El dissabte 25 de març del 1911 a les 4 de la tarda, prop de l’hora abans de plegar, les portes de la fàbrica estaven tancades, incloses les sortides d’emergència. Mai ningú els havia explicat què fer en cas d’incendi; a més, tal com hem dit, només hi havia aigua en uns cubells i en el lavabo, i poca.
El foc va començar a cremar a la vuitena planta (encara avui se’n desconeix l’origen, els propietaris van dir que fortuït), però la gent va començar a pensar que va ser provocat com una venjança dels propietaris per les vagues que s’estaven duent a terme.
El cert és que els propietaris van fugir a temps pel terrat, mentre el foc es va començar a estendre per la resta de la fàbrica. La majoria de personal que treballava a la vuitena i desena planta de l’edifici va poder ser evacuat a temps. Però el personal de la novena no va rebre el senyal d’alarma amb prou antelació. Hi va haver 146 morts; tot i que hi varen morir 17 homes, la majoria eren dones, a causa del gran nombre d’aquestes que hi treballaven. Tot i que en el judici no es va aconseguirdemostrar que els propietaris fossin conscients que les portes estiguessin tancades, el senyor King va ser arrestat posteriorment per tenir les sortides de la fàbrica tancades durant les hores de feina, cosa que li va suposar una multa de 20 dòlars.
Sembla que el motiu de tancar aquestes portes era la por dels propietaris que les treballadores en traguessin les camises des de dintre.
“Una cosa que no ens queda clara és si les portes s’obrien cap a fora o endins. Teniu raó, i això jo també ho he pensat després d’haver llegit uns articles oficials.”
Les portes actualment, per llei, s’obren cap a fora, per seguretat.
Fixeu-vos en els cartells de color verd, que hi ha a les botigues, bars, hospitals… Estan col·locats al costat de la porta de sortida. Hi han d’estar més o menys a l’alçada de la vista.
(El que no sé és si en aquells temps i en aquella ciutat hi havia normes d’obrir i tancar les portes; normes obligatòries i iguals per a tothom.) Normes actuals.
Les noies empentaven les portes des de dins cap enfora; però molts homes d’altres plantes (unes altres fàbriques del mateix edifici) van trencar les baldes i empentaven cap endins.
La Bettina va ser molt valenta: senyalava els llocs per on podien escapar-se.
Els ascensors no funcionaven. Moltes noies s’havien tirat pel forat o s’havien volgut agafar als cables, però van caure.
—Cap a les finestres —va dir—, sense poder cridar gaire per culpa del fum. Va treure el cap per la finestra i feia senyals a la gent que miraven horroritzats.
Els bombers arribaven en aquell moment. Estiraven les escales. Algunes noies amb el vestit en flames es tiraven des de les finestres al carrer. Les persones que baixaven per les escales d’emergència —ja sabeu que són aquelles de ferro, que es despleguen, i estan situades per fora de l’edifici— només arribaven el segon pis. Les escales d’emergència es van omplir de gent i es van trencar pel pes. (Les escales dels bombers, jo no sabia fins a quin pis arribaven, però el llibre que llegim diu que fins al sisè. Vull pensar que amb les mànegues va passar el mateix.)
(Al carrer hi havia molta gent, també perquè, com que era dissabte a la tarda, la gent sortia a passejar).
Tothom cridava que no es tiressin des de les finestres.
Ja veieu que els cotxes dels bombers eren tirats per cavalls; doncs bé, els treien les mantes i entre quatre homes volien agafar les noies al vol, però queien de tanta alçada que la manta es trencava.
També veieu a les fotos que les noies mortes omplien les voreres.
El senyor King sí que es va escapar, primer perquè tenia l’oficina en el pis de dalt, i després perquè ell sabia com pujar al terrat.
La porta feia uns minuts ja s’havia obert, i moltes noies sortien, i s’atropellaven…
La Laura i en Marc ja quasi eren al desè pis…
(Ara no recordo si la Laura li havia dit al Marc que estava embarassada)…
—Qui ho sap?
—On és la Bettina, on és la Bettina? —cridava la Laura. No deixava de recordar-la, i plorava molt pensant en ella.
Tothom cridava molt!
L’edifici del costat era la Universitat de Nova York. Els dissabtes els alumnes i un professor feien classe. Quan van sentir l’enrenou, van posar unes escales de mà (d’aquestes de pintor, sabeu?) entre el terrat del Triangle i les seves finestres.
—La meva germana, la Bettina, qui l’ha vista? Auxili! Haig d’anar a buscar-la! —deia la Laura entre llàgrimes. Al final va caure a terra, sense deixar de pronunciar cada cop més fluixet en nom de la Bettina, amb la mirada perduda. En Marc la va agafar i van passar per l’escala de pintor. Els estudiants els ajudaven des de l’altra punta de l’escala. Tots els pisos amunt ja eren de color vermell, de tantes flames.
Avui hem començat a llegir després de parlar, no sols el que va passar al Triangle, sinó de tots els llocs del món on passen coses semblants.
—Si us sembla, deixem aquest tipus de comentaris per al final del llibre, perquè m’agradaria conèixer l’opinió de tots vosaltres. D’acord?
—Diu l’Anna que, si voleu, ella també llegirà una plana quan li toqui fer-ho, i jo també m’hi afegeixo, si us sembla bé. Així doncs, quan vulgueu podem començar. Recordeu els punts i les comes. També recordeu que el que avui llegirem és trist; però com diem sempre, a vegades les persones aprenem amb les desgràcies. És una història real, ja ho sabeu, però els personatges no ho són.
—Jo començo a fer apunts!
Ens vam quedar l’altre dia quan els bombers ruixaven sense treva. Mullaven fins on podien, i procuraven que el foc no s’estengués. Les noies que havien saltat encaraeren al carrer. Els policies miraven si n’hi havia alguna de viva.
Quan els bombers hi van poder entrar era tot fosc, i encara sortia fum. Alguna noia estava sobre la màquina de cosir: la posaven en una llitera i la duien al carrer.
Les ambulàncies se les enduien al moll de Nova York.
Moll de Nova York.
—Per què al moll, i no a un hospital o alguna cosa semblant?
—Doncs perquè necessitaven molt d’espai.
—Quina impressió!
—Si, tens raó, devia fer molta impressió! Massa taüts i tan pocs anys!
Seguim?, a veure què passa amb la Laura…
A la Laura li passava en aquells moments que buscava la seva germana, la Bettina.
Tenia l’esperança que no estaria entre els taüts. Va deixar de caminar
—Per què va deixar de caminar?
—Molt bé, perquè creia que allà no hi era. Que podia ser en algun altre lloc.
—I quan va tornar a buscar-la entre els taüts?
—Va, t’ajudo: Quan els bombers van dir que hi havia pocs supervivents en el novè pis.
Sí, el pare duia la gorra avall perquè no es veiés que plorava.
—Quina pot ser la Bettina? Totes estan cremades! —Va dir la Laura.
La Laura al final va trobar la Bettina. La va conèixer perquè portava l’anell del casament de la seva mare, ja morta.
No semblava ella.
No era la noia que tots tenien al cap: simpàtica, viva, riallera, alegre…
Van tancar el taüt, i uns amics d’oncle Pietro van venir i se la van endur en un carro
i l’endemà van fer el funeral per enterrar la Bettina. Un carro de morts amb dos cavalls negres, i el taüt blanc, i unes flors de color lila.
Darrere, la Laura, en Marc, el pare i l’oncle Pietro.
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives . Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Wiquipèdia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada