Miquel Martí i Pol

La Blava

La blava, ara

Hi ha un poeta català pel qual sento un afecte especial. Va acabar convertint-se en símbol, possiblement a causa que el veiéssim tots llanguir per una malaltia cruel que no el va convertir en millor poeta però sí en més popular. Quan va morir les lletres catalanes es van sentir una mica més desemparades, perquè a més de popular era efectivament un poeta excels.

Es deia, es diu, Miquel Martí i Pol, i he desitjat posar-lo aquí perquè la seva veu, sense pretendre-ho, va estar present en els meus blocs. En el primer vaig parlar, en general, de la seva obra poètica centrant-me en la de tall social que tant m'agrada. Vaig citar, per exemple, el seu poema dedicat a Soledat González, una treballadora de la fàbrica en què treballava, una humil dona extremenya que netejava els lavabos. Amb motiu de la seva mort el poeta li dedica uns versos senzills i la converteix en símbol del pas del temps i de la inevitable topada de tots amb la mort. Uns versos finals en els quals es resisteix al panegíric fàcil ("Avui seria fàcil estibar meravelles") i on opta pel cant social (Soledat fugint del seu poble a causa de la misèria) i per la part humana i de desànim en aquests dos versos finals.

“Avui seria fàcil estibar meravelles.

 In memoriam

Com que no sempre el poema s’organitza entorn d’una subtil regolfada de conceptes, ara puc dir que avui hem enterrat la Soledat González,
que feia disset anys que netejava les comunes de la fàbrica i un any escàs que s’havia jubilat perquè les cames ja no la servaven.

De res no servirà que li dediqui aquest poema; i si dic que cantava mentre feia la feina no faig sinó narrar fets sense cap importància.

La Soledat González mai no havia
oblidat el seu poble, a Extremadura,
i deia que les glans que durant anys
havia compartit amb els porcs que guardava
eren de bon menjar i alimentoses.

Avui seria fàcil estibar meravelles.
La Soledat, l’havien
foragitada del seu poble
en acabar la guerra.

Tot el que es perd es perd per sempre:
vosaltres, jo, la Soledat González…

Vaig parlar poc en aquesta entrada de la bella poesia amorosa de Martí i Pol, potser perquè és la més coneguda. Però és tan bonica que algun amic m'ho va recriminar una mica. Vaig posar, això sí, el seu bellíssim poema "Molt he estimat i Molt estimo encara", amb el qual m'atreveixo a una traducció ara, Perquè m’ho han demanat, i per qui no ho conegui.

 “Molt he estimat i molt estimo encara.
Ho dic content i fins un poc sorprès
de tant d’amor que tot ho clarifica.
Molt he estimat i estimaré molt més
sense cap llei de mirament ni traves
que m’escatimin el fondo plaer
que molta gent dirà incomprensible.
Ho dic content: molt he estimat i molt
he d’estimar. Vull que tothom ho sàpiga.
Des de l’altura clara d’aquest cos
que em fa de tornaveu o de resposta
quan el desig reclama plenituds,
des de la intensitat d’una mirada
o bé des de l’escuma d’un sol bes,
proclamo el meu amor, el legitimo.”

“He amado mucho y aún sigo amando.
Lo digo con alegría y extrañeza
por tanto amor que todo lo ilumina.
He amado mucho y aún sigo amando,
sin miramientos ni trabas
que puedan sustraerme el placer profundo
que muchos no entenderán.
Lo digo contento: he amado mucho y mucho
amaré aún. Quiero que todos lo sepan.
Desde la altura clara de este cuerpo
convertido en eco o en respuesta
al reclamar el deseo plenitudes,
desde la intensidad de una mirada,
o quizá desde la espuma de un solo beso
proclamo mi amor, lo legitimo.”

Estimada Marta és un poemari dedicat a una dona ideal, a una dona que mai va existir, però que és compendi de totes les dones estimades o somiades. La poesia amorosa d'Estimada Marta és trist, perquè expressa un anhel que mai podrà ser, però alhora és enormement intensa, sublimada des dels fons d'una sensibilitat joiosa.

 Són els silencis inevitables els que la fan present:

Aquests profunds silencis plens de tu,
aquests silencis clars i vehements,
tan plens de tu que ja tot hi és sobrer;

L'amor ha arribat com un vendaval que ha trastocat tota la vida, i que ha dotat de sentit els buits de l'existència:

Marta, l’embruix de tu m’ha tant sotmès
que ja ni em dol la vida que no visc
i em perdo amb tu per llocs inconeguts
i no hi ha espai entre el teu cos i el meu.

 Aquest llibre, Estimada Marta, em va captivar fa ja anys, i volia expressar, des d'aquesta veu que Federico  García Lorca va definir com la veu de l'enamorat, el que Martí i Pol significa en la meva vida. Per aquest motiu ho explico. I també perquè Martí i Pol i Antonio Machado són les dues úniques veus de les quals, sense pretendre-ho, he parlat en els meus blocs. Perquè els vaig unir a tots dos, amb l'afecte que els tinc, per rescatar un poema extraordinari del català dedicat a l'andalús. Del que va pensar i del que va sentir el català davant la tomba del sevillà.

COMPLIMENT A ANTONIO MACHADO

Cotlliure, 29.9.96

No t'he dut flors, Antonio, t'he portat

un silenci amorós, per no interrompre

el teu íntim diàleg amb la mort

que fa tants anys que dura. Compartir-te

ha estat deturar el temps per retrobar-me

més ingenu que mai i amb un sanglot

i flor de pell, com una criatura.

No t'he dut res, Antonio, però estimo

més que abans aquest mar que m'ha vist créixer

i prop del qual confio de morir

d'ençà que he vist que tu m'hi acompanyes.

Miquel Martí i Pol

Llibre de les solituds (dins de Poesia Completa)