A qui l'hi encarreguem?/A quién se la encargamos?

CATALÀ I CASTELLÀ

Quan els altaveus oficials anaven repetint allò d'«Espanya va bé» i ens pensàvem que nedàvem en l'oasi dels nou-rics mentre ens ofegàvem a crèdit, el sector de la construcció semblava un dels nostres motors més solvents. La nostra ceguesa era aguda. Per veure la solidesa del sector només feia falta recordar què ens passa quan fem obres a casa. Segur que hi ha constructors honrats i bons, però deixin-me ser dolent: ¿hi ha algun lector d'aquest article que s'hagi vist en aquest tràngol i que hagi vist complert el pressupost aprovat? I ja no vull saber què li va poder passar si per nouvingut no ho va fer especificar abans de començar.

Per no posar-los en un compromís, els parlaré del meu cas, perquè és molt difícil fer-ho pitjor. Reforma integral del domicili. ¿A qui l'hi encarreguem? ¡A un suposat amic de la família! Malament. Concurs a dit. Se li pregunta si està capacitat per a l'obra, ja que no és arquitecte sinó aparellador i hi ha dubtes sobre si ho pot fer. Diu que sí. Cada vegada pitjor. I truca, perquè comenci el nostre viacrucis a casa, a Alí Babà i els 40 lladres. El nom és inventat, encara que si tenen por de caure en les seves xarxes ja els donaré el nom real de l'empresa en un tuit, perquè no hi hagi més víctimes. Mals acabats, pressupost descontrolat, decepció davant el suposat amic farsant i una sensació d'impunitat de tota la troupe digna d'estudi. Només els diré que la broma gairebé ens costa el divorci.

Ara molts constructors ploren o s'han arruïnat fruit de la seva cobdícia o de muntar-se en una roda especulativa que els ha engolit a gairebé tots, però els més grans segueixen dominant-nos. Sí. A tots. Els nostres polítics ens els han ficat a casa i no ens hem ni adonat que a través del Butlletí Oficial de l'Estat els hem anat encarregant obres i reformes que si miren amb atenció veuran com en la majoria dels casos no s'han ajustat al pressupost aprovat. «Sempre surten imprevistos», els diran si pregunten per això al seu ajuntament, a la comunitat autònoma o al mateix Govern d'Espanya. Així s'han fet grans alguns. Sense riscos. Amb tota la complicitat del poder, que els ha atorgat els concursos i després ha acceptat i pagat els desviaments de pressupost. Som així. I la serietat, la responsabilitat col·lectiva i el rigor no sembla que siguin les nostres principals virtuts.

Actuar amb impunitat

Alguns constructors han funcionat amb tal impunitat que es pensaven que el model espanyol era replicable, però a Panamà ens han donat l'alto. Allà les nostres empreses van guanyar uns concursos públics a un preu determinat, i això de disparar-ho ara els panamenys no ho entenen. I nosaltres, en lloc de morir-nos de vergonya, veiem com el nostre Govern, decidit a auxiliar-los, perd el cul. Lamento la paraula, però és on creuen que està la ciutadania que encara els vota.

CASTELLÀ

Cuando los altavoces oficiales repetían aquello de «España va bien» y creíamos nadar en el oasis de los nuevos ricos mientras nos ahogábamos a crédito, el sector de la construcción parecía uno de nuestros motores más solventes. Nuestra ceguera era aguda. Para ver lo sólido que era el sector solo hacía falta recordar qué nos pasa cuando hacemos obras en casa. Seguro que hay constructores honrados y buenos, pero déjenme ser malo: ¿hay algún lector de este artículo que se haya visto en ese trance y que haya visto cumplido el presupuesto aprobado? Y ya no quiero saber qué le pudo pasar si por novato no lo hizo especificar antes de empezar.

Para no ponerles en un compromiso, les hablaré de mi caso, porque es muy difícil hacerlo peor. Reforma integral del domicilio. ¿A quién se la encargamos? ¡A un supuesto amigo de la familia! Mal. Concurso a dedo. Se le pregunta si está capacitado para la obra, ya que no es arquitecto sino aparejador y hay dudas sobre si lo puede hacer. Dice que sí. De mal en peor. Y llama, para que empiece nuestro vía crucis en casa, a Alí Babá y los 40 ladrones. El nombre es inventado, aunque si temen caer en sus redes ya les daré el nombre real de la empresa en un tuit, para que no haya más víctimas. Malos acabados, presupuesto descontrolado, decepción ante el supuesto amigo farsante y una sensación de impunidad de toda la troupe digna de estudio. Les diré solo que la broma casi nos cuesta el divorcio.

Ahora muchos constructores lloran o se han arruinado fruto de su codicia o de montarse en una rueda especulativa que los ha engullido a casi todos, pero los más grandes siguen dominándonos. Sí. A todos. Nuestros políticos nos los han metido en casa y no nos hemos dado ni cuenta de que a través del Boletín Oficial del Estadoles hemos ido encargando obras y reformas que si miran con atención verán como en la mayoría de los casos no se han ajustado al presupuesto aprobado. «Siempre salen imprevistos», les dirán si preguntan por ello a su ayuntamiento, su comunidad autónoma o al propio Gobierno de España. Así se han hecho grandes algunos. Sin riesgos. Con toda la complicidad del poder, que les ha otorgado los concursos y luego ha aceptado y pagado los desvíos de presupuesto. Así somos. Y la seriedad, la responsabilidad colectiva y el rigor no parecen nuestras principales virtudes.

Actuar con impunidad

Algunos constructores han funcionado con tal impunidad que creían que el modelo español era replicable, pero en Panamá nos han dado el alto. Allí nuestras empresas ganaron unos concursos públicos a un precio determinado, y lo de dispararlo ahora los panameños no lo entienden. Y nosotros, en vez de morirnos de vergüenza, vemos como nuestro Gobierno, con tal de auxiliarlas, pierde el culo. Lamento la palabra, pero es donde creen que está la ciudadanía que todavía les vota.

fotos de internet. serán retiradas a petición

manel fuentes. el periódico 7/1/2014