dimarts, 1 d’abril de 2014

Avui, l'1 d'abril


Soldats republicans passant a França (abril, 1939) Els espanyols vius que van complir 18 anys l'1 d'abril de 1939, compleixen avui 93 anys. No crec que quedin gaires de "la quinta del Biberó" .


 Avui, l'1 d'abril, es compleixen 75 anys del final de la més cruel de les nombroses guerres civils que els espanyols hem afrontat en la nostra història. Ja he publicat més d'una vegada el que va passar a partir d'aquest dia. Cap guerra va produir tantes morts, ferits, desapareguts i exiliats . Cap pau va ser tan sanguinària com la que va seguir a aquesta guerra. M'agradaria pensar que els espanyols ens hem vacunat per sempre d'aquest virus mortal. Espero que sí.



Encara escoltant el cardenal arquebisbe de Madrid, Antonio María Rouco Varela, que va dir ahir durant el funeral d'estat d'Adolfo Suárez que les actituds que van causar la guerra civil espanyola 'la poden tornar a causar'. Sobre Suárez, diu que 'va cercar i practicar amb tenacitat la reconciliació en els àmbits més delicats de la vida política i social d'aquella Espanya que volia superar per sempre la guerra civil: els fets i les actituds que la van causar i la poden causar', ha dit textualment Antonio María Rouco Varela, que també ha destacat que la 'concòrdia' va ser possible amb Suárez i es va preguntar 'per què no havia de ser-ho també ara i sempre en la vida dels espanyols, de les famílies i de les seves comunitats històriques'.

No és dia per commemoracions però sí per al record. El diari El País de fa cinc anys, en el 70 aniversari d'aquella fatídica data, publicava una crònica de la periodista Natalia Junquera, " L'últim tros de la IIRepública", en què es recreava els fets aquell dia al port d'Alacant on s'amuntegaven milers de republicans i les seves famílies en espera d'uns vaixells que els portessin a l'exili però que mai van arribar. Només ho va fer un petit carboner anglès, el " Stanbrook ", que desobeint les ordres del seu patró va recollir a 3000 homes, dones i nens i els va traslladar fins a Orà, en Argelia.

M'agradaria que aquesta entrada del bloc i la crònica que li serveix de suport es veiés com el que pretén ser: un emocionat record i homenatge a tots els que van morir i patir la injustícia d'uns espanyols contra altres. Només sabent la veritat del que ha passat podem alliberar-nos de l'odi i la rancúnia. Això si, demanat que siguem tots, inclòs el partit polític actualment en el poder. El Partido Popular. Però deixem aquesta tasca als historiadors
.

16 comentaris:

Miquel ha dit...

Es una herida mal cerrada Josep, y se nota en muchísimos comentarios de blocs...es una herida mal cerrada
Hay dos Españas, no me cabe duda.
salut

Rodericus ha dit...

A veces uno cree que fié imposible que sucediera algo así. Una lucha feroz, y una represión aún mas feroz una vez acabada la guerra. Pero no, las imágenes de la guerra civil Siria que de vez en cuando se nos "cuelan" en los noticiarios nos hacen ver que no solo fue posible, sino que se repite y se puede repetir en cualquier parte.

Hace unos días, no pude evitar que se me saltasen la lágrimas. Lágrimas de tristeza e impotencia viendo una fotografía de esa guerra civil en Siria.

En ella, aparecían los cuerpos de dos pequeños, que debían tener cuatro o cinco años. Tumbados boca abajo, el bracito de uno de ellos abrazaba el cuerpo del otro. Estaban cubiertos de polvo y cascotes, pero intactos, como si durmiesen. Dos inocentes, dos victimas inocentes, dos angeles.

Los aviones y helicopteros de El Assad han agotado las bombas, y ahora dejan caer bidones cargados de explosivos industriales sobre la población que aún no ha huido.

Me recordaban algunas viejas fotografías que tomó el maestro Agustí Centellas en los bombardeos de Lleida, o las fotografias de los pequeños muertos en la plaza de Sant Felip Neri, aquí en Barcelona, y no pude evitar las lágrimas.

Nuestra clase política se resiste a hablar de la guerra civil, hay gente que no quiere que les recuerden un pasado sucio. Admitir que el abuelo o el padre fue un asesino "institucional" exige mucha ecuanimidad, cosa que casi nadie tiene.

Y aún seguimos teniendo muertos enterrados en las cunetas, doblemente asesinados, primero por un pelotón de ejecución, y después por los que trataron de hacerlos olvidar, para que también se olvidasen los oscuros motivos por los que realmente fueron asesinados, que no fueron otra cosa que rencillas personales, viejas envidias, y en algunos casos, para apropiarse de lo que tenían.

No hemos sido capaces de sanear las viejas heridas de todo aquello, de la manera más eficaz que no es sino publicar la verdad de los sucedido, mas allá de que la la ley de amnistía del 77 extinguiese las responsabilidades personales.

Y que los del PP afronten todo esto, es imposible. Siguen convencidos de que Franco fue caudillo por la gracia de Dios.

Era día de mercado en Guernica, era día de mercado en Barcelona, era día de mercado en todos esos lugares donde la muerte cayó del cielo. Y era dia de mercado en Homs.

Un abrazo

Francesc Cornadó ha dit...

Agraeixo el teu escrit. Cal no perdre la memòria. Mai es podrà tancar la ferida si presisteix l'oblit. Mai es podrà tancar la ferida amb l'odi i la intolerància.
Salut
Francesc Cornadó

KRT ha dit...

Ho va cantar Raimon:

"Jo no he vist aquelles morts de ràbia,
jo no he vist aquelles morts de fam,
jo no he vist aquelles morts al front,
jo no he vist aquelles morts a les presons.
No, jo no ho he vist,
i tot m'ho han contat;
i encara avui al meu poble ho conten,
i encara avui, la gent que ho ha vist
amb por ho conta.
No, jo no ho he vist
ni vull veure-ho mai.
Ni a l'any quaranta, ni a l'any setanta,
ni a cap anys dels anys.
A l'any quaranta,
quan jo vaig nàxier,
jo crec que tots,
tots havíem perdut."

Gràcies, Josep. Un trist aniversari. Llunyà, sí, però encara hi ha prou nostàlgics d'aquella barbàries, i alguns tocant el poder, i no els semblaria pas malament que tornessin aquells temps. Fins algun monsenyor els evoca...

Josep ha dit...

Si, Miquel, al principio, cuando la Transición yo creia que realmente entre unos y otros habian cedido un poco en sus ideas(el comunismo abandono su bandera y se hizo monarquico) el PSOE igual, en fin que yo creia que ya estaba medio solucionado y la otra parte se curaria con el tiempo. Como me equivoqué! Es al revés.
Y de una forma u otra todos me contestais lo mismo.
Que hay que hacer? Miquel, esta fecha es triste de verdad. Lástima que vuestras palabras no llegen a todas partes. Haría mucha falta.

Salut.

sa lluna ha dit...

No s'ha de oblidar mai, però sense rancúnies, sense odi.
Tot i així, penso que les dues Espanyes segueixen molt presents, malauradament.

El meu pare farà 94 anys, el 4 d'Abril ...

Aferradetes.

Josep ha dit...

Rodericus, Francesc i KRT, hauré de contestar a tots igual, perquè tots em dieu el mateix. Fa por, molta por perquè veus que són els mateixos i diuen frases que estic segur que la gent no li donar cap importància i la té. Aquesta Església que jo no la vull, però voldria que el Papa Francisco ho soluciones. Ni ex presidents que tenen unes estranyes societats que s'anomenen "Faes" i tornem a veure arreu el 23 F. No hi ha feina. Som el segon país començant per darrere en misèria infantil, després de Romania.

Aquesta Romania que fa quatre dies els miraven em recel...

A València una estranya ONG Reparteix menjar entre els que no tenen res, però han d'ensenyar un carnet, si és negre, magrebí, o d'un altre lloc, aquests no, i són veïns. I ningú diu res! Això sí que és greu, per no dir la paraula justa. Un mal govern que sembla que ningú i creu, però nosaltres tampoc fem res, estem acomodats.Polítics inútils i lladres. I una oposició que no pinta res. i Europa s'estranya de tot.

No m'agrada tot plegat.

Que tinguem sort!

Una abraçada.

Josep ha dit...

Sa lluna, abans de res dóna-li una forta abraçada al teu pare i que rebi una felicitació de part meva. En quan aquest maleït dia jo també penso que no es pot oblidar, i a més els nostres fills ho han de saber. És cert que la situació no és bona perquè aquesta gent no vol, i penso que no solament és això sinó que dona la impressió que si per part de l'església del Rouco, del PP, i altres, fossin o tinguessin més mala llet (amb perdó) ho intentarien. Em de fer el possible de viure i fer-ho tot per la pau. També estic d'acord en les dues Espanyes, això no et puc assegurar que és aconsegueixi rapidament, està molt arrelat, però no com abats. Que tinguem sort, Sa lluna.

Abraçades

Loreto Giralt Turón ha dit...

Trist aniversari, com totes va ser una guerra sense guanyadors

Alfonso Robles Motos ha dit...

Fa poc dies, parlava un periodista alemany sobre com havien superat, ells, el trauma del nazisme. Deia, mes o menys, que davant de tot reconèixer la magnitud de la seva barbàrie.
Aquí, ningú està disposat a reconèixer la seva aportació al terror. Té que haver-hi sempre vencedors i vençuts. Ara ho podem veure en la solució del problema basc i molt em temo que també en el procés actual de Catalunya, es cerqui guanyadors i vençuts. Hi ha que vèncer al enemic i a ser possible liquidar-lo. Molt trist, però sempre acompanya a les nostres forces fàctiques.
Una abraçada Josep

Bruixeta ha dit...

A totes les guerres hi ha perdedors als dos bàndols, es perden vides. Es un trist aniversari i com diu Sa lluna, hi ha que recordar, clar que si, però sense rancúnies i sense odi. Però també s’ha de fer justícia a la memòria històrica dels dos bàndols, no pot ser que un sempre quedi en el oblit. I si, jo també crec que les dues espanyes estan, desgraciadament, encara massa presents.

Josep ha dit...

Sí, Loreto, és veritat, en una guerra no hi guanya ningú. Tothom hi perd, menys tots aquells que saben aprofitar-se de la situació. Que sempre són molts. Ara també, i això que afortunadament no estem en una dictadura.

Josep ha dit...

Tens tota la raó KRT, hi ha molts que encara sembla que ho fomentin o que procuren que no es tanqui res. En el fet que diu en Raimon és el que tots pensem: "A l'any quaranta,
quan jo vaig nàxier,
jo crec que tots,
tots havíem perdut."
Una abraçada.

Josep ha dit...

Molt ben dit Alfons, i sobretot hi ha una cosa que coincidim plenament. És el tema basc. La resta igualment et dono la raó, sembla que el guanyador ho ha de ser fins a l'eternitat. No en sabem, i a sobre tots caiem en el parany que ens hi han posat.
Una abraçada.

Josep ha dit...

Si, Bruixeta d'acord amb tot, jo també faig esmena del que dius tu i Sa lluna, oblidar no però odi tampoc. Jo crec que només sabent la veritat del que ha passat podem alliberar-nos de l'odi i la rancúnia. Això si, demanat que siguem tots, inclòs el partit polític actualment en el poder. El Partido Popular. I les dues Espanyes i altres coses penso que és com si algú no li interesses que s'acabi mai.

Una abraçada

xavier pujol ha dit...

Quina barra, el criminal aquell del Franco. Diu que la "guerra ha terminado"... i l'havia començada ell!!
No tenen perdó ni ell ni tots els franquistes del 1936-1939 fins ençà, incloent-hi aquest malànima del Rouco.

Fita