de un estado que, en la misma semana, ha rechazado investigar a Juan Carlos I y a Felipe González, que tiene cientos de casos pendientes, en que un presidente pidió lo de aguanta a un corrupto, de un estado en el que la corrupción es sistémica, en que la policía es política, en que se inventan informes para culpar a las mujeres feministas de la pandemia, comprenderéis que no me voy a creer lo que está ocurriendo con Laura Borras.

Los independentistas van a la cárcel con extrema facilidad; el resto se tapa sus miserias con extrema facilidad también.
Mi apoyo absoluto a Laura Borràs. 
Si ella o quien sea ha cometido delito debe ser investigada. Pero primero hagamos que podamos creernos a los tribunales que juzgan, que el entorno sea limpio, y que la lucha contra la corrupción no sea una arma política para vencer en los tribunales lo que no pueden vencer en las urnas. 

dimarts, 23 de juny de 2020

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.


Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.

I amb cucurull de nit i tarot de poetes

endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.


És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs

i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.

Han ofert al no-res foc de cera d'abella

i han aviat libèl·lules per desxifrar-ne el traç.


Davallen a la plaça en revessa processó,

com la serp cargolada entorn de la pomera,

i enceten una dansa, de punta i de taló.


Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,

esbalaïda veig que vénen cap a mi

i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.
 
 
Bruixa de dol. Maria Mercè-Marçal, 1977-1979.
 
 
      Avui és un bon dia per recordar-la. Que passeu una molt bona revetlla de Sant Joan i recordeu: si la nit us ensenya l’ullal, oferiu-li el coll.


dimecres, 3 de juny de 2020

Sols és oficial el que nosaltres diguem què és oficial

    

  Llegeixo que el  Tribunal Suprem espanyol ha fet  pública una sentència en què afirma que 'l'ús, fins i tot ocasional, de banderes no oficials a l'exterior dels edificis i espais públics no resulta compatible amb el marc constitucional i legal vigent, i particularment, amb el deure d'objectivitat i neutralitat de les administracions públiques'. I per això prohibeix que la bandera nacional canària pugui onejar a l'Ajuntament de Santa Cruz. No cal enganyar-se: aquesta sentència és un pas més en la restricció de llibertats de l'estat espanyol fent servir especialment el Tribunal Suprem. Altrament, no s'explica com és que els magistrats anul·len aquell acord municipal tot afirmant que la bandera de set estels "no és la bandera oficial" i alhora no troben important que la bandera que hi oneja, amb l'escut, tampoc no ho sigui.  
 Imatge: Fernando Bustamante
El dia que es va legalitzar el matrimoni entre persones del mateix sexe o el dia en què entra en vigor la llei contra la violència de gènere van ser dies històrics, què van demostrar que l’estat espanyol estava a l’avantguarda dels drets fonamentals de les persones. Per contra, hui el Tribunal Suprem ha perdut l’oportunitat (de nou) de demostrar-ho.
De nou, la necessitat d’un estat únic i centralitzat amb només les banderes oficials fa que el Tribunal Suprem no entre per la porta gran al Segle XXI.
Tot ve d’una decisió de l’Ajuntament de Sta Cruz de Tenerife. Aquests en un ple van acordar (es van posar tots d’acord!!) penjar la bandera nacional de Canàries, que porta set estreles verdes. Per una vegada no eren els catalans els que alçaven la veu reivindicant la seua veu com a poble.
És el que té la construcció artificial d’un estat en el qual es dóna importància només a una llengua, una història i una cultura, mentre els accents, les llengües històriques i les cultures diferents es veuen relegats, menyspreats i fins i tot perseguits. Què la gent no es veu representada per una bandera que els ofega, que usen una sèrie de persones per demanar ‘privilegis’ en meitat de l’estat d’alarma sense que els cossos i forces de seguretat de l’estat els diga res (barri Salamanca) i que si ho fan en un barri distint per dir ‘sanitat pública, arribe eixa mateixa policia a identificar als presents (barri Vicalvaro).
D’aquesta manera el Tribunal Suprem aconsegueix parar eixa necessitat de les autonomies de demostrar el seu patriotisme autòcton i enviar un missatge a Catalunya. Les estelades no són oficials per la qual cosa, aprofitem aquesta sentència i l’aplicaran en el moment que més els convinga.
La Sala Contenciós-Administrativa de l’alt Tribual fixa com a doctrina «que no resulta compatible amb el marc constitucional i legal vigent, i en particular, amb el deure d’objectivitat i neutralitat de les Administracions Públiques la utilització, inclòs ocasional, de banderes no oficials en l’exterior dels edificis i espais públics, encara que no substituïsquen, sinó que concurrisquen, amb la bandera d’Espanya i la resta legal o estatutàriament instituïdes».
Però, i sempre hi ha peròs. Aquesta és l’oportunitat perduda pel Tribunal per demostrar que estem al segle XXI i que onegen banderes que representen l’esperit d’aquestes institucions. Perquè objectivitat no ha de ser confosa amb neutralitat, i que esperem que els nostres representants estiguen compromesos amb la ciutadania i ho podem demostrar amb els símbols triats per aquestos col.lectius.
Ens perdem poder vore al vent, al costat de les banderes oficials, la bandera de l’arc de Sant Martí, aglutinadora del moviment LGTBIQ; la bandera del feminisme, la bandera antifeixista, i fins i tot la bandera a favor de la sanitat pública.
No fa falta que justifiquem el perquè d’aquestes banderes, ja que si no feren falta no existirien.
Poc podem esperar d’un col·lectiu, els dels magistrats del Suprem, que segueix patint de diversitat a la seua seu i que no mira amb visió de futur sinó amb visió cap a Catalunya.
Com a què la ciutadania catalana vora en aquesta decisió un impediment

dijous, 28 de maig de 2020

Mascaretes




   
Va ser el mes d'abril quan els hi vaig regalar a unes infermeres unes mascaretes fetes a casa. No, no servien per res, ja ho sabia, tan sols era un tros de roba amb unes lletres brodades, i unes cintes.

Per mi va ser com un símbol de solidaritat cap a elles, i sobretot perquè vivia una mica el que feien. La capacitat de resistència dels professionals sanitaris que ja estaven fent front a la plaga era increïble. Les veia al migdia dinant en pocs minuts i on podien. Les veia tard quan anaven a casa amb marques a cara per culpa de les mascaretes. Algunes d'elles les he vist assentades a terra en algun passadís i adormides o plorant. Rendides.

  A les vuit de la nit aplaudiments, un gran detall  estar agraïts als petits herois anònims que han fet pinya en aquesta lluita.

De veritat que estava convençut que en acabar tot, les coses canviarien per bé. Que les persones seríem això, persones solidàries amb qui fos, respectuoses amb la natura, i amb els que són diferents. Que ningú compraria mai més ni roba ni res fabricat per petits esclaus de vés a saber quin país, Almenys creia veure-ho en un cel net, amb els coloms de la ciutat donant toms perquè   no tenien menjar, ja que la gent no tirava res per terra (estava a casa seva, clar) 

Estava convençut que la gent, tots, farien com fos que els bancs ens tornessin el gran favor dels diners de fa uns anys se’ls hi va regalar. Que ningú faria cua a cap lloc per demanar menjar, perquè no tenen ni feina ni diners. Ja no demanava res més. Ja és molt, oi?
Creia que ens feien   enveja, països com Portugal o Islàndia.

Quina innocència la meva!, avui  la gent tira a terra les mascaretes que tant reclamava (amb raó) i tira els guants que tant reclamava (amb raó).

No fa gaire estona llegeixo en un blog que si fan aquesta acció seran multats amb 500 euros. Un home li contesta al propietari del blog: (per mi amb la pitjor mala bava de què ha estat capaç)
"De esto nada, que vengan los que recogen jeringas con las pinzas i recojan estos putos guantes"

Ara sembla que ja no hi pensin amb els facultatius, ara és hora de busca una terrassa per prendre una cervesa amb tota  tranquil·litat, com si li anés la vida amb això.
 I pensar que l'altre dia li deia a la meva neta que haurem d'aprendre per un temps a conviure amb la incertesa, a dubtar moltes vegades de tot el que creiem saber, a desconfiar de les nostres petites certeses i conviccions inqüestionables i a esperar un futur incert per al qual no estarem preparats (jo almenys), però que de moment caminarem a cegues entre foscors a la recerca d'alguna llum que doni sentit a què fem i ens indiqui una adreça a seguir.

 De moment haurem d'adaptar-nos i sobretot treballar per fer un món millor. I aprendre de tot el que en aquest temps  "el virus" se'n en porta. 
Ens hem d'acostumar a viure amb calma en un món inestable, El món mai ha sigut perfecte, i segurament tampoc ho serà, però ho hem d'intentar. En un món ideal potser tot seria més segur, més senzill, menys estrany. Mentrestant, aprenguem a gaudir d'aquesta imperfecció.

Quina tristesa comprovar que durant aquests mesos hi ha hagut temps per demostrar-se  a si mateix  lliçons mai vívides abans. Durant aquest temps el que no hagi estat capaç d'entendre, créixer, evolucionar i d’aprendre, sento dir-ho però ha perdut    una de les millors oportunitats que la vida li ha  posat davant dels nassos, i les ha perdut. No hi haurà cap més.

Demà divendres haig de tornar-les a veure, a les infermeres. Els hi pregaré que les guardin de record, aquestes mascaretes, perquè penso que res canviarà.
    

   

dijous, 21 de maig de 2020

«Jo vaig aprendre en la llengua de Miguel Hernández»


«”Choro porque acaban de matar al meu pai”.”Cala, neno, cala —replicó el fascista,…—. Pronto vas a acabar de chorar”. Le hicieron varios disparos en la cabeza y calló el muchacho sin llanto, mudo,…» (Miguel Hernández, MH)
No descobriria res si us diguera que la meua escola usava la mateixa llengua que la de Miguel Hernández, el gran poeta oriola de la “Generación del 27”. Jo vaig estudiar en castellà o espanyol, dieu-li com vulgueu, “por imperativo legal”.
Hagués pogut començar l’article d’altra manera, dient que havia adquirit els meus coneixements escolars en la llengua de Giménez Caballero, José Antonio Maravall o José María Peman, tres “intel·lectuals orgànics” del franquisme, tres insignes polígrafs de l’autoritarisme i l’uniformisme imposat.
«Hemos de acabar con ese disfrazado fascismo de orgías, de cobardes resentidos» (MH)
De fet, com a estudiant, al meu país jo no podia haver sigut escolaritzat en altra llengua i, per suposat, molt menys en aquesta que escric, perquè senzillament estava prohibida. No podia ser escolaritzat ni jo ni la generació que em va precedir ni bona part de la generació que va vindré després de la meua.
Determinades associacions de pares, mares i ensenyants de les comarques històricament castellanoparlants del migjorn valencià encetaren l’hivern passat una campanya contra la presència del valencià al programes educatius plurilingües que usava el següent eslògan: «Queremos que nuestros hijos aprendan en la lengua de Miguel Hernández». Feien —fan— trampa, perquè associen el rebuig frontal i irracional al valencià com a llengua d’ensenyament —imprescindible per a construir un model plurilingüe, com indiquen totes les investigacions nacionals i internacionals— a la figura literària i humana del poeta Miguel Hernández.
«No me pongas obstáculos que tengo que salvar» (MH)
Aquests foscos personatges, es mire com es mire, han posat en marxa tota una maniobra de manipulació ideològica i moral inqüestionable. Han usat la figura d’un escriptor que parlava i escrivia admirablement en castellà, però que fou perseguit, empresonat i devastat mèdicament fins a la mort pel franquisme, com a argument per a oposar i confrontar el castellà i el valencià, les dues llengües oficials del País Valencià presents històricament en els seus territoris i que han de ser objecte de convivència i desenvolupament cultural recíproc i compartit.
No és la primera volta que passa. Molts dels liberticides autoritaris del nostre país han manipulat desvergonyidament la figura del gran poeta d’Oriola per legitimar-se democràticament. Una vegada buidada la significació alliberadora, combativa i republicana de l’autor de “Vientos del pueblo”, en convertir-lo en un escriptor “neutre” i mistificar-lo grollerament, ja els pot servir per als seus interessos. Diuen que l’usaren per a donar nom a la segona universitat pública meridional i així evitar-se que es diguera “Ausiàs March” —ja sabeu, “más vale una España roja que rota”— o, mes d’una vegada, hem llegit pròlegs institucionals a la seua obra, o sobre la seua obra, que eludeixen la seua condició de comunista, defensor de la República al front de combat, o víctima de la repressió, amb expressions del tipus “muriendo de una lamentable enfermedad en el reformatorio de Alicante”, tractant de fer-nos veure que, pobret, va morir sota atencions hospitalàries exemplars. Sovint, certes institucions, usen els seus versos més innocus i descontextualitzats per decorar espais públics, oblidant sempre el seu sentit de combat i alliberament. Intenten enganyar-nos, però no ho aconsegueixen. Hernández va ser un poeta que des de d’un prodigiós domini de la llengua espanyola va posar els seus versos sempre al servei de la causa de la llibertat i la revolució.
Uns i altres formen part del mateix col·lectiu: manipuladors professionals als qui no els tremola la consciència per a usar un poeta que es troba en les antípodes del seu pensament d’intolerància social, cultural i idiomàtica.
«¿Para qué palabras? / Bastan los ejemplos.» (MH)
Començava l’article dient que jo vaig aprendre, inevitablement, en la llengua de Miguel Hernández, i només en la llengua de Miguel Hernández, fins als vint anys. M’agradaria, però, afegir alguna cosa més. Vaig aprendre en la llengua d’aquest genial i admirat poeta i home, sí, però —oh, paradoxes de la vida!— en aquella escola no m’ensenyaren ni un sol vers d’ell, i això que havia nascut a la vora de la meua terra com qui diu. Més aviat me l’ocultaren intencionadament.
Jo, com tants altres joves de la meua generació, vaig descobrir Miguel Hernández fora de l’escola i de l’institut, en lectures clandestines, en llibres adquirits en la rebotiga de les llibreries, que els rebien i venien d’amagat. Recorde el meu primer “Miguel Hernández”, l’antologia de María de Gracia Ifach, pseudònim de Josefina Escolano (Caudete, Albacete, 1905 – València, 1983), que publicà l’editorial argentina Losada, la mateixa de l’Antología rota, de León Felipe —“cuando Franco, ese sapo hiscariote i ladrón…”—, també comprat i llegit clandestinament. Les lectures i audicions de discos, com els de Paco Ibáñez, serviren per a enamorar-me de l’obra de l’oriolà. Mentre, a l’institut, ens explicaven com sabien i amb ocultacions vergonyoses, la “Generación del 27”, mostrant-nos uns “domesticats” Lorca, Alberti o Cernuda i passant per damunt d’Hernández. 
«Me llamo barro aunque Miguel me llame. Barro es mi profesión y mi destino / que mancha con su lengua cuanto lamé.» (MH)
Al meu poble, però, ben aviat començàrem a organitzar recitals i homenatges al poeta mort cruelment a la presó d’Alacant. Un company seu de captiveri, el nostre poeta local Paco Mollà, ens mostrà la veritat en carn viva, la que ens ocultaven els liberticides d’ahir, com els d’avui.
I heus ací la meua paradoxa, alhora que descobria el potencial literari, humà i alliberador dels versos castellans d’Hernández descobria també el valor cultural de la meua llengua a través d’Espriu, Estellés, Raimon, Serrat, Ovidi Montllor, el teatre de “La Cassola” d’Alcoi, l’obra d’Enric Valor, etc. Miguel Hernández és indestriable de tots aquells que m’ensenyaren la meua condició social, cultural i nacional. El poeta oriolà no s’excloïa de la meua realitat universal d’home parlant de dues llengües i vivencialment pertanyent a dues cultures, ans al contrari, Hernández, i molts altres com ell, li donaren un sentit ple.
«Porque un pueblo ha gritado ¡libertad!, vuela el cielo. /Y las cárceles vuelan.» (MH)
Per això, el 1976, vaig viure intesament emocionat i compromés el «Ven a Miguel Hernández», el gran homenatge que els demòcrates de l’Estat espanyol, prenent com a epicentre Oriola, vam retre al poeta. Va ser convocat en quatre llengües, que ara són oficials: català o valencià —dieu-li com vulgueu—, gallec, basc i castellà i hi participaren artistes que s’expressaven democràticament i igualitària en aquestes quatre llengües, un homenatge intercultural  prenyat d’actes i perseguit pel franquisme, és a dir, pel liberticides. Ahir com avui. Ens prohibiren molts actes en la “la lengua de Miguel Hernández” —“censurado”, “prohibido”, “no autoritzado por orden gubernamental”, “subversivo”…— i nosaltres els féiem —uns públics, d’altres clandestins—, sempre en les quatre llengües agermanades pel poeta i per les ànsies de llibertat.
El nostre Miguel Hernández, el dels demòcrates i els valors republicans —l’únic reivindicable—, està lligat ineludiblement a la fraternitat del pobles, al plurilingüisme respectuós i desitjat com a estandard col·lectiu.
«Aunque bajo la tierra, / mi amante cuerpo esté / escríbeme, paloma, / que yo te escribiré.» (MH)
Usar i manipular la seua figura, avui dia, per justificar la mutilació formativa i cívica de les noves generacions de valencianes i valencians, en nom d’una paternitat, o maternitat, dubtosament responsables, és un gest de penosa projecció immoral.
Un model educatiu plurilingüe i intercultural no imposa res a ningú. De la mateixa manera que les campanyes alfabetitzadores no han imposat mai la capacitat de llegir i escriure a ningú. Un valor de la Il·lustració mai no és una imposició. Ensenyar les llengües pròpies i en les  llengües pròpies d’un territori i d’una ciutadania que hi conviu forma part d’un pacte convivència i civilitat, la mateixa que va defensar el poeta d’Oriola a les trinxeres davant del feixisme internacional i l’ultracatolicisme dels cacics. Un pacte que significa el ple domini de les dues llengües i l’estima per les formes cultural que s’hi incardinen.
Jo els propose un nou eslògan dit en tres llengües, en podem afegir més: “Queremos aprender en la lengua de Miguel Hernández, Thomas Stearns Eliot y Vicent Andrés Estellés”, “Volem aprendre en la llengua de Miguel Hernández, Thomas Stearns Eliot i Vicent Andrés Estellés” i “We want to learn in the language of Miguel Hernández, Thomas Stearn Eliot and Vicent Andrés Estellés”. Cap de les tres llengües ha de negar ni imposar-se sobre les altres dues. No usem Miguel Hernández per a justificar l’etnocidi idiomàtic al segle XXI i al nostre país.

Vicent Brotons

dilluns, 11 de maig de 2020

un núvol blanc

Al programa FAQS de TV3, Gemma Humet ha cantat Un núvol blanc, la cançó que va versionar amb Lluís Llach, Judit Neddermann i Santi Balmes en suport a la campanya Jo em corono. Veiem aquesta actuació en directe, i, a continuació, us oferim el vídeo de la versió conjunta.



Senzillament se’n va la vida, i arriba 
com un cabdell que el vent desfila, i fina. 
I som actors que a voltes, 
espectadors que a voltes, 
senzillament i com si res, la vida ens dona i pren paper. 

Serenament quan ve l’onada, acaba, 
i potser en el deixar-se vèncer comença. 
La platja enamorada 
no sap l’espera llarga 
i obre els braços no fos cas, l’onada avui volgués queda’s. 

Així et deixo que tu em deixis; 
així, només et deixo que ara em deixis. 
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre 
i un núvol blanc penjat d’alguna branca. 
Molt blanc... 

Sovint és quan el sol declina que el mires. 
Ell, pesarós, sap que si minva, l’estimes. 
Arribem tard a voltes 
sense saber que a voltes 
el fràgil art d’un gest senzill, podria dir-te que... 

Només així, et deixo que tu em deixis; 
així només et deixo que ara em deixis. 
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre 
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca. 
Molt blanc... 
Un niu en el meu arbre
i un núvol blanc penjat d'alguna branca.
Molt blanc.
La vida ve serenament. 




diumenge, 3 de maig de 2020

Una oreneta

 
Aquesta història que ens explica la Inés Fernández puc garantir que sí que és veritat que les orenetes tenen memòria. Quan me la va enviar, em va fer pensar que si la tal Rosa Maria vivia a Navarcles, tan a prop de Talamanca, i era una persona gran, podia haver estat alumna de la meva mare. També ella, una primavera cap a l’any 1956, voltada dels deu alumnes de l’escola rural, va lligar un cordonet vermell a una que va caure del niu i va anar a parar al balcó de la classe, –ho explico al llibre la Mestra amb el somriure als llavis–, i a la primavera següent els alumnes la vàrem poder contemplar amb el llacet… com quasi un miracle més de la natura!
A vegades, si se’m fa tard l’hora d’anar a dormir, connecto, a CatRàdio, un programa dedicat, especialment, a persones grans. “La nit dels ignorants”. Fa uns dies estava escoltant les notícies de les dotze quan ja, amb el llum apagat, em disposava a dormir-me. –Alguns dies em desperto cap les cinc o bé a les sis i la ràdio continua engegada…– Vaig estar molt contenta, de continuar desperta, encara, quan cap a la una va trucar una tal Rosa Maria de Navarcles que després de demanar assessorament de com desinfectar la casa, on viu, de tres plantes i un soterrani amb carbonera i no sé quantes parts més… va demanar si podia explicar una cosa d’orenetes:
 –M’estimo molt els animals –va dir–. Tinc catorze gossos però, sobre tot, tinc una predilecció especial per les orenetes. Sé que encara no han arribat, aquí a Navarcles, perquè, encara que tinc una discapacitat i em costa caminar, pujo cada dia fins arribar a l’església, que és on tenen els nius, i encara no hi són… Confio que m’assabentaré del dia que hi arribin, perquè espero que tornarà a venir a saludar-me la meva estimada amiga, a qui vaig salvar la vida…
I va continuar explicant:
–Fa dos anys, vaig veure com un gat estava a punt d’engolir una oreneta. Vaig estar al cas i vaig poder treure-li de la boca i fer fugir el gat. L’oreneta estava malmesa, però era viva. La vaig guarir i la vaig tenir a casa, cuidant-la, fins que es va curar del tot. Quan vaig veure que estava prou bé, la vaig recolzar en un filferro de l’estenedor, perquè volés… L’oreneta va aixecar el vol, fent un cercle al meu voltant, i se’n va anar…
La primavera passada, un dia, en el mateix filferro, m’esperava la meva oreneta, mentre les altres, anaven revolant per l’indret… En veure’m, va tornar a fer el mateix cercle, al voltant meu, i van marxar totes cap a l’església.

Mi apoyo absoluto a Laura Borràs.

    Luchar contra la corrupción es una prioridad. Pero de un estado que, en la misma semana, ha rechazado investigar a Juan Ca...