divendres, 23 de novembre de 2012

Que tinguem sort




Quan no ens deixen dir que som qui som, són el silenci i les cançons les que prenen la paraula per parlar per nosaltres. Totes les raons i els sentiments, els nostres sentiments, estan en elles. Formen part de la nostra vida, de nosaltres, i per això ens acompanyen sempre. Escoltar qualsevol d'aquestes cançons ens fa reviure aquells temps de persecució, insults i de lluita, de dolor i sofriment, d'esperances i somnis, aquestes esperances i aquests somnis que no han de morir mai. Una d'aquestes veus que parlen per nosaltres i de nosaltres, que fan cantar fins al silenci, és la de Lluís Llach.
El vaig escoltar per primera vegada a finals del 67 o principis del 68, i el vaig veure per primera vegada en el concert que va fer a la Universitat de Bellaterra el 1976, i també al Palau el mes de Gener. Mai oblidaré aquells dies.

La seva joventut coincideix amb els interminables raneres del franquisme i Llach pren partit contra la dictadura en un compromís per l'esquerra i el nacionalisme que no ha abandonat mai. Després d'iniciar els estudis d'enginyeria i d'econòmiques decidir abandonar-ho tot per dedicar-se a la cançó. Es va integrar a Els Setze Jutges, un grup de cantautors catalans que seria l'embrió de la Nova Cançó, amb una marcada influència dels cantautors francesos. El seu primer concert en solitari va ser a Terrassa, el 22 de març de 1967, un concert del qual ell recorda haver estat gairebé tot el temps amb els ulls tancats i les cames tremolant. Després de quedar en segon lloc al Festival de la Cançó de Barcelona, La CBS li ofereix un contracte de dos milions de
pessetes per fitxar per la multinacional i cantar en castellà. Llach, fidel al seu compromís, refusa el contracte i signatura per Concèntric, una petita discogràfica dedicada a mantenir viva la llengua i la cultura catalana durant la dictadura franquista

En 1968 compon L'Estaca, que immediatament es converteix en l'himne de totes les reivindicacions de l'esquerra catalana, espanyola i de molts països del món. Aquesta cançó forma part de tots els que, d'una o altra manera, defensen la llibertat i la necessitat de lluitar contra l'opressió.

 És una cançó que no coneix fronteres d'espai ni de temps, perquè la injustícia és present sempre hi ha tot arreu. Són molts els països i els pobles que l'han fet seva. Va ser l'himne de la revolució tunisiana de l'any passat i els seus acords van inundar les places d'aquell poble que va conquistar la seva llibertat. Els problemes de Llach amb la censura franquista van ser enormes i L'Estaca, al costat de moltes altres, és una de les seves cançons que van prohibir. El públic la cantava sempre en els seus concerts, encara que ell, des de l'escenari, no pogués fer-ho.




El 1969 coneix a Laura Almerich, que l'acompanyarà amb la seva guitarra durant tota la seva carrera musical.
Laura Aymerich és la guitarrista de Lluís des de sempre, el va acompanyar des dels inicis a Espanya i durant l'exili. Un dia, Llach, li va lliurar una partitura poc abans d'un concert.
“Laura va pujar a l'escenari amb la resta del grup. A meitat del concert, el noi de Verges, va començar a desgranar la cançó. Quan Laura es va adonar del que es tractava, va trencar a plorar d'emoció, i el sol de guitarra, compost per al seu lluïment, es va trencar enmig de les seves llàgrimes”.
 El seu debut al Palau de la Música el consagra definitivament com a cantautor i com un dels màxims exponents de la cançó de protesta. El desembre de l'any següent debuta a Madrid, al Teatro Español. Arran d'aquesta actuació es prohibeixen els seus concerts a Espanya durant quatre anys sota l'acusació de "revolucionar el públic amb la mirada". La realitat és que el règim franquista no li va perdonar l'atac al feixisme que va fer al Festival de Música de Varadero (Cuba) i que defensés postures nacionalistes i d'esquerra. Llach es va exiliar a París fins a 1974, on va seguir la seva carrera musical amb concerts inoblidables com el de l'Olympia.
Torna al Palau el 1974, encara que els seus problemes amb la censura no s'han acabat. El 1975 TVE grava un recital seu al Teatre Grec de Barcelona que no arriba a emetre perquè s'havia dirigit al públic en català.

 Poc després presenta el seu nou disc, "Viatge a Ítaca" en una sèrie de 7 concerts al Palau de la Música, concerts que, inevitablement, acabaven amb tot el públic dret cantant L'Estaca. En acabar el cinquè concert, Llach és detingut, conduït a comissaria i multat amb cent mil pessetes i la prohibició de seguir amb els seus concerts, prohibició
justificada pel llavors governador civil de Barcelona, ​​Rodolfo Martín Villa, per les 

"reiterades infraccions al reglament de espectacles que prohibeix terminantment que els artistes es dirigeixin al públic i estableixin diàleg amb ell, cas que el senyor Llach va fer en reiterades ocasions, proferint expressions que l'autoritat governativa ha estimat com atemptatòries a les instruccions hi ha la legislació vigent ". Realment una palpable demostració d'interpretar la llibertat d'expressió i els drets civils de qui s'autoproclama, com tants altres dels nostres polítics actuals, "demòcrata de tota la vida"
Després d'un nou exili fins a la mort del dictador, torna a Catalunya i dóna una sèrie de tres concerts antològics al Palau d'Esports de Barcelona el gener de 1976. Moltes de les cançons que va cantar allà havien estat prohibides fins aleshores. Poc va importar. Tots nosaltres les sabíem de memòria. 
En les gravacions d'aquells concerts es pot escoltar el crit del públic reclamant "Amnistia, Llibertat i Estatut d'Autonomia". El dilluns 12 de maig, el cantant va ser conduit per la policia des de l'hotel on s'allotjava aquells dies, amb motiu dels seus recitals al Palau, fins a la Jefatura Superior, on va haver de declarar i no va sortir fins a dues hores més tard.  L’ interrogatori es va centrar en el primer recital quan el cantant, que tenia prohibit fer cap repetició de les seves cançons, després que el públic aplaudís durant més de vint minuts, va tornar a sortir per dir que no en podia cantar cap més
Vam ser molts els que cridem allò llavors per treure de les presons a tots els antifranquistes que estaven tancats. L'amnistia que va aconseguir aquell clam popular era per treure els antifranquistes de les presons, però en cap cas per perdonar i oblidar els crims comesos pels franquistes, com ara els hereus del franquisme pretenen mantenir. Veient el caire que estan prenent les coses últimament, veig que, per desgràcia, moltes de les coses contra les quals lluitàvem segueixen vives. Realment ho va deixar tot lligat i ben lligat.
Les balades de Lluís Llach estan plenes de força i de poesia. Les seves cançons d'amor parlen d'amors sincers, d'amors no contaminats per egoismes de cap classe.

 El seu "Que tinguem sort" és, possiblement, una de les més belles cançons d'amor que s'han escrit mai. És un cant d'esperança, un estendre la mà sempre i en tota circumstància acceptant l'altre com és, acceptant la seva llibertat, la seva decisió i la seva forma d'estimar. ¿O és que potser es pot estimar d'una altra manera? I, al seu costat, trobem cançons com “Campanades a morts” o "Cançó sense nom", un duríssim al·legat contra la dictadura militar i la barbàrie que tothom hauria de conèixe

ancià

 

Ara sento veritable vergonya i fàstic en veure tot el que està passant en aquest mon. I sento veritable vergonya i fàstic que ho estiguem permetent


12 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

difícilment mai ningú el desbancarà del cim de la música on el tinc jo, per la qualitat d'una música, lligada sempre a unes idees inviolables.

Miquel ha dit...

A un poeta se le ha de escuchar siempre. salut

Eastriver ha dit...

Ets oportú sempre.

M'agrada molt el Lluis, la seva música, el seu compromís, la seva coherència. Mai s'ha venut, i només per això jo el reverencio. Però a més, com a músic, és d'una gran sensibilitat.

A més m'acabes de donar la idea per una entrada: la cançó Laura que aquí poses, al camp nou, quan la Laura no va poder acabar de tocar... sempre em posa els pels de punta. Es l'emoció enfront de la tècnica: un música ha de controlar sempre que l'emoció no li faci una mala passada, però com tots som humans, de vegades sortosament l'emoció s'imposa. Aquesta és la única esperança de l'ésser humà.

Que tinguem sort, Josep, que tinguem sort.

Mª Trinidad ha dit...

Hace 36 años, en la calle Madrazo, con Balmes, vivía Lluis Llac, y muy amenudo nos lo cruzábamos cotidianamente, su semblanza, es de que siempre iba asustado, de día y de noche, sin embargo en sus conciertos era más abierto...
Años más tarde se fué al Priorat, a cultivar viñas y hacer buenos vinos...
Ya en Sabadell, fuí a un par de conciertos de Lluis, de Raimón etc...
Ahora solo me queda el recuerdo y algo de nostalgia de aquellos prometedores años, después de ver como todo está manipulado, siento, repugnancia de casi todo...!!!
Un petó Josep y BCDS.

Josep ha dit...

Gràcies, Jesús M. Mai he deixat d’escoltar la seva musica,el trobo molt a faltar,malgrat ja hagi passat Molt tems.
Tot plegat molta pena i un buit molt gran.
Salutacions.

Josep ha dit...

Si. Miquel, tienes razón. Este hombre ya sabes que era o es, no se si volverá, creo que no, porque entre que está en Somalia, el vino y los libros...
Ha creado multitud de canciones que ha arrastrado al público, ha sido muy bueno. Aunque también te diré que por voz yo prefiero a Serrat.

Salut.

Josep ha dit...

Mª Trini. Lluis Llach siempre ha sido una persona muy tímida, decian que era homosexual y que se enamoró a los 28 años , pero antes siempre salia con chicas. Yo no lo se, pero puede ser verdad. Alguna vez decia, y yo también lo pongo en la entrada que cuando empezaba a cantar de cara al público siempre tembabla. Pero todo esto a mi me da igual, yo si quieres que te diga la verdad lo encuentro un hombre muy valiente que tuvo, igual qu otros, luchar contra el franquismo y largarse de este pais o lo metian a la carcel, como Serrat que no podia volver. Sus canciones, las primeras las recuerdo como si fuera ahora mismo el el Palau, la de porrazos que daba la policia a la salida, y las carreras que teniamos que hacer.
Era un musico admirable, y estaba muy comprometido con la libertat y la razón. Para mi es un 10.
Lodel vino fue porque donde el vivia hubo una inundación, y los payeses se quedaron sin su cosecha. Y el la pagó porque el seguro no queria dar nada o casi nada. Por esto se montó lo del vino.
Y luego viene lo de la ONG.

http://www.lluisllach.cat/espanol/fundacion_presentacion.htm

Es una ONG que la montó el solo, si lo miras verás que chula que es, y no recibe dinero de ninguna parte, es como la de Messi o Samuel Etó en su pais.
Y por último darte ánimos amiga mia.
Mira , a mi también me dan asco pos políticos que tenemos, mucho asco porque veo como nos roban, pero también pienso que la culpa es nuestra por votar a estos corruptos y además inútiles. No te desanimemes MªTrini, y cuando tengamos que votar no votemos a esta panda de chorizos. Además ya estás viendo que cada vez más la gente los acorrala con todos los medios de que disponen. Animos .

Un beso.

Josep ha dit...

Jo la veritat no conec cap músic d'aquell temps que s'hagi canviat de jaqueta, pot canviar de cantar en català a castellà sense deixar el català, com Serrat o la Trinca, però Serrat tampoc es va vendre a la dictadura, com tampoc Maria del Mar Bonet. Però si que és veritat el que dius d'ell, Lluís Llach és especial. D'ell només em queda el dubte (que segur mai la sabre). Que va passar amb Martí i Pol, ell i Guardiola? en poc temps alguna cosa va passar que se'n va tot avall entre ells?.
En quan a Laura jo crec que qualsevol plora si es troba en la situació de no saber que la lletra que desconeix és per a ella. És un home que crec ha sabut fer les coses bé. Ha cantat fins que ha volgut, té el tema del vi arran d'ajudar a Porrera quan hi va haver la inundació, i fa un temps una Fundació seva. Crec que no se li pot demanar més.

http://www.lluisllach.cat/espanol/fundacion_presentacion.htm

Una abraçada.

KRT ha dit...

Gràcies, Josep...
La gallineta ha dit que no;
més lluny, hem d'anar més lluny; venim del nord, venim del sud;
no era això, companys, no era això;
somniem;
cal que neixin flors a cada instant;
vaixell de Grècia, que no t'enfoni el tro, infla les veles que anem al mateix port;
en Maurici sap què fer, buscarà els companys i sortirà al carrer;
si estirem tots ellà caurà;
no puc anar a estimar-la, que encara hi ha combat;
i si canto trist és per recordar que no és així des de fa molts anys;
caldrà buscar nous camins on no calguin les paraules;
on vas amb les banderes i avions i tot el cercle de canons que apuntes al meu poble;
el meu país és tan petit;
i amb el somriure la revolta;
si arribeu en la vida enllà d'on pugui arribar;
no abarateixis el somni;
que tinguem sort...

En Llach ho ha dit tot.
Que tinguem sort,

Josep ha dit...

Gràcies a tu, Ramon.

Et deixo un ram de preguntes
perquè t’emplenin els dits de llum
com la que encén l’esguard
dels infants de Sidó.

(Et deixo un pont de mar blava)

Abuela Ciber ha dit...

Te he traducido y leido y escuchado lentamente.
La historia nos presenta hechos que siempre fueron funestos para la humanidad.
Pero viendo la realidad actual, nos damos cuenta que no hemos aprendido nada.

Un abrazo solidario

Tamara ha dit...

Desde que comenzó acompáñame, sois muchos los que nos habéis acompañado y os habéis unido a los blogs fundidos, para nosotros es un honor teneros allí, y es por eso que os invitamos a participar en nuestro reto navideño. ¿Te apuntas?

Un besazo