dimecres, 8 de gener de 2014

A qui l'hi encarreguem?/A quién se la encargamos?

CATALÀ I CASTELLÀ
Quan els altaveus oficials anaven repetint allò d'«Espanya va bé» i ens pensàvem que nedàvem en l'oasi dels nou-rics mentre ens ofegàvem a crèdit, el sector de la construcció semblava un dels nostres motors més solvents. La nostra ceguesa era aguda. Per veure la solidesa del sector només feia falta recordar què ens passa quan fem obres a casa. Segur que hi ha constructors honrats i bons, però deixin-me ser dolent: ¿hi ha algun lector d'aquest article que s'hagi vist en aquest tràngol i que hagi vist complert el pressupost aprovat? I ja no vull saber què li va poder passar si per nouvingut no ho va fer especificar abans de començar.

Per no posar-los en un compromís, els parlaré del meu cas, perquè és molt difícil fer-ho pitjor. Reforma integral del domicili. ¿A qui l'hi encarreguem? ¡A un suposat amic de la família! Malament. Concurs a dit. Se li pregunta si està capacitat per a l'obra, ja que no és arquitecte sinó aparellador i hi ha dubtes sobre si ho pot fer. Diu que sí. Cada vegada pitjor. I truca, perquè comenci el nostre viacrucis a casa, a Alí Babà i els 40 lladres. El nom és inventat, encara que si tenen por de caure en les seves xarxes ja els donaré el nom real de l'empresa en un tuit, perquè no hi hagi més víctimes. Mals acabats, pressupost descontrolat, decepció davant el suposat amic farsant i una sensació d'impunitat de tota la troupe digna d'estudi. Només els diré que la broma gairebé ens costa el divorci.
Ara molts constructors ploren o s'han arruïnat fruit de la seva cobdícia o de muntar-se en una roda especulativa que els ha engolit a gairebé tots, però els més grans segueixen dominant-nos. Sí. A tots. Els nostres polítics ens els han ficat a casa i no ens hem ni adonat que a través del Butlletí Oficial de l'Estat els hem anat encarregant obres i reformes que si miren amb atenció veuran com en la majoria dels casos no s'han ajustat al pressupost aprovat. «Sempre surten imprevistos», els diran si pregunten per això al seu ajuntament, a la comunitat autònoma o al mateix Govern d'Espanya. Així s'han fet grans alguns. Sense riscos. Amb tota la complicitat del poder, que els ha atorgat els concursos i després ha acceptat i pagat els desviaments de pressupost. Som així. I la serietat, la responsabilitat col·lectiva i el rigor no sembla que siguin les nostres principals virtuts.
Actuar amb impunitat
Alguns constructors han funcionat amb tal impunitat que es pensaven que el model espanyol era replicable, però a Panamà ens han donat l'alto. Allà les nostres empreses van guanyar uns concursos públics a un preu determinat, i això de disparar-ho ara els panamenys no ho entenen. I nosaltres, en lloc de morir-nos de vergonya, veiem com el nostre Govern, decidit a auxiliar-los, perd el cul. Lamento la paraula, però és on creuen que està la ciutadania que encara els vota.

CASTELLÀ

Cuando los altavoces oficiales repetían aquello de «España va bien» y creíamos nadar en el oasis de los nuevos ricos mientras nos ahogábamos a crédito, el sector de la construcción parecía uno de nuestros motores más solventes. Nuestra ceguera era aguda. Para ver lo sólido que era el sector solo hacía falta recordar qué nos pasa cuando hacemos obras en casa. Seguro que hay constructores honrados y buenos, pero déjenme ser malo: ¿hay algún lector de este artículo que se haya visto en ese trance y que haya visto cumplido el presupuesto aprobado? Y ya no quiero saber qué le pudo pasar si por novato no lo hizo especificar antes de empezar.
Para no ponerles en un compromiso, les hablaré de mi caso, porque es muy difícil hacerlo peor. Reforma integral del domicilio. ¿A quién se la encargamos? ¡A un supuesto amigo de la familia! Mal. Concurso a dedo. Se le pregunta si está capacitado para la obra, ya que no es arquitecto sino aparejador y hay dudas sobre si lo puede hacer. Dice que sí. De mal en peor. Y llama, para que empiece nuestro vía crucis en casa, a Alí Babá y los 40 ladrones. El nombre es inventado, aunque si temen caer en sus redes ya les daré el nombre real de la empresa en un tuit, para que no haya más víctimas. Malos acabados, presupuesto descontrolado, decepción ante el supuesto amigo farsante y una sensación de impunidad de toda la troupe digna de estudio. Les diré solo que la broma casi nos cuesta el divorcio.


Ahora muchos constructores lloran o se han arruinado fruto de su codicia o de montarse en una rueda especulativa que los ha engullido a casi todos, pero los más grandes siguen dominándonos. Sí. A todos. Nuestros políticos nos los han metido en casa y no nos hemos dado ni cuenta de que a través del Boletín Oficial del Estadoles hemos ido encargando obras y reformas que si miran con atención verán como en la mayoría de los casos no se han ajustado al presupuesto aprobado. «Siempre salen imprevistos», les dirán si preguntan por ello a su ayuntamiento, su comunidad autónoma o al propio Gobierno de España. Así se han hecho grandes algunos. Sin riesgos. Con toda la complicidad del poder, que les ha otorgado los concursos y luego ha aceptado y pagado los desvíos de presupuesto. Así somos. Y la seriedad, la responsabilidad colectiva y el rigor no parecen nuestras principales virtudes.
Actuar con impunidad

Algunos constructores han funcionado con tal impunidad que creían que el modelo español era replicable, pero en Panamá nos han dado el alto. Allí nuestras empresas ganaron unos concursos públicos a un precio determinado, y lo de dispararlo ahora los panameños no lo entienden. Y nosotros, en vez de morirnos de vergüenza, vemos como nuestro Gobierno, con tal de auxiliarlas, pierde el culo. Lamento la palabra, pero es donde creen que está la ciudadanía que todavía les vota.


fotos de internet. serán retiradas a petición
manel fuentes. el periódico 7/1/2014

16 comentaris:

Francesc Cornadó ha dit...

Amic Josep, naturalment que hi ha professionals honrats i bons tècnics i bons constructors, ara parlem però dels que ho fan malament i sobre tot dels vicis i mals procediments d'adjudicació de les obres. Opino, i he pogut comprovar, que sempre ha funcionat malament que el tècnic i el constructor anèssin plegats, cal que el tècnic sigui independent i que controli la qualitat, el pressupost i el temps de les obres; cal que el tècnic sigui de la confiança del client i viceversa, mai un tècnic ha de ser jutge i part, vull dir que no ha de ser el constructor que s'autorcontoli; cal encarregar les obres a constructors que tinguin referències fiables, cal que es demanin varis pressupostos, i avans d'adjudicar l'obra cal analitzar moltes variables i no caure en l'error d'adjudicar al més barat, només considerant el preu final. Cal que el projecte estigui ben definit per tal que els ofertatns comptin tots el mateix, cal que les partides d'obra estiguin ben definides i que els imprevistos quedin reduïts al mínim, i si en surt algún, mai, mai, mai s'ha de fer sense que hi hagi un pressupost concret d'aquell imprevist. Pel que fa a les grans obres i a les obres públiques i de l'administració cal que s'adjudiquin amb criteris tècnics, mai, mai, mai amb criteris polítics; també els consells anteriors valen per a les obres grans. Cal bons tècnics, honrats i de confiança del promotor i sobretot tècnics independents.
Salut
Francesc Cornadó

Montse ha dit...

El més fotut de tot és que els continuaran votant. I encara més fotut (si és possible): les desgràcies comeses per empreses i govern, les pagarem nosaltres.

I encara pitjor que pitjor: sense "rechistar". Som burros? (segurament!)

Miquel ha dit...

Pero es que en Colombia hicieron los mismo los de Scryr con la panamericana ¡¡¡¡ no les viene de nuevo que esta constructora es de poca palabra ¡¡¡

Mª Trinidad Vilchez ha dit...

Això del canal de Panamà, té molla, estimat JOSEP ...!
I és que aquí, el que no corre vola o roba descaradament, i aquesta obra, la més important del món, ja veus com els han cridat l'atenció amb el caríssim pressupost, i per arreglar han enviat a la ministra, segur que per enrredar més la història.
No tenim arranjament, ni pel coll, el Rei que és un adorn caríssim, ja veus les paraules que li va dir fa anys al seu gendre "la meva filla no pot viure en un pis de 300 metres, acostumada a viure en palaus .. . i mira imputada, la presumpta vividora i lladre, el gendre va seguir el consell del seu sogre, Tot @ s corruptes, ia viure del conte, però que poca vergonya, i és que així estaria fins demà.
Em vaig que ja s'ha acabat la meva hora de dinar.

Una abraçada JOSEP, i et desitjo el millor guapo.

Rodericus ha dit...

Aixó de que els polítics perdin el cul anant a Panamá te una explicació molt secilla. L´estat espanyol es AVALADOR de la constructora Sacyr, i l´incumpliment de la mateixa supossaria executar aquest aval.

Malauradament conec massa bé el tema de l´obra pública al nostre país. Vaig treballar subministran material a la obra de la inconclossa linea 9 del metro. Els calculs de costos mal fets, l´analisi geologic incorrecte, i sobre tot, la mala gestió ha ocassionat el desastre que tots coneixem : la aturada sensa data de l´obra, i la bancarrota.

Salutacions

Josep ha dit...

Amic Francesc, jo des de la meva més profunda ignorància en el sector, però havent vist i conegut diverses empreses d'obra pública espanyoles, algunes ja desaparegudes com CyT i altres, veia que eren bastants desastroses,i en més d'una ocasió els havia passat el mateix que a Sacyr, però com tot es quedava entre nosaltres no passava res.
Et dono tota la raó amb la teva forma de fer les coses, tant és així que sense fer ostentacions de res, humilment et contesto que jo ho feia en el meu treball de la mateixa manera que dius com cal fer-ho i les empreses elèctriques que coneixia també-
moltes d'elles importants-
cosa que de vegades portava al problema "d'investigar " a través de l'Enginyeria qui eren els constructors per estar o no estar en aquella obra. Sigui el Centre Comercial Diagonal Mar(que no va tenir massa importància, només eren fonamentacions d'obres marítimes, però que és veritat que havien diverses empreses que crec allí no es mereixien estar. Els túnels d'un " metro" que crec mai es va continuar, Plaça Tetuan, Paral•lel (fa mots anys) o altres en treballs de sondejos.
I en l'àmbit domèstic podríem fer un llibre. Precisament aquest matí el nostre amic KRT m'explicava una d'aquestes malifetes que hauria d'estar en el "guinness"
Una abraçada.

Josep ha dit...

Montse, clar que continuaran donant voltes, però les grans i les petites. Pots estar ben segura.
Tu no t'has trobat mai que has pensat fer obres a casa teva?
Doncs compte perquè de vegades (és cert) per portar un "manitas" et pot passar el mateix.
País, com diria Forges ...

I el dius: "I encara pitjor que pitjor: sense "rechistar". Som burros? (segurament!)"

No! segurament, no.
Més aviat segur del tot.

Una abraçada.

Josep ha dit...

Miquel, creo que no viene de nuevo a nadie. Si te das cuenta estas empresas solo trabajan (desgraciadamente) en este tipo de paises, y mira por donde les ha salido el tiro por la culata. Solo hay una manera de trabajar bien, es la que nos enseña Francesc Cornadó, lo demás...
Salut.

Josep ha dit...

Amiga Mª Trini, Esta empresa, igual que los que mandan se creian que todos los paises se "chupan el dedo" Les ha salido rana.
La frase célebre del piso de 300 metros aun me acuerdo. Es para pasar a la historia de España. Hay miles de personas que no tienen ni 60.
Imputada, si, pero esto solo significa que le harán unas preguntas, nada más. Ya verás tu que no pasará nada.

Si estás comiendo que tengas buen provecho, Mª Trini.

Un petó.

Josep ha dit...

Rodericus, tot això que hauria de fer-nos saltar com una molla i sortir a buscar culpables quedarà en la impunitat. Ni a Panamà ni a la línia 9, que et prometo que ja imaginava una cosa semblant. Com també t'asseguro que el que diu Francesc Cornadó és l'única manera de fer les coses bé. Hi ha acudits de Forges que també parlen de les línies de la línia 9, de les carreteres i la mare que els va parir.

Una abraçada

genetticca ha dit...

I es clar que hi ha gent bona i professional. Cal però ser bo també per triar. Exactament igual que passa amb els polítics xungos i incompetents. Els em triat, ,jo no, però ara ens passant la factura i res es com ens varen pressupostar.
Tens raó, mentre tot anava viento en popa, ningú es recordava de la prudència, els put...pol...es ha dir el pp era el millor govern que havíem tingut mai, chapuceros, negligents, lladres i mentiders,tot a la hora, però feien la feina com el poble volia..i que volia el poble? Dons que tot rutlles amb abundància.
Jo he tingut alguns problemes amb la negligència, perquè soc mol exigent amb les feines ben fetes i mes si es tenen de pagar de la butxaca pròpia.
En fi, encara te de madurar mol aquest nostre país. Una abraçada

Josep ha dit...

Si que hi ha de bons, i no només en això sinó en tots els sectors. Però els bons professionals. Una de les coses que fan molt bé és no fer ni nyaps ni corrompres. I els governs tres quarts del mateix. Però clar, és el que diem sempre. Mentre la gent els voti .. mira com va València amb les construccions monumentals que van fer.
Hi tant que ha de madurar mol aquest nostre país. Fins hi tot puc dir-te que no se si ho aconseguirem.
Una abraçada.

Loreto Giralt Turón ha dit...

Un cas semblant serien els macro pavellons o les biblioteques que s'han construït en pobles molt petits i que ara no poden mantenir-se

KRT ha dit...

Un vell acudit, però "real com la vida mateixa" (d'abans de la crisi, però encara avui, amb més cautela, funciona així):

Un ajuntament vol pìntar la façana de les escoles municipals i convoca una subhasta.

Hi concorre un pintor francès, que presenta un pressupost de 100.000 euros, el mínim (diu) per garantir una pintura de qualitat i la mà d'obra necessària.

També hi concorre un alemany, que presenta un pressupost de 200.000 euros i (afirma) és més car perquè la pintura és de molt més bona qualitat, més resistent a la intempèrie, més duradora, i el persona és més qualificat.

Finalment, hi concorre un espanyol, que presenta un pressupost de 900.000 euros. Quan l'alcalde li pregunta com és que va tan car, li contesta:

"Veurà, 400.000 són per a mi, 400.000 són per a vostè... i li subroguem la pintura al francès!".

No cal dir que li van adjudicar l'obra a l'espanyol.

A més, com que el francès feia servir els materials més econòmics, no és de descartar que, durant les obres, resultés que calia "resoldre imprevistos" i encarir el muntant global (amb les corresponents comissions oer a tothom).

Ara mateix, veiem que el Palau de les Arts (l'òpera de València), obra de Calatrava, que es va pressupostar per 100 milions i en va costar 478 (quasi 5 vegades més!!) fa 8 anys, tenia a la coberta uns desperfectes que fan que ara caiguin les rajoles de trencadís de la façana; caldrà fer-hi reparacions que costaran 3 milions més. Calatrava va cobrar 44 milions per aquesta obra. Tpot funciona així, i a pagar del diner públic, que "com que no és de ningú" no passa res... País!

Josep ha dit...

Hola Loreto, perdona que no t'hagi contestat abans, no he pogut. Ho sento molt.
El cas de Panamà no és exactament igual. Aquesta empresa que ja havia tingut problemes en altres països fa el que moltes. Estan acostumades a fer- ho aquí. Entrar en un concurs i donar un pressupost baix, i clar els donen l'obra. Després a mig construir demanen més amb la vella excuse que allò no entrava en el pressupost.
El cas dels poliesportius, piscines i un munt de coses ha estat la ruïna de molts ajuntaments. Aquí a Balsareny (3500) habitants, no ha passat perquè el que es va construir va ser una guarderia, sense cap excés, la veritat, i perquè l'altra era molt antiga i com no entrava en les normes, ni es podia solucionar l'han deixat com a escola de Música. Però és veritat que hi va haver un temps que mig poble volia gespa al camp de futbol gran i el de la canalla. Amb el dineral que val només el manteniment.
Ah! Mira com és la gent que a un quilòmetre d'aquí en direcció al Pirineu, està Navàs, (6000) habitants i té un poliesportiu que molta gent voldrien a Barcelona. A dos quilòmetres cap a Montserrat està Sallent (6000) habitants, un altre municipi amb tot, jo que crec que no costa tant anar a un lloc o anar a un altre.

Salutacions

Josep ha dit...

Això que expliques és un acudit, i és molt bo, la llàstima que això de Panamà sigui un chiste espanyol. Que es creien els empresaris? que això era tot una conquesta?.
A mi el que m'estranya és que aquestes coses que fa 40 anys que es fan i ho sabem en aquest país no es parla fins ara. Caram!, Sembla un descobriment. També es feia entrar al concurs amb el pressupost més baix, i fer l'obra amb el preu acordat, però amb la condició de fer un manteniment de 20 o 30 anys.