Tren regional a l'Estació de Girona. Font: Viquipèdia |
Dos quarts de 8 del matí d’un hivern fred i glaçant a
la ciutat de Girona. D’aquell fred humit i intens que t’entra dins dels ossos i
que ha vingut per quedar-se. Els primers rajos de sol que m’acaronen la cara
entren com un bri de primavera en un hivern fred i gris. La ciutat encara dorm,
un silenci lànguid i pacient espera els primers anars i venirs atrafegats de la
classe treballadora de la ciutat, mentre la humitat en forma de boirines,
encara entorpeix la vista.
L’espera d’un Regional a l’estació de Girona es fa
eterna, com si al tren se li haguessin enganxat els llençols i les vies se li
presentessin com tendres i tous matalassos d’aigua. L’andana es comença a
omplir de gent i l’espera es comença a fer una mica més nerviosa. Algú s’encén
un cigarret, amb el molest fum que genera el tabac a quarts de 8 del dematí.
Mentre la ferum de nicotina impregna l’estació de Girona, a una llunyania prou
propera s’hi sent una cançó de trap – de gust quasi
desagradable – provinent d’un telèfon mòbil d’uns nois que van amb caputxes i
ronyoneres quadrades. Les seves cames, penso, si les posem en relació amb
l’abric de plomes que porten, semblen llumins negres amb bambes de taló…
Tot d’una, m’adono de com d’absort estava i em veig
sorprès pel grinyolar de les vies del tren. El seu so agut i metàl·lic irromp
dins dels meus timpans tot anunciant l’imminent i tardana arribada del tren a
l’estació. La massa de gent, que ha anat augmentat amb l’espera, comença a
caminar cap endavant intentant esbrinar quina porta li quedarà més a prop. Els
mitjos cops i les mitges empentes augmenten a mesura que el tren es va aturant
a l’andana i creixen encara més en el moment de l’obertura de les portes. Les
poques persones que baixen es troben amb una multitud de gent assedegada de
seients i amb una pressa educadament continguda; és llavors quan l’intercanvi
de passatgers es produeix de manera escassament ordenada. Després d’alguns
dubtes momentanis, m’assec cap al final del vagó, ben al costat de la finestra
i no gaire lluny de la porta infernal que connecta els vagons del comboi.
M’acomodo, trec els auriculars i inicio l’àrdua feina
de desenrotllar-los amb una paciència resignada. Acabat el procediment, em poso
els auriculars i em disposo a escoltar una llarga sessió de música irlandesa
del grup Lúnasa, el qual recomano a tothom a qui li agradi el gènere. La música
és un mètode per fer més amenes les dues hores i escaig que dura el trajecte,
tot i tenir la sort de poder gaudir de bons paisatges durant el tram des de
Girona fins a Cardedeu. Més avall el panorama degenera en vistes d’àrees
urbanes, periurbanes i industrials d’un color gris apagat i resclosit.
Pocs minuts després em comença a envair un altre cop
una forta ferum violenta de nicotina. El primer reflex és mirar la porta
infernal que peta cada dos per tres a causa dels desplaçaments consecutius dels
passatgers. És allà on normalment les persones més addictes al tabac fumen quan
no poden aguantar l’ànsia durant el llarg trajecte d’un tren regional. Abans
d’aixecar-me per mirar si hi ha algú en aquest espai (per pura curiositat i
xafarderia), me n’adono que el fum ve de just dels seients del meu davant que
em donen l’esquena. M’atanso una mica i veig una dona que xucla compulsivament
el seu cigarret tot deixant una columna de cendra que sembla ben bé la torre de
Pisa. Em trec els auriculars per tenir tots els sentits disponibles per poder
captar amb la màxima fidelitat el moment. Així mateix, sento com des del mòbil
de la dona en qüestió hi sona una música tràgica i melancòlica dels anys 80 que
ressona per tot el vagó i que, pel meu gust, trenca totalment amb el paisatge
de prats verds i alzinars que ofereix el Gironès. Sense acabar de creure’m
gaire la situació continuo analitzant el panorama: la dona, d’uns
aproximadament 50 anys molt mal portats, plora contingudament amb els ulls
injectats de sang i amb unes faccions que al segle XVIII s’haguessin considerat
de fetillera. Es poden veure perfectament unes galtes xuclades segurament pel
tabac i ves a saber què més, unes mans ossudes amb uns dits llargs i
escardalencs i uns cabells de poca salut recollits amb una cua.
L’escena, és francament trista i desesperançadora. Si
no fos per la música eixordadora i pel tabac, la meva compassió no tindria
límits per aquella pobra dona feta pols per la vida i per ella mateixa. Però
evidentment, no sóc l’únic habitant d’aquell vagó i la gent ràpidament comença
a entrellucar l’escena. Abans que jo pugui reflexionar sobre el meu
comportament davant la situació, sento que un home s’aixeca i es dirigeix cap a
la dona que fuma.
· Sabes
que aquí no se puede fumar? – Li etziba l’home, amb un
accent gironí d’aquells que es diferencien d’una hora lluny
· Déjame
en paz! – Crida la dona, amb un menyspreu absolut
· Es
que hay gente que le molesta el humo y aquí no se puede fumar señora –
Continua l’home
· Que
me dejes en paz coño! – La dona comença a estar prou molesta com per
mirar a la cara al seu interlocutor
· Señora
que no ve que está molestando a la gente? –
Insisteix l’home
· El
que me está molestando eres tu, gilipollas!
A partir d’aquí veig com la dona decideix aixecar-se i
treure pit per posar-se en situació. Gràcies a aquest moviment, la panoràmica
de visió és total: porta unes botes altes d’aquelles que semblen de cow
boy fins quasi els genolls, unes mitges arrapades a les cames seques i
primes com dos escuradents, una faldilla negra curta amb restes de cendra de
tabac, una jaqueta de cuir granat amb lluentons platejats en forma de quadrats
i una bossa de mà que sembla haver vist molt de món. L’home, que vesteix uns
pantalons i una americana molt senzills, es caracteritza pels seus colors
grisos i negres apagats, com si volgués imitar qualsevol dia d’hivern de
l’interior de Girona. Porta una petita maleta de pell de color negre amb uns papers
que li surten dels laterals. L’home, en sentir l’escridassada de la dona, agafa
amb més força la seva maleta de manera inconscient i automàtica. En aquest
moment, després d’un o dos segons palplantat, decideix contestar-li amb menys
educació que abans i intentant dissimular els nervis. La dona, com és de
suposar, no cedeix terreny i segueix amb un reguitzell d’insults i amenaces:
· Eres
una maleducada! Estás molestando a todo el mundo! –
Critica el senyor
· Oye,
por qué no te vas a la mierda un rato? – Segueix
ella, sense deixar ni un moment de fumar
· Por
qué no te vas tu con tu cigarro, maleducada?! –
Respon ell, agafant cada cop més fort la maleta
· Mira... o
te vas o meto, me oyes? Es que te meto!
Aquí la situació ja és diferent. L’amenaça d’ella
sembla ser decididament seriosa i després d’alguns crits i insults per part de
la dona el senyor decideix que la millor opció és fer cas a la senyora i agafar
la seva estimada maleta i marxar del vagó.
Un cop de porta molt fort (com són sempre els cops de
porta dels vagons dels trens regionals) tanca la discussió i la nostra bona
dona torna a seure al seu seient ple de cendra i d’objectes personals
dispersos. La música, que no havia deixat de sonar en cap moment, fent així més
tragicòmica l’escena, segueix sonant a tot drap delectant l’audició de la
nostra amiga. Tot seguit, sento que remuga, amb un català d’accent gironí:
· “Quin
fill de puta… molestar diu… que se’n vagi a la merda el subnormal aquest…”
Entre altres insults i escarnis, la dona es dedica a
remugar entre dents sobre l’home i a auto-justificar en veu alta les seves
accions. Veient el panorama, decideixo aixecar-me i canviar de vagó per no
seguir patint les bafarades de tabac industrial i per no patir el mateix destí
que l’home que tenia darrere.
Tot caminant pel vagó començo a reflexionar sobre la
situació… hi ha una cosa que m’inquieta molt. Si ella xerra català amb ella
mateixa, vol dir que és catalanoparlant i que per tant pensa en català. Ell és
més que evident que és catalanoparlant pel seu accent clarament identificable –
quasi li costava articular les paraules quan xerrava castellà. Llavors… per què
s’han parlat en castellà entre ells?
El primer pensament que em ve al cap és que és culpa
de l’home, que ha començat en castellà. Que classista, el tio! Penso. Clar,
com que ha pensat que una persona així només podia parlar en castellà doncs ell
s’hi ha dirigit així… però aquí el problema ha sigut que cap dels dos
ha canviat de llengua. És a dir, les dues persones eren catalanoparlants però
han acabat tenint una “conversa” en castellà… aquí hi ha alguna cosa que falla,
no creieu?
La realitat
A Catalunya estem vivint un procés de substitució
lingüística molt greu del qual molt poca gent sembla ser-ne conscient.
Us convido a anar pel centre de Barcelona i escoltar la llengua en què parla la
gent. Sentireu de tot: anglès, francès, japonès, àrab, urdú, etc. però sobretot
castellà. El català el podreu sentir també, tot i que en un percentatge més baix. La
substitució lingüística de la que parlo no es basa en el turisme massiu de
Barcelona, del qual ja se n’han fet mil i un articles, sinó de la castellana.
Al nostre país estem veient com la nostra pròpia
llengua, la catalana, viu un retrocés vertiginós que en fa perillar la
continuïtat. El 2003, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, hi havia un
46% de parlants habituals de català a casa nostra. Una dada que ja de per si és
preocupant – ja que simbolitza menys de la meitat de la població que viu al
Principat – i ens mostra com de gran és el problema. Però si mirem les
últimes dades, veiem que el 2018 estem en un 36% de parlants habituals.
Aquesta dada, perillosament encara més alarmant, ens dóna un bon mastegot a la
cara i ens posa a lloc.
No cal amagar-ho, no cal maquillar-ho amb “buenu,
és que, però…” ni amb excuses, no fa falta buscar-li tres peus al gat per
dissimular-ho: estem molt malament lingüísticament i això no pot ser. És una
qüestió de primer ordre que a qualsevol català amb una mica de seny li hauria
de preocupar. Però irònicament som nosaltres mateixos els culpables – en part –
d’aquesta nefasta situació. Tenim el mal costum de parlar en castellà
als estrangers que viuen a Catalunya i de vegades a algú que no coneixem. O
fins i tot es donen casos en què dues persones catalanoparlants es coneixen en
castellà i per tant es comuniquen sempre en aquesta llengua. Tots aquests casos
són la clara explicació de perquè estem matant l’única llengua originària de
Catalunya. Tot i que dir “matar-la” pot sonar dràstic ens hem d’adonar de que
realment és així: cada cop que algú que resideix a Catalunya ens parla
en castellà i nosaltres li contestem en aquesta llengua, ja estem reduint un
àmbit i una possibilitat d’ús del català. Cada cop que podríem xerrar en
català i no ho fem estem participant directament en un procés d’extinció d’una
llengua mil·lenària. Cada cop que fem servir el castellà quan podríem utilitzar
el nostre antigament denominat “llemosí” donem la raó a aquella gent que pensa
que la nostra cultura i llengua han de desaparèixer. Cada cop que fem
servir la llengua de Castella a casa nostra quan podríem fer servir la d’aquí
li estem fent entendre a l’altra persona que el català és menys important i per
tant, menys necessari.
En definitiva, podríem dir que la situació no és per
tirar floretes i encara menys sabent que a partir del 30% de parlants habituals
una llengua pateix un procés d’extinció quasi irreversible. I no ho dic per
dir, sinó de la veu de Carme Junyent, especialista en l’estudi de les llengües
amenaçades[1].
Està clar que a Catalunya tenim una situació d’alt risc lingüístic que es fa
palesa no només al carrer sinó a les escoles, on només prop del 15% de les converses
que es duen a terme als patis de l’ESO en zones urbanes de Catalunya són en
català.
Dient-ho ras i curt, clar i català, la nostra llengua
és molt a prop d’entrar en perill d’extinció i som nosaltres els únics que
podem fer-hi alguna cosa, ja que el panorama polític i
parlamentari actual sembla preocupar-li ben poc el problema. Si no hi fem res
tenim bastantes probabilitats d’acabar com els nostres germans del Nord…
L’arribada
Després d’aquesta profunda i intensa reflexió em trobo
assegut a un altre vagó ben allunyat de les males energies del conflicte
d’abans. Ens trobem parats a l’estació de Maçanet-Massanes i per les portes
obertes entren, a més d’una corrent d’aire gèlida, un grup de noies de 15 anys
que semblen fugir amb totes les seves ganes del revisor del tren. Dos
llatinoamericans asseguts se les miren amb cara de divertiment com qui
contempla entretingudament unes gallines que fugen amb molta traça del seu
pagès. Per fi es tanquen les portes i la calidesa torna tot lliurant-me la
sensació d’escalf i comoditat. Després d’alguns cops de cap contra el vidre i
dels consegüents espants, em deixo emportar per un profund i plaent son
acompanyat de flautes i gaites irlandeses…
Sobresaltat, em desperto a la parada de Clot-Aragó en
el moment en què el soroll estrident del tren indica el tancament de portes del
vagó. Just davant meu hi tinc dues dones d’uns 60 anys amb
els seus abrics color caqui i uns guants marrons de cuir, conversant molt
apassionadament:
· Doncs
a mi em va dir que no venia perquè el seu marit es trobava malament i que no
podia sortir de casa…
· I
ara! Si jo la vaig veure que passejava tant fresca amb la Pilar pel carrer
Diputació buscant un puestu per fer un cafè!
· Què
dius!? M’ho estàs dient en serio?
· I
tant! Aquesta deixa-la anar…
La conversa em té tant absort que no puc impedir que
la meva motxilla surti disparada cap endavant a causa de la brusca frenada del
tren. Això m’alarma molt ja que dins hi ha el meu ordinador portàtil i
decideixo llençar-m’hi per atrapar-la, quasi obrint-me el cap amb el seient del
davant.
· Ay
niño, ¿estás bien? – Em pregunta una d’elles, visiblement
preocupada per la meva sobtada i arriscada reacció
· Sísí,
tot bé! Perdonin… gràcies!
Per sort, la parada de Passeig de Gràcia és just on jo
baixo i la vergonya passada es difumina en l’espai-temps.
3 comentaris:
Per llegir l'anècdota m'he posat de fons música de Lúnasa. No els coneixia, són bons.
Del que dius de la llengua, aparentment sembla descoratjador. Però vull ser optimista. També he vist algunes vegades situacions a l'inrevés. Persones que no són catalanoparlants de naixement que s'esforcen a parlar el català. Un dia a una botiga vaig presenciar com una persona d'aquestes va demanar el producte en català. I la dependenta, encara que li costava, ja que la seva llengua materna no era el català, la va atendre tota l'estona en la llengua pròpia de Catalunya.
Confia!
Ja hi confio, Xavier, però després de 300 anys de resistència, cultural i lingüístic, és, certament, ben difícil capgirar la situació. Tens raó al dir que també hi ha persones de fora que el volen aprendre, però d'altres no volen perquè tenen la bona excusa que no els fa cap falta. Però, com diria Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible, començant per parlar català sempre, a tothom, amb tothom i a tot arreu, tant si venen del nord com si venen del sud.
A la carrera ens van dir que canviem al castellà perquè ens sentim inconscientment inferiors. Jo ho tinc molt clar que sempre he de parlar en català, però el meu pare, que és molt catalanista, mai ha pogut deixar de canviar al castellà, diu que per educació, però crec que haver viscut la postguerra l'ha marcat. No ho pot evitar.
Publica un comentari a l'entrada