dijous, 25 de juny de 2015

La vida al moll. Joan Salvat-Papasseit





La ciutat de Barcelona el recorda amb un monument al Moll de la Fusta, al peu del qual hi ha reproduït el poema “Nocturn per a acordió”, que fa referència a l’època en què l’autor va fer-hi de vigilant nocturn.
 
Moll de la Fusta
El Moll de la Fusta va batejar-se oficialment amb el nom Moll de Bosch i Alsina en honor a aquest polític i empresari català que va fer-se ric a Cuba. Tot i així, com passa sovint amb molts espais emblemàtics, pràcticament ningú en fa servir el nom real.
Des d’aquest passeig a peu de costa s’arriba al Palau de Mar, al Maremàgnum i al mirador de Colom, entre altres punts emblemàtics. De nit, el moll és alegre i transitat per la proximitat a les zones d’oci del Maremàgnum, el Born i la Rambla. Però no sempre ha estat així: de la vida dura al moll, en va deixar testimoni, fa prop d’un segle, el poeta Joan Salvat-Papasseit:


 Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis
sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fustes al moll
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
--que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.


Fotos d'Internet. Seran retirades a petició.

7 comentaris:

xavier pujol ha dit...

En Papasseit, tan tendre algunes vegades aquí és més ferreny.

Josep ha dit...

Tens raó, Xavier. En cap altre representant de la poesia catalana contemporània trobaríem, potser un sentiment fraternal parell, una preocupació humaníssima consemblant. Hi ha algunes que són molt tristes, i alhora molt positives. Però fixat què el poeta intenta no pensar en les coses dolentes que ha viscut durant el transcurs de la vida i pensa en les activitats rutinàries amb les quals viu. Hi ha una que m'agrada especialment. (La pell de gallina, de debò!) TOT L'ENYOR DE DEMÀ, crec que no l'he posat precisament perquè és trista.

Oliva ha dit...

PER MI,AN JOAN SALVAT,ES "LA CASA QUE JO VUI"...ANYOR,LLUITA,ESPERANÇA.

Rodericus ha dit...

encara recordo l´epoca en que realment hi habia fusta al moll.

Un preciós poema inspirat per las nits de vigilia, cuan el vaixells confesan las sevas historias secretas amb veus extranyas, i las gavinas callan amb respecte.

Una abrassada.

Josep ha dit...

Oliva, jo també la vull aquesta casa. Tu saps com la podem aconseguir?. Vaig boig perquè la tinguem tots!

Una abraçada, amiga

Josep ha dit...

Doncs si tu ho recordes, imagina jo que podria ser el teu germà gran.
Tu també has fet un poema del poema de Salvat.
En aquesta poesia jo només canviaria els mossos pels guàrdies de Franco que custodiaven tot el litoral. I clar las vies del tren que passaven per davant de Colón i del Moll de la Fusta. Quin canvi, oi?


KRT ha dit...

Un gran poema d'un gran poeta, Josep. Gràcies.