La Blava |
La blava, ara |
Hi ha un poeta català pel qual sento
un afecte especial. Va acabar convertint-se en símbol, possiblement a causa que
el veiéssim tots llanguir per una malaltia cruel que no el va convertir en
millor poeta però sí en més popular. Quan va morir les lletres catalanes es van
sentir una mica més desemparades, perquè a més de popular era efectivament un
poeta excels.
Es deia, es diu, Miquel Martí i Pol, i he desitjat posar-lo aquí perquè la seva
veu, sense pretendre-ho, va estar present en els meus blocs. En el primer vaig
parlar, en general, de la seva obra poètica centrant-me en la de tall social
que tant m'agrada. Vaig citar, per exemple, el seu poema dedicat a Soledat
González, una treballadora de la fàbrica en què treballava, una humil dona
extremenya que netejava els lavabos. Amb motiu de la seva mort el poeta li
dedica uns versos senzills i la converteix en símbol del pas del temps i de la
inevitable topada de tots amb la mort. Uns versos finals en els quals es
resisteix al panegíric fàcil ("Avui seria fàcil estibar meravelles")
i on opta pel cant social (Soledat fugint del seu poble a causa de la misèria)
i per la part humana i de desànim en aquests dos versos finals.
“Avui seria fàcil estibar
meravelles.
In memoriam
Com que no sempre el poema
s’organitza entorn d’una subtil regolfada de conceptes, ara puc dir que avui hem enterrat la Soledat González,
que feia disset anys que netejava les comunes de la fàbrica i un any escàs que s’havia jubilat perquè les cames ja no la servaven.
que feia disset anys que netejava les comunes de la fàbrica i un any escàs que s’havia jubilat perquè les cames ja no la servaven.
De res no servirà que li dediqui
aquest poema; i si dic que cantava mentre feia la feina no faig sinó narrar fets sense cap importància.
La Soledat González
mai no havia
oblidat el seu poble, a Extremadura,
i deia que les glans que durant anys
havia compartit amb els porcs que guardava
eren de bon menjar i alimentoses.
oblidat el seu poble, a Extremadura,
i deia que les glans que durant anys
havia compartit amb els porcs que guardava
eren de bon menjar i alimentoses.
Avui seria fàcil
estibar meravelles.
La Soledat, l’havien
foragitada del seu poble
en acabar la guerra.
La Soledat, l’havien
foragitada del seu poble
en acabar la guerra.
Tot el que es perd es
perd per sempre:
vosaltres, jo, la Soledat González…
vosaltres, jo, la Soledat González…
Vaig parlar poc en aquesta entrada
de la bella poesia amorosa de Martí i Pol, potser perquè és la més coneguda.
Però és tan bonica que algun amic m'ho va recriminar una mica. Vaig posar, això
sí, el seu bellíssim poema "Molt he estimat i Molt estimo encara",
amb el qual m'atreveixo a una traducció ara, Perquè m’ho han demanat, i per qui
no ho conegui.
“Molt he estimat i molt estimo encara.
Ho dic content i fins un poc sorprès
de tant d’amor que tot ho clarifica.
Molt he estimat i estimaré molt més
sense cap llei de mirament ni traves
que m’escatimin el fondo plaer
que molta gent dirà incomprensible.
Ho dic content: molt he estimat i molt
he d’estimar. Vull que tothom ho sàpiga.
Des de l’altura clara d’aquest cos
que em fa de tornaveu o de resposta
quan el desig reclama plenituds,
des de la intensitat d’una mirada
o bé des de l’escuma d’un sol bes,
proclamo el meu amor, el legitimo.”
Ho dic content i fins un poc sorprès
de tant d’amor que tot ho clarifica.
Molt he estimat i estimaré molt més
sense cap llei de mirament ni traves
que m’escatimin el fondo plaer
que molta gent dirà incomprensible.
Ho dic content: molt he estimat i molt
he d’estimar. Vull que tothom ho sàpiga.
Des de l’altura clara d’aquest cos
que em fa de tornaveu o de resposta
quan el desig reclama plenituds,
des de la intensitat d’una mirada
o bé des de l’escuma d’un sol bes,
proclamo el meu amor, el legitimo.”
“He amado mucho y aún sigo amando.
Lo digo con alegría y extrañeza
por tanto amor que todo lo ilumina.
He amado mucho y aún sigo amando,
sin miramientos ni trabas
que puedan sustraerme el placer profundo
que muchos no entenderán.
Lo digo contento: he amado mucho y mucho
amaré aún. Quiero que todos lo sepan.
Desde la altura clara de este cuerpo
convertido en eco o en respuesta
al reclamar el deseo plenitudes,
desde la intensidad de una mirada,
o quizá desde la espuma de un solo beso
proclamo mi amor, lo legitimo.”
Lo digo con alegría y extrañeza
por tanto amor que todo lo ilumina.
He amado mucho y aún sigo amando,
sin miramientos ni trabas
que puedan sustraerme el placer profundo
que muchos no entenderán.
Lo digo contento: he amado mucho y mucho
amaré aún. Quiero que todos lo sepan.
Desde la altura clara de este cuerpo
convertido en eco o en respuesta
al reclamar el deseo plenitudes,
desde la intensidad de una mirada,
o quizá desde la espuma de un solo beso
proclamo mi amor, lo legitimo.”
Estimada Marta és un poemari dedicat
a una dona ideal, a una dona que mai va existir, però que és compendi de totes
les dones estimades o somiades. La poesia amorosa d'Estimada Marta és
trist, perquè expressa un anhel que mai podrà ser, però alhora és enormement
intensa, sublimada des dels fons d'una sensibilitat joiosa.
Són els silencis inevitables els que la fan
present:
Aquests profunds
silencis plens de tu,
aquests silencis clars i vehements,
tan plens de tu que ja tot hi és sobrer;
aquests silencis clars i vehements,
tan plens de tu que ja tot hi és sobrer;
L'amor ha arribat com
un vendaval que ha trastocat tota la vida, i que ha dotat de sentit els buits
de l'existència:
Marta, l’embruix de tu
m’ha tant sotmès
que ja ni em dol la vida que no visc
i em perdo amb tu per llocs inconeguts
i no hi ha espai entre el teu cos i el meu.
que ja ni em dol la vida que no visc
i em perdo amb tu per llocs inconeguts
i no hi ha espai entre el teu cos i el meu.
Aquest llibre, Estimada Marta, em va captivar
fa ja anys, i volia expressar, des d'aquesta veu que Federico García
Lorca va definir com la veu de l'enamorat, el que Martí i Pol significa en la
meva vida. Per aquest motiu ho explico. I també perquè Martí i Pol i Antonio
Machado són les dues úniques veus de les quals, sense pretendre-ho, he parlat
en els meus blocs. Perquè els vaig unir a tots dos, amb l'afecte que els tinc,
per rescatar un poema extraordinari del català dedicat a l'andalús. Del que va
pensar i del que va sentir el català davant la tomba del sevillà.
COMPLIMENT A ANTONIO MACHADO
Cotlliure, 29.9.96
No t'he dut flors,
Antonio, t'he portat
un silenci amorós, per
no interrompre
el teu íntim diàleg
amb la mort
que fa tants anys que
dura. Compartir-te
ha estat deturar el
temps per retrobar-me
més ingenu que mai i
amb un sanglot
i flor de pell, com
una criatura.
No t'he dut res,
Antonio, però estimo
més que abans aquest
mar que m'ha vist créixer
i prop del qual confio
de morir
d'ençà que he vist que
tu m'hi acompanyes.
Miquel Martí i Pol
Llibre de les solituds (dins de Poesia
Completa)
2 comentaris:
Comparteixo la teva estima i el reconeixement envers aquest immens poeta.
Seguim utilitzant els seus poemes en totes les situacions de la vida:
Per l'amor, la lluita, la solidaritat, la mort...
És una figura clau del nostre país. La seva poesia ens ha fet ser millors.
Catalunya seria diferent sense en Martí Pol.
Xavier, em permets que et contesti amb aquest altre poema d'ell:
No caure fulminat, m'aclofaré
tan lentament i dignament com pugui
per preservar tant el cos com la roba
del fang que hi ha al carrer i de la mullena
estic segur de no decebre els qui
en vida m'atorgaren confiança
i sé que esperen que la meva mort
sigui tan presentable com la vida.
Darrer pas de dansa
Miquel Martí i Pol
Roda de Ter, 1929-2003
Publica un comentari a l'entrada