dijous, 21 de maig de 2020

«Jo vaig aprendre en la llengua de Miguel Hernández»


«”Choro porque acaban de matar al meu pai”.”Cala, neno, cala —replicó el fascista,…—. Pronto vas a acabar de chorar”. Le hicieron varios disparos en la cabeza y calló el muchacho sin llanto, mudo,…» (Miguel Hernández, MH)
No descobriria res si us diguera que la meua escola usava la mateixa llengua que la de Miguel Hernández, el gran poeta oriola de la “Generación del 27”. Jo vaig estudiar en castellà o espanyol, dieu-li com vulgueu, “por imperativo legal”.
Hagués pogut començar l’article d’altra manera, dient que havia adquirit els meus coneixements escolars en la llengua de Giménez Caballero, José Antonio Maravall o José María Peman, tres “intel·lectuals orgànics” del franquisme, tres insignes polígrafs de l’autoritarisme i l’uniformisme imposat.
«Hemos de acabar con ese disfrazado fascismo de orgías, de cobardes resentidos» (MH)
De fet, com a estudiant, al meu país jo no podia haver sigut escolaritzat en altra llengua i, per suposat, molt menys en aquesta que escric, perquè senzillament estava prohibida. No podia ser escolaritzat ni jo ni la generació que em va precedir ni bona part de la generació que va vindré després de la meua.
Determinades associacions de pares, mares i ensenyants de les comarques històricament castellanoparlants del migjorn valencià encetaren l’hivern passat una campanya contra la presència del valencià al programes educatius plurilingües que usava el següent eslògan: «Queremos que nuestros hijos aprendan en la lengua de Miguel Hernández». Feien —fan— trampa, perquè associen el rebuig frontal i irracional al valencià com a llengua d’ensenyament —imprescindible per a construir un model plurilingüe, com indiquen totes les investigacions nacionals i internacionals— a la figura literària i humana del poeta Miguel Hernández.
«No me pongas obstáculos que tengo que salvar» (MH)
Aquests foscos personatges, es mire com es mire, han posat en marxa tota una maniobra de manipulació ideològica i moral inqüestionable. Han usat la figura d’un escriptor que parlava i escrivia admirablement en castellà, però que fou perseguit, empresonat i devastat mèdicament fins a la mort pel franquisme, com a argument per a oposar i confrontar el castellà i el valencià, les dues llengües oficials del País Valencià presents històricament en els seus territoris i que han de ser objecte de convivència i desenvolupament cultural recíproc i compartit.
No és la primera volta que passa. Molts dels liberticides autoritaris del nostre país han manipulat desvergonyidament la figura del gran poeta d’Oriola per legitimar-se democràticament. Una vegada buidada la significació alliberadora, combativa i republicana de l’autor de “Vientos del pueblo”, en convertir-lo en un escriptor “neutre” i mistificar-lo grollerament, ja els pot servir per als seus interessos. Diuen que l’usaren per a donar nom a la segona universitat pública meridional i així evitar-se que es diguera “Ausiàs March” —ja sabeu, “más vale una España roja que rota”— o, mes d’una vegada, hem llegit pròlegs institucionals a la seua obra, o sobre la seua obra, que eludeixen la seua condició de comunista, defensor de la República al front de combat, o víctima de la repressió, amb expressions del tipus “muriendo de una lamentable enfermedad en el reformatorio de Alicante”, tractant de fer-nos veure que, pobret, va morir sota atencions hospitalàries exemplars. Sovint, certes institucions, usen els seus versos més innocus i descontextualitzats per decorar espais públics, oblidant sempre el seu sentit de combat i alliberament. Intenten enganyar-nos, però no ho aconsegueixen. Hernández va ser un poeta que des de d’un prodigiós domini de la llengua espanyola va posar els seus versos sempre al servei de la causa de la llibertat i la revolució.
Uns i altres formen part del mateix col·lectiu: manipuladors professionals als qui no els tremola la consciència per a usar un poeta que es troba en les antípodes del seu pensament d’intolerància social, cultural i idiomàtica.
«¿Para qué palabras? / Bastan los ejemplos.» (MH)
Començava l’article dient que jo vaig aprendre, inevitablement, en la llengua de Miguel Hernández, i només en la llengua de Miguel Hernández, fins als vint anys. M’agradaria, però, afegir alguna cosa més. Vaig aprendre en la llengua d’aquest genial i admirat poeta i home, sí, però —oh, paradoxes de la vida!— en aquella escola no m’ensenyaren ni un sol vers d’ell, i això que havia nascut a la vora de la meua terra com qui diu. Més aviat me l’ocultaren intencionadament.
Jo, com tants altres joves de la meua generació, vaig descobrir Miguel Hernández fora de l’escola i de l’institut, en lectures clandestines, en llibres adquirits en la rebotiga de les llibreries, que els rebien i venien d’amagat. Recorde el meu primer “Miguel Hernández”, l’antologia de María de Gracia Ifach, pseudònim de Josefina Escolano (Caudete, Albacete, 1905 – València, 1983), que publicà l’editorial argentina Losada, la mateixa de l’Antología rota, de León Felipe —“cuando Franco, ese sapo hiscariote i ladrón…”—, també comprat i llegit clandestinament. Les lectures i audicions de discos, com els de Paco Ibáñez, serviren per a enamorar-me de l’obra de l’oriolà. Mentre, a l’institut, ens explicaven com sabien i amb ocultacions vergonyoses, la “Generación del 27”, mostrant-nos uns “domesticats” Lorca, Alberti o Cernuda i passant per damunt d’Hernández. 
«Me llamo barro aunque Miguel me llame. Barro es mi profesión y mi destino / que mancha con su lengua cuanto lamé.» (MH)
Al meu poble, però, ben aviat començàrem a organitzar recitals i homenatges al poeta mort cruelment a la presó d’Alacant. Un company seu de captiveri, el nostre poeta local Paco Mollà, ens mostrà la veritat en carn viva, la que ens ocultaven els liberticides d’ahir, com els d’avui.
I heus ací la meua paradoxa, alhora que descobria el potencial literari, humà i alliberador dels versos castellans d’Hernández descobria també el valor cultural de la meua llengua a través d’Espriu, Estellés, Raimon, Serrat, Ovidi Montllor, el teatre de “La Cassola” d’Alcoi, l’obra d’Enric Valor, etc. Miguel Hernández és indestriable de tots aquells que m’ensenyaren la meua condició social, cultural i nacional. El poeta oriolà no s’excloïa de la meua realitat universal d’home parlant de dues llengües i vivencialment pertanyent a dues cultures, ans al contrari, Hernández, i molts altres com ell, li donaren un sentit ple.
«Porque un pueblo ha gritado ¡libertad!, vuela el cielo. /Y las cárceles vuelan.» (MH)
Per això, el 1976, vaig viure intesament emocionat i compromés el «Ven a Miguel Hernández», el gran homenatge que els demòcrates de l’Estat espanyol, prenent com a epicentre Oriola, vam retre al poeta. Va ser convocat en quatre llengües, que ara són oficials: català o valencià —dieu-li com vulgueu—, gallec, basc i castellà i hi participaren artistes que s’expressaven democràticament i igualitària en aquestes quatre llengües, un homenatge intercultural  prenyat d’actes i perseguit pel franquisme, és a dir, pel liberticides. Ahir com avui. Ens prohibiren molts actes en la “la lengua de Miguel Hernández” —“censurado”, “prohibido”, “no autoritzado por orden gubernamental”, “subversivo”…— i nosaltres els féiem —uns públics, d’altres clandestins—, sempre en les quatre llengües agermanades pel poeta i per les ànsies de llibertat.
El nostre Miguel Hernández, el dels demòcrates i els valors republicans —l’únic reivindicable—, està lligat ineludiblement a la fraternitat del pobles, al plurilingüisme respectuós i desitjat com a estandard col·lectiu.
«Aunque bajo la tierra, / mi amante cuerpo esté / escríbeme, paloma, / que yo te escribiré.» (MH)
Usar i manipular la seua figura, avui dia, per justificar la mutilació formativa i cívica de les noves generacions de valencianes i valencians, en nom d’una paternitat, o maternitat, dubtosament responsables, és un gest de penosa projecció immoral.
Un model educatiu plurilingüe i intercultural no imposa res a ningú. De la mateixa manera que les campanyes alfabetitzadores no han imposat mai la capacitat de llegir i escriure a ningú. Un valor de la Il·lustració mai no és una imposició. Ensenyar les llengües pròpies i en les  llengües pròpies d’un territori i d’una ciutadania que hi conviu forma part d’un pacte convivència i civilitat, la mateixa que va defensar el poeta d’Oriola a les trinxeres davant del feixisme internacional i l’ultracatolicisme dels cacics. Un pacte que significa el ple domini de les dues llengües i l’estima per les formes cultural que s’hi incardinen.
Jo els propose un nou eslògan dit en tres llengües, en podem afegir més: “Queremos aprender en la lengua de Miguel Hernández, Thomas Stearns Eliot y Vicent Andrés Estellés”, “Volem aprendre en la llengua de Miguel Hernández, Thomas Stearns Eliot i Vicent Andrés Estellés” i “We want to learn in the language of Miguel Hernández, Thomas Stearn Eliot and Vicent Andrés Estellés”. Cap de les tres llengües ha de negar ni imposar-se sobre les altres dues. No usem Miguel Hernández per a justificar l’etnocidi idiomàtic al segle XXI i al nostre país.

Vicent Brotons

4 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Aquest post el podria signar jo mateix. El català era perseguit i prohibit.
Ara no és exactament així, però els nacionalistes espanyols segueixen menyspreant la llengua catalana.

KRT ha dit...

Totalment d'acord, Josep.

Josep ha dit...

I tant que era perseguida, encara que molta gent ho nega amb una tranquil·litat que fa por. És veritat que ara no ho està de perseguida com en els temps de la dictadura però d'alguna manera sí. A vegades penses que això només passa aquí Catalunya, sense pensar que a les balears també passa, encara que en menys grau.
Disculpa'm per trigar tant a contestar-te. Xavier.

Josep ha dit...

Moltes gràcies, Ramon.

Arrels enlaire

  Eliminar la catalana llavor! Que com si d’una herbota es tractés, un rebesavi Felip la va voler substituir per una absoluta Nova Planta: q...