diumenge, 24 de juliol de 2016

Capital Barcelona, de Enric Juliana en La Vanguardia



ENRIC JULIANA, Madrid 
23/07/2016 01:55 | Actualizado a 23/07/2016 12:18Lea la versión en castellano
Fa menys d’un any, en una conversa sobre el moment que està vivint Catalunya, un ministre de l’actual Govern em va dir el següent: “Barcelona és una ciutat molt important, és la ciutat més potent de la Mediterrània. Espanya té una gran vocació atlàntica i alhora té la capital de la Mediterrània. Cal reconèixer i enfortir aquesta capitalitat, però el problema és que s’ha de fer sense que es noti massa, perquè no s’enfadin les altres autonomies...”.
Em vaig quedar parat. A una Espanya que exhibeix sense manies la seva dimensió atlàntica –Madrid, capital indiscutible de les connexions polítiques, econòmiques i culturals amb el continent americà– li costa admetre la capitalitat mediterrània de Barcelona “per si algú s’enfada”. Vaig quedar sorprès per la descarnada sinceritat del meu interlocutor i vaig pensar en el mal que ha fet la rivalitat mimètica a l’ Espanya de les disset autonomies. El famós cafè per a tothom. El disbarat del 1980.

La transició es va assentar amb el reconeixement de la capitalitat política de Barcelona. Sinó perquè va tornar el president Josep Tarradellas l’octubre del 1977? El sorprenent empelt de la Generalitat republicana en l’ordre democràtic preconstitucional suposava el reconeixement implícit de la nació catalana. La monarquia parlamentària reconeixia Catalunya i Catalunya ajudava a legitimar la monarquia parlamentària. Aquest era el tracte. Què hi duia Tarradellas, a la maleta? La nació catalana. Què significava la gentada que va sortir a rebre’l? L’afirmació de Barcelona com a capital política. Aquell reconeixement, però, no va poder escriure’s de manera clara a la Constitució, per la pressió dels militars i l’onada destructiva d’ETA. Les nacionalitats van quedar inscrites a l’article dos. Després va venir la rivalitat mimètica. El cafè per a tothom. L’aplanament.

La capitalitat de Barcelona va tornar a tenir un moment excepcional durant l’estiu del 1992, amb l’indiscutible èxit dels Jocs Olímpics. Diguem-ho clar: l’esdeveniment més positiu per al prestigi d’ Espanya al món després de la Guerra Civil es va forjar, es va gestar i es va executar a Barcelona. Sense comissaris estatals. Amb un comitè organitzador realment autònom del poder central. Com li va costar a Pasqual Maragall!
Aquell era el moment de replantejar algunes coses. La doble capitalitat d’ Espanya. Maragall va treballar en aquesta direcció i va llançar la idea del Senat a Barcelona (1991) i el van tractar de guillat. Aviat va venir la crisi econòmica derivada de la reunificació alemanya, va començar el declivi electoral del PSOE i Felipe González –conservador en aquest i en altres assumptes–, va ficar els maragallismes al congelador perquè estava a punt de necessitar el suport parlamentari de Jordi Pujol. Durant el trienni 1993-1996 va morir el moment Barcelona. 

Després va venir Aznar i a l’interior de les seves turbulències va fermentar l’impuls independentista, que pren força a Barcelona amb el canvi generacional, la decepció zapaterista (amb l’Estatut) i la crisi econòmica.
Han passat més de trenta anys i ara reapareix la Barcelona capital. El PSOE ha reprès la idea del Senat (ara tova, sense empenta) i ahir la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría va dir que “Barcelona és la segona capital d’ Espanya”.
Quina setmana més curiosa. El Govern del PP recita maragallismes i Convergència dóna vots a Rajoy.

TRADUCCIÓN

Capital Barcelona, de Enric Juliana en La Vanguardia
ANÁLISIS
Hace menos de un año, en animada conversación sobre el momento de Catalunya, un ministro del actual Gobierno me dijo lo siguiente: “Barcelona es una ciudad muy importante. Es la ciudad más potente del Mediterráneo. España tiene una fuerte vocación atlántica y a la vez tiene la capital del Mediterráneo. Hay que reconocer y fortalecer esa capitalidad, pero el problema es que debe hacerse sin que se note demasiado, porque puede haber enfados en otras autonomías…”
Me quedé pasmado. Una España que exhibe sin inhibición su dimensión atlántica –Madrid, capital indiscutible de las conexiones políticas, económicas y culturales con el continente americano– le cuesta admitir la capitalidad mediterránea de Barcelona “por si alguien se enfada”. Quedé asombrado por la descarnada sinceridad de mi interlocutor y pensé en el mal que ha hecho la rivalidad mimética en la España de las diecisiete autonomías. El famoso café para todos. El disparate de 1980.

La transición se consolidó y se asentó con el reconocimiento de la capitalidad política de Barcelona. ¿Qué fue sino el regreso de Josep Tarradellas en octubre de 1977? El asombroso injerto de la Generalitat republicana en el orden democrático preconstitucional fue el reconocimiento implícito de la nación catalana. La monarquía parlamentaria reconocía Catalunya y Catalunya ayudaba a legitimar la monarquía parlamentaria ¿Qué llevaba Tarradellas en la maleta? La nación catalana. ¿Qué significaba aquella marea humana que salió a recibirle? La afirmación de Barcelona como capital política. Ese reconocimiento, sin embargo, no pudo plasmarse de manera explícita en la Constitución, por la presión intimidatoria de los militares y la onda destructiva de ETA. Ahí están las “nacionalidades” en el artículo dos. Luego vino la rivalidad mimética. El café para todos. El aplanamiento.

La capitalidad de Barcelona volvió a tener un momento excepcional en verano de 1992, con el indiscutible éxito de los Juegos Olímpicos. Digámoslo claro, el acontecimiento más positivo para el prestigio de España en el mundo después de la Guerra Civil se fraguó, se gestó y se ejecutó en Barcelona. Sin comisarios estatales. Con un comité organizador realmente autónomo del poder central. ¡Lo que le costó a Pasqual Maragall!
Aquel era el momento de replantear algunas cosas. La doble capitalidad de España. Maragall trabajó en esa dirección, lanzó la idea del Senado en Barcelona (1991) y lo trataron de chalado. Pronto vino la crisis económica derivada de la reunificación alemana, empezó el declive electoral del PSOE y Felipe González –conservador en este y otros asuntos–, metió los maragallismos en el congelador porque iba a necesitar el apoyo parlamentario de Jordi Pujol, al que le tocó la lotería política.
En el trienio 1993-96 murió el momento Barcelona. Luego vino Aznary en el interior de sus turbulencias fermentó el impulso independentista, que toma fuerza en Barcelona con el cambio generacional, la decepción zapaterista (Estatut) y la crisis económica.
Han pasado más de treinta años y ahora reaparece la Barcelona capital. El PSOE ha retomado la idea del Senado (ahora blanda) y ayer la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría dijo que “Barcelona es la segunda capital de España”.
Qué semana más curiosa. El Gobierno del PP recita maragallismos y Convergència presta votos a Rajoy.


Les fotos són baixades d'internet, de diferents webs i llocs 
i les poso no pas per menyscabar els drets de ningú,ans amb la intenció de retre 

No cal dir que els retiraré, igual que els textos, si algú se'n sent perjudicat.

6 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Si hay en este momento una persona lúcida este es el Sr Juliana.
Maragall fue un tipo inteligente y supo poner a Barcelona donde le tocaba, y cuando tocó incluso pactar con Samaranch (ahora denostado ) por lo de las Olimpiadas, pactó, y las Olimpiadas, sin el beneplácito de aquel, jamás se hubieran hecho en Barcelona.

La confontración Madrid/Barcelona no ha existido nunca. Lo que sucede es que los políticos la han aventado por sus intereses. "La culpa és de Madrid" era la cancioncilla de nuestro EX honorable, mientras él defenestraba miles de millones y cuarteaba la economía catalana llevándose el dinero a Andorra.

Todos los gobiernos de "derechas" que han habido en España han sido con la ayuda de CiU y ER a la sombra, y cágate lorito que, en un momento como este, también empiezan a bailar otra vez a su sombra.

La realidad siempre supera a la ficción.
Salut

Francesc Cornadó ha dit...

Extraordinari l'article d'en Juliana, afegir, només, que la Generalitat d'en Pujol va posar pals a les rodes, tant com va poder, a la celebració de les Olimpiades de Barcelona, això és conegut. L'ex-honorable aspirava a unes olimpiades de Catalunya, més que no pas de Barcelona. En Maragall ho va tenir difícil.
Salut
Francesc Cornadó

Josep ha dit...

Miquel, sabe mal publicar aquí en el blog algo que ya se ha leido en el diario, pero es que Enric Juliana, para mi es un hombre con una gran lucidez, y creo que vale la pena volverlo a leer si es necesario.
Coincidimos en todo, y estoy seguro que te has quedado corto, Maragall era muy inteligente, y avanzado politicamente a su época. Si su propio partido lo hubiese dejado seguramente lo del estado federal que ahora se decia que volvia pero ha muerto otra vez seguro que él lo hace.
Fueron unos años que ha pesar de haberlos vivido (y no ha pasado tanto tiempo) hay cosas que las tengo un poco confusas, o quizás es que los politicos me lo hacian ver así. Me gustaria leer con toda la vericidad posible justamente aquel tiempo. Tendré que acostumbrarme a no escuchar sus discursos, y atender más a lo poco que hacen.
Salut.

Josep ha dit...

Francesc, deu ser que m'agrada molt en Juliana, fins i tot hi ha articles d'ell que s'haurien de guardar ben guardats perquè són fantàstics. Aquí Catalunya tant per les olimpíades del 92 com les Populars del 1936 sempre hi hagut un o l'altre que ha fet el possible perquè fossin d'un altra manera. "Al seu gust"... En aquest article valdria la pena parlar més d'això que va passar entre en Pujol i en Maragall. I en general de tot plegat perquè quan en Juliana parla de les coses entre Madrid (polític, clar) i Barcelona, per una banda penso el mateix que diu en Miquel (que entre ells i nosaltres no passava mai res) però per l'altra part també penso que si, que ja passaven moltes coses però no hi havia aquest rebombori tan gran. CiU pactava amb qui fos (de fet la política és això, oi?) i fins i tot crec que els polítics de Madrid estaven assabentats de tot el que feia en Pujol. M'agradaria conèixer un altra vegada la nostra història. Moltes gràcies.
Una abraçada.

xavier pujol ha dit...

Molt bones les reflexions d'en Juliana.
Posen de manifest que amb Espanya no hi ha res a fer.
Posats a que s'enfadin, crec que el millor és donar-los un sol motiu: marxar.
I ja no s'enfadaran mai més.

Josep ha dit...

Xavier, d'aquest article no hi ha res que no es pugui aprofitar. Això mateix que passa entre Madrid i Barcelona, em refereixo a ser capital d'Espanya (que sempre ha sigut Madrid quasi per força) ho comparo amb la dèria de què tot surti d'allà, només pel sol fet que és el centre de la Península. Perquè ha de ser Madrid i no Burgos o Ourense? Als Estats Units aquestes coses ni se les plantegen, Nova York o Washington. Ni a Itàlia entre Roma i Torí. En Maragall tenia raó, no hauria de ser cap cosa dolenta, al contrari. En Juliana li sobre la raó quan diu com era en Felipe González –conservador en aquest i en altres assumptes--