dijous, 26 de novembre de 2020

La mà de Déu també pegava

 

Maradona al Mundial de Mèxic de 1986

 “Era una bona persona” és probablement la frase que més es repeteix quan algú mor. Es veu que, un cop a la tomba, amb els familiars i els amics plorant, la maldat al món deixa d’existir. És a dir, no et pots morir i ser dolent. En aquesta vida et mors i ets un gran pare, un bon germà, el millor amic dels teus amics, el veí més amable… o un dels millors futbolistes del món.

Diego Armando Maradona va morir ahir als 60 anys per una aturada cardiorespiratòria. Va ser tot tan sobtat, que ni els mateixos mitjans s’ho volien creure al principi. “Maradona hauria mort, segons mitjans argentins”, deia un primer tuit, seguit de cent piulades més, i més, i més, totes lloant l’home que un dia va vestir els colors blaugrana i va fer somiar generacions senceres, fins i tot les menys apassionades pel futbol. “La llegenda futbolística més gran de la història”, “marxa un fora de sèrie”, “ens deixa un dels més grans”, deien ahir els aficionats.

La mà de Déu era tan potent que fins i tot va poder desbancar el titular més important d’ahir 25 de novembre, que, recordem-ho, per si algú ja se n’ha oblidat, és el Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones. Sí, aquella jornada en què tothom fa piulades amb els hashtags #25N, #EnsVolemVives, #NiUnaMés, i la bombolla digital, per un instant, et fa sentir part d’un món millor, ple de gent conscienciada sobre la pandèmia contra la qual lluitem cada dia les dones, des de molt abans que arribés el coronavirus. Dic per un instant perquè, malauradament, aquest món ideal sol durar només 24 hores. L’endemà les dones continuem sent assassinades, violades i vexades. L'endemà se’ns segueix xiulant pel carrer i continuem tenint un salari més baix que els homes. Però aleshores, d’això, ja ningú no en parla. El problema no és aquest —que també. El problema és que ahir, aquest instant, aquesta treva de 24 hores, no va ni arribar a complir-se. Ahir, a partir de les cinc de la tarda, la lluita feminista va quedar relegada pels elogis cap a un home. Ahir al vespre, les capçaleres dels telenotícies i les programacions especials que havien de parlar de les assassinades per violència masclista es van veure modificades per anunciar la mort d’un maltractador. 

Sí, Maradona ha estat el millor jugador del planeta, d’això ningú no en dubta, però la mà de Déu no era santa i, a banda de rebre trofeus, sovint també pegava. El mite entre els mites va ser filmat maltractant la seva exparella i també havia estat acusat d’abusos sexuals i de pedofília. Però d’això sembla que tampoc no se’n parlarà prou. Si se’n parla, mai no es farà com a tema destacat, potser simplement es recorrerà al debat de la separació artista—persona, un fet ja discutit amb anterioritat, amb celebritats com Woody Allen, Plácido Domingo o Kobe Bryant, mort el passat gener. És evident que l’obra d’art és important, que el que feia Maradona amb els peus no ho feia ningú, i és respectable que ens agradi. Però una cosa no treu l’altra, i xutar meravellosament una pilota no et converteix immediatament en el gran pare, el veí amable, la indubtable bona persona que ets quan mors.

Quin sentit té utilitzar el hashtag #25N i al cap de sis hores el #DEPMaradona si, en fer-ho, s’obvien les contradiccions anteriorment esmentades? Per què s’omplen taules de tertúlia contra la violència de gènere si, en qüestió de minuts, la notícia de la mort d’un astre futbolístic les eclipsa i obvia el seu passat maltractador? Precisament són aquests detalls els que demostren, una vegada més, que encara queda molt (massa) per fer, i que la lluita feminista continua.


Marta Nin Loscos

Periodista

Compàs d’espera

  Com saben els lectors que em fan l’honor de seguir-me, un dels modestos granets de sorra que aporto a la nostra lluita és escampar detalls...