dijous, 3 de desembre de 2020

CARTA DE UNA ZORRA

 

Como algunos de vosotros sabréis a estas alturas, un juez de la Audiencia Nacional ha dictado una sentencia en la que afirma: Que llamar “zorra” a una mujer no es delito, ni falta, ni nada, porque quien usa ese adjetivo en realidad lo que quiere decir es que dicha mujer es astuta y sagaz. Con base en ello, he aquí el escrito que le ha remitido una ciudadana……

“Estimado juez: Espero que al recibo de la presente esté usted bien de salud y con las neuronas en perfecto estado de alerta como es habitual en Su Señoría.

El motivo de esta misiva no es otro que el de solicitarle amparo judicial ante una injusticia cometida en la persona de mi tía abuela Felicitas y que me tiene un tanto preocupada. Paso a exponerle los hechos:

Esta mañana mi tía abuela Felicitas y servidora nos hemos cruzado en el garaje con un sujeto bastante cafre que goza de una merecida impopularidad entre la comunidad de vecinos. Animada por la última sentencia de su cosecha, que le ha hecho comprender la utilidad de la palabra como vehículo para limar asperezas, y echando mano a la riqueza semántica de nuestra querida lengua española, mi querida tía abuela, mujer locuaz donde las haya, le ha saludado con un jovial “que te den, cabrito”.

Se ha puesto como un energúmeno, oiga. De poco me ha servido explicarle que la buena de mi tía abuela lo decía en el sentido de alabar sus grandes dotes como trepador de riscos, y que en estas épocas de recortes a espuertas, desear a alguien que le den algo es la expresión de un deseo de buena voluntad.

El sujeto, entre espumarajos, nos ha soltado unos cuantos vocablos, que no sé si eran insultos o piropos porque no ha especificado a cuál de sus múltiples acepciones se refería, y ha enfilado hacia la comisaría más cercana haciendo oídos sordos a mis razonamientos, que no son otros que los suyos de usted, y a los de mi tía abuela, que le despedía señalando hacia arriba con el dedo corazón de su mano derecha con la evidente intención de saber hacia dónde soplaba el viento.

Como tengo la esperanza de que la denuncia que sin duda está intentando colocar esa hiena -en el sentido de que es un hombre de sonrisa fácil- llegue en algún momento a sus manos, le ruego, por favor, que intente mediar en este asunto explicándole al asno -expresado con la intención de destacar que es hombre tozudo, a la par que trabajador- de mi vecino lo de que las palabras no siempre significan lo que significan, y le muestre de primera mano esa magnífica sentencia suya en la que determina que llamar zorra a una mujer es asumible siempre y cuando se diga en su acepción de mujer astuta.

Sé que es usted un porcino -dicho con el ánimo de remarcar que todo en su señoría son recursos aprovechables- y que como tal, pondrá todo lo que esté de su mano para que mi vecino y otros carroñeros como él -dicho en el sentido de que son personas que se comen los filetes una vez muerta la vaca – entren por el aro y comprendan que basta un poco de buena voluntad, como la de mi tía abuela Felicitas, para transformar las agrias discusiones a gritos en educados intercambios de descripciones, tal y como determina usted en su sentencia, convirtiendo así el mundo en un lugar mucho más agradable.

Sin más, y agradeciéndole de antemano su atención, se despide atentamente, una víbora (evidentemente, en el sentido de ponerme a sus pies), enviándole mis más respetuosos saludos a las zorras de su esposa y madre

dijous, 26 de novembre de 2020

La mà de Déu també pegava

 

Maradona al Mundial de Mèxic de 1986

 “Era una bona persona” és probablement la frase que més es repeteix quan algú mor. Es veu que, un cop a la tomba, amb els familiars i els amics plorant, la maldat al món deixa d’existir. És a dir, no et pots morir i ser dolent. En aquesta vida et mors i ets un gran pare, un bon germà, el millor amic dels teus amics, el veí més amable… o un dels millors futbolistes del món.

Diego Armando Maradona va morir ahir als 60 anys per una aturada cardiorespiratòria. Va ser tot tan sobtat, que ni els mateixos mitjans s’ho volien creure al principi. “Maradona hauria mort, segons mitjans argentins”, deia un primer tuit, seguit de cent piulades més, i més, i més, totes lloant l’home que un dia va vestir els colors blaugrana i va fer somiar generacions senceres, fins i tot les menys apassionades pel futbol. “La llegenda futbolística més gran de la història”, “marxa un fora de sèrie”, “ens deixa un dels més grans”, deien ahir els aficionats.

La mà de Déu era tan potent que fins i tot va poder desbancar el titular més important d’ahir 25 de novembre, que, recordem-ho, per si algú ja se n’ha oblidat, és el Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones. Sí, aquella jornada en què tothom fa piulades amb els hashtags #25N, #EnsVolemVives, #NiUnaMés, i la bombolla digital, per un instant, et fa sentir part d’un món millor, ple de gent conscienciada sobre la pandèmia contra la qual lluitem cada dia les dones, des de molt abans que arribés el coronavirus. Dic per un instant perquè, malauradament, aquest món ideal sol durar només 24 hores. L’endemà les dones continuem sent assassinades, violades i vexades. L'endemà se’ns segueix xiulant pel carrer i continuem tenint un salari més baix que els homes. Però aleshores, d’això, ja ningú no en parla. El problema no és aquest —que també. El problema és que ahir, aquest instant, aquesta treva de 24 hores, no va ni arribar a complir-se. Ahir, a partir de les cinc de la tarda, la lluita feminista va quedar relegada pels elogis cap a un home. Ahir al vespre, les capçaleres dels telenotícies i les programacions especials que havien de parlar de les assassinades per violència masclista es van veure modificades per anunciar la mort d’un maltractador. 

Sí, Maradona ha estat el millor jugador del planeta, d’això ningú no en dubta, però la mà de Déu no era santa i, a banda de rebre trofeus, sovint també pegava. El mite entre els mites va ser filmat maltractant la seva exparella i també havia estat acusat d’abusos sexuals i de pedofília. Però d’això sembla que tampoc no se’n parlarà prou. Si se’n parla, mai no es farà com a tema destacat, potser simplement es recorrerà al debat de la separació artista—persona, un fet ja discutit amb anterioritat, amb celebritats com Woody Allen, Plácido Domingo o Kobe Bryant, mort el passat gener. És evident que l’obra d’art és important, que el que feia Maradona amb els peus no ho feia ningú, i és respectable que ens agradi. Però una cosa no treu l’altra, i xutar meravellosament una pilota no et converteix immediatament en el gran pare, el veí amable, la indubtable bona persona que ets quan mors.

Quin sentit té utilitzar el hashtag #25N i al cap de sis hores el #DEPMaradona si, en fer-ho, s’obvien les contradiccions anteriorment esmentades? Per què s’omplen taules de tertúlia contra la violència de gènere si, en qüestió de minuts, la notícia de la mort d’un astre futbolístic les eclipsa i obvia el seu passat maltractador? Precisament són aquests detalls els que demostren, una vegada més, que encara queda molt (massa) per fer, i que la lluita feminista continua.


Marta Nin Loscos

Periodista

dissabte, 3 d’octubre de 2020

Guillem Agulló, entre d’altres

 



Avui és sant Jeroni, patró de llibreters, editors i traductors. També és patró del M. H. President Quim Torra perquè és editor. No crec que ho celebri, deu estar enfeinat en altres coses gràcies a la mala bilis de revenja del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i del seu jefe el Tribunal Supremo de Madrid. Torra i els seus advocats ja han enviat papers a Madrid demanant mesures cautelars al Tribunal Constitucional perquè suspengui les sentències dels anteriorment citats tribunals. Avui dia, en aquest país, amb meseta  inclosa, tot va de tribunals, de jutges, de fiscals i, sobretot, d’injustícies i persecucions. L’objectiu  de recorre al TC no son les mesures cautelars de, sinó el Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea (o com es digui) o de Drets Humans. Darrerament, les sentències que aquests tribunals espanyols han de dictar sobre temes a l’entorn de Catalunya les endevinem totes. O sigui, que el recurs del president Torra ja sabem que anirà a fel malves als calaixos profunds del TC i així no arribarà al tribunal europeu fins que el TC vulgui, però un dia o altre hi arribarà. Sí, quan llavors ja no hi hagi els que hi ha ara al TC, TS, AN, TSJC. Aquí, el  marmessor que reparteix les herències és el Consejo General del Poder Judicial, CGPJ, el que faltava pel duro. Està presidit per un tal Lesmes que es veu que porta el cul enganxat a la butaca i fins que algú no el desenganxi no hi manera; ja hi porta dos anys de propina. I, tots plegats, repartint “justícia” en nom del rei.

Per cert, aquest no va venir a Barcelona a presidir l’acte de lliurament de títols a la nova promoció de jutges. Diu que el gobierno no el va deixar. Tots els monàrquics contra el gobierno. Però no sigueu tan ingenus! El Sánchez li va salvar la cara, la cara plena d’ous esclafats que s’hauria emportat si arriba a venir. Aquesta és la raó; s’hauria posat un cop més en evidència que a Catalunya no tenim rei ni en volem cap. El proper dissabte, 3-O, farà tres anys que l’actual Borbó va fer una exaltació de la violència amb el “a por ellos” de fons. Això és delicte però, “aquest Borbó”, com son pare, l’encara emérito, fan el que els dona la gana impunement. Ja ho diuen: de tal palo tal astilla.

Demà és l’1 d’octubre, ho recordeu? Perquè sembla que hi hagi molt poca gent que ho tingui en compte. Oh! La Covid! A les Espanyes, als governs espanyols, sobretot del PP, als tribunals, als caps dels “piolins”, encara els dura la ràbia i no els agrada que els ho recordin. Hem tornat a veure l’estaquirot del Rajoy com deia: “el dia 1 de octubre no habrà ningún referémdum, ni urnas, ni papeletas”. Doncs hi va haver de tot això i encara no ho han paït. És clar que hi va haver repressió i de la pitjor. Milers de catalans demòcrates i pacífics van rebre sagnants estomacades i vexacions pel fet d’anar votar. La repressió encara continua, 2.800 encausats, exiliats, presos polítics, famílies trencades, però la seva venjança no tindrà límits fins que la justícia de veritat no encausi i condemni gentussa com el Rajoy, la Soraya, la Cospedal, el Fernández Díaz, el Zoido, el de los Cobos, el Català (que d’això no en té res) i tanta mala gent que espero rebin el que es mereixen abans de que es morin. Nosaltres anem a poc a poc, massa, però arribarà el dia de la justícia i celebrarem l’1-O, no com el Día del Caudillo (recordeu?), sinó com el dia que el poble de Catalunya es va burlar de L’Estat espanyol, va fer un gran exercici de democràcia i coratge, pagant molts de nosaltres cadascú el seu preu; els que van ser atonyinats, els represaliats, les víctimes de la venjança, del 155, etc. L’1-O ja és un dia històric pels demòcrates catalans, votessin el que votessin.

He parlat de l’1-O i del 3-O, em falta el proper 2-O. Sí, el proper 2-O, divendres vinent, els ciutadans dels Països Catalans  podrem veure per les respectives televisions públiques la pel·lícula sobre Guillem Agulló, el jove activista valencià assassinat per un grup de feixistes. Serà una pedra més en l’edifici de la veritat que anem coneixent sobre qui son els terroristes en aquest país. Tenia 18 anys i tenia idees. Per elles el van matar. Els “sistema” el volia fer passar pel dolent, però els dolents han quedat al descobert, els feixistes. Espere, esper, espero que aquesta pel·lícula ajudi a desemmascarar el què ha passat i passa aquí des de l’anomenada transició. Estan manant els mateixos, els hereus directes del franquisme que fan el mateix que feia el dictador. I, Europa, què? És clar, tenen la versió d’un tal Borrell que és de la casta d’aquests delinqüents amb toga, uniforme o que xipollegen per les clavegueres.

Ara bé, la justícia no és igual per a tots com van proclamant els “hereus” esmentats. Què em dieu sobre l’absolució dels xoriços de Bankia amb Rato al capdavant? Una estafa de tal magnitud que tots els contribuents a l’Estat espanyol hem pagat. Sembla, a segons qui, que això no és delicte, que estaven controlats pel “supervisor” o “supervisores”. Doncs, aquests tan delinqüents com els altres. A Catalunya tots som presumptes delinqüents fins que no demostres que ets unionista; 28.000 encausats! A Madrid, i no va per tots els madrilenys, els grans xoriços tenen el millors càrrecs i ben “pagats”, sigui amb blanc, negre o marró de claveguera. Ara en ve una altra.

Com que els manaires de la Comunidad de Madrid (PP) no es volen deixar confinar malgrat ser la regió d’Espanya i… d’Europa que està en pitjor situació pel que fa a la pandèmia de la Covid-19, han convençut al gobierno de Pedro Sánchez que si es confinen ells s’han de confinar totes les ciutats de la Península de més de 100.000 habitants, excepte Portugal és clar. Això és tan gros com tot el que està passant pels alts tribunals. Per cert, aquests semblava que manaven en tot, mesures de confinament incloses, però Madrid és una altra cosa; ja ho sabíem però… Aquella presidenta amb cara de no ser-hi, què li haurà ofert a P. Sánchez, o al revés, perquè s’arribi a un acord tan esperpèntic. I, el ministre Illa, no dimiteix? Si no hi pinta res, perquè no plega? Deu ser aquell del “pelotón de los tontos”, un tal Iceta, que no el deixa perquè no té recanvi; és clar, tots els bons del PSC li van marxar i ara queda gent que fa el paperet com el tal Illa. En aquest moment, pareu-vos, em refio més del PSOE que del PSC. Vergonyós! (pel PSC).

Arribo al nivell administratiu més proper, el municipi. Doncs resulta que al meu municipi, Les Franqueses del Vallès, L’alcalde, crec que de JuntsXCat, s’ha carregat tots els regidors del PSC amb qui governava i els ha substituït per tots aquells del seu partit que no havien pogut ocupar cadira. El meu to és de sorpresa, malgrat el que he dit no fa gaire del PSC. Estic sorprès perquè és un fet insòlit i, almenys jo, no conec cap explicació oficial. Tot plegat…, per tirar el barret al foc. 



(V./ Josep M. Boixareu V.)

diumenge, 16 d’agost de 2020

Arrels enlaire

 

Eliminar la catalana llavor!
Que com si d’una herbota es tractés,
un rebesavi Felip la va voler substituir
per una absoluta Nova Planta:
que ens punxés els peus,
i ens tragués els ulls,
que ens lligués de mans i
ens tapés la boca.
A quin dret diví, deurien resar,
tota la família
que ens va esclavitzar?
Amb quina aigua pútrida
la deuen regar?
Que amb arrels eternes,
vingui del passat i ens mostri
un beuratge tan enverinat?

 Rosa Maria Pascual Sellent

dimecres, 12 d’agost de 2020

Casaldàliga-Causas

 #PedroCasaldáligaPresente | En estos momentos el cuerpo de Casaldáliga está siendo llevado a su ciudad, São Félix do Araguaia, donde será sepultado mañana (12/08) a partir de las 8 h. (horario de Brasil).

En São Félix, Casaldaliga será velado en una canoa indígena. A la derecha, un remo del Pueblo Iny que cambió por el báculo de obispo y un sombrero de paja campesino, que adoptó en vez de la mitra.
A la izquierda, el Cirio Pascual anuncia que para Casaldaliga sólo tenemos 2 opciones: o vivos o resucitados.
Lo acompañarán las imágens de las fallecidas hermana Irene Fransceschini, responsable del Archivo de Prelatura por más de 40 años. Formadora y compañera de cientos de campesinas. Y la hermana Veva, que vivió 50 años con el Pueblo Apyãwa, en el Araguaia, y que evitó su desaparición.

   





dissabte, 8 d’agost de 2020

Ha mort Pere Casaldàliga

    Pere  Casaldàliga ha mort, i amb molt de dolor, però segurs com ell ho estava de la seva arribada a la Casa Pairal.

La seva vida ha sigut un exemple i una inspiració vers un món que vol combatre l'immens sofriment que sovint ens envolta, un món que dona la mà i esperança a tots els marginats i els que pateixen.

“Perquè l'última paraula no és la de la mort, ni la dels poderosos sinó la de l'amor”.

Descansa en Pau i moltes gràcies per la teva obra de tot cor!

 

«¿O no saps que, en la lluita, el fracàs és el fracàs de l’èxit i no el de l’home? Lluita, si pots, i, si no pots, batalla en aquesta impotència que et dirà el que pots fer»

                                      

 

CARTA DE UNA ZORRA

  Como algunos de vosotros sabréis a estas alturas, un juez de la Audiencia Nacional ha dictado una sentencia en la que afirma: Que llamar “...