Joan Vinyoli

Enguany celebrem el centenari de naixement (i el trentè aniversari de la mort) d'un dels poetes més grans que ha donat mai la literatura catalana: Joan Vinyoli. ¿Per què és tan bo, Vinyoli?, ens podem preguntar. ¿En què consisteix la fórmula subtil del seu art, que fa que ens acompanyi sempre, tant si es refereix al dolor com a la joia, a la malenconia com al plaer, a la naturalesa boscosa de la Santa Coloma de Farners dels estius de la seva noiesa com al paisatge marí de Begur i de la Costa Brava de l'estiueig de  maduresa o als escenaris urbans de les quatre estacions de Barcelona, la ciutat que el va veure néixer i morí? Fa un fum danys,  quan jo feia de professor a minyons batxillers (es un dir), solia comentar amb els alumnes diversos poemes de l’autor. N’hi ha un titulat Perfectament recordo, del llibre Ventd’aram (1976), que triomfava any rere any. El text descriu la trobada, en un carrer del poble, de dos amants que, afectats d’aquesta set de desig que ha quedat escrita i inscrita  en tants poemes del barceloní, corren a abraçar-se  en un lloc apartat  del tràfec de la gent, “contra la tàpia d’un hort”. Ho fan “sota la nit , de pressa, no fos que ens veiés algú”. Els versos finals són memorables: “I quan el goig fou caçat  fins a l’esglai convuls / vaig sortir del teu cos i ens vam separar corrents, / i més tard ens trobàrem i ens vam mirar com si fóssim / uns altres, ja per sempre units”.

En els quaderns de Malte, Rilke, el poeta més admirat per Vinyoli (que va traduir-lo), formula una idea que, de tan repetida, s’ha convertit en un tòpic de la crítica literària. “Els versos –fa dir al noble danès  protagonista d’aquesta novel·la inclassificable –no són, com la gent es pensa, sentiments (se’n tenen prou, de jove)  -son experiències”. Vinyoli apunta: “i ens  vam mirar com si fóssim uns altres, ja per sempre units”, i nosaltres llegim  una emoció molt fonda, fruit  de l’experiència, que, gràcies al vers, revivim . Llavors es fa la meravella de la poesia.

Com Malte, l’autor d’El Callat no va escollir una vida fàcil, acomodatícia , sinó que va abraçar el patiment de l’art. En reflexionar sobre Baudelaire, aquell diu:”la seva feina consistia a veure, enmig de tot allò terrible, el que és, el que té valor entre tot el que existeix “. Com Vinyoli, a qui agradava tant aquest vers de  Hölderlin:” El que perdura ho funden els poetes”.  

La farinera abandonada

Perfectament recordo els dies de la farinera abandonada;
a terra mateix, o en un jaç de sacs vells, ens ajèiem quiets,
i quan cremava el desig ens abraçàvem del tot,
i ressorgíem feliços i nets
a un ample horitzó de pensaments transparents,
a una alta, ventosa, vermella matinada aixecant-se del mar.

(Joan Vinyoli, La farinera abandonada, poema posterior a Perfectament recordo, dins Vent d’Aram)

Perfectament recordo

Perfectament recordo que venies
pel carrer de la mar, amb foc als ulls,
quan em veieres en el fosc on t’esperava.
Sense dir res vàrem anar a un carrer
del vell raval, terrós i pedregós i rost,
i, allà, contra la tàpia d’un hort ens abraçàrem
sota la nit, de pressa, no fos que ens veiés algú;
i quan el goig fou caçat fins a l’esglai convuls
vaig sortir del teu cos i ens vam separar corrents,
i més tard ens trobàrem i ens vam mirar com si fóssim
uns altres, ja per sempre units.

(Joan Vinyoli, Perfectament recordo, dins Vent d’Aram)

CASTELLÀ

http://www.escriptors.cat/autors/vinyolij/

Este año celebramos el centenario del nacimiento (y el trigésimo aniversario de la muerte) de uno de los más grandes poetas que ha dado la literatura catalana en toda su historia: Joan Vinyoli. ¿Por qué es tan bueno, Vinyoli? ¿En qué consiste la sutil fórmula de su arte, que hace que siempre nos acompañe, ya se refiera a la dicha como al dolor, a la melancolía como al placer, ya a la naturaleza boscosa de la Santa Coloma de Farners de los estíos de su niñez como a los escenarios marítimos del Begur y la Costa Brava de los veraneos de su edad madura, o a los urbanos de Barcelona, ciudad que lo vio nacer y morir?

Años atrás, cuando yo enseñaba literatura en un instituto, solía comentar con mis alumnos varios poemas del autor. Entre ellos, había uno que triunfaba año tras año: Recuerdo perfectamente, del libro "Vent d’aram" (1976) que triunfaba año tras año. El texto describe el encuentro, en una calle de pueblo, de dos amantes que sienten la acuciante sed del deseo –esa misma sed que quedó escrita e inscrita en tantos versos del poeta–. Buscan un sitio acorde con la discreción que requiere su intimidad, bajo la noche. Los versos finales son memorables: “Y cuando el gozo fue cazado hasta el espasmo, / salí de tu cuerpo y nos separamos a la carrera, / y más tarde nos encontramos de nuevo, y nos miramos como si fuéramos / ya otros dos, para siempre unidos”.

En Los cuadernos de Malte, Rilke, el poeta más admirado por Vinyoli (que lo tradujo muy bien), formula una idea que, de tan repetida, se ha convertido en un tópico de la crítica literaria. “Los versos –hace decir al noble danés protagonista de esa inclasificable novela– no son, como la gente cree, sentimientos, sino experiencias”. Vinyoli apunta: “Y nos miramos como si fuéramos ya otros dos, para siempre unidos”, y nosotros leemos una emoción muy honda, fruto de la experiencia, que, gracias a los versos, revivimos. Entonces se hace la maravilla de la poesía.

Como Malte, el autor de "El Callat" no escogió una vida fácil, puesto que abrazó el sufrimiento de la creación artística. Al reflexionar sobre Baudelaire, el danés afirma: “Su trabajo consistía en ver, entre todo lo terrible, lo que es, lo que tiene valor entre lo que existe”. Como Vinyoli, a quien tanto gustaba el célebre verso de Hölderlin: "El que perdura ho  funden els poetes”

Fotos de internet. serán retiradas a petición. Texto en catellano Regio blog