Compàs d’espera

 

Com saben els lectors que em fan l’honor de seguir-me, un dels modestos granets de sorra que aporto a la nostra lluita és escampar detalls del conflicte català als eurodiputats alemanys, suïssos i austríacs i a una trentena de mitjans dels tres països de parla alemanya.

Però ara no he tingut més remei que parar de moment aquesta activitat i fer un compàs d’espera que durarà segurament fins passat l’onze de setembre. No tant les vacances estivals dels receptors (que també compten) com els esdeveniments actuals (només cal citar les catàstrofes climàtiques, la pandèmia i l’Afganistan) fan que les informacions sobre els detallets del dia a dia del nostre conflicte trobin en general poc o gens d’interès a fora.

Aquest interès només es pot recuperar amb accions que demostrin que el nostre conflicte ni s’ha acabat ni està en vies de solució (com pot passar amb noves manifestacions per la Diada i per l’1-O), o amb una actuació política concertada que malauradament en aquests moments sembla utòpica.

És clar que continuaré fent la feina que m’he imposat. Però quins ànims he de tenir per convèncer a ningú, si un govern català, amb una majoria teòricament independentista, dona amb safata els arguments a Madrid perquè diguin a fora que amb el diàleg acordat tot està en vies de solució definitiva?

Quins ànims he de tenir, si l’actuació de polítics (i també p. ex. de TV3) no defensa la nostra llengua amb l’energia que cal i sembla que ni s’adonin que hi va la nostra personalitat, la clau de sobreviure com al poble que ha format l’herència de segles i segles?

Com es pot justificar que al Parlament no hagi alçat ningú la veu criticant aquesta fallada esclatant? Com pot ser que els actuals dirigents de TV3 ignorin que TV3 va ser creada precisament per dotar la llengua d’una eina valuosa, i no pas per fer competència a TVE amb programes en castellà? Com pot ser que a TV3 s’admetin tertulians que no entenguin o no vulguin entendre el català? A aquesta gent no se li ha perdut res a la televisió catalana. Ja tenen altres fòrums on puguin manifestar-se.

Quins ànims he de tenir si als que propugnem no fer-los-hi el joc als nostres contraris i tallar el “diàleg” si l’altra banda no vol parlar del que nosaltres volem, se’ns titlla d’arrauxats, de radicals exclusivistes i altres floretes semblants, i ens diuen, com fa poc, que si el que volem és imposar-nos per la força de les armes i veiem que això és impossible que callem i “deixem de donar la tabarra”?

Per tan poc intel·ligents ens teniu, companys? El repte és precisament trobar un camí eficaç entre el dialoguisme mansoi i la utopia armada. I que per aquest camí, que és difícil, però no impossible, ja s’ha fet molta via (sobretot a fora) ho demostra el nerviosisme i el recrudiment de l’esperit venjatiu de les cúpules espanyoles, a les que no amansirem amb cessions que descoratgin la nostra gent i que encara faran més inflexibles els nostres contraris.

Però amb més o menys ànims, més o menys empipat, jo, com tants altres compatriotes i al costat seu, seguiré fent la meva. En la meva “caricatura” del plorat amic Joan Triadú hi deia: “Els que ens volien deixat muts / no van comptar amb tants testarruts. / Tants patriotes de cap dur / com el tossut d’en Triadú/.

I a mi, com a bon deixeble d’ell, en aquesta qüestió a testarrut no em guanya ningú!

Pere Grau