Guillem Agulló, entre d’altres

 

Avui és sant Jeroni, patró de llibreters, editors i traductors. També és patró del M. H. President Quim Torra perquè és editor. No crec que ho celebri, deu estar enfeinat en altres coses gràcies a la mala bilis de revenja del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i del seu jefe el Tribunal Supremo de Madrid. Torra i els seus advocats ja han enviat papers a Madrid demanant mesures cautelars al Tribunal Constitucional perquè suspengui les sentències dels anteriorment citats tribunals. Avui dia, en aquest país, amb meseta  inclosa, tot va de tribunals, de jutges, de fiscals i, sobretot, d’injustícies i persecucions. L’objectiu  de recorre al TC no son les mesures cautelars de, sinó el Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea (o com es digui) o de Drets Humans. Darrerament, les sentències que aquests tribunals espanyols han de dictar sobre temes a l’entorn de Catalunya les endevinem totes. O sigui, que el recurs del president Torra ja sabem que anirà a fel malves als calaixos profunds del TC i així no arribarà al tribunal europeu fins que el TC vulgui, però un dia o altre hi arribarà. Sí, quan llavors ja no hi hagi els que hi ha ara al TC, TS, AN, TSJC. Aquí, el  marmessor que reparteix les herències és el Consejo General del Poder Judicial, CGPJ, el que faltava pel duro. Està presidit per un tal Lesmes que es veu que porta el cul enganxat a la butaca i fins que algú no el desenganxi no hi manera; ja hi porta dos anys de propina. I, tots plegats, repartint “justícia” en nom del rei.

Per cert, aquest no va venir a Barcelona a presidir l’acte de lliurament de títols a la nova promoció de jutges. Diu que el gobierno no el va deixar. Tots els monàrquics contra el gobierno. Però no sigueu tan ingenus! El Sánchez li va salvar la cara, la cara plena d’ous esclafats que s’hauria emportat si arriba a venir. Aquesta és la raó; s’hauria posat un cop més en evidència que a Catalunya no tenim rei ni en volem cap. El proper dissabte, 3-O, farà tres anys que l’actual Borbó va fer una exaltació de la violència amb el “a por ellos” de fons. Això és delicte però, “aquest Borbó”, com son pare, l’encara emérito, fan el que els dona la gana impunement. Ja ho diuen: de tal palo tal astilla.

Demà és l’1 d’octubre, ho recordeu? Perquè sembla que hi hagi molt poca gent que ho tingui en compte. Oh! La Covid! A les Espanyes, als governs espanyols, sobretot del PP, als tribunals, als caps dels “piolins”, encara els dura la ràbia i no els agrada que els ho recordin. Hem tornat a veure l’estaquirot del Rajoy com deia: “el dia 1 de octubre no habrà ningún referémdum, ni urnas, ni papeletas”. Doncs hi va haver de tot això i encara no ho han paït. És clar que hi va haver repressió i de la pitjor. Milers de catalans demòcrates i pacífics van rebre sagnants estomacades i vexacions pel fet d’anar votar. La repressió encara continua, 2.800 encausats, exiliats, presos polítics, famílies trencades, però la seva venjança no tindrà límits fins que la justícia de veritat no encausi i condemni gentussa com el Rajoy, la Soraya, la Cospedal, el Fernández Díaz, el Zoido, el de los Cobos, el Català (que d’això no en té res) i tanta mala gent que espero rebin el que es mereixen abans de que es morin. Nosaltres anem a poc a poc, massa, però arribarà el dia de la justícia i celebrarem l’1-O, no com el Día del Caudillo (recordeu?), sinó com el dia que el poble de Catalunya es va burlar de L’Estat espanyol, va fer un gran exercici de democràcia i coratge, pagant molts de nosaltres cadascú el seu preu; els que van ser atonyinats, els represaliats, les víctimes de la venjança, del 155, etc. L’1-O ja és un dia històric pels demòcrates catalans, votessin el que votessin.

He parlat de l’1-O i del 3-O, em falta el proper 2-O. Sí, el proper 2-O, divendres vinent, els ciutadans dels Països Catalans  podrem veure per les respectives televisions públiques la pel·lícula sobre Guillem Agulló, el jove activista valencià assassinat per un grup de feixistes. Serà una pedra més en l’edifici de la veritat que anem coneixent sobre qui son els terroristes en aquest país. Tenia 18 anys i tenia idees. Per elles el van matar. Els “sistema” el volia fer passar pel dolent, però els dolents han quedat al descobert, els feixistes. Espere, esper, espero que aquesta pel·lícula ajudi a desemmascarar el què ha passat i passa aquí des de l’anomenada transició. Estan manant els mateixos, els hereus directes del franquisme que fan el mateix que feia el dictador. I, Europa, què? És clar, tenen la versió d’un tal Borrell que és de la casta d’aquests delinqüents amb toga, uniforme o que xipollegen per les clavegueres.

Ara bé, la justícia no és igual per a tots com van proclamant els “hereus” esmentats. Què em dieu sobre l’absolució dels xoriços de Bankia amb Rato al capdavant? Una estafa de tal magnitud que tots els contribuents a l’Estat espanyol hem pagat. Sembla, a segons qui, que això no és delicte, que estaven controlats pel “supervisor” o “supervisores”. Doncs, aquests tan delinqüents com els altres. A Catalunya tots som presumptes delinqüents fins que no demostres que ets unionista; 28.000 encausats! A Madrid, i no va per tots els madrilenys, els grans xoriços tenen el millors càrrecs i ben “pagats”, sigui amb blanc, negre o marró de claveguera. Ara en ve una altra.

Com que els manaires de la Comunidad de Madrid (PP) no es volen deixar confinar malgrat ser la regió d’Espanya i… d’Europa que està en pitjor situació pel que fa a la pandèmia de la Covid-19, han convençut al gobierno de Pedro Sánchez que si es confinen ells s’han de confinar totes les ciutats de la Península de més de 100.000 habitants, excepte Portugal és clar. Això és tan gros com tot el que està passant pels alts tribunals. Per cert, aquests semblava que manaven en tot, mesures de confinament incloses, però Madrid és una altra cosa; ja ho sabíem però… Aquella presidenta amb cara de no ser-hi, què li haurà ofert a P. Sánchez, o al revés, perquè s’arribi a un acord tan esperpèntic. I, el ministre Illa, no dimiteix? Si no hi pinta res, perquè no plega? Deu ser aquell del “pelotón de los tontos”, un tal Iceta, que no el deixa perquè no té recanvi; és clar, tots els bons del PSC li van marxar i ara queda gent que fa el paperet com el tal Illa. En aquest moment, pareu-vos, em refio més del PSOE que del PSC. Vergonyós! (pel PSC).

Arribo al nivell administratiu més proper, el municipi. Doncs resulta que al meu municipi, Les Franqueses del Vallès, L’alcalde, crec que de JuntsXCat, s’ha carregat tots els regidors del PSC amb qui governava i els ha substituït per tots aquells del seu partit que no havien pogut ocupar cadira. El meu to és de sorpresa, malgrat el que he dit no fa gaire del PSC. Estic sorprès perquè és un fet insòlit i, almenys jo, no conec cap explicació oficial. Tot plegat…, per tirar el barret al foc. 

(V./ Josep M. Boixareu V.)

Arrels enlaire

 

Eliminar la catalana llavor!
Que com si d’una herbota es tractés,
un rebesavi Felip la va voler substituir
per una absoluta Nova Planta:
que ens punxés els peus,
i ens tragués els ulls,
que ens lligués de mans i
ens tapés la boca.
A quin dret diví, deurien resar,
tota la família
que ens va esclavitzar?
Amb quina aigua pútrida
la deuen regar?
Que amb arrels eternes,
vingui del passat i ens mostri
un beuratge tan enverinat?

 Rosa Maria Pascual Sellent

Casaldàliga-Causas

 #PedroCasaldáligaPresente | En estos momentos el cuerpo de Casaldáliga está siendo llevado a su ciudad, São Félix do Araguaia, donde será sepultado mañana (12/08) a partir de las 8 h. (horario de Brasil).

En São Félix, Casaldaliga será velado en una canoa indígena. A la derecha, un remo del Pueblo Iny que cambió por el báculo de obispo y un sombrero de paja campesino, que adoptó en vez de la mitra.

A la izquierda, el Cirio Pascual anuncia que para Casaldaliga sólo tenemos 2 opciones: o vivos o resucitados.

Lo acompañarán las imágens de las fallecidas hermana Irene Fransceschini, responsable del Archivo de Prelatura por más de 40 años. Formadora y compañera de cientos de campesinas. Y la hermana Veva, que vivió 50 años con el Pueblo Apyãwa, en el Araguaia, y que evitó su desaparición.

casaldaliga-causas.org

   

Ha mort Pere Casaldàliga

    Pere  Casaldàliga ha mort, i amb molt de dolor, però segurs com ell ho estava de la seva arribada a la Casa Pairal.

La seva vida ha sigut un exemple i una inspiració vers un món que vol combatre l'immens sofriment que sovint ens envolta, un món que dona la mà i esperança a tots els marginats i els que pateixen.

“Perquè l'última paraula no és la de la mort, ni la dels poderosos sinó la de l'amor”.

Descansa en Pau i moltes gràcies per la teva obra de tot cor!

 

«¿O no saps que, en la lluita, el fracàs és el fracàs de l’èxit i no el de l’home? Lluita, si pots, i, si no pots, batalla en aquesta impotència que et dirà el que pots fer»

                                      

 

“Peculiaritats” espanyoles

  

 

En aquests temps tan moguts a tot el món, hi haurà segurament qui s’estranyarà que torni sempre a parlar del conflicte de Catalunya amb Espanya. Però el que aquí (i no sols aquí) es permet Espanya hauria de despertar les campanes d ‘alarma en tots els demòcrates (almenys a la UE).

Primer cas. El prominents presos polítics catalans, que van ser condemnats a injustes penes de presó en un procés escandalós, des de fa poc (i en concordança amb el dret vigent espanyol) podien sortir uns dies a la setmana de la presó per anar a un lloc de treball permès, i tres nits a la setmana podien anar a dormir a casa. Això pel deep state  espanyol sembla que era insuportable, i ara la fiscalia de l’estat ha demanat al Tribunal Suprem, que aquests alleugeriments siguin prohibits per aquests “presos condemnats per sedició” i que sigui “preventivament amb vigència immediata”.

El cap de govern espanyol ha defugit altra vegada qualsevol responsabilitat, perquè, va dir, no és cosa de l’executiu discutir sentències judicials. Però això no pren en consideració que a Espanya la fiscalia de l’estat depèn directament del govern i que aquest si vol té la paraula en la direcció que prengui la feina dels fiscals. Aquesta posterior i arbitrària prevaricació, destrueix definitivament qualsevol possibilitat d’un diàleg honest entre el govern espanyol i les institucions i els patits catalans. Com que ara no hi ha eleccions a la vista. El Sr. Sánchez sembla haver cregut que no li cal tenir cap consideració amb els diputats catalans a Madrid, i que pot ignorar definitivament la taula de diàleg que els va oferir, seguint la norma que diu “Tant se me’n fa de la meva xerrameca d’ahir”…

Les conseqüències pel conflicte es veuran tot al més tard aquesta tardor i amb tota probabilitat l’agreujaran.

Segon cas. Les dades publicades pel govern central espanyol sobre les infeccions pel coronavirus, han motivat que Europa previngui de viatjar a les regions de Navarra, Aragó i Catalunya, cosa que representa una catàstrofe per tots els que viuen del turisme. Naturalment això s’hauria d’acceptar cent per cent si no fes un tuf sospitós. Però exactament com al començament de la pandèmia, hi ha la sospita que altra vegada es vol amagar Madrid com a centre d’infeccions.

Es dóna el cas que hi ha un dissens entre les dades oficials de noves infeccions i la xifra d’hospitalitzats pel coronavirus. Per exemple, segons les xifres publicades pel ministeri de sanitat espanyol el 21 de juliol, en els set dies anteriors havien estat hospitalitzats pel coronavirus en total a Espanya 268 ciutadans. D’aquests 57 a Madrid i 17 a Catalunya. Ordenat per hospitalitzacions per cada milió d’habitants, Madrid anava en quart lloc i Catalunya al quinzè. En xifres absolutes Madrid anava en segon lloc i Catalunya al sisè. En un país amb informacions fidedignes i transparents aquestes contradiccions es podrien aclarir. Però tal com s’ha tractat a Espanya la informació fins ara, deixen lloc a les suposicions més extremes i negatives. Més detalls es poden llegir en aquest modèlic article de Ralf Streck (segueix l’enllaç amb l’article que posa els drapets al sol a les autoritats espanyoles) Tots dos casos són això que prudentment se’n pot dir “peculiaritats” espanyoles. O bé -com tan sovint- dir que s’hi pot aplicar l’antic eslògan Spain is different. I això Europa no ho hauria de perdre mai de vista.

P.D. Quan aquest article ja estava llest, s’ha donat a conèixer que un valent jutge a Catalunya, que és l’encarregat de seguir la situació penal de les dues preses polítiques (l’expresidenta del Parlament, Forcadell, i l’exconsellera  catalana  Dolors  Bassa), s’ha negat ha vulnerar les lleis vigents i ha mantingut el règim d’alleugeriments per les dues.

 Traducció de l’article en alemany, penjat al bloc de l’autor. de Pere Grau

«Jo vaig aprendre en la llengua de Miguel Hernández»

«”Choro porque acaban de matar al meu pai”.”Cala, neno, cala —replicó el fascista,…—. Pronto vas a acabar de chorar”. Le hicieron varios disparos en la cabeza y calló el muchacho sin llanto, mudo,…» (Miguel Hernández, MH)

No descobriria res si us diguera que la meua escola usava la mateixa llengua que la de Miguel Hernández, el gran poeta oriola de la “Generación del 27”. Jo vaig estudiar en castellà o espanyol, dieu-li com vulgueu, “por imperativo legal”.

Hagués pogut començar l’article d’altra manera, dient que havia adquirit els meus coneixements escolars en la llengua de Giménez Caballero, José Antonio Maravall o José María Peman, tres “intel·lectuals orgànics” del franquisme, tres insignes polígrafs de l’autoritarisme i l’uniformisme imposat.

«Hemos de acabar con ese disfrazado fascismo de orgías, de cobardes resentidos» (MH)

De fet, com a estudiant, al meu país jo no podia haver sigut escolaritzat en altra llengua i, per suposat, molt menys en aquesta que escric, perquè senzillament estava prohibida. No podia ser escolaritzat ni jo ni la generació que em va precedir ni bona part de la generació que va vindré després de la meua.

Determinades associacions de pares, mares i ensenyants de les comarques històricament castellanoparlants del migjorn valencià encetaren l’hivern passat una campanya contra la presència del valencià al programes educatius plurilingües que usava el següent eslògan: «Queremos que nuestros hijos aprendan en la lengua de Miguel Hernández». Feien —fan— trampa, perquè associen el rebuig frontal i irracional al valencià com a llengua d’ensenyament —imprescindible per a construir un model plurilingüe, com indiquen totes les investigacions nacionals i internacionals— a la figura literària i humana del poeta Miguel Hernández.

«No me pongas obstáculos que tengo que salvar» (MH)

Aquests foscos personatges, es mire com es mire, han posat en marxa tota una maniobra de manipulació ideològica i moral inqüestionable. Han usat la figura d’un escriptor que parlava i escrivia admirablement en castellà, però que fou perseguit, empresonat i devastat mèdicament fins a la mort pel franquisme, com a argument per a oposar i confrontar el castellà i el valencià, les dues llengües oficials del País Valencià presents històricament en els seus territoris i que han de ser objecte de convivència i desenvolupament cultural recíproc i compartit.

No és la primera volta que passa. Molts dels liberticides autoritaris del nostre país han manipulat desvergonyidament la figura del gran poeta d’Oriola per legitimar-se democràticament. Una vegada buidada la significació alliberadora, combativa i republicana de l’autor de “Vientos del pueblo”, en convertir-lo en un escriptor “neutre” i mistificar-lo grollerament, ja els pot servir per als seus interessos. Diuen que l’usaren per a donar nom a la segona universitat pública meridional i així evitar-se que es diguera “Ausiàs March” —ja sabeu, “más vale una España roja que rota”— o, mes d’una vegada, hem llegit pròlegs institucionals a la seua obra, o sobre la seua obra, que eludeixen la seua condició de comunista, defensor de la República al front de combat, o víctima de la repressió, amb expressions del tipus “muriendo de una lamentable enfermedad en el reformatorio de Alicante”, tractant de fer-nos veure que, pobret, va morir sota atencions hospitalàries exemplars. Sovint, certes institucions, usen els seus versos més innocus i descontextualitzats per decorar espais públics, oblidant sempre el seu sentit de combat i alliberament. Intenten enganyar-nos, però no ho aconsegueixen. Hernández va ser un poeta que des de d’un prodigiós domini de la llengua espanyola va posar els seus versos sempre al servei de la causa de la llibertat i la revolució.

Uns i altres formen part del mateix col·lectiu: manipuladors professionals als qui no els tremola la consciència per a usar un poeta que es troba en les antípodes del seu pensament d’intolerància social, cultural i idiomàtica.

«¿Para qué palabras? / Bastan los ejemplos.» (MH)

Començava l’article dient que jo vaig aprendre, inevitablement, en la llengua de Miguel Hernández, i només en la llengua de Miguel Hernández, fins als vint anys. M’agradaria, però, afegir alguna cosa més. Vaig aprendre en la llengua d’aquest genial i admirat poeta i home, sí, però —oh, paradoxes de la vida!— en aquella escola no m’ensenyaren ni un sol vers d’ell, i això que havia nascut a la vora de la meua terra com qui diu. Més aviat me l’ocultaren intencionadament.

Jo, com tants altres joves de la meua generació, vaig descobrir Miguel Hernández fora de l’escola i de l’institut, en lectures clandestines, en llibres adquirits en la rebotiga de les llibreries, que els rebien i venien d’amagat. Recorde el meu primer “Miguel Hernández”, l’antologia de María de Gracia Ifach, pseudònim de Josefina Escolano (Caudete, Albacete, 1905 – València, 1983), que publicà l’editorial argentina Losada, la mateixa de l’Antología rota, de León Felipe —“cuando Franco, ese sapo hiscariote i ladrón…”—, també comprat i llegit clandestinament. Les lectures i audicions de discos, com els de Paco Ibáñez, serviren per a enamorar-me de l’obra de l’oriolà. Mentre, a l’institut, ens explicaven com sabien i amb ocultacions vergonyoses, la “Generación del 27”, mostrant-nos uns “domesticats” Lorca, Alberti o Cernuda i passant per damunt d’Hernández. 

«Me llamo barro aunque Miguel me llame. Barro es mi profesión y mi destino / que mancha con su lengua cuanto lamé.» (MH)

Al meu poble, però, ben aviat començàrem a organitzar recitals i homenatges al poeta mort cruelment a la presó d’Alacant. Un company seu de captiveri, el nostre poeta local Paco Mollà, ens mostrà la veritat en carn viva, la que ens ocultaven els liberticides d’ahir, com els d’avui.

I heus ací la meua paradoxa, alhora que descobria el potencial literari, humà i alliberador dels versos castellans d’Hernández descobria també el valor cultural de la meua llengua a través d’Espriu, Estellés, Raimon, Serrat, Ovidi Montllor, el teatre de “La Cassola” d’Alcoi, l’obra d’Enric Valor, etc. Miguel Hernández és indestriable de tots aquells que m’ensenyaren la meua condició social, cultural i nacional. El poeta oriolà no s’excloïa de la meua realitat universal d’home parlant de dues llengües i vivencialment pertanyent a dues cultures, ans al contrari, Hernández, i molts altres com ell, li donaren un sentit ple.

«Porque un pueblo ha gritado ¡libertad!, vuela el cielo. /Y las cárceles vuelan.» (MH)

Per això, el 1976, vaig viure intensament emocionat i compromès el «Ven a Miguel Hernández», el gran homenatge que els demòcrates de l’Estat espanyol, prenent com a epicentre Oriola, vam retre al poeta. Va ser convocat en quatre llengües, que ara són oficials: català o valencià —dieu-li com vulgueu—, gallec, basc i castellà i hi participaren artistes que s’expressaven democràticament i igualitària en aquestes quatre llengües, un homenatge intercultural  prenyat d’actes i perseguit pel franquisme, és a dir, pelliberticides. Ahir com avui. Ens prohibiren molts actes en la “la lengua de Miguel Hernández” —“censurado”, “prohibido”, “no autoritzado por orden gubernamental”, “subversivo”…— i nosaltres els féiem —uns públics, d’altres clandestins—, sempre en les quatre llengües agermanades pel poeta i per les ànsies de llibertat.

El nostre Miguel Hernández, el dels demòcrates i els valors republicans —l’únic reivindicable—, està lligat ineludiblement a la fraternitat del pobles, al plurilingüisme respectuós i desitjat com a estandard col·lectiu.

«Aunque bajo la tierra, / mi amante cuerpo esté / escríbeme, paloma, / que yo te escribiré.» (MH)

Usar i manipular la seva figura, avui dia, per justificar la mutilació formativa i cívica de les noves generacions de valencianes i valencians, en nom d’una paternitat, o maternitat, dubtosament responsables, és un gest de penosa projecció immoral.

Un model educatiu plurilingüe i intercultural no imposa res a ningú. De la mateixa manera que les campanyes alfabetitzadores no han imposat mai la capacitat de llegir i escriure a ningú. Un valor de la Il·lustració mai no és una imposició. Ensenyar les llengües pròpies i en les  llengües pròpies d’un territori i d’una ciutadania que hi conviu forma part d’un pacte convivència i civilitat, la mateixa que va defensar el poeta d’Oriola a les trinxeres davant del feixisme internacional i l’ultracatolicisme dels cacics. Un pacte que significa el ple domini de les dues llengües i l’estima per les formes cultural que s’hi incardinen.

Jo els proposo un nou eslògan dit en tres llengües, en podem afegir més: “Queremos aprender en la lengua de Miguel Hernández, Thomas Stearns Eliot y Vicent Andrés Estellés”, “Volem aprendre en la llengua de Miguel Hernández, Thomas Stearns Eliot i Vicent Andrés Estellés” i “We want to learn in the language of Miguel Hernández, Thomas Stearn Eliot and Vicent Andrés Estellés”. Cap de les tres llengües ha de negar ni imposar-se sobre les altres dues. No usem Miguel Hernández per a justificar l’etnocidi idiomàtic al segle XXI i al nostre país.

Vicent Brotons

un núvol blanc

Al programa FAQS de TV3, Gemma Humet ha cantat Un núvol blanc, la cançó que va versionar amb Lluís Llach, Judit Neddermann i Santi Balmes en suport a la campanya Jo em corono. Veiem aquesta actuació en directe, i, a continuació, us oferim el vídeo de la versió conjunta.



Senzillament se’n va la vida, i arriba 
com un cabdell que el vent desfila, i fina. 
I som actors que a voltes, 
espectadors que a voltes, 
senzillament i com si res, la vida ens dona i pren paper. 

Serenament quan ve l’onada, acaba, 
i potser en el deixar-se vèncer comença. 
La platja enamorada 
no sap l’espera llarga 
i obre els braços no fos cas, l’onada avui volgués queda’s. 

Així et deixo que tu em deixis; 
així, només et deixo que ara em deixis. 
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre 
i un núvol blanc penjat d’alguna branca. 
Molt blanc... 

Sovint és quan el sol declina que el mires. 
Ell, pesarós, sap que si minva, l’estimes. 
Arribem tard a voltes 
sense saber que a voltes 
el fràgil art d’un gest senzill, podria dir-te que... 

Només així, et deixo que tu em deixis; 
així només et deixo que ara em deixis. 
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre 
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca. 
Molt blanc... 
Un niu en el meu arbre
i un núvol blanc penjat d'alguna branca.
Molt blanc.
La vida ve serenament. 

Una oreneta

 

Aquesta història que ens explica la Inés Fernández puc garantir que sí que és veritat que les orenetes tenen memòria. Quan me la va enviar, em va fer pensar que si la tal Rosa Maria vivia a Navarcles, tan a prop de Talamanca, i era una persona gran, podia haver estat alumna de la meva mare. També ella, una primavera cap a l’any 1956, voltada dels deu alumnes de l’escola rural, va lligar un cordonet vermell a una que va caure del niu i va anar a parar al balcó de la classe, –ho explico al llibre la Mestra amb el somriure als llavis–, i a la primavera següent els alumnes la vàrem poder contemplar amb el llacet… com quasi un miracle més de la natura!

A vegades, si se’m fa tard l’hora d’anar a dormir, connecto, a CatRàdio, un programa dedicat, especialment, a persones grans. “La nit dels ignorants”. Fa uns dies estava escoltant les notícies de les dotze quan ja, amb el llum apagat, em disposava a dormir-me. –Alguns dies em desperto cap les cinc o bé a les sis i la ràdio continua engegada…– Vaig estar molt contenta, de continuar desperta, encara, quan cap a la una va trucar una tal Rosa Maria de Navarcles que després de demanar assessorament de com desinfectar la casa, on viu, de tres plantes i un soterrani amb carbonera i no sé quantes parts més… va demanar si podia explicar una cosa d’orenetes:

 –M’estimo molt els animals –va dir–. Tinc catorze gossos però, sobre tot, tinc una predilecció especial per les orenetes. Sé que encara no han arribat, aquí a Navarcles, perquè, encara que tinc una discapacitat i em costa caminar, pujo cada dia fins arribar a l’església, que és on tenen els nius, i encara no hi són… Confio que m’assabentaré del dia que hi arribin, perquè espero que tornarà a venir a saludar-me la meva estimada amiga, a qui vaig salvar la vida…

I va continuar explicant:
–Fa dos anys, vaig veure com un gat estava a punt d’engolir una oreneta. Vaig estar al cas i vaig poder treure-li de la boca i fer fugir el gat. L’oreneta estava malmesa, però era viva. La vaig guarir i la vaig tenir a casa, cuidant-la, fins que es va curar del tot. Quan vaig veure que estava prou bé, la vaig recolzar en un filferro de l’estenedor, perquè volés… L’oreneta va aixecar el vol, fent un cercle al meu voltant, i se’n va anar…
La primavera passada, un dia, en el mateix filferro, m’esperava la meva oreneta, mentre les altres, anaven revolant per l’indret… En veure’m, va tornar a fer el mateix cercle, al voltant meu, i van marxar totes cap a l’església.

 Rosa Maria Pascual Sellent

El virus

#Jo em quedo a casa.

El virus ens està ensenyant a treballar en xarxa. La meva salut depèn del que faci el veí, però també del que facin governs i ciutadans molt lluny d'aquí, de fet, ja no té sentit parlar de la meva salut. Sense salvació col·lectiva, no hi ha salvació individual.

Infermeres, poetes, auxiliars d'infermeria, cantants, científics, treballadors socials, treballadores de la neteja, mestres, zeladors, fisioterapeutes, il·lustradors o dibuixants, transportistes o venedores, agricultors, pagesos, entre d'altres, no eren habitualment interlocutors públics de primera línia, i amb aquesta pandèmia s'han convertit en persones que han aconseguit mobilitzar, la majoria de vegades de forma no-intencionada, una (re) ordenació de valors o necessitats, de formes d'estar o de relacionar-se amb el món, que fins al moment havien estat oblidades o menyspreades. 
Han aconseguit transferir assumptes privats i quotidians a l'esfera més pública del bé comú.

Tenir cura, l'escriptura i lectura, la pintura, música i el dibuix, l'alimentació i activitat física, l'atenció a la diversitat i vulnerabilitat, el consum local i responsable i la cooperació comunitària, entre d'altres, no haurien de ser tan sols una qüestió de solidaritat, generositat o vocació, sinó de justícia i equitat que haurien de quedar instal·lades, per sempre mes, en la forma de relacionar-nos amb i cap al món.

Ara bé, a més del reconeixement a aquestes professions o oficis, per elogis i aplaudiments hauríem de seguir lluitant per la millora de les condicions i la protecció de totes aquestes treballadores i treballadors, perquè són qui sustentin els drets bàsics i universals que permeten que en un context de crisi, la societat tiri endavant de forma segura, ètica i solidària.

"La gent està cansada i farta d'estar cansada i farta"

Llegint un parell de notícies m'he topat amb aquesta frase que, mira tu, m'identifica de dalt a baix pel que fa al pensament. I n'he fet una sola notícia, lligant les dues coses (que no hi ha per on lligar-les, tot sigui dit).

"La gent està cansada i farta d'estar cansada i farta"

Però sí: jo també estic cansat i fart, i ho  estic d'estar com dic, precisament. Vet aquí el drama. I què fa la gent que està cansada i farta d'estar cansada i farta? Suposo que s'aixequen de la cadira, com a mínim, i miren d'arreglar-ho. I munten manifestacions i grups de suport, busquen d'altres persones com elles i s'hi uneixen, parlen de les seves misèries i busquen com sortir-ne, i creen un pamflet per escriure tots aquells motius que els han fet aixecar de la cadira, perquè n'estan farts perquè si tan sols no ens deixen ser el que volem ser, i ens foten la punyeta  tot el que poden i més. Jo no: jo només ho repeteixo fins al cansament i ho escupo aquí perquè és l'únic lloc que tinc.
Mireu si no.

Parlo de La Sexta, clar!, ja ho sabem tots, oi?

Contemplo l'espectacle amb moderada sorpresa. Aquesta premsa, la mateixa premsa  que aquests dies s'esquinça les vestidures davant de l'atac d'una líder política ¿és la mateixa que fa dos anys s'empassava  els rumors sobre l'independentisme, ajudant a crear un discurs  criminalitzador menjant-se sense digerir tots els gripaus enviats pel poder polític per destruir la   credibilitat dels líders catalans, negar les causes del conflicte i menysprear als ciutadans que els donen suport? 

És la mateixa que no es preocupa per la destrucció sistemàtica de drets dels independentistes? És la mateixa que encara no s'ha preguntat per l'escàndol de tenir a la presó a Oriol Junqueras, malgrat la seva immunitat parlamentària? La que no va dir res de l'abús de la presó preventiva, de la barbaritat d'empresonar als Jordis o a la nostra l'estimada  Forcadell, del judici al Major Trapero? 

¿La mateixa que no es preocupa dels revessos que la justícia espanyola pateix, dia a dia, internacionalment? És la mateixa premsa que encara no ha dit pràcticament res de l'escàndol de la Junta Electoral Central, amb membres cobrant de partits polítics? ¿La mateixa a la qual li sembla bé que ens vagin inhabilitant a líders catalans, incloent-hi al mateix president? I, per preguntar, és la mateixa premsa que ajuda sense pudor a criminalitzar TV3 i als mitjans públics catalans? ¿La mateixa que ara calla amb la imputació dels companys de "Està passant" per un simple gag?

Res, doncs, ara ja ho sap, senyora Cayetana. Atacar, qüestionar i criminalitzar els catalans surt gratis, però ficar-se amb els gurus del poder mediàtic progre, això és una altra història. Dediqui-s’hi, doncs, als catalans, que sempre li donarà impunitat i rèdits a les televisions i diaris espanyols.

I tu dona o home espanyol, segueix callat, tot i veien qui és qui. ¿Que tu espanyol m’estimes i també protestes? 

Perquè no et sento? Tan important és per  tu "la Unidad"   que ets incapaç de ser valent? I si ets una respectable persona d’aquelles que juren “Os queremos mucho,  y consideramos que vuestro punto de vista de las cosas es  más avanzado, (genial frase?, leida en una revista) però  no os vayáis,”

 Quina vergonya!

Ah, abans he parlat de La Junta Electoral Central, oi?, doncs mira tu!

Mira quin vídeo! És una mica llarg, us demano uns minuts de paciència, que d'això nosaltres en tenim molta, massa! 

https://youtu.be/Ql4329Gf5jw

Moltes gràcies.