dijous, 24 d’octubre de 2013

Any Espriu, 2013 (X)



La frase del dia. Arxiu
"Hem inventat unes boniques paraules: llibertat, democràcia i moltes d’altres que no recordo gaire".

El seu caràcter reservat es veurà accentuat per la mort d'un amic el 1938, la del seu pare l’any següent i la catàstrofe de la guerra.
La gran ressonància que li va proporcionar el fet que els seus poemes foren musicats i cantats per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) va contribuir a la popularització d’aquest poeta reservat, que acabà aconseguint un gran prestigi literari, intel·lectual i cívic. Així, fou proposat per al Nobel de literatura i és Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Les característiques més rellevants de la poesia d’aquest autor són:

- anys 50 Poesia íntima, existencialista (Reflexiona sobre la vida, la mort)

Etapa vinculada al simbolisme i a la preocupació existencial.
En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar el món destruït per la guerra que identificava amb la mítica Sinera (Arenys de Mar). Sinera simbolitza l’univers de la infantesa destruït per la guerra. Els quatre llibres següents tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis íntimament lligats a la teologia negativa, segons la qual Déu es comporta com un cec respecte a la humanitat.

- anys 60 Poesia civil, realista
Està determinada per l'experiència de la guerra i la preocupació pel país.
L’obra més destacada d'aquesta tendència és:

La pell de brau (1960). Són 54 poemes on moralitza sobre la tragèdia de Sepharad (nom hebreu per designar la Península Ibèrica), per la guerra entre germans. Creu en l'entesa entre els pobles hispànics, basat en el respecte a la diversitat, en la tolerància. En la necessitat de la reconciliació. L'obra fou llegida als anys 60 dins el corrent de realisme social del moment en clau patriòtica i de consciència moral.

El treball d'Espriu està marcat per un gran bagatge cultural, amb una rica herència del simbolisme i de la cultura bíblica, grega, egípcia, i de tradició jueva i un gran domini de la llengua i afany de perfecció, amb revisions constants de l'obra.

 ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE  (recitat Ovidi Montllor)
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Salvador Espriu
Assaig de plagi a la taverna de Pere Quart
Al sempre admirat
Salvador Espriu,
Si cal amb disculpes.
Oh, que avingut estic amb la meva
petita, esclava, poc sortosa terra,
i com em recaria
 d’allunyar-me’n,
sud avall,
on sembla que la gent és bruta
i pobra, accidiosa, inculta,
resignada, insolvent!
Aleshores, a la taverna nova, els companys dirien
fotent-se’n: “Com qui s’agrada de la lletja,
així el lluç que pica un ham sense esquer”,
mentre jo, encara prop, pensaria
en les velles fretures
 i confiances
d’aquest meu tossut poble.
I, ja tot sospesat, recularia
per restar aquí fins a la mort.
Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un 
irrevocable amor
aquesta meva i -nostra-
bastant neta, envejada, bonica pàtria.
Aquest article s'ha publicat a Racó poètic el 14 juliol 2011.

El cementiri d'Arenys és penjat sobre la mar, al capdamunt del turó de la Pietat. Un camí central de terra, cenyit per dues fileres de xiprers, duu el vianant a un segon replà, al final del qual, a mà esquerra, hi ha la tomba d'Espriu, amb una làpida blanca molt austera. Al tercer nivell, el recinte funerari exhibeix una mar de panteons i nínxols, obra d'artistes del modernisme com Josep Llimona o Venanci Vallmitjana, que hi van deixar escultures i formes artístiques que són veritables obres d'art.
A la façana de la placeta exterior, encarada a la mar, hi ha transcrit el poema de l'obra 'Cementiri de Sinera' (Arenys a la inversa), que cal recitar –ni que sigui en silenci– quan hom és davant la tomba on reposa el poeta: "Quan et deturis on el meu nom et crida, vulgues que dormi somniant mars en calma, la claror de Sinera".

Mur del Cementiri d'Arenys de Mar amb poema d'Espriu. 
Cementiri de Sinera
II

Quina petita pàtria
encercla el cemetiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.

XXIX

Pas de l'amic que sento
privat de Déu, encara:
cerques un nom inútil,
per aturar-te?

Sabràs millor quin era,
pel nom, el secret últim
de qui va precedir-te?
Tan sols un home.

XXX

Quan et deturis
on el meu nom et crida,
vulgues que dormi
somiant els mars en calma,


la claror de Sinera.

6 comentaris:

Miquel ha dit...

Desde luego, uno de los más lúcidos pensadores catalanes.
Pienso que en su taranná, veía lo que en un futuro nos iba a pasar.
realmente es muy triste que les clarols sean cada vez mas difusas, mas ambuguas, tristes e insolidarias.
esto es ya otra cosa que ya no entiendo.
salut

Loreto Giralt Turón ha dit...

M'havien dit que a la gent els costava trobar la tomba del poeta perquè no s'esperaven que fos tant austera. Tinc pendent visitar-lo

Mª Trinidad Vilchez ha dit...

Muchas gracias querido Josep, por recordarnos a ESPRÍU, un petó.


Te lo he dedicado a tí Josep, una abraçada.

http://mtvo-lasmentiras.blogspot.com.es/2013/10/poblenou-iglesia-de-sant-bernat-calbo.html

KRT ha dit...

Ja només ens queden dos mesos per acabar els deures de posar almenys un post mensual sobre Espriu en l'any del seu centenari. Però el seu editor, Ramon Balasch, ens ha posat fa dos dies uns deures inesperats: l'edició del llibre 'Ocnos i el parat esglai', un totxo de 850 pàgines que recull tots els pròlegs, estudis, assaigs, notes i articles, inèdits o introbables, que va escriure Espriu i que, tots junts, constitueixen (penso, no l'he llegit encara) una exposició exhaustiva del pensament de l'autor. Se'ns gira feina, Josep! I jo que em pensava que ja ho havíem llegit tot, d'ell!

genetticca ha dit...

Tenim tanta feblesa a la nostra terra!!
Tant de talent i tamta sensibilitat fan del nostre petit mon un cos tendre que mai es satura.

En Salvador, com tant d'alttres, saben anar fins el moll dels ossos i obrir les carns al sentiment comú.

Una abraçada amic

Helena Bonals ha dit...

M'agraden moltíssim els dos poemes, però, per l'optimisme, prefereixo el de Pere Quart.