.jpg)
Josep Coll
i Coll (Barcelona 1923-1984), es uns dels grans ninotaires dels anys cinquanta
i seixanta que van donar vida al mític TBO* (1917). Els seus dibuixos
son fàcilment identificables per els seus personatges allargats, la seva
signatura i perquè a les seves vinyetes no hi ha text: dibuixos amb línies
estilitzades, simples i amb poques paraules. A moltes de les seves historietes
no n’hi cap text ni falta que feia: futbolistes, exploradors per terres
africanes, un nàufrag perdut a una petita illa amb una única palmera…
El Coll per
mi era sense ell voler-ho, un artista
que eclipsava un munt de gent d'un talent i estil únics. Tots aquells
dibuixants del TBO que em porten molts
bons records. Voldria aprofitar per reivindicar Blanco, aquell que dibuixava
historietes amb uns senyors petitons i unes senyores enormes. També dibuixava
uns cotxes encantadors (no sé perquè els recordo tots vermells) molt petits,
quadradets. La gent quan caminava doblegava les cames cap endavant per la
ròtula (cosa que em feia entre angúnia i diversió)... déu n'hi do el Blanco
també!
14 comentaris:
Em fan pensar una mica amb la Família Ulises, de Benejam
Un dels paraísos perduts més enyorats de la meva infantesa és el TBO. Josep Coll era un dels més grans, un artista mal pagat i poc reconegut que va tenir un final tràgic. I també Blanco era molt bo. Però no hem d’oblidar Benejam, Muntañola, Ayné, F. Tur, Sabatés, Tínez, Mestres, Moreno, Toledano… I d’una etapa anterior (però el meu pare els guardava i jo els havia devorat): el TBO del gran Opisso, i Urda, Castanys, Nit… Recordo els nàufrags i els exploradors (i els negrets) de Coll, i Eustaquio Morcillón, i la Família Ulises (de Benejam), el Reyecito (d’O. Soglow), i els invents del professor Franz de Copenhague (Nit, després Tínez, F. Tur i Sabatés). Un humor blanc perquè en aquell temps l’art no podia ser crític, i tot i així, entre línies, hi llegíem crítiques (perquè, inevitablement, molt dissimulades, hi eren!). Gràcies, Josep.
Uno de los mejores, no te quepa duda.
Además tienen personalidad, cuando ves un dibujo de Coll sabes de quien es sin necesidad de mirar su apellido.
Salut
Coll és un dels paisatges de la infantesa. Un mestre!
La germana gran de la meva mare, me’l comprava cada setmana el TBO, recordo que anaven a veure-la a la feina (treballava a la central de Correus de Barcelona) i allà me’l donava. Quins records aquestes vinyetes que has posat! La veritat es que al ser jo una nena menuda no recordo gens qui dibuixava que, però si els dibuixos.
Una abraçada
Recordo bé aquests ninotaires. Sóc de la generació que encara diem, genèricament, tebeos a totes les publicacions de dibuixos que ara s'anomenen "còmics".
Fita
Jo també soc dels que nomena "tebeos" al que ara diuen "comics", una altre anglecisme a afegir a la llarga llista que ens ha invaït.
El meus favorits eran la familia Ulises, i las androminas que publicaba el "profesor Franz de Copenhage". Aquell humor blanc era deliciós.
¡¡ Quina nostalgia !!.
Una abraçada
Loreto, crec que t'hi fa pensar perquè era del mateix TBO, i ho relaciones, però la Família Ulises era això, la història d'una família, i els dibuixos tampoc volien dir el mateix.
De totes maneres tots els components de la família eren molt i molt genials, des de l'àvia fins al gos.
Una abraçada
No hem d'oblidar a ningú, KRT, és veritat, tots hi deien la seva, hi eren fantàstics. Ahir a la nit pensava amb el genial Opisso, que un dia ja vaig posar un post. A més del Coll que si què crec va ser el millor, recordava en Blanco --ja ho dic-- i si hagués trobat alguna cosa dell ho haguera dit, de debò. Crec que com aquells tems de reunir tanta gent bona ja s'ha acabat.
Moltes gràcies.
Miquel, y sin hablar nada, solo (ZZZZZZ, ZZZZZZZZ, ZZZZZ) cuando alguien dormia.
Salut.
Enric, en un altre país amb més gruix de cultura, les institucions s’haurien d’interessar en adquirir peces d’aquestes característiques, però sembla que aquí el client només és privat. Per cert, què se n’ha fet del projecte del Museu del Còmic de Badalona? Parlo del 2012...
Bruixeta, ja dic que en Coll per mi era el millor, però igual, que tal com l’hi dic a la Loreto sobre La familia Ulises, no voldria deixar passar un altre home genial, Benejam, el TBO era un mirall de la societat catalana de postguerra, amb les seves pors i ignoràncies però també amb els seus valors i les seves aspiracions. A més, la seva aportació mai caigué en la crueltat ni en la burla ingrata. Segurament perquè el somriure que els seus dibuixos aconseguien arrencar d’aquells anys tant grisos era un somriure conscient. El lector somreia perquè, entre altres coses, s’hi reconeixia.
Alguns dels seus personatges arribaren a ser conegudíssims i formen part de l’imaginari col•lectiu de les generacions que els van compartir: laFamília Ulises, Melitón Pérez, Morcillón i Babali. Babalí, aquell caçador i un pobre ajudant negre i petitó que l’acompanyava i sempre tenien problemes.
Xavier. Les situacions favorites són les que s'esdevenen pels carrers de les ciutats, pel camp i a qualsevol tipus d'escenari exterior en detriment dels interiors; amb situacions protagonitzades per automobilistes, boletaires, paletes, lladres i policies; esportistes, banyistes, pescadors de canya, etc.
Pero els caçadors "eran la pera"!!!
Una abraçada.
Rodericus. Quan ens canvien els noms també ens canvien les vides, amic meu. El TBO era un mirall de la societat catalana de postguerra, amb les seves pors i ignoràncies però també amb els seus valors i les seves aspiracions. Era con las historietes del Carpanta, oi que si?
I que dir del "profesor Franz de Copenhage". Estic segur que hi havien molts que podien funcionar la mar de bé,
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada