dilluns, 23 de març de 2020

Emocions contra lideratges




La construcció d’un líder sempre segueix uns patrons molt marcats, i avui en dia encara masculinitzats, amb valors com la força, la intensitat i la seguretat. A vegades, amagar qualsevol mena de debilitat sembla que en sigui l’objectiu final.
Ja durant els anys vuitanta, el psicòleg Albert Mehrabian va constatar que la comunicació verbal, la paraula en si, prevalia només un 7%. Quan comuniquem, és el llenguatge preverbal i el no verbal el que incideix al missatge que volem donar. La presència, l’escenari, el to, o les expressions facials fan molt més que un bon discurs, ens agradi o no.
Per posar-nos en context, fa un parell de dies, el director dels serveis de Salut de la Comunitat d’Aragó es va trencar, plorant, en plena roda de premsa sobre el coronavirus. Les xarxes, l’opinió pública i professional l’homenatjaven i mostraven certa empatia; tot considerant-lo persona i aplaudint l’acte d’humanitat.
Però just fa poc més d’una setmana, vam poder viure una situació similar amb unes reaccions prou allunyades. Quan la Consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya, Alba Vergés, va anunciar el confinament d’Igualada, Vilanova del Camí, Santa Margarida de Montbui i Òdena, va emocionar-se davant una allau de crítiques que van qüestionar des de la seva professionalitat a la seva integritat com a Consellera.
Dues situacions similars, en moments complexos per a tots, però amb respostes ben diferents, massa i tot.  I una diferència clara: un és home, l’altra dona. Possiblement tot passa per un sistema patriarcal que encara avui duem a l’esquena i ens ensenya que plorar ens fa dèbils. I més si ets dona. I més si ets d’esquerres.
Si bé és cert, enlloc ens diuen que el lideratge vagi condicionat pel gènere, però adopta certs valors que trobem emmirallats amb el sexe masculí, com la seguretat o la serietat per tal d’entrar així dins el cànon de la tendència social en política.
Les dones, a poc a poc conquereixen  escenaris polítics exposant-se a un recull de crítiques constants i amb la por de trencar-se com si de vidre fossin. I potser, tot recau en la des-masculinització completa de la política, per veure-ho tot més clar, més nítid.
Sovint ens esforcem a afirmar que la comunicació és també emoció. Demanem als líders que s’emocionin. I quan ho fan, i de forma natural, sembla que se’ls tiri el món a sobre. Va essent hora de portar la teoria a la pràctica.
El lideratge femení és colossal, augmenta la capacitat per empatitzar i reconèixer les necessitats dels altres, en aquest cas de la ciutadania. Això és el que va fer la Consellera Vergés, i no la va fer dèbil; més aviat la va fer persona.
No sé qui ens va explicar que plorar ens feia dèbils, però s’equivocava. Plorar, també és empatia, i una gran fortalesa; encara invisibilitzada. I tot acompanyat del valor i el compromís, sense emportar-se per sentiments personals, de fer el que és millor per la ciutadania del teu país, encara que costi.
Tots plorem, Consellera. Ells, també.
Gràcies per des-masculinitzar la política, i forta abraçada.

dissabte, 7 de març de 2020

"La gent està cansada i farta d'estar cansada i farta"




Llegint un parell de notícies m'he topat amb aquesta frase que, mira tu, m'identifica de dalt a baix pel que fa al pensament. I n'he fet una sola notícia, lligant les dues coses (que no hi ha per on lligar-les, tot sigui dit).
"La gent està cansada i farta d'estar cansada i farta"
Però sí: jo també estic cansat i fart, i ho  estic d'estar com dic, precisament. Vet aquí el drama. I què fa la gent que està cansada i farta d'estar cansada i farta? Suposo que s'aixequen de la cadira, com a mínim, i miren d'arreglar-ho. I munten manifestacions i grups de suport, busquen d'altres persones com elles i s'hi uneixen, parlen de les seves misèries i busquen com sortir-ne, i creen un pamflet per escriure tots aquells motius que els han fet aixecar de la cadira, perquè n'estan farts perquè si tan sols no ens deixen ser el que volem ser, i ens foten la punyeta  tot el que poden i més. Jo no: jo només ho repeteixo fins al cansament i ho escupo aquí perquè és l'únic lloc que tinc.
Mireu si no.
Parlo de La Sexta, clar!, ja ho sabem tots, oi?
Contemplo l'espectacle amb moderada sorpresa. Aquesta premsa, la mateixa premsa  que aquests dies s'esquinça les vestidures davant de l'atac d'una líder política ¿és la mateixa que fa dos anys s'empassava  els rumors sobre l'independentisme, ajudant a crear un discurs  criminalitzador menjant-se sense digerir tots els gripaus enviats pel poder polític per destruir la   credibilitat dels líders catalans, negar les causes del conflicte i menysprear als ciutadans que els donen suport? 
És la mateixa que no es preocupa per la destrucció sistemàtica de drets dels independentistes? És la mateixa que encara no s'ha preguntat per l'escàndol de tenir a la presó a Oriol Junqueras, malgrat la seva immunitat parlamentària? La que no va dir res de l'abús de la presó preventiva, de la barbaritat d'empresonar als Jordis o a la nostra l'estimada  Forcadell, del judici al Major Trapero? 
¿La mateixa que no es preocupa dels revessos que la justícia espanyola pateix, dia a dia, internacionalment? És la mateixa premsa que encara no ha dit pràcticament res de l'escàndol de la Junta Electoral Central, amb membres cobrant de partits polítics? ¿La mateixa a la qual li sembla bé que ens vagin inhabilitant a líders catalans, incloent-hi al mateix president? I, per preguntar, és la mateixa premsa que ajuda sense pudor a criminalitzar TV3 i als mitjans públics catalans? ¿La mateixa que ara calla amb la imputació dels companys de "Està passant" per un simple gag?

Res, doncs, ara ja ho sap, senyora Cayetana. Atacar, qüestionar i criminalitzar els catalans surt gratis, però ficar-se amb els gurus del poder mediàtic progre, això és una altra història. Dediqui-s’hi, doncs, als catalans, que sempre li donarà impunitat i rèdits a les televisions i diaris espanyols.
I tu dona o home espanyol, segueix callat, tot i veien qui és qui. ¿Que tu espanyol m’estimes i també protestes? 
Perquè no et sento? Tan important és per  tu "la Unidad"   que ets incapaç de ser valent? I si ets una respectable persona d’aquelles que juren “Os queremos mucho,  y consideramos que vuestro punto de vista de las cosas es  más avanzado, (genial frase?, leida en una revista) però  no os vayáis,”
 Quina vergonya!
Ah, abans he parlat de La Junta Electoral Central, oi?, doncs mira tu!
Mira quin vídeo! És una mica llarg, us demano uns minuts de paciència, que d'això nosaltres en tenim molta, massa! 
Moltes gràcies. 

dimecres, 26 de febrer de 2020

Rua del Holocausto




   
El  Carnaval es época de desenfreno, pero no de carta blanca para delinquir. La banalización del 
Holocausto es apología del odio y perseguible por la Fiscalía. El exterminio de 6 millones de judíos por los nazis sería el último motivo de un desfile excepto en Castilla-La Mancha, en el pueblo de Campo de Criptana, Ciudad Real. España.
Allí una comparsa se disfraza de soldados nazis con metralletas, presos judíos con un disparo en el pecho y uniforme de campo de concentración, un  altar nazi con la Puerta de Brandemburgo de Berlín, dóbermans y estética fascista. El vídeo puede herir (de hecho hiere y mucho) la sensibilidad: 

 Hornos crematorios, banderas de Israel, esvásticas... Llevan meses preparando este desfile. ¿Nadie vio durante la preparación que esto era bazofia?, ¿que ofendería a millones de personas en el Planeta? 


Según los presentes, había más: "Entre los disfraces destacan los de varias niñas vestidas con el famoso abrigo rojo de la película "La Lista de Schindler", otros de dudoso con la bandera judía y un disparo en el costado. El Ayuntamiento ha permitido desfilar y hacer el número de "Cámara de gas" en la plaza, llevar crematorios y menores judíos con la Estrella de David". No es Carnaval. Es apología del fascismo. Como no es en Vilanova i la Geltrú, Catalunya, no pasará nada. El escándalo no ha llegado a la prensa española pero sí a la CNN norteamericana: Holocaust-themed Spanish parade with dancing Nazis causes outrage


Un Estado condenando una performance castellano-manchega con palabras como "vil, repugnante, banalización del Holocausto, burla de 6 M de judíos asesinados" y exigiendo combatir el antisemitismo. Eso tendría que hacer reaccionar al presidente de aquella comunidad, pero como esto no es Catalunya no pasará nada.

A dónde   está ahora Emiliano García Page? Criticando a los independentistas?

dissabte, 22 de febrer de 2020

Antonio Machado. Sempre en la meva memòria.




Un dia com avui fa vuitanta-un anys, va anar a Cotlliure el meu estimat poeta sevillà. 
Sempre en la meva memòria.  


El 22 de enero de 1939, ante la inminente ocupación de la ciudad por las tropas golpistas contra la II República Española, partió en un vehículo de la Dirección de Sanidad, que había conseguido el doctor José Puche Álvarez, salió de Barcelona junto a parte de su familia y unos pocos amigos, entre los que se encontraban: el filósofo Joaquín Xirau, el filólogo Tomás Navarro Tomás, el humanista catalán Carles Riba, el novelista Corpus Barga, además de una larga caravana con cientos de miles de españoles huyendo de su patria.
El día 28 de enero, llegaron a Collioure, hospedándose en el Hotel Bougnol-Quintana. Allí quedaron a la espera de una ayuda que no llegó a tiempo.
Murió a las tres y media de la tarde del día 22 de febrero de 1939; un mes y tres días más tarde moría su madre, que de esta forma cumplió una promesa hecha en voz alta en Rocafort: «Estoy dispuesta a vivir tanto como mi hijo Antonio».
El 5 de mayo de 1941, fue expulsado post mórtem del Cuerpo de Catedráticos de Instituto. Habría que esperar hasta 1981 para ser rehabilitado como profesor del instituto Cervantes de Madrid.
 




COMPLIMENT A ANTONIO MACHADO - Miquel Martí i Pol
                 

                  No t'he dut flors, Antonio, t'he portat
un silenci amorós, per no interrompre
el teu íntim diàleg amb la mort
 que fa tants anys que dura. Compartir-te
ha estat deturar el temps, per retrobar-me
més ingenu que mai i amb un sanglot
a flor de pell, com una criatura.
No t'he dut res, Antonio, però estimo
 més que abans aquest mar que m'ha vist créixer
i prop del qual confio de morir
d'ençà que he vist que tu m'hi acompanyaves.

Miquel Martí i Pol
Llibre de les solituds


dissabte, 25 de gener de 2020

MEMORIA DEL HOLOCAUSTO

 

No és lícit oblidar, no és lícit callar. Si nosaltres callem, qui parlarà? .Primo Levi

El règim alemany del nacional socialisme va perseguir amb extrema duresa a homosexuals i transsexuals alemanys (aris) d'Alemanya i les zones ocupades. El 27 de gener de 1945, les tropes russes entraven a Auschwitz, fa 75 anys. Avui de nou la intolerància i l'odi tornen a sorgir, en forma de silenci, negació o atacs a la diversitat sexual i de gènere. La diferència de nou estar al punt de mira en un món on tots som alhora iguals i diferents.




A diferència d'altres grups represaliats la persecució a homosexuals i transsexuals es va iniciar immediatament després de l'arribada del nazisme al poder.

El triangle rosa era el distintiu que a la solapa i en un camal de pantalons havien de portar tots els homosexuals en l'Alemanya de Hitler. . Entre 250.000 i 600.000 persones per ser homosexuals o tenir relacions sexuals amb altres homes van ser represaliats o deportats a camps de concentració, allà eren considerats l'escòria de l'escòria. Les xifres encara avui es desconeixen.

Pallisses, castracions, treballs forçats, injeccions mortals amb morfina, lobotomies eren la pràctica comuna. Els més joves se'ls feia servir com a cobais. Els suïcidis eren nombrosos, el percentatge va ser el més alt després de la comunitat jueva, es xifra per sobre del 60%Molts van ser enviats a primera línia de foc com "carn de canó",

La majoria de supervivents dels camps d'extermini nazi van tenir un reconeixement públic i la consideració de víctimes. Els homosexuals no se'ls va reconèixer com a víctimes. Totes les lleis contaminades pel règim de Hitler van ser eliminades, excepte el cèlebre article 175 que condemnava la sodomia. Aquest article es va deixar en mans dels landers que majoritàriament ho van mantenir. La RDA, comunista, va abolir el paràgraf.

La Vereinigung der Verfolgten donis Naziregimes (Associació de represaliats nazis) es va negar a reconèixer als homosexuals procedents de camps de concentració. Això va significar que se li van negar les indemnitzacions, que no van estar presents en els homenatges o en els monuments, que ni tan sols se'ls va citar a Nuremberg. Van ser ignorats i molts d'ells perseguits.

L'any 2000 es coneixien menys de deu presoners vius que van portar un triangle rosa. Només recentment s'ha començat a fixar les històries d'aquests presoners. El govern alemany va començar a reconèixer-los el 2002, la majoria ja havien mort.

Possiblement el cèlebre poema de Martin Niemöller, citat per Brecht, hauria d'haver estat diferent, però l'homosexualitat a Alemanya va seguir prescrita i perseguida. Jo ho citaria així:

Un dia van ser pels homosexuals
i no vaig dir res perquè jo no era homosexual.

Després es van ficar amb els gitanos,
i no vaig dir res perquè jo era gitano.

Després van anar pels comunistes,
però vaig callar perquè jo no era comunista.

Després es van endur els jueus,
i no vaig dir res perquè jo no era jueu.

Després van venir pels obrers,
i no vaig dir res perquè no era ni obrer ni sindicalista.

Es van dur als discapacitats,
no m'importava, jo no ho era.

I quan finalment van venir per mi,
no quedava ningú per protestar.

A continuació us mostraré la història de diverses persones acusades de sodomia, per reflectir com va ser la seva vida durant aquesta terrible època.





II GAD BECK, ACTIVISTA CONTRA L'HOLOCAUST NAZI

Gad Beck, (1923-2012) va ser un lluitador antinazi, membre de la resistència i un dels últims supervivents de l'Holocaust. Beck va ser un activista gai durant la duríssima repressió i després de la Segona Guerra Mundial. El seu estil enginyós i la seva alegre forma d'expressar-se li van fer guanyar moltes simpaties. Fill de pare jueu i mare austríaca, va ser considerat un mestís per les autoritats nazis, un Mischling.

L'experiència més important de la seva vida va ser l'enorme esforç realitzat per rescatar el seu xicot. Beck es va posar un uniforme de les Joventuts Hitlerianes i va entrar en un centre de deportació per alliberar el seu amant jueu Manfred Lewin, qui s'havia negat a separar-se de la seva família. Tenia només 18 anys Els nazis més tard van deportar a Lewin amb tota la seva família a Auschwitz, on van ser assassinats. Aquesta experiència el va portar a una conclusió, no esperar a ser deportat. Al parlar sobre la seva experiència de vida (1) com a jueu i gai, Beck fa a una cita sobre l'homosexualitat: "Déu no castiga una vida d'amor." La vida de Gad Beck és narrada al documental de la HBO Paràgraf 175.

Beck es va unir als esforços clandestins per subministrar aliments i llocs d'amagatall als jueus que escapaven a la neutral Suïssa. A principis de 1945, un espia jueu de la Gestapo el va trair a ell i alguns dels seus amics de la resistència. Va ser interrogat posteriorment i internat en un camp de "trànsit" de jueus a Berlín.

La seva condició de jueu li va permetre el reconeixement de víctima en temps en què l'homosexualitat va seguir sent perseguida. Va ajudar a traslladar a molts companys seus a Palestina marxant allí en 1947. Després del seu retorn a Alemanya en 1979, va ser nomenat director del Centre d'Educació d'Adults Jueu de Berlín.

Gad Beck parla de la seva sexualitat d'una manera encantadora i provocativa. Tot i haver patit la persecució a l'Alemanya nazi per ser gai, creu que la seva homosexualitat li ha donat la força i el poder d'entrar a la resistència i ajudar a la supervivència del seu propi poble.

El 2000 va publicar la seva autobiografia: "An Underground LifeMemoirs of a Gai Jew in Nazi Berlin". L'educador, actor, activista i supervivent de l'Holocaust, moria a l'edat de 88 anys. La seva última parella July Laufer, li ha sobreviscut després de 35 anys de vida en comú.

III PIERRE SEEL, TESTIMONI DE L'ESTIGMA I PERSECUCIÓ CONTRA L'HOMOSEXUALITAT.

Pierre Seel tenia nacionalitat francesa, residia a Alsàcia. El nazisme considerava aris a la població alsaciana, per aquest fet patir persecució.

De jove no podia imaginar-se les conseqüències de denunciar el robatori d'un rellotge en una zona de cruising de Mulhouse. Tenia 16 anys només i la gendarmeria francesa ho va apuntar en una llista d'homosexuals a una França en la qual l'homosexualitat no era il·legal.

Després de la invasió alemanya la llista va anar a parar a mans de la Gestapo i totes les seves esperances de futur es van esvair. Després de l'arribada dels invasors la policia els va lliurar la seva llista "rosa". El mateix Pierre ens explica com ell i altres homosexuals van ser detinguts i colpejats. Als que van intentar resistir-se a les SS, els van arrencar les ungles. Uns altres van ser penetrats analment amb regles trencades que els van perforar els intestins, provocant-hemorràgies. 

Immediatament després va ser enviat al camp de concentració Natzweiler-Struthof. Durant un pas de revista matutí, el comandant nazi va anunciar una execució pública. L'home que anava a ser executat va ser tret a l'aire lliure, Seel va reconèixer la cara de qui havia estat el seu amant en Mulhouse, tenia 18 anys. Segons el testimoni de Seel, els guàrdies van despullar al seu amant i van col·locar una galleda de metall sobre el seu cap. Llavors van deixar anar diversos pastors alemanys entrenats i els van atiar contra ell, estripant-lo en cos viu, fins que va morir per les mossegades. En les seves memòries ens explica: "Des d'aleshores, encara em desperto sovint cridant enmig de la nit. Durant més de cinquanta anys aquesta escena s'ha repetit incessantment davant els ulls de la meva ment. Mai oblidaré el bàrbar assassinat del meu amor, davant els meus ulls, davant dels nostres ulls, perquè hi havia centenars de testimonis "(2)




Es va veure obligat a canviar de nom per evitar represàlies, que podien venir de tots els costats, es va apuntar a un grup de la Creu Roja que li va enviar a França. El viatge va durar més d'un any i en unes condicions que eren de tot menys humanitàries. Finalment va arribar al seu país l'agost de 1945.

Un cop acabada la guerra l'homosexualitat va tornar a estar prohibida pel que va optar pel silenci i la invisibilitat. La seva família el va rebutjar i el va desheretar, els seus amics li van donar l'esquena a la seva ciutat va veure com s'agredien  persones que feien visible la seva condició sexual. Per ocultar la seva homosexualitat es va casar i va tenir quatre fills, però el matrimoni va ser un calvari. Tot això va ser per a ocultar-se d'una ciutadania molt homòfoba. Finalment el 1978 es va separar de la seva dona.

Unes declaracions i accions homòfobes el 1982 de bisbe d'Estrasburg, Léon Elchinger, el van fer sortir a llum pública i exposar el seu cas. La seva història va ser recollida només per revistes gais. Va haver d'esperar a 1994 després de la publicació del seu llibre "Moi, Pierre Seel, esport homosexuel" (Jo, Pierre Seel, deportat homosexual) perquè la seva història arribés a l'opinió pública.

Fins al 2003 no se li va reconèixer la seva condició de víctima de l'holocaust, era ja l'únic homosexual supervivent francès de la barbàrie. Llavors va venir el reconeixement, la seva família li va donar suport i la seva dona va retirar la demanda de divorci. El novembre de 2005 moria a Tolosa el testimoni de l'estigma sofert pels homosexuals a Europa durant 50 anys. Un carrer el recorda.

IV PAUL O'MONTIS, VÍCTIMA DE LA INTOLERÀNCIA

El gran còmic i actor Paul O'Montis (1894-1940) va ser també una víctima de la intolerància nazi per ser homosexual, jueu i tenir una veu molt aguda.

Va ser un cèlebre artista de cabaret dels anys 20. A Berlín el 1924 va començar a actuar en diferents cabarets. Va ser un prestigiós cantant, comediant i imitador. El seu estil era enginyós i transgressor, incorporant dobles sentits o brillants jocs de paraules. La seva homosexualitat era oberta i integral; els anys 20 a Berlín es va viure una època de gran llibertat i visibilitat de les persones homosexuals i transgènere. Va participar com a guionista en dues pel·lícules 'Das Diadema der Zarin' a Alemanya el 1922 i 'Der Mann mit der Eisernen Maske' a Àustria en 1923. També va escriure el llibret de l'opereta Das blaue Mieder (1924) En 1926 va col·laborar a la revista llanterna Màgica '.





El 1927 va gravar el seu primer disc en el segell Odèon, va ser la primera de més de 70 enregistraments. Va signar per a Deutsche Grammophon el 1929, on va gravar amb estrelles com Paul Godwin i fins i tot Mischa Spoliansky. Va actuar en els més cèlebres cabarets de Berlin, Hamburg o Hannover. El 1929 va gravar un dels seus temes més coneguts, Ramona, per a l'Odèon.

Amb l'arribada dels nazis al poder les coses van canviar. Aviat van començar a acusar-lo de pederasta i pervertit. Va aconseguir fugir a Suïssa i Àustria, va haver de fugir de Viena després de l'annexió alemanya, es va refugiar a Praga on el van detenir el 1939, immediatament va ser deportat a Zagreb i Lodz.

En 1940 va ser enviat al camp de concentració de Sachsenhausen, amb el triangle rosa a la seva roba. Li van tancar a les barraques d'aïllament, va sobreviure només sis setmanes sota unes condicions brutals. La versió oficial diu que s'havia penjat a la seva cel·la, testimonis presencials parlen de cruels tortures que el van portar a la mort (3). Tenia tot just quaranta-sis anys.

IV RUDOLF BRAZDA, TESTIMONI HOMOSEXUAL DE LA BARBÀRIE NAZI.

La història de Rudolf Brazda no difereix molt de la de Pedra Seel, dos joves que van veure truncades les seves vides per la barbàrie de la intolerància nazi.

Tots dos van conèixer l'odi i la intolerància extrema del règim d'Adolf Hitler. Tots dos van haver d'ocultar la seva condició un cop acabada la Segona Guerra Mundial, ja que les relacions homosexuals van seguir prohibides i perseguides.

Amb només vint anys vivia obertament la seva homosexualitat a Saxònia quan va ser detingut per primera vegada. Més tard va ser enviat al camp de concentració de Buchenwald. Allà els considerats "sodomites" eren el graó més feble, el que més humiliacions rebia. Va poder sobreviure.

A la fi de la guerra, a diferència de Pierre, Rudolf va poder portar una vida relativament feliç, va optar per viure en l'anonimat però ho va poder fer amb la seva parella Edouard Mayer durant cinquanta anys. També va ser un apàtrida per la seva condició de suabo (alemany d'Hongria). Tots dos van poder anar a viure a Alsàcia, on les relacions homosexuals estaven menys perseguides i més tolerades.
 
El 2008 va sortir de l'anonimat amb motiu de la inauguració del monument als homosexuals perseguits pel nazisme. Es creia que ja no quedaven supervivents. Abans de morir en aquest mateix any va rebre la "Legió d'honor" i va publicar la seva biografia (4) "Das Glück kam immer zu mir. Rudolf BrazdaDasÜberleben eines Homosexuellen im Dritten Reich «La sort sempre tornava a .Rudolf Brazda: la supervivència d'un homosexual en el Tercer Reich»). El 3 agost 2011 moria a la seva llar mentre dormia, tenia 98 anys.

V LA PERSECUCIÓ DE L'HOMOSEXUALITAT A LA POSTGUERRA D'ALEMANYA
La majoria de supervivents dels camps d'extermini nazi van tenir un reconeixement públic i la consideració de víctimes. Als homosexuals i transsexuals se'ls va negar.

La majoria de les lleis repressives utilitzades pel règim de Hitler van ser eliminades, excepte el cèlebre article 175 que condemnava la sodomia. Aquest article es va deixar en mans dels landers que majoritàriament ho van mantenir.

La Vereinigung der Verfolgten donis Naziregimes (Associació de represaliats nazis) es va negar a reconèixer als homosexuals procedents de camps de concentració, tampoc ho van fer amb els gitanos. Això va significar que se li van negar les indemnitzacions, que no van estar en els homenatges o monuments, que ni tan sols se'ls va citar a Nuremberg. Eren ignorats, perseguits i estigmatitzats, se'ls considerava com uns criminals. Tampoc amb els reprimits i assassinats a les comissaries o enviats al front com a carn de canó.

Així molts homosexuals que havien sobreviscut al genocidi van tornar a ser presos per acabar de complir condemnes. El temps passat en els camps de concentració es va considerar que era "presó preventiva" i no es va descomptar de la sentència. Molts van haver d'amagar la seva homosexualitat, altres van poder fugir a França on les lleis eren menys dures. La invisibilitat i l'armarizació van causar enormes patiments en una població que va seguir vivint atemorida.

El moviment associatiu LGTB havia estat destruït i arrasat, pel nazisme. L'única revista destinada al públic gai s'editava a Suïssa (5). Els tímids intents per acabar amb la prohibició, van ser ignorats o menyspreats, Parlament i govern va al·legar que Alemanya tenia "coses més importants d'afrontar" (6). Cal recordar que en l'administració de justícia molts funcionaris nazis no van ser depurats.

Fins a la seva despenalització el 1969, la justícia alemanya va condemnar a més de 60.000 homosexuals, això va significar la destrucció de carreres, fugides a l'exili o suïcidis. No tots els landers van actuar igual, mentre que a Hamburg o Berlín prou feines va haver-hi condemnes, a Hesse o Baviera les sentències van ser molt dures. Jutges i policies seguien sent els mateixos del règim anterior i l'actual govern de la CDU era de tint molt conservador i homòfob. L'entrada de l'SPD en el govern va començar a suavitzar les condemnes i a discutir-se la seva eliminació. El 1969 les relacions sexuals voluntàries entre homes adults van deixar de ser delicte, però va continuar una discriminació en l'edat de consentiment entre homosexuals (21 anys) i heterosexuals (18 anys).

A la RDA les coses van ser diferents, el paràgraf 175 va ser eliminat, però es va mantenir la condemna a les relacions sexuals "no naturals". L'homosexualitat era considerada contrària a la moral socialista i fins i tot se la relacionava amb el règim anterior. Com en altres dictadures, s'utilitzava per desacreditar els dissidents. En 1968 va ser despenalitzada i assenyalada l'edat de consentiment a 18 anys, fins a la data es van condemnar a 300 homes per sodomia. La despenalització no va significar el seu reconeixement com a víctimes, ni la legalització de les publicacions o associacions, les seves trobades havien de ser en cases privades.




NOTA:  Les lesbianes van ser senyalades amb el triangle negre com les feministes, aquí ho explico: https://leopoldest.blogspot.com/2016/11/lesbianas-bajo-el-nazismo.html

(1) Gad BeckAn Underground LifeMemoirs of a Gai Jew in Nazi Berlin
(2) Moi, Pierre Seel, esport homosexuel "
(
3) Gudrun Eussner Ein Denkmal für Paul O'Montis
(4) Alianza Editorial va publicar el llibre amb el títol "Rudolf Brazda, Itinerari d'un triangle rosa" Pròleg de Jordi Petit ..
(5) Der Kreis - Li Cercle
(6) Herrn, Rainer (1999). Anders bewegt. 100 Jahre Schwulenbewegung in Deutschland




Aquest post és del meu amic Leopold .  https://leopoldest.blogspot.com/2016/11/lesbianas-bajo-el-nazismo.html
 LA MÀ ESQUERRA DEL CARDENER

Emocions contra lideratges

La construcció d’un líder sempre segueix uns patrons molt marcats, i avui en dia encara masculinitzats, amb valors com la força, la i...