dilluns, 21 d’octubre de 2019



Sobre els ponts que travessen l’autopista també hi ha gent saludant els caminaires que venen de Berga. 
Molt gran, molta emoció!







dijous, 10 d’octubre de 2019

La vergüenza de Altsasu




Una puerca vergüenza. Es una vergüenza que se forzara la interpretación del terrorismo para dar gusto al poder político, al que en aquel momento le venía muy pero que muy bien. Una vergüenza
09/10/2019 - 2

 "No podemos dejar de desesperarnos cuando vemos que se abusa de la Justicia"
Jakob Wassermann. El caso Maurizius

Es probablemente uno de los asuntos de actualidad que más insultos, invectivas y descalificaciones me ha costado en los últimos tiempos. Abascal me llamó "rata televisiva" por mis opiniones sobre este caso. Sólo los amigos de terroristas, la chusma, los infectos, los comunistas y los malos españoles podíamos denunciar la barrabasada, la injusticia, el tremendo atentado al Estado de Derecho que se consagró con el tema de la agresión de Altsasu. Sólo los malos. Sólo los que en noviembre de 2016 ya les contamos que esto era una agresión, pero no terrorismo y que había sido espuriamente arrebatada a sus jueces naturales para traerla a la Audiencia Nacional y convertirla en un caso que políticamente daría réditos. Vean con los ojos de hoy "Lo de Alsasua". ¡Y vaya si los dio! Su instructora, Carmen Lamela, una mala instructora, una mujer que tuvo internos como preventivos en FIES a estos jóvenes, se pasea hoy por la Sala Segunda del Tribunal Supremo. Con toda su calidad. Con esa que le hace ser tan ajustada con la determinación de los delitos y con las medidas que toma. Esa jueza que, estoy segura, hasta duerme por las noches con toda tranquilidad.
Ayer supimos, no ya que no era terrorismo, eso se lo tiraron sus propios compañeros de la Audiencia Nacional (AN), sino incluso que las agravantes que se habían introducido para mantener unas penas elevadísimas –a lo mejor tampoco era plan de haberlos tenido preventivos y acusados de terrorismo, en el peor régimen penitenciario– y que luego quedara muy claro que se había ido de caña. Así que este miércoles esas penas fueron rebajadas del rango de entre los 13 y 2 años, según cada reo, que fijó la AN al de 9 a 1 año que fija ahora el Supremo al suprimir las agravantes de discriminación y en dos casos la de lesiones. Lean lo que yo escribía hace tres años: "Yo creo en la Justicia, por eso sospecho que aunque sea en el Tribunal Supremo, al final sabremos que lo de estos energúmenos no era terrorismo. Entonces a lo mejor la pugna política por la pérdida del poder en Navarra ya está en otro punto y da igual. La cárcel se la habrán comido ellos". Tengo que recordarlo porque aquí te acosan a dentelladas, te insultan, te agravia mucho comentarista y analista de pacotilla, mucho experto de argumentario, porque también saben que en tres años nadie irá a pedirles explicaciones. Al menos que les quede claro que yo les serví la información y el análisis que era debido.
Pero es que, ¿recuerdan?, el presidente del Gobierno puso un tuit y lo firmó: MR. Lo puso en persona. "No habrá impunidad". Y no había duda de hacia dónde había que remar para que te dieran la palmada en la espalda o la toga laureada. No había duda. Y así fue. Quiero reivindicar aquí el papel de la jueza predeterminada por la ley, la del territorio, que tuvo claro lo que se traía entre manos, como la Fiscalía de Navarra o la Audiencia Provincial... Todo ello hasta que alguien, yo creo que poco espontáneamente, presentó una querella en la Audiencia Nacional y permitió que la Fiscalía de este órgano entrara como elefante en cacharrería para llevarse el procedimiento y poder tildar de terroristas a los jóvenes delincuentes, sí, pero agresores de una autoridad, no otra cosa. Algo que debería de haberse sustanciado en Navarra y que podía haberlos mantenido en libertad provisional, como de hecho estaban, hasta que hubiera llegado su juicio y su condena. Pero no, los de Altsasu eran un trofeo que algunos tenían que poner a los pies de los que mandan y que ha merecido sus buenas palmadas mientras fue útil políticamente.
Una puerca vergüenza. Es una vergüenza que se forzara la interpretación del terrorismo para dar gusto al poder político, al que en aquel momento le venía muy pero que muy bien. Una vergüenza. No tengo, sin embargo, esperanza de que el fantasma de los ahora condenados a penas mucho más bajas vaya a perturbar la paz de aquellos que los tildaron de terroristas en papel timbrado. Unos falsos terroristas que fueron a prisión con un auto en el que se copiaban textualmente frases del atestado de la Guardia Civil, sí, esa Guardia Civil a la que se encargó la investigación de los hechos a pesar de que las víctimas pertenecían a ese cuerpo.
Eso ha pasado en la Audiencia Nacional. Eso pasó también con los titiriteros. A nadie le van a devolver la experiencia de haber estado en prisión en el régimen previsto para los terroristas. Hay cosas que la vida no te devuelve. Tampoco vale el argumento de que hay diferencias jurídicas o de que la prueba en juicio ha demostrado luego otra cosa. La juez de Altsasu, juez de pueblo, lo vio desde el principio. Ahora la magistrada que no sabe distinguir el terrorismo juzga en la misma Sala que acaba de decir que ni siquiera los agravantes que mantenían las penas al nivel del terrorismo valen para los delitos de atentado, lesiones y desórdenes públicos.
La lucha legal de las familias continúa porque creen que la injusticia no se ha reparado del todo e injusticia hubo a todas luces. No ha sido la única. El poder de los jueces instructores de la Audiencia Nacional es desmesurado y cuando camina de la mano de una Fiscalía que se precia de sus halcones, la cosa aún es peor. No, no era terrorismo. Aunque haya premios para los que ven el Código Penal con los ojos del poder.

     

dilluns, 7 d’octubre de 2019

Parle català a la manera de València


Parle català a la manera de València, cantava Ovidi Montllor a ‘La cançó del cansat’. Cansat, sí, perquè ‘és ben trist encara avui parlar, i posar al seu lloc una història’. Però si s’ha de fer, es fa. Perquè l’última barrabassada de l’estat espanyol contra la unitat de la llengua ha estat la declaració de l’advocacia de l’estat que la Generalitat del sud, la Valenciana, s’ha de comunicar en castellà amb la del nord, la de Catalunya, i amb el govern de les Illes. Per què? Perquè l’estatut defineix el valencià com a llengua del País Valencià, i en canvi, a Catalunya i les Illes, la llengua (co)oficial és el català. I fent trompos per cadascuna de la cinquantena de sentències en què els tribunals de l’estat espanyol mateix avalen i reconfirmen i recontrafirmen la unitat de la llengua, és a dir, que a tot el domini lingüístic català es parla la mateixa llengua, aquesta que uns estatuts anomenen català i un altre valencià, passant per alt el criteri científic, doncs, ara els magistrats de l’advocacia de l’estat hi tornen, i que amb l’estatut a la mà, aquí no es parla la mateixa llengua. És la versió sofisticada del ‘Hablad en español [+ coño / que así os entendemos / maleducados]’. Però l’essència és la mateixa. Com la sensació de déjà-vu constant. Jo aquí ja hi he estat, oi? La cançó de l’enfadós, també.
Perquè és això que volen i han volgut sempre. Des del Decret de Nova Planta, que manava d’introduir la llengua castellana a les institucions de govern i de justícia amb la instrucció de fer-ho dissimuladament ‘para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado’, fins als consells legislatius de pa sucat amb oli d’avui. Segles i segles fa que proven d’arraconar la llengua catalana, que vol dir també provar de difuminar-nos el país, i de la mateixa manera que han fet servir les lleis per dividir-nos el territori, recorren a les normes per dividir-nos la llengua. Sense adonar-se que negant la unitat de la llengua, igual com negant els Països Catalans, no fan sinó reconèixer que existim.
Un altre exemple que això ja ve d’enrere. Ara que als cinemes hi fan el film d’Amenábar sobre Miguel de Unamuno, Mientras dure la guerra, potser és un bon moment per a recordar, per exemple, que el 1932 el filòsof nat al País Basc declarava: ‘Ni amb el basc ni amb el català no es pot fer res de sentit elevat. En aquestes llengües regionals és possible, per exemple, parlar de com s’alimenta una vaca o de com se sembra el blat.’ I que el català es podia xerrar dins de casa i poca cosa més. ‘Es produeix i es treballa en llengua casolana regional, però s’exporta en castellà, francès i anglès’, havia dit el 1918 en una conferència a València contra el sobiranisme català i l’ensenyament en la llengua pròpia, amb aquella voluntat de dividir-nos. Res d’ensenyar-la a l’escola, perquè ‘compareu el llemosí conceptuós i retorçat d’Ausiàs Marc i el castellà de les novel·les de Blasco Ibáñez i de Wenceslao Querol, que va escriure les seves Rimas en un castellà més dolç que el saborós suc de les vostres taronges’ i, és clar, ‘no heu de donar als vostres fills un ensenyament en valencià; això seria empetitir València i Espanya; però si voleu, per a la vida retirada, per a parlar als vostres fills, parleu-los el dialecte valencià’.
Serveixin aquests fragments d’exemple de la voluntat i actitud d’intel·lectuals i institucions de l’estat espanyol respecte la nostra llengua –i la resta de llengües minoritzades, teòricament, i amb la llei a la mà, quina ironia, protegides per aquest mateix estat. Per això Pedro Sánchez diu, per exemple, que fa ‘més de tres-cents anys que vetllen per la llengua espanyola’ i omplen la RAE de milions, perquè a Espanya la llengua important és una i prou, i la resta, una nosa.
Que ens han volgut reduir a l’anècdota folklòrica ja ho avisava Joan Fuster en el memorable discurs que va fer el 1982 a Castelló, poc després d’haver patit un atemptat a sa casa. ‘Contra les maniobres hostils al nostre idioma que hi ha en marxa, el poble valencià més conscient alçarà la resistència més festiva i més clara. Ací, el que ha de quedar ben clar és que el valencià, el català que parlem al País Valencià, és encara una llengua postergada. O pitjor, perseguida. Ens la volen acorralar al reducte folklòric. I no, ací hem acudit a manifestar-nos per la unitat de la llengua, per la supervivència de la llengua, pels drets de la llengua. O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara, o mai.’
Negar la unitat de la llengua és la manera que tenen de negar-nos l’existència, sense vergonya d’anar en contra dels criteris científics. El mateix ridícul que si diguessin que la terra és plana, que no hi ha cap crisi climàtica o que l’homeopatia cura el càncer. Però això sí que els faria vergonya. Igual com dispersaven i dispersen els presos polítics, pretenen dispersar-nos el país i la llengua. Tot amb un mateix objectiu, que segles després no han aconseguit pas, i per això jo avui parlo valencià a la manera oriental.

dijous, 3 d’octubre de 2019

131 farells a les agulles de Montserrat





 500 escaladors il·luminen 131 farells a les agulles de Montserrat, al 

ritme de la cançó de Lluís Llach
  
PAU
DEMOCRÀCIA
LLIBERTAT


Les 131 agulles de Montserrat s'han il·luminat en la vigília del segon aniversari del referèndum de l'1 d'octubre. Convocats per la iniciativa  Llum i llibertat, cinc-cents escaladors s'hi han enfilat per retre homenatge als 131 presidents de la Generalitat de Catalunya. Durant tota la nit han vetllat perquè la llum no s'apagués fins que ha sortit el sol.







Tossudament alçats.

Som aquí, tossudament alçats,
proclamant el nom, el temps i el lloc
que ens dol i pertany,
si vols amb els punys oberts,
si cal amb els punys tancats,
per mor que el somni
que tenim junts es faci possible.

Novament i deslliurats d'enyors
gent d'allà i d'aquí ens donem
el dret d'escriure el futur
sabent que aquest vell país
potser encara és el camí
que ens faci anar més lluny
i ens acosti fins a l'art de viure.

Una llum, una llum, una llum ens crema els ulls,
el desig d'un nou món des de les nostres arrels,
una llum, una llum, una llum que ens crema els ulls,
fermament som aquí per conviure l'univers.

Coneixent les pedres al camí,
no és només un somni,
també és mesura de la llibertat.
L'anhel que neix en cadascú,
l'afany de somiar un nou futur,
que es fa de tots si ens donem la mà
per a un món possible.

Una llum, una llum, una llum ens crema els ulls,
el desig d'un nou món des de les nostres arrels,
una llum, una llum, una llum que ens crema els ulls,
fermament som aquí per conviure l'univers.

 

 

divendres, 27 de setembre de 2019

operació Judes

 Concentració duta a terme a Vilafranca dilluns a favor de la llibertat dels independentistes detinguts. FOTO: CUP el3devuit.cat/

En una eloqüent exaltació de la naturalesa sagrada de l’Estat, l’operació de la Guàrdia Civil de dilluns es va batejar com a operació Judes. Independentistes traïdors a la pàtria. En realitat, el que s’abat amb fúria sobre Catalunya és l’operació Pilat. Els governs populars i socialistes s’han rentat les mans davant les demandes justificades, massives, reiterades i pacífiques que han omplert els carrers i les urnes a Catalunya. Han tingut des del 2010 per fer política, però Rajoy i Sánchez han deixat podrir el problema. Han deixat que d'altres fessin la feina i ho han disfressat de funcionament normal de les institucions: és el rei qui s’adreça al país, és la justícia la que força els fets del 2017 fins a convertir-los en rebel·lió, són les empreses les que traslladen la seu. Ells no han fet res. Ni tan sols van tenir el valor d’assumir davant el jutge les ordres de pegar i parar de pegar l’1 d’Octubre. Operació Pilat. I els mitjans afins fan cridar al poble: “Crucifiqueu-los!”
ANTONI BASSAS Periodista

dissabte, 7 de setembre de 2019

-UN CONTE SOBRE EL DRET A LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ-




 —Hi havia una vegada un país sense noms.
-UN CONTE SOBRE EL DRET A LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ-

—Visca, avi, aquest conte no el conec! Explica-me’l, de pressa!
—Se sap que era un país en què les coses no hi tenien nom.
—Si no hi tenien nom, com en deien de les coses?
—Coses, simplement. Per exemple, “aquella cosa d’allà” o “la cosa que hi ha damunt de l’altra”. També deien: “fixa’t en això que veus aquí” o “porta’m allò que hi ha allà”. I així amb totes les coses.
—No ho entenc, avi.
—Per exemple, al país sense noms les persones no tenien nom.
—Però tothom té un nom. Jo em dic Laura. I tu ets el meu avi Frederic.
—No pas al país sense noms. Les persones entre elles es deien: “ei tu” o “noi, escolta” o “vosaltres, què feu aquí?”.
—Avi, explica’m més coses del país sense noms.
—Els dies de la setmana no es deien de cap manera.
—I com podien distingir el dilluns del divendres o el dimecres del diumenge? —preguntava la Laura, estranyada.
—No ho podien distingir.
—Els carrers, avi Frederic. També em diràs que els carrers no tenien nom?
—Doncs, no en tenien. Ni les parades de metro, ni les escoles, ni els equips de futbol.
—I les mascotes?
—Tots els animals es deien únicament “animals”. I dels menjars en deien senzillament “aliments”. “De primer vull aquest aliment” o “cambrer, porti’m l’aliment cuit al punt” o “doble ració d’aquest aliment”, demanava la gent en un restaurant.
—Avi, no m’imagino vivint en el país sense noms.
—Per què no?
—Perquè si no pogués dir que sóc la Laura, neta de l’avi Frederic, que estudio en una escola que es diu Somiatruites, que està a la plaça Llibertat…; si no pogués explicar que tinc una gateta molt bonica que es diu Miula, i que el meu menjar favorit són els pastissets de nata…; si no pogués dir cap d’aquestes coses pel seu nom, no podria explicar qui sóc.
—Al país sense noms, ningú no podia explicar qui era. Estava prohibit que les persones fossin úniques i diferents. La llei deia que totes les persones juntes havien de formar una trista massa de gent sense nom.
—I com havia pogut passar, avi?
—En aquell país, un dia va arribar al poder un terrible dictador que va ordenar esborrar els noms de les coses. Després va manar eliminar moltes paraules dels diccionaris. I tot seguit, va dir que les paraules dels diaris, dels contes i dels còmics havien de desaparèixer. De manera que els infants que aprenien a llegir trobaven les pàgines dels llibres en blanc. I va passar que moltes paraules no les van arribar a conèixer mai.
—I les persones no van lluitar per salvar les paraules?
—No, perquè havien deixat de ser persones. El dictador ferotge havia substituït els seus noms per números i, a poc a poc, havien anat oblidant qui eren: no es recordaven del seu nom, ni dels noms dels seus pares, ni sabien quants germans tenien, ni qui eren els seus amics. Amb l’eliminació de les paraules els hi havien robat la memòria, els records i el passat.
—De veritat? Quin país més trist.
—Però, una nit, va passar una cosa veritablement extraordinària.
—Avi, de pressa, explica’m què va passar.

Fotografia de Caras Ionut

http://www.contesdemantega.cat/quant-a-mi/

EL PAÍS SENSE NOMS (II)




—Però, una nit, va passar una cosa veritablement extraordinària.
Pintura d’Aron Wiesenfeld
—Avi, de pressa, explica’m què va passar.
—Havia nevat molt al país sense noms. Feia un fred terrible. Només dos vells anaven pel carrer. Caminaven d’esma per la vorera plena de neu, amb pas lent. Capcots, tenien la mirada clavada a terra. Quan, sense esperar-s’ho, els dos ancians van xocar. Els caps dels vells van espetegar l’un contra l’altre. Va ser una topada fortíssima. Un cop tan rude i sec que ambdòs es van desvetllar de sobte. Va ser com si es despertessin d’un somni llarg, trist i profund.  Es van mirar als ulls i, tot d’una, es van reconèixer. Eren el Miquel i el Lluís, que havien estat companys de pupitre durant anys a l’escola.
—I després, què va passar? —va insistir la Laura, amb excitació.
—Immediatament, es van fer una abraçada llarguíssima. Eterníssima. I van aprofitar la força de l’abraçada, de l’un contra l’altre, per xiuxiuejar-se a cau d’orella els seus noms: “Ets el Miquel, oi?”, va dir l’un. “Estimat Lluís, quant de temps sense veure’t”, va respondre l’altre. Van restar abraçats molta, molta, molta estona, mentre s’anaven explicant tots els records que a poc a poc els venien a la memòria. Records de moments viscuts quan eren petits. S’ho van anar explicant molt fluixet a l’orella, perquè ningú no pogués descobrir allò il·legal que estaven fent.
—Un reencontre increíble!
—Quan ho van haver recordat tot es van tornar a mirar els ulls. Els tenien plens a vessar de llàgrimes. Els records, ben vius i forts en la memòria, els havien retornat la condició de persones que el tirà els havia arrabassat.
—Quin fàstic de dictador… —va dir la Laura, arrufant el nas.
—Des d’aquell dia, el Miquel i el Lluís no van caminar capcots mai més, sinó que miraven als ulls a totes les persones amb qui es creuaven pel carrer.
—Per què ho feien? —va preguntar la Laura, encuriosida.
—Volien trobar persones conegudes. I, i tant que les hi van trobar! I aleshores, quan les reconeixien, s’hi acostaven sense dubtar-ho i també els hi feien una abraçada llarguíssima. Fortíssima. Eterníssima. I mentre durava l’abraçada aprofitaven per explicar a l’altre, a cau d’orella, qui era, per desvetllar-lo, també, del seu son llarg, trist i profund. Al cap de poc temps, les abraçades es repetien aquí i allà, i ràpidament es van escampar per tot el país sense noms.
—Els vellets i les velletes s’ajudaven a recordar les paraules oblidades?
—Justament, Laura. Feien reunions secretes per a dir en veu alta les paraules prohibides. Tot seguit les anaven apuntant en moltíssimes llibretes. I quan les havien recuperades de l’oblit, les van anar propagant. Algunes d’aquelles paraules eren tan poderoses que van servir per derrotar el dictador cruel i despietat, per sempre.
—Avi Frederic, són les paraules que t’he sentit molts cops?
—Sí, Laura, les recordes?
—Diguem-les junts una altra vegada.
— Unió, força, solidaritat, dignitat, llibertat, desobediència pacífica i drets humans
 —van pronunciar la Laura i l’avi Frederic, amb una sola veu.
—Són les paraules més valentes i nobles que el meu avi em va ensenyar. Ell també havia viscut en un país on les coses tampoc es podien dir pel seu nom. I volia que jo recordés el significat d’aquestes paraules, que no les oblidés. Volia que les tingués ben vives a la memòria. Per recordar sempre qui sóc i que davant les desventures de la vida no m’havia de sentir mai sol.
Pintura d’Aron Wiesenfeld



Sobre els ponts que travessen l’autopista també hi ha gent saludant els caminaires que venen de Berga.  Molt gran, molta emoció!