Diada de Sant Jordi, el 23 d’abril.

 

Al dilluns passat, a la nostra Biblioteca, vam celebrar entre amics la Diada de Sant Jordi. Cadascun de nosaltres va llegir alguns poemes, uns eren propis i altres de poetes com en Miquel Martí i Pol,  la poeta Joana Raspall o l’escriptora Olga Xirinacs.

Per tot això la nostra bibliotecària, l’Ana Perez, va convidar al Ramon Carreté, perquè ens parlés de poesia. I clar, davant d’una persona com ell no podia ser d’un altra manera que correspondre com es va fer. I l’Anna Pérez, la seva monitora, que fa molts anys que els hi dóna tot l’amor que es mereixen.
Quina sort que vam tindre de comptar amb tots plegats.
Va ser una tarda preciosa!
I també, com sempre, donar les gràcies a la nostra Biblioteca, petita i bonica, que ha sigut sempre un punt de referència cultural, a tots nivells.

[Si, Ig…. Ja ho se, ja se que estàs molt content d’haver conegut el Ramon Carreté. Per als que no el coneixíeu va ser una gran sorpresa. Amb ell sempre s’aprèn molt. És un referent per a tots!

Moltes gràcies en el seu nom]

Jo us diré a tots que no sols li agraeixo a ell haver vingut, i a l’Ana,  per haver organitzat aquesta celebració,  i fer-nos conèixer altres poetes, sinó també a tots vosaltres per haver recitat tan bé.
Sou molt bons!!

I així vam començar…
Que és poesia?
Poesia, què és poesia?
Poesia és més que paraules, oracions i rimes, poesia és expressar els sentiments al màxim, que les paraules no siguin paraules, siguin sentiments i facin sentir a qui les llegeix el sentiment que transmets al paper. No es podia definir millor.

Cadascun de vosaltres va dir la seva manera d’interpretar un poema però és veritat que tots vau coincidir en el mateix. “Les paraules no siguin paraules, siguin sentiments. La poesia no està escrita en paper, està escrita en el cor de qui l’escriu i de qui la llegeix”
Teniu raó, la poesia és parlar amb el cor a la mà per fer que el corrent de sentiments s’apoderi del teu cor.

La primavera

La primavera és una estació 
Molt bonica
Els arbresja están florits
És una estació per l’amor
Per l’amistat entre dues persones
Que s’estimen
L’un i l’altre

La primavera és l’estació més bonica per estar
enamorat d’una noia, que s’estima de debò, això 
és la primavera.

AUTOR

Ign.

Els teus ulls
t’han seduït l’esperit,
t’has enamorat
de la teva bellesa
i has begut
de la font de l’amor
pensar que t’esquitxaria el cor

La màgia de la vida
t’ha posseït
i la veritat
colpeja el pit
Fins quan estaràs adormit?

ROSA BOSCH.

C. B.

Tarda de boira.
“No passa cap pensament a través
d’aquesta boira feixuga que fa dies
aïlla el poble i tots els que hi vivim.
No gaire lluny d’aquí deu fer sol, i potser
tu el frueixes, solitària com jo.
¿Què importa el temps que faci a fora
si no podem estar junts? La distància
de cor a cor no serà pas menys dura
si la boira s’aixeca. No em fa falta
cap tarda rutilant: només tu em manques”

MIQUEL MARTÍ I POL

J. V

“HOME NOU

Neix una nova edat de tu i de mi
que a cada instant ens fa el viure més clar;
amb tu reprenc el goig de caminar,
i en tu i per tu confio en el destí.
No em sé ni em vull si tu no em fas costat;
la ment em fuig cap on et trobes tu.
Prem-ne com sóc: desvalgut, pobre i nu,
i fes-me l’home nou que he somiat.”

― Miquel Martí i Pol, Quietud perduda

R.O.P

La primavera és encesa
de sol i cuques de llum.
Ve la flor del taronger
i s’emporta la tristesa
cel amunt
per un carrer
tot empedrat de perfum.

     Joana Raspall

Il.lustració  Marie Courdonat   

   Bon dia poesía!

Ens roba la voluntat

I ens emmetzina

La flor del taronger,

la tarongina.

                                               (M. Vicent- J.M. Serrat)   

Macià. Taronger

Ja a mitjans de març la flaire de la flor del taronger encomana primavera, i ara, a finals d’abril, el perfum és tan dens que aconsellaria a qui tingui por d’enamorar-se que no s’acosti a un taronger florit. L’enamorament és garantit.

Si Dios fuera Mujer

Mario Benedetti
¿Y si Dios fuera mujer?
pregunta Juan sin inmutarse,
vaya, vaya si Dios fuera mujer
es posible que agnósticos y ateos
no dijéramos no con la cabeza
y dijéramos sí con las entrañas.

Tal vez nos acercáramos a su divina desnudez
para besar sus pies no de bronce,
su pubis no de piedra,
sus pechos no de mármol,
sus labios no de yeso.

Si Dios fuera mujer la abrazaríamos
para arrancarla de su lontananza
y no habría que jurar
hasta que la muerte nos separe
ya que sería inmortal por antonomasia
y en vez de transmitirnos SIDA o pánico
nos contagiaría su inmortalidad.

Si Dios fuera mujer no se instalaría
lejana en el reino de los cielos,
sino que nos aguardaría en el zaguán del infierno,
con sus brazos no cerrados,
su rosa no de plástico
y su amor no de ángeles.

Ay Dios mío, Dios mío
si hasta siempre y desde siempre
fueras una mujer
qué lindo escándalo sería,
qué venturosa, espléndida, imposible,
prodigiosa blasfemia.

Retaule de sant Jordi, museu municipal de Xèrica

Llegenda

La versió catalana de la llegenda de Sant Jordi diu que després d’un combat aferrissat del cavaller i el drac, la bèstia va caure travessada pel ferro esmolat i que dels degotalls de sang que arribaven a terra en va néixer un roser que floria amb profusió cada mes d’abril. Aquesta és l’explicació que la tradició oral dóna al costum de regalar roses per la diada de Sant Jordi, el 23 d’abril.

Llegendes i relats imaginaris a banda, sabem que la tradició d’obsequiar amb roses les enamorades ve de lluny. El lligam de Sant Jordi amb el món de la cavalleria i l’amor cortès pot haver estat el germen de la tradició. També sabem que al segle XV se celebrava a Barcelona l’anomenada Fira dels Enamorats i que al voltant del Palau de la Generalitat s’instal·laven venedors d’aquesta flor. Al mateix temps, ja era costum d’obsequiar amb una rosa les dones que assistien a l’eucaristia oficiada a la capella de Sant Jordi del palau. I, finalment, hi ha qui diu que el costum de regalar roses té arrels romanes, concretament de les festes en honor a la deessa Flora, que més tard foren cristianitzades.