Si poguessis tornar, bonica... Tenim més
roba que mai per rentar, a munts i gavadals, i menys sabó que mai per
rentar...ja m'entens, oi?
Antologia
1. Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen
1. Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen
"Ramona, mundeta, escolta, no
t'espantis, sóc jo, la teva amiga Adela. He vingut de nit perquè vull que
siguis tu l'única que sàpigues que dilluns passat em vaig morir a l'hospital;
les monges m'hi van portar al darrer moment, encara que tots ja sabíem que no
hi havia res a fer. Em vaig morir de vella.
Però sóc aquí per pregar-te, ara que m'he mort, que resis una mica per a la salvació de la meva ànima. No sé si es pot dir que al llarg de la meva vida he comès algun pecat greu, però, si de cas, no voldria presentar-me allà dalt sense ningú que m'ajudi aquí baix. També voldria estar una estona xerrant amb tu, perquè em temo que aviat faré malves del tot; has estat com una germana i, veuràs, allà dalt no sé ben bé el que m'espera.
Recordo els quaranta primers anys de la meva vida com una llarga espera en blanc. Diuen que la felicitat no té història, i jo crec que el que no té és color. [...]"
(Del conte "El groc o rondalla biogràfica de la senyora Adela Torrents", dins Molta roba i poc sabó. Barcelona: Selecta, 1971, p. 63)
Però sóc aquí per pregar-te, ara que m'he mort, que resis una mica per a la salvació de la meva ànima. No sé si es pot dir que al llarg de la meva vida he comès algun pecat greu, però, si de cas, no voldria presentar-me allà dalt sense ningú que m'ajudi aquí baix. També voldria estar una estona xerrant amb tu, perquè em temo que aviat faré malves del tot; has estat com una germana i, veuràs, allà dalt no sé ben bé el que m'espera.
Recordo els quaranta primers anys de la meva vida com una llarga espera en blanc. Diuen que la felicitat no té història, i jo crec que el que no té és color. [...]"
(Del conte "El groc o rondalla biogràfica de la senyora Adela Torrents", dins Molta roba i poc sabó. Barcelona: Selecta, 1971, p. 63)
Cinc, sis, set vegades l'he
llegida, aquesta carta. Què és el que puc fer, Déu meu? Em sento com el dia de
Rams, quan era una nena i em menjava les confitures de la palma, el poncem, la
taronja, les prunes i les peres, i la madre Angelina em deia que aniria
a l'infern per llaminera." (p. 116)
(Del llibre Ramona, adéu. Barcelona: Edicions 62, 1972)
(Del llibre Ramona, adéu. Barcelona: Edicions 62, 1972)
L'única droga que no et mata
—encara que et faci emmalaltir—, l'únic efluvi etílic que no et fa perdre els
sentits ni et fa malbé el fetge, l'únic amor que no fa fàstic és la bona
literatura. Plaers solitaris, vicis compartits. El lector/lectora posseeix les
paraules i desafia la finitud, accepta la sordidesa i la bellesa perquè tot és
u i, sobretot, recorda perquè abans algú ha recordat. Si hi ha un acte d'amor,
aquest és la memòria [...].
Cal recordar, cal evocar, no hi ha art més temporal que la literatura. Podem emmalaltir amb el record però potser, al final del llarg i lent procés de l'escriptura, descobrirem que hi ha alguna cosa, que hi ha algú, a l'altra banda, que encara batega, que encara existeix." (p. 19)
(Del llibre Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Barcelona: Edicions 62, 1996)
Cal recordar, cal evocar, no hi ha art més temporal que la literatura. Podem emmalaltir amb el record però potser, al final del llarg i lent procés de l'escriptura, descobrirem que hi ha alguna cosa, que hi ha algú, a l'altra banda, que encara batega, que encara existeix." (p. 19)
(Del llibre Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Barcelona: Edicions 62, 1996)
Els altres no es van moure,
encara que en Joan féu un lleuger moviment cap endavant, tu, quiet, li cridà el
ros mentre l'encanonava amb la pistola. La noia, a terra, gemegava. Vingueren
més policies vestits de carrer —dos eren molt joves— i els feren passar cap
endavant després d'haver-se quedat tots els carnets. La noia, amb els ulls
esbatanats, caminava a poc a poc mentre li rodolaven les llàgrimes per la cara
i amb la mà s'aguantava el baix ventre. L'Emilio tenia la cara blanca com el
cel humit i en Joan premia els llavis amb la mirada buida. No hem fet res,
pensava la Natàlia, hem deixat que peguessin la noia prima." (p. 103-104)
(Del llibre El temps de les cireres. Barcelona: Edicions 62, 1995, p. 105-106)
(Del llibre El temps de les cireres. Barcelona: Edicions 62, 1995, p. 105-106)
Potser per
l'edat, em va colpir molt la seva mort.
Potser
per ser una persona d'una enorme vàlua social, política, professional,
d'intel·ligència pràctica i compromesa, sabia que perdíem una persona
important, molt important per Catalunya, per les dones, pel truc a la porta del
pensament que oferia en cadascun dels seus articles. Dels llibres, ja en
parlaran d'altres.
Molts la duem
al cor i la veiem com aquella amb qui voldríem semblar-nos ni que fos una mica.
Ella es va tancar quan calia. Nosaltres, hem de sortir al carrer. Tots. Ara,
ella seria al davant. Us deixo una
mostra!
Som una
ganga. Vet-ho aquí. El missatge de la colònia ha descobert la mare dels
ous. Anem més barates que les burgeses de començaments de segle, perquè ens
paguem el sopar i no mirem, tan romàntiques com som, el compte corrent del
contrincant. Tenim diner propi, quin avenç! encara que aquell galifardeu molt
més jove i menys preparat cobri molt més.
Som
d'una sensualitat arrabassadora, però doneu-nos temps, que hem de ficar les
criatures al llit. Som independents, perquè aquell trinxeraire, que ara viu amb
una joveneta, badoca i condescendent, no afluixa calés ni que el matin. Som
cultes, això sí, perquè encara ens prenem seriosament el que han escrit,
compost, pintat i pensat, sí, pensat, els Grans Homes, als quals no hi ha temps
ni per llegir, escoltar o contemplar.
Una
ganga a preu de saldo. Molt més barates que aquesta colònia que ha arribat a la
reconciliació dels contraris: la intel·ligència i la bellesa en un mateix cos.
Qui
en dóna més?"
desembre 1990
fragment inicial de la novel·la El cant de la joventut.
fragment inicial de la novel·la El cant de la joventut.
.
"No premia les parpelles, només deixava que descansessin. Ho feia cada matí, abans que no entrés la infermera. Li agradava tenir els ulls aclucats, com si hagués un mocador transparent, color rosa clar. Un mocador de seda. Després aniria obrint les parpelles i veuria que tot seguia al seu lloc."
"No premia les parpelles, només deixava que descansessin. Ho feia cada matí, abans que no entrés la infermera. Li agradava tenir els ulls aclucats, com si hagués un mocador transparent, color rosa clar. Un mocador de seda. Després aniria obrint les parpelles i veuria que tot seguia al seu lloc."
Els catalans als camps nazis, 1977
6 comentaris:
TANT DE BO, visqués AQUESTA FANTÀSTICA DONA VA SER IRREPETIBLE, I si visqués ES TORNARIA A MORIR, DEL DISGUST QUE HAURIA A VEURE EL QUE S'HA FET AMB LA POBLACIÓ CATALANA, AMB L'ESTATUT, AMB L'IDIOMA CATALÀ, LA FALTA DE TREBALL, DE ILUSIONES, LA FAM QUE HO TENIM AQUÍ, LES CUES A PARRÒQUIES, D'AIXÒ, MIQUEL CARTISANO, el SAP I MOLT BÉ ... PER DESGRÀCIA JO TAMBÉ ...
I MOLTES VEGADES SENTO TRISTESA I PENA, DE TANTES COSES ...
UNA ABRAÇADA ESTIMAT AMIC JOSEP, MONTSERRAT ROIG, viurà sempre ALS CORS NOBLES I BONS COM ELLA, UN PETÓ MONTSERRAT, I UN ALTRE PER A TU JOSEP.
Hombre Montserrat Roig, son palabras mayores, era una mujer de excepción, una gran escritora y mejor persona... luchadora y comprometida. Para mi es toda una inspiración y ejemplo a seguir.
Me encanta verla por tu blog.
Un abrazo amigo.
didi.
Hombre Montserrat Roig, son palabras mayores, era una mujer de excepción, una gran escritora y mejor persona... luchadora y comprometida. Para mi es toda una inspiración y ejemplo a seguir.
Me encanta verla por tu blog.
Un abrazo amigo.
didi.
Cert ¡¡¡ falten moltes com ella ¡
Meravellosa, humana, inmteligent. Una dona ejemplar.
M'agrada que es pasegi per el teu espai, lluint el seu taratnar de deesa de la fecunditat literaria.
Malgrat morta, mai oblidada.
En caldrìa,però, un batalló com ella,i pot ser encara no hi hauria prou per vombatir la merda que ens cobreix de dalt abaix per mor de tanta negligencia humana.
Va morir de cáncer,pobreta meua, tant feble i tan lluitadora.
Algun que altre estel haurà arreplegat la seva esencìa.
Una abraçada Josep i gracies per recordarte de un esser tant especial
No haurien de desapareixer tan aviat de aquest mon, les persones tan valuosas i estimadas com ella.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada