No hem fet l’amor després de la
notícia, hi ha com un estrany pudor
 |
Foto: Robert Ramos |
Maria-Mercè Marçal va néixer el 13 de novembre del 1952 i va morir el 5 de
juliol de 1998. Recordem la poeta i escriptora amb un fragment del llibre El senyal de la pèrdua, que recull
escrits inèdits dels seus últims anys: un dietari de la malaltia i una
correspondència amb el biògraf de Renée Vivien.
1 d'agost
1996
Avui és el tercer dia que visc amb la mort enganxada, arrapada al costat dret. Fa tres o quatre mesos —potser cinc, ja, amb el terror de les primeres proves que, aparentment, em van tranquil·litzar— vaig començar un poema. Només un vers: «Covo l’ou minúscul de la mort, arran de pit, sota l’aixella». Ara tinc tendència a canviar-lo una mica: «La Vida cova l’ou minúscul de la mort /ran del meu pit, la meva aixella». Però no sé continuar en vers. M’imagino que d’aquest ou minúscul n’ha de sorgir un ocell d’ales immenses —de llum i d’ombra— que ho colgarà tot. Ara o, si tinc sort, més tard. No consola —no em consola— pensar que sempre, en qualsevol cas, el final és idèntic: «je feraismon squelette aussi bien que tout le monde...» (cito de memòria, però de quiera?: la comtessa de Noailles?). […]
Avui és el tercer dia que visc amb la mort enganxada, arrapada al costat dret. Fa tres o quatre mesos —potser cinc, ja, amb el terror de les primeres proves que, aparentment, em van tranquil·litzar— vaig començar un poema. Només un vers: «Covo l’ou minúscul de la mort, arran de pit, sota l’aixella». Ara tinc tendència a canviar-lo una mica: «La Vida cova l’ou minúscul de la mort /ran del meu pit, la meva aixella». Però no sé continuar en vers. M’imagino que d’aquest ou minúscul n’ha de sorgir un ocell d’ales immenses —de llum i d’ombra— que ho colgarà tot. Ara o, si tinc sort, més tard. No consola —no em consola— pensar que sempre, en qualsevol cas, el final és idèntic: «je feraismon squelette aussi bien que tout le monde...» (cito de memòria, però de quiera?: la comtessa de Noailles?). […]
[…] Jo, com qualsevol altra dona, una de cada deu —em sembla. La diferència. Potser viure sense pit —com les amazones—, orgullosa guerrera, mantenint
encara la mort a ratlla.
Covava l'ou de la mort blanca
Mare,
no ploris per mi, mare./ No ploris per mi mare, plora amb mi
Covava l'ou de la mort
blanca
sota l'aixella, arran de pit
i cegament alletava
l'ombra de l'ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d'alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.
Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.
Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l'esglai
de l'ombra.
Com la veu del castrat
que s'eleva fins a l'excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.
sota l'aixella, arran de pit
i cegament alletava
l'ombra de l'ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d'alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.
Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.
Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l'esglai
de l'ombra.
Com la veu del castrat
que s'eleva fins a l'excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.
(Del poemari pòstum «Raó del cos»)
6 comentaris:
Que trist.
Pues sí, un poema de la tristeza -de la fundamentada- pero un poema bonito, porque es eso, un verdadero poema. ¿Será porque lo que refleja es la verdad? Yo no soy de los que creen religiosamente que la poesía sea verdad simplemente por ser poesía (¿qué es la verdad?), pero no quita por ello que sea una expresión muy lograda, muy necesaria, muy sabia. Una síntesis.
Y por otra parte, Josep, pues que me das una alegría, porque hacía mucho que no escribías. (Y ahora me doy cuenta de que me había saltado la entrada de la verbena, lo siento)
Un fuerte abrazo.
Un poema que ha d'esperonar (encara més) els científics per a que trobin la manera d'acabar amb aquesta malaltia.
És molt trist, Helena. Jo, igual que a la Montserrat Roig la trobo a faltar molt, però hem de seguir lluitant, necessitem fer molta més recerca encara que costi molt. Ara també hi ha més i millors tractaments que s'apliquen en forma personalitzada en funció de les característiques de la pacient i el seu tumor en particular. Estic segur que cap d'elles en aquests moments ens haguera deixat.
Xavier, la seva vida, com la de tantes altes dones no va ser en va, s'ha avençat molt, si no fos així, encara estaríem parlant del càncer de mama com un dels més agressius per a la dona. Per contra, en l'actualitat, la supervivència és superior al 80% o més alt segons els tipus. Ha fet més gran la literatura, i del càncer en fa matèria literària fins a l'última hora.
Hola, Fackel. Maria-Mercè Marçal tiene cáncer y, a diferencia de Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany o Helena Valentín, en cuanto materia literaria a mí modo de ver hace una poesía-espejo. Como antes lo había hecho con el erotismo y la maternidad, el cuerpo se convierte en el espacio donde construye y disputa su identidad. Esto en cuando a poesía (“Cos meu: què em dius? / Com un crucificat / parles per boca de ferida / que no vol pellar / fins a cloure’s en la mudesa: / inarticulada / paraula viva.”)
La crudeza de algunos de los últimos poemas y del dietario de la enfermedad contrasta con las cartas que durante esos dos años se intercambia con Jean-Paul Goujon, el biógrafo de Renée Vivien que ha conocido en Sevilla. Es otra Marçal: más esperanzada, más alegre, rebosante de proyectos. Y es que la poeta viene de un año de una gran actividad y además que está convencida de que el cáncer no será su final.
Muchas gracias por estar aquí. Por mi parte procuraré venir más a menudo, la verdad que durante este tiempo he hecho cosas más positivas que estar en este blog.
Un abrazo
Publica un comentari a l'entrada