dijous, 21 de març de 2013

Francesc Ferrer i Guàrdia




Francesc Ferrer i Guàrdia
(I)

Va creure que es podia canviar el mon. Sabia com fer-ho. Ho va intentar amb totes les seves forces creant una nova escola, la llibertària, una escola orientada a formar homes i dones lliures, persones solidàries, íntegres, justes, homes i dones compromesos amb el món, amb els ignorats,amb els que no eren res, amb la Natura, una educació laica i llibertària, on homes i dones, rics i pobres, blancs i negres són iguals...I ho va fer el 1901!
Però una educació així era massa perillosa per al sistema. Calia eliminar-la. El van acusar d'haver incitat la revolta popular durant la Setmana Tràgica de Barcelona. Es deia Francesc Ferrer i Guàrdia. El van jutjar en el que va ser una pantomima de judici, un linxament legal. El seu advocat només va tenir 24 hores per preparar la seva defensa. El sumari constava de més de 600 folis. El van condemnar a mort.
Va ser afusellat al castell de Montjuïc al matí del 13 d'octubre de 1909. Albert Camus va dir:” Ferrer i Guàrdia creia que ningú és dolent perquè vol ser-ho i que tot el mal és troba en la ignorància. Segurament per aquest motiu el van assassinar els ignorants, i la ignorància criminal encara avui es troba en altres tipus d'inquisicions. Però davant d'ells, moltes de les víctimes, com Ferrer i Guàrdia, seguiran vives per sempre”
Anatole France va escriure:“Va ser un crim, ell tan sols va ser un republicà, socialista, un lliurepensador català. El seu crim va ser crear la ensenyança laica a Barcelona. I instruir milers de nens en la llibertat i independència. Va ser crear escoles”.


Va néixer a Alella (Barcelona) a casa d'una família de camperols acomodats de tradició molt catòlica i monàrquica. Era el tercer de catorze germans. Als tretze anys, amb el seu germà Josep, va denunciar un capellà per intromissió en la vida familiar. El seu pare, indignat, el va enviar a treballar a Barcelona. Va començar a treballar d'aprenent en una fàbrica de farines. L'amo el va fer anar a una escola per rebre classes nocturnes, i el va acostar a les idees republicanes. Més tard va entrar a treballar com a revisor de tren, i ho va aprofitar per ser correu clandestí, com Ruiz Zorrilla, el líder del Partit Republicà Progressista en què Ferrer i Guàrdia militava.


Mas Germinal,en Alella, masía de Françesc Ferrer i Guardia.
La seva vocació per la educació es reflecteix en l'insòlit cas de ser l'únic revisor de la història del ferrocarril que va crear una biblioteca en el mateix tren perquè els viatgers poguessin llegir mentre viatjaven.

(II)
Va ingressar en la lògia maçònica La Verdad i va donar suport a l'aixecament militar del general Villacampa, que volia proclamar la República. El fracàs d'aquest aixecament l'obliga a exiliar-se a París amb la seva dona i els seus tres fills. L'any 1893 es van separar, i la baralla per la custòdia dels fills fa que la seva dona el vulgui assassinar. Ell mai la va denunciá. A París viu de donár classes d'espanyol i el seu pensament evoluciona cap a els ideals anarquistes.
títol de maçó
Es carteja amb Kropotkin i s'introdueix en els cercles anarquistes i anarcosindicalistes. Apassionat de la vida, aviat no triga enamorar-se de Leopoldine Bonnard, una mestra lliurepensadora amb la qual es casa. En aquells dies ja té clar que l'única manera de canviar el món és a través de l'educació. En la seva ment es forja el que serà el seu gran somni: crear l'escola moderna, una escola laica, orientada a "educar la classe treballadora d'una manera racionalista, secular i no coercitiva". El destí va voler, per una vegada, ser generós amb ell, i una antiga alumna seva, Ernestina Meunier, li deixa en herència un milió de francs francesos.
Amb aquests diners decideix tornar a Barcelona per fer realitat el seu gran somni: crear l'Escola Moderna, que inaugura l'agost de 1901.

A l'Escola Moderna no hi haurà exàmens, ni premis, ni càstigs, s'educarà en i per a la llibertat. És una escola, laica i mixta; cosa que, el que en una època on l'educació està fèrriament controlada pels capellans i la seva mentalitat ultraconservadora, li crea molts problemes. 



Als capellans són moltes, massa, les coses de l'Escola Moderna que no els fan gràcia: des de la seva filosofia educacional, la seva ideologia llibertària i laica, el caràcter mixt de les classes, la seva avançada pedagogia que ja incloïa la formació extraescolar, les visites a fàbriques, parcs, etc. i la formació d'adults, les xerrades obertes, el teatre, etc. . Però hi ha dues coses que no poden suportar: que els diners que va heretar Ferrer havien estat anteriorment promesos a l'Església, tot i que la legatària va canviar d'opinió en conèixer Ferrer, i que l'Escola estigués al mateix carrer, el carrer Bailén de la mateixa ciutat, on havia un col·legi religiós.
Francesc Ferrer i Guàrdia amb la seva filla Trinitat.
I si a això hi afegim el ferm compromís polític de Ferrer i Guàrdia amb la seva ideologia anarquista, que el porta a editar el diari “La vaga general”, no és d'estranyar que es guanyés nombrosos enemics. l'Església, l'Exèrcit i la Monarquia eren tres perillosos enemics per a una petita escola que pretenia canviar el món, tres perillosos enemics que estaven disposats a tot per tal d'eliminar aquella amenaça. Per això no dubten a acusar-lo d'haver participat, el 1906, en l'atemptat frustrat de Mateu Corral contra Alfons XIII. Mateu Corral, anarquista, treballava com a traductor i bibliotecari a l'Escola Moderna. L'Escola Moderna va ser clausurada i Ferrer i Guàrdia detingut acusat de complicitat amb Corral. Després de diversos mesos d'empresonament sense que hi hagués cap prova contra ell, no tenen més remei que posar-lo en llibertat.
(III)
Portada de l'últim número del "Boletín de la Escuela Moderna"
 Intenta reobrir l'Escola Moderna, però veu que és inútil. Emprèn de nou el viatge a l'exili. Bèlgica i de nou França són els seus destins. A Bèlgica funda la Lliga L'Ecole Renovée, que posteriorment trasllada a París, des d'on segueix publicant el butlletí de l'Escola Moderna, iniciat quan va fundar l'escola a Barcelona. 
  Les dificultats per crear l'Escola Moderna van ser enormes. Cal pensar que estem el 1901 i que no hi ha col·legis mixtos ni, per descomptat, laics i oberts a una mentalitat progressista. Mestres i llibres van ser dues de les majors dificultats que Ferrer va haver de sortejar. Això dels mestres ho va solucionar impartint cursos de formació per a mestres a la mateixa escola, i el dels llibres demanant a diversos dels seus amics intel·lectuals lliurepensadors que els escrivissin expressa-ment per l'escola. Un d'aquells llibres, "Les aventures de Nono", l'anarquista francès Jean Greu, és totalment revolucionari pel que fa a plantejament i, per descomptat, és el favorit dels alumnes. Nono és un noi humil a qui li encanta llegir, però els seus pares no tenen diners per comprar tots els llibres que ell podria llegir. A l'escola pateix maltractaments, una disciplina criminal, i se sent ofegat. Una nit, però, somia que se li apareix una fada que el porta a "Autonomia", un món on tots tenen els mateixos drets, on no hi ha rics ni pobres, on la solidaritat, la generositat i l'altruisme són els valors acceptats per tots, on no hi ha diners ... Però un dia Nono és segrestat per un magnat que el porta a un altre món totalment oposat a aquest: Argirocracia.

Allà Nono aplica els remeis d'autonomia per lluitar contra els horrors d'Argirocracia ... Potser aquest llibre sigui molt utòpic i que Autonomia no existeixi, però del que no hi ha dubte és que Argirocracia sí existeix i que tots nosaltres en som esclaus. La situació política a Espanya és molt tensa. Un rei sàtrapa com Alfons XIII viu protegit per la força de l'exèrcit i de successius governs conservadors. La 1ª República havia caigut uns anys abans amb un cop d'estat que va reinstaurar els Borbons i la classe treballadora estava cada vegada més farta de la manca de llibertats i, sobretot, dels privilegis que tenien les classes altes, com el de lliurar-se del servei militar obligatori a canvi de diners, uns diners que ells no podien pagar. El domini absolutista que exercia l'Església també estava creant un brou de cultiu molt propici a la rebel·lió. L'esclat de la guerra a l'Àfrica va ser el detonant que va fer que tot explotés. Barcelona, ciutat on el moviment anarquista estava fermament arrelat, va ser l'espoleta. Allà, al port, embarcaven les tropes cap a Melilla. Tots sabien que molts no tornarien amb vida. Era terriblement absurd veure uns joves soldats dirigir-se a l'escorxador portant a les mans un fusell, amb el qual podien rebel·lar-se contra tanta injustícia, mentre els fills dels rics es lliuraven d'aquella carnisseria només perquè havien pogut pagar els 6.000 rals que costava l'exempció d'anar a files. El poble els va ajudar a rebel·lar-se. La Monarquia i el govern conservador d'Antoni Maura no van dubtar a enviar l'Exèrcit a reprimir la rebel·lió.


L'Església va donar suport amb entusiasme aquella repressió contra els que amenaçaven la seva posició de privilegi. Van ser dies durs, molt durs, dies de sang i sofriment, uns dies que la història ha batejat com la Setmana Tràgica de Barcelona

(IV)
 El destí aquest cop no va voler ser generós amb Ferrer i Guàrdia i va fer coincidir una visita que feia la seva cunyada i la seva neboda malaltes, amb la Setmana Tràgica.

 Els seus antecedents anarquistes, l'odi que sentien per ell els militars i els seus acèrrims enemics eclesiàstics i, sobretot, una justícia putrefacta assedegada de sang i d'escarmentar a la població civil perquè no tornés a intentar rebel·lar-se, van ser suficients perquè l'acusessin de ser un dels instigadors, sinó el director i inductor de la Setmana Tràgica. L'acusació es va basar, precisament, en una carta enviada pels prelats de Barcelona. En el judici el van acusar d'haver cremat una església a Premià, quan a Premià no es va cremar ni una església ni un convent. Ni un sol dels testimonis de l'acusació ho havia vist, només algú els havia explicat que ho van veure. Ni un sol dels testimonis de la defensa va ser admès. Ni tan sols el van deixar declarar a ell. Durant tota la instrucció del sumari, Ferrer i Guàrdia no va poder tenir advocat. Quan per fi en va tenir, només li van donar 24 hores per preparar la defensa. Perquè aquell assassinat legal no provoqués un altre aixecament popular, ja que les classes treballadores d'Espanya i de diversos països europeus estaven indignades pel que estaven fent amb Ferrer i Guàrdia, 
les parts del sumari més 
desfavorables a Ferrer van ser filtrades a la premsa més conservadora, que va orquestrar una campanya de desprestigi i infàmies devastadora. Malgrat tots els intents que hi va haver per evitar aquell assassinat legal, Francesc Ferrer i Guàrdia va ser afusellat a les nou del matí del 13 de octubre de 1909. Tenia 50 anys. La nit abans de ser afusellat va escriure el seu testament: estudiants i professors de la Universitat Lliure li reten homenatge.” Desitjo que en cap ocasió ni pròxima ni llunyana, ni per un o altre motiu, es facin manifestacions de caràcter religiós o polític davant de les meves despulles, perquè considero que el temps que s'ocupa amb els morts seria millor destinar-lo a millorar la condició en què vuen els vius; tenim la gran necessitat d'això gairebé tots els homes. (...) Desitjo també que els meus amics parlin poc o gens de mi, perquè es creen ídols quan s'exalça els homes, i això és un mal per  al futur de la humanitat.

Solament els fets, siguin de qui siguin, s'han d'estudiar, lloant-los perquè s'imitin quan semblen redundar en el  bé comú, o criticant-los perquè no es repeteixin si es consideren nocius al benestar general» En arribar a la paredassa on l'anaven a afusellar, va demanar que li afusellessin dempeus i sense tapar-li els ulls. Abans de morir va cridar als soldats que li apuntaven: «Soldats, vosaltres no en teniu la culpa. Apunteu bé. Visca l'Escola Moderna! Moro innocent i feliç de…» No va poder acabar aquelles paraules. Les bales no li van deixar fer-ho. Mai es va demostrar que fos culpable dels delictes pels quals el van assassinar. El govern conservador de Maura, que havia estat el causant dels successos de la Setmana Tràgica en aprovar el decret que enviava els reservistes a la guerra al Marroc, va caure poc després. La pressió popular nacional i internacional, en la qual van intervenir personalitats com a H. G. Wells, Arthur Conan Doyle, Georges Bernard Shaw o P. Kropotkin, va fer que Alfons XIII, preocupat per l'amenaça que allò podia suposar per al seu tron, el cessés una setmana després. La indignació popular era enorme i el nou govern no va tenir més remei que accedir a l'exigència d'amnistia per als presos que omplien les presons. Poc després van ser milers els presos que van sortir al carrer. L'assassinat de Ferrer i Guàrdia no va ser en va.
Trenta anys després, durant la guerra civil, el teatre Borràs de Barcelona va passar a dir-se Teatre Ferrer i Guàrdia. Avui existeix un monòlit i una estàtua en el seu record al cementiri de Montjuïc, rèplica del que hi ha a Brussel·les, enfront del qual, cada any, estudiants i professors de la Universitat Lliure li reten homenatge.


teatre Borràs. Barcelona
(V)
Com cada any, el 13 d’octubre, al complir-se l’aniversari de l’afusellament el 1909 a Montjuïc del pedagog català Francesc Ferrer i Guàrdia, es dipositen rams i corones de flors davant l’estàtua erigida a Brussel·les en homenatge al màrtir de la llibertat de pensament per part de l’escola universitària que porta el seu nom, dels alumnes de la veïna Universitat Lliure de Brussel·les (ULB) i dels cercles de lliure pensament de la capital belga.
Ferrer i Guàrdia també rep un altre homenatge anual per part dels alumnes de la ULB, coincidint amb la celebració de l’aniversari de la fundació de la universitat laica de Brussel·les, el 20 de novembre. Un homenatge que ja es produïa quan l’estàtua es trobava al centre de la ciutat i no, com ara, prop dels edificis universitaris.
La veneració i el respecte belga per la figura de l’insigne pedagog racionalista, víctima de la repressió i d’un judici sumaríssim del Govern autoritari d’Antonio Maura, contrasta amb l’oblit general entre la població que pateix a Espanya i amb la viva hostilitat contra ell que encara mostren avui dia les forces conservadores espanyoles i catalanes.
El simbolisme de la figura del fundador de l’Escola Moderna i el seu laïcisme és tan rellevant i incòmode per a les forces polítiques conservadores que un segle després del seu afusellament encara intenten denigrar la seva tasca i la seva persona a Espanya, com va passar amb la sèrie d’articles i llibres publicats coincidint amb la celebració del centenari de la sublevació popular de Barcelona que es va produir el juliol del 1909 contra les lleves forçoses de l’exèrcit entre la classe treballadora per obtenir carn de canó en la guerra colonial del Marroc i que ha passat a la història com la Setmana Tràgica.
La seva detenció, judici i afusellament per les autoritats, acusant-lo falsament de ser l’instigador de la revolta, va despertar una onada general d’indignació per tot Europa, amb innombrables denúncies d’intel·lectuals, protestes, manifestacions, vagues i fins i tot atacs a alguna seu diplomàtica.
Malgrat l’activa oposició de les autoritats espanyoles, la capital belga va erigir immediatament per subscripció popular un monument en la seva memòria, mentre que les forces polítiques conservadores catalanes van aconseguir endarrerir fins al 1990 que Barcelona recordés el pedagog amb un monument amagat a Montjuïc, que és una rèplica del que existeix  a Brussel·les el 1911.
L’estàtua de Ferrer i Guàrdia es troba des del 1984 a l’avinguda Franklin Roosevelt, mirant a l’edifici històric de la Universitat Lliure de Brussel·les (ULB), on es va traslladar coincidint amb el 75 aniversari del seu afusellament. El monument és una figura humana aixecant una torxa cap al cel, que simbolitza la flama de la llibertat de pensament i la llum que aporta el coneixement racional.
En el pedestal, una inscripció recorda el seu afusellament com a ”màrtir de la llibertat de consciència”. Més avall es reprodueix un paràgraf d’una de les seves cartes: “L’ensenyament racionalista pot i ho ha de discutir tot, col·locant els nens en la via simple i directa de la investigació personal”.
En la part posterior es reprodueixen unes frases de l’advocat militar defensor de Ferrer i Guàrdia, el capità Galceran, en què va denunciar el 9 d’octubre del 1909 durant el seu al·legat que el judici “en cap moment havia buscat la veritat”.
Fins a principis dels anys 60, els estudiants de la ULB desfilaven el dia de l’aniversari de la fundació de la universitat, davant l’estàtua de Ferrer i Guàrdia als seus anteriors emplaçaments a la ciutat, com a homenatge a qui simbolitza “la defensa de la llibertat intel·lectual”. Les cerimònies han canviat des d’aleshores, però sempre finalitzen amb la col·locació de flors al peu del monument.
L’estàtua va ser retirada del seu emplaçament original darrere de la plaça Sainte-Catherine el 1915 per l’exèrcit ocupant alemany, en un gest cap al Govern espanyol i al rei Alfons XIII, que el 1912 va rebutjar visitar Bèlgica pels homenatges al pedagog.
Després de la Primera Guerra Mundial i malgrat les noves maniobres d’Espanya contra el monument, l’estàtua va ser recol·locada el 1919. No obstant, com a concessió a les autoritats espanyoles, es va suprimir el nom Francesc Ferrer i Guàrdia i la placa denunciant el fals judici que el va condemnar, transformant-se en un homenatge a la llibertat de consciència.
L’estàtua no va recuperar el nom del pedagog fins després de la caiguda de la monarquia espanyola el 1931. En la impressionant cerimònia de trasllat de l’estàtua davant la ULB el 1984, el rector va lamentar que no hi assistís cap representant de l’Espanya democràtica, malgrat que en aquella època el PSOE governava amb majoria absoluta. La tragèdia de Ferrer i Guàrdia és que la dreta i l’obscurantisme el mantenen com un personatge maleït al seu propi país, mentre és venerat a Europa, per exemple, amb carrers al seu nom en unes 60 ciutats franceses.


Fotos y videos propiedad del bloc de  Mª Trinidad Vilchez. Muchas gracias por tu amabilidad
tres fotos de Eliseo Oliveras. Muchas gracias.
El resto de Internet.
Serán retiradas en caso de petición. 

13 comentaris:

Mª Trinidad Vilchez ha dit...

Te ha quedado fantástico Josep, antes , a mí me ha pasado veces, quiero guardar y publico, nos despistamos...
Muy bien explicado y otro gallo nos cantaría, si no hubiesen asesinado a este Sr.; seguro que Catalunya sería otra cosa, tanto en preparación como en política.
La ignorancia y las malas artes de esos trágicos días, hicieron tales barbaridades, que cuesta creerlo, pero sabemos que es verdad lo que le ocurrió.
Su enseñanza era ideal, muchos días al aire libre, haciendo excursiones y viendo in situ lo que ocurría alrrededor.
Despues la escuela mixta, otro logro que hubiese sido muy importante para tod@s nosotros.
Un gran HOMBRE, una GRAN PERSONA, Un GRAN MAESTRO, que hermosa palabra, maestro.
Querido amigo, has bordado tu post.
muy bueno, como tú Josep.
Todo mi cariño más sincero y un petó maco.

Miquel ha dit...

desde luego fue una revolución pedagógica y cultural. Su legado no ha pasado en el tiempo ¡¡¡
Salut

Manuel Valero Ribes ha dit...
Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.
Josep ha dit...

Mª Trini, no me merezco nada, si acaso yo a ti por estas fotos, muchas de ellas inéditas que me has pasado con mucho cariño, y que algunas que no he puesto ha sido porque no me cabían. Se que muchas personas han hecho un post, no como uno tuyo que en su día también te quedó fantástico y también recibiste una gran felicitación. Me ha costado bastante de hacer porqué he buscado algunos detalles importantes que no me acordaba. Están en las mejores páginas más importantes de la historia de Barcelona. También agradecer al señor que me ha corregido un texto tan largo y en ocasiones tan complicado, y de momento no cito su nombre sin su permiso. Y a Miquel que también le pedí información sobre una escuela que está situada en MontjuIc. En cuanto a Ferrer i Guàrdia como dices tu muy bien, era un gran Hombre y un gran Maestro. Y conseguir en aquel tiempo una clase mixta, y una escuela como aquella era muy complicado pero lo consiguió. Hubiese cambiado todo, creo que ha buen seguro nos habría cambiado nuestra manera de ser y aprender. Y ahora quieren volver a ponerlo, aunque sea por unos años, como su hombres y mujeres no fuésemos todos iguales. Pero como siempre estaba la Iglesia y el poder. Que difícil es luchar siempre contra todo esto aquí en este País. Fíjate como su Escuela aun triunfa en varias partes del mundo.
De nuevo te doy las gracias, y espero hacer algo parecido en otra ocasión. Lo más pronto posible.
Muchas gracias.
Te mando un abrazo con mucho cariño.

Josep ha dit...

Miquel, muchas gracias por tu comentario. Pienso como tu, lástima que solo lo tengamos en el recuerdo. Quizás no hubiese ido muy lejos porque desde aquellos años siempre han sido una dictadura tras otra. Pero de conseguirlo seguramente seríamos, como mínimo, otra manera de ser y querer.

Salut.

Josep ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Josep ha dit...

Josep ha dit...
Hola Manuel, Me alegro mucho de tu amistad con Ricard, amigo mio desde hace 65 años si mal no recuerdo.
No, no escribo con maestria, no soy nada ni tengo nada de periodista, lo que si es cierto que lo poco que hago lo hago con el máximo cariño. Siendo amigo de Ricard ya sabes que tienes otro amigo. Yo por mi parte vendré a ver tu bloc, que de buen seguro será muy intersante, y celebro que te guste el mio.

Slut y un abrazo.

Josep ha dit...

Manuel Valero Ribes ha deixat un comentari nou al vostre missatge "Francesc Ferrer i Guàrdia":

Hola Josep soy Valero muy buen amigo de Ricardo Gillamón a la vez amigo tuyo y ha través de él conocí tu blog "Vivències" que me gusto y que entre a compartir y a leer algunos de tus artículos que los escribes con maestría, mejor que muchos periodistas o historiadores.

En este artículo de Francisco Ferrer, me ha emocionado el trabajo que has hecho, conozco la historia y la obra de Ferrer, al ser mi ideología libertaria como la suya y no he podido reprimir el deseo de felicitarte y hacértelo saber.

Salud y un abrazo.
Manuel Valero Ribes, amigo de un amigo...!!!



Publicat per Manuel Valero Ribes a vivències el dia divendres 22 de març de 2013 14.44.00 GMT+01:00

Josep ha dit...

Manuel Valero Ribes.

Siento mucho que tu comentario se haya borrado del blog. Menos mal que no lo ha sido del correo, de esta forma te he podido recuperar.
Ahora me paso por el tuyo.

Salut.

KRT ha dit...

Com sempre molt encertat, Josep.

La Setmana Tràgica va ser una revolta popular de gent molt indignada contra el govern espanyol, i en especial a causa de les guerres colonials (Cuba 1898, Marroc 1906, 1909): obligaven els joves de famílies pobres (els rics podien escapar-se'n pagant) a anar a la guerra i morir o emmalaltir per defensar interessos econòmics d'una minoria d'aristòcxtrates milionaris que no anaven a la guerra i encanvi controlaven el govern.

L'oposició a les guerres colonials va fer que el govern dictés una llei de jurisdiccions que convertia els "atacs a l'exèrcit i a la pàtria" en delictes militars que podien ser jutjats per tribunals militars. Per això, els suposats instigadors intel·lectuals de la revolta popular de la Setmana Tràgica van ser sotmesos a consells de guerra.

Ferrer i Guàrdia no tenia les mans brutes de sang, i va ser víctima d'un crim d'Estat: calia fer un escarment per frenar la revolta a base de terror d'Estat, i ell en va ser el boc expiatori, malgrat la pressió internacional. Així, un home pacífic i que només volia reformar el sistema educatiu (des d'un punt de vista llibertari) va ser acusat de promoure els aldarulls i va ser executat per un delicte d'opinió.

"Una de las dos Españas / ha de helarte el corazón". A Ferrer i Guàrdia el va matar el govern espanyol, un govern al servei d'empresaris i terratinents colonials, perquè predicava idees contràries a les raons d'Estat i a la força bruta. Li van fer callar la veu, com el franquisme va fer amb García Lorca, Pinochet amb Víctor Jara (i potser amb Neruda, diuen), Sud-àfrica amb Benjamin Moloise... vaja, com tantes dictadures, que allò que els fa més por són les idees,les paraules, el pensament lliure.

genetticca ha dit...

¿Hasta cuando?
Porque no creas que las cosas han cambiado mucho.
Ahora,con los medios de comunicación, se expanden mucho más los acontecimientos y los políticos y el clero aprovechan para pregonar con credos el panorama, cada vez más alejado de las creencias.
La elección del nuevo papa tiene matices reconversores. Se pretende
reforzar la iglesia exaltando la sencillez, para que nos creamos que va en serio.
Está todo tan asquerosamente manipulado que los esfuerzos de todos los Ferrers Guardia que han muerto por la causa no parece haber servido de nada.
estamos viviendo tiempos de repetición, el poder pierde peso, pero los que sopesamos no acabamos de inclinar la balanza del lado de la justicia. Así que amigo mio, duros tiempos para nuestros descendientes.

Un abrazo

Maçoneria Francesc Ferrer Guardia ha dit...

Benvolgut Josep.
Sóc en Jordi S.,el Venerable Mestre de la Lògia Masònica "Francesc Ferrer i Guardia" nº 1821 de l'Ordre Maçònica Mixta Internacional Le Droit Humain-El Derecho Humano, i tot el taller et donem les gràcies per les teves paraules i per les teves aportacions. És ben cert que la figura polièdrica de Ferrer i Guardia encara està poc estudiada, i publicacions com la teva ajuden a mesurar la dimensió social que tingué aquest il·lustre personatge que ha donat nom al nostre taller macònic.
Llibertat, igualtat i fraternitat per tots nosaltres.

Anònim ha dit...

Hola!! M'han possat com a deures d'història buscar perquè li van fotre les culpes a Francesc Ferrer i Guardia. Sabia que era mestre i que l'estat era... i és injust però no pensava que sigues aixi d'ignorant! Sincerament m'ha entristit molt el fet de descobrir una altre merda amagada que en els llibres de text no surt. Tots són iguals. En realitat fa dos dies que vaig descobrir que tots els drets dels ciutadans escollr un representant per mitjà de vots estava amanyat... Odio el meu país, només està fet d'ignorants creguts, ara i sempre ha estat així. I crec que no cambiarà gaire la cosa perquè sempre el govern vol tenir tot el poder i fer el que ell vulgui. Al cap i a la fi, crec que ens aniria millors a nosaltres solets, siguent independents. Bueno, m'he anat del tema; PD: molt bon ariticle, felicitats!