divendres, 18 d’octubre de 2013

un carro de trabuc


Quan jo era petit passava alguns estius al poble dels meus cosins, a prop de la platja. Era una casa antiga amb un hort. S’entrava pel carrer de dalt i per fer-hi cap havies de passa per la casa, un jardinet, un pou, un carro de trabuc i l'hort amb una tortuga.
Era curiós com estant tan a prop de la platja i el turisme -tan sols hi havia tres quilòmetres- es notava tanta diferència d’un lloc a l’altre. El turisme, no era un fenomen nou ni desconegut a la “Costa Brava”. Abans de la guerra havia estat una activitat reduïda, circumscrita a les classes més acomodades de la societat catalana, espanyola i europea.
 Però em mol-te riquesa.


 Els russos de Cap Roig, són l'exemple més reveladors d'aquest tipus de turistes. Recordo que l'actor Sean Connery es construïa un palau, ho això pensava jo, per les seves dimensions, amb una piscina dins de casa. Aquest poble es Palafrugell. Era un poble amb una fàbrica de suro! Més d’una vegada al cap vespre baixàvem mol-te gent carretera avall caminant fins a Calella de Palafrugell, o Llafranc, Tamariu, Llofrio, Aigua Xelida, i les quatre cases de pescadors tocant a mar. Baixàvem caminant. Abans es caminava!


També a les tavernes de Calella cantaven cançons de taverna, que no en recordo cap, però sí recordo que parlaven encara de l'hostal de la Glòria.

A L'Hostal de la Glòria (1931).
(...); si vols, et contaria
com fou la muller meva, temps passats,
com vaig deixar-la per la dona impia
que em va ficar en un riu de malvestats.
Però aquesta altra dona malastruga,
que m'ha fet lladre i m'ha llevat el greix,
et dic que ara no compta ni remuga
i amb ella he fet justícia avui mateix
i en un mal jaç que li serveix de fossa
de la meva deshonra encara moll,
empenyent-la amb els peus a tall de gossa
com a una serp li he cargolat el coll.
 
 Les cançons de taverna van ser les que després serien les actuals havaneres catalanes i basques. Ara és parla molt del turisme de Rússia, però com he dit abans els russos ja hi eren...
Quan sortíem a pescar amb la barca cap al far de Sant Sebastià, era un dia gloriós, ho pesava molt i molt bé. Precisament aquest matí parlava amb un senyor, i li deia que es podien agafar les garotes i nacres, i ara està prohibit. A mi no em deixaven nedar per agafar les que estaven més a prop del penya-segat del far de Sant Sebastià.

Dúiem una bossa de xarxa amb un popet que treia alguns tentacles per entre les malles. Buscàvem quatre mariscos per a la paella o pel vermut: uns musclos, unes cornes...
I penso com si fos ara amb el senyor Serrano, era tan bona persona com exagerat. Sempre el senties dir que havia pescat moltes vegades peixos de 40 quilos o més, i l'últim cop que va dir-ho no el va creure ningú dintre la barca, com sempre, i emprenyat va tirar la canya al mar entre unes roques. Una barca que rondava a prop nostre va pescar la canya del Serrano i l’en damà al matí sortia la notícia als diaris de la comarca. Un heroi havia pescat un peix de 40 quilos, ben a prop de la costa.


Un dels canvis més radicals de costums que he conegut es va produir als carrers nocturns d'estiu al poble. Eren més foscos que els d'ara, però estaven molt més plens. I és que l'estiueig de les classes populars es reduïa a "parar la fresca" després de sopar. Treien les cadires al carrer, les col·locaven davant de la façana i passaven unes hores parlant de tot i de res amb els veïns. La mainada encara corríem carrer amunt i avall. Amb l'arribada de la televisió, aquelles cadires es van quedar a casa, com les famílies: lligades per sempre més a les pantalles. E
ls porters automàtics i l'individualisme idiota s'han carregat una pràctica que difícilment tornarà i que era la millor manera d'aplacar això de la calor de l'estiu.  Quina estupidesa més gran haver fet aquest canvi.


Després de sopar, l'àvia Remei i els vells oncles l’Anita i el Lluís, asseguts al carrer en cadires de balca o vímet conversen amb el veïnat. Amb el pal·lidíssim Robert, que fa d'escrivent a la fàbrica del suro.
Amb els botiguers, en Cinto i la Margarita, prudents i suaus. Amb l'Elvireta, de veu tremolosa, i el seu marit, el músic de cobla que no se el perquè em vol m'ensenya solfeig. I amb tants altres, començant per la Maria, que riu més que nosaltres, els nens. Les notícies del veïnat volen de punta a punta de carrer. Des de la finestra, una mare, feinejant, ens observa. Jo mastego la regalèssia que, com un tresor màgic, creix al pati de la senyoreta Anita, una mestra de Corçà, soltera i jubilada. Viu amb el seu germà Martí, també solter: un ancià amb els cabells molt blans
Avui a la tarda hem anat a veure'ls amb els meus cosins. La casa és a les fosques, per evitar que hi entri la calor. La senyoreta Anita parla sense aturador dels seus mals. El senyor Martí, apagat i mig adormit, només s’anima quan el meu cosí li pregunta on guarda l'escopeta de cacera.

Josep Pla davant la porta del Mas Pla, 1955
 L'eixida o pati de la casa és de terra, amb una figuera i unes quantes gallines desplomades.
Només de rescar una mica la terra, ja he descobert arrels de regalèssia. Les he estirat amb tota la força, procurant que la senyoreta Anita no ho veiés, fins que n'he arrencat unes bones tires. Ara, furetejant entre els veïns que paren la fresca, la mastego, feliç com un home ric, si és feliç un home ric, clar. N'he arreplegat tanta, que no m'he d'entretenir a remastegar-la: en tinc per donar i vendre.

Abans d'anar a dormir, el meu cosí posa un meló a la galleda. I la fa baixar a poc a poc fins a tocar l'aigua del pou. El meló es refrescarà durant tota la nit. Mentre ell lliga la corda per estabilitzar la galleda, jo miro cap avall. El forat negre m'espanta i m’atrau. El cosí diu que és fàcil negar-s'hi, que coneixia un home que hi va morir. Llenço unes quantes pedretes. M'agrada el so ofegat que fa la pedra quan xoca amb l'aigua. M'agradaria molt saber què hi ha al fons d'un pou: si el cofre d'un tresor o la nina perduda d'alguna nena.
¿I si l'home que hi va morir estira el braç de cop per arrossegar-me pou avall? La lluna brilla, oscil·lant les ones de l'aigua negra. Poc després, mullant els llençols amb una suor d’olor d'hort, dormo. Envejaré aquest son, quan sigui vell.
carro de trabuc
Un estiu.

mireia i josep




fotos d'internet seran retirades a petició

14 comentaris:

Miquel ha dit...

Siempre es bonito recordar las historias por las que un día pasamos y fuimos niños.
salut

Francesc Cornadó ha dit...

Va arribar un moment, en que vam retirar les cadires i les converses del carrer, ens vam apoltronar davant el televisor i vam poder afirmar sense por equivocar-nos que ja mai més tornariem a ser feliços.
Bon text, evocador.

Salud
Francesc Cornadó

Loreto Giralt Turón ha dit...

Carai, m'ha semblat que llegia un text d'en Josep Pla. Hi vaig sovint a Palafrugell, m'agrada molt (tot i que no sigui com abans :))

Josep ha dit...

Es verdad, Miquel, lo que ocurria y tu te acordarás que no ibamos como ahora de vacaciones en una casa rural. En mi caso iba a este pueblo para pasar un par o tres de semanas con mis primos porque no les costaba nada a mis padres, de lo contrario no hubiese ido. en aquella época ya sabes que si no era así no salias del barrio. Quizás la ventaja está en que de esta forma "cala" más y te acuerdas de todo.

Salut.

Josep ha dit...

I és una autèntica pena, Francesc. L'altre dia vaig contestar a un senyor en un bloc dient el mateix. Era un home que de jove havia estudiat a Ràdio Maymó. Et diu alguna cosa aquests nom? AL EXITO POR LA PRACTICA!! Era una acadèmia de Barcelona que ensenyaven per correspondència. (El exito no viene con solo desearlo, hay que luchar por alcanzarlo), o alguna cosa sembla’n.
Quantes coses hem perdut definitivament...

Salutacions.

Josep ha dit...

Loreto, en Josep Pla només està a la foto i res més. Jo ja procuro estar al teu costat o algú com ell, però creu-me no se'm "enganxa" gens ni mica de cap del dos.
Si per casualitat vas al carrer Palamós, de Palafrugell, avisa'm!!

Francesc Cornadó ha dit...

Josep, em fa il.lusió que posis la referència de Radio Maymó, tot just en aquest lloc i juntament amb el lloc que ocupava l'Alsina Graells entre el carrer Pelayo y la Ronda Universitat, aquí en aquest espai vaig fer el meu projecte final de carrera, jo feia un edifici subterrani i a nivell de carrer quedava una espècie de plaça pública.
Salut
Francesc Cornadó

FG ha dit...

Sí, abans la gent caminava, compartia, parlava, s'apropaven uns als altres, feiem tertulia i viviem gaudin de tot. Ara per ara, no anem més enllà del sofà i la tele, potser amb una mica de sort diem de sortir a passejar però el primer que ens vé al cap és preguntar-nos ón podrem deixar aparcat el cotxe, ni tan sols se'ns passa pel cap anar-hi caminant.

Quin retrat de dia a dia ens deixes, quina manera tan bonica de apropar-nos als dies que molts de nosaltres encara tenim a la memòria, les nits d'estiu asseguts al portal de casa prenent la fresca amb la resta de veïns... Qué maco és tenir aquests records, penso quins seràn els que tindràn molts dels nostres nens quan siguin grans, un programa televisiu potser? o un dels jocs més violents de la nintendo?

Petons!!!

Josep ha dit...

Francesc, a mi també em fa il·lusió que hagi estat d'aquesta manera. El projecte em sembla una meravella i si no potser ara segurament aviat ho veuré. No estaria malament que un edifici d'oficines sigui subterrani. Perquè no la Plaça de les Glòries?

Salutacions.

KRT ha dit...

Una molt bona evocació d'uns temps en què tot era més senzill. Érem molt pobres però vivíem, i als pobles érem poble i compartíem moltes més coses. A Balsareny, els veïns també treien les cadires al carrer, me'n recordo bé, i els espais públics eren compartits; molta gent no tancava la porta en tot el dia (a la nit, sí) i la gent entrava a les cases particulars sense trucar, tan sols dient "Eei!" o "Déu vos guard!". Avui, segons a quines hores, si les botigues no són obertes, no hi ha ni una ànima als carrers. Tothom a casa seva (la tele, l'ordinador...). Però quan convé també ens ajuntem i sortim, ja sigui per una festa (Reis d'Orient, Traginers) o per una mobilització popular. I les tecnologies també ajuden a comunicar-nos i a convocar-nos si cal. Som diferents dels nostres avis, menys senzills i més sofisticats, menys confiats i més individualistes. Com el món que ens envolta. Però ens n'anem sortint, per sort. Gràcies pel post!

Josep ha dit...

Ara ja no veig ningú , ni tan sols al poble que surti al carrer de nit . Quan vam arribar aquí sí que àdhuc quedaven gent i alguns carrers que conservaven aquesta " tradició" ( que no sé si és aquesta la paraula , però crec que podria ser vàlida ) Ara pot ser algun tros de carrer i res més . Jo no anava tots els estius , o si anava , tampoc era una temporada com a vegades passava . La gent era com dius tu, es parlava de tot i de res , perquè en realitat no hi havia tantes coses per dir però era igual , la qüestió era mantenir aquella flama de bons veïns . KRT explica que aquí a Balsareny les portes de les cases estaven obertes de dia i si arribava algú només deien hola! ja eren dins de casa. I és així . Jo recordo que alguna vegada jo també preguntava perquè no la tancaven i em contestaven que ja la tancaven a la nit. Com ara oi , FG , que ens tenen marejats amb la publicitat de les alarmes . Quina pena!
Quan els nostres fills i néts siguin grans no se que dir-te a part de què em fa una mica de pena perquè tens tanta raó que ara ni es camina ni gairebé ni se surt , ni res de res . No se com poden ser els seus records , suposo que al no haver fet altres coses tampoc trobaran a faltar qualsevol cosa que nosaltres si hem viscut.

Molts petons!!

censurasigloXXI ha dit...

Els melons i les begudes penjant de unes cordes que es nugaven a una canya, de part a part de la boca del pou... i les anguiles a secar, i les granotes...

Quins records, amic.

Una abraçada.

Josep ha dit...

Tens raó, KRT, això que a les ciutats deien que ja no es portava o "no s'estila", no sabien que equivocats que estaven. Un trosset d'aquest record el vaig deixar a la revista Sarment perquè crec que tenia una gran semblança. Ara molt pocs sou els que aneu i veniu, amunt i avall caminant, però abans eren gairebé tots els que ho feien, i és veritat que no hi havia diners, però a la ciutat tampoc. Hi ha una altra cosa important que és l'amor a les coses. Abans es recollien flors pel camí o es pescaven quatre coses per sopar. Ara tot està prohibit. Segurament part de culpa és nostra per destrossar-ho tot.

Una abraçada.

Josep ha dit...

Ostres! Les granotes i les anguiles! Verònica, quan vaig complir els 18 anys l'empresa on treballava em va proposar anar a treballar a València, al Grau.
Allà es van construir els primers dipòsits de líquids inflamables del port de València, i instal·lava els sistemes de seguretat. Només posava la condició que jo volia seguir estudiant, i que l'empresa fes tots els tràmits per seguir estudiant allà, si no, no! Estava tan content que al cap d'un any, quan es va acabar allò, vaig anar a Santurtzi amb les mateixes condicions.
Però jo vull parlar d'anguiles i granotes. Molts diumenges al matí anava amb un senyor del Saler, a l'Albufera a "pescar" (ho poso entre cometes perquè no es diu pescar) Anàvem a un illot anomenat Mata de l'Antina (crec que ho dic bé). Les anguiles que es “pescaven” les feia la seva senyora al "all i pebre". Al "all i pebre"!!!
Senyor, senyor, quina delícia!
(D'anguiles ja havia menjat a Barcelona) però granotes no. Allà vaig perdre el fàstic. Que bones són!!

Una abraçada.